Em passa, una companya, un retall del País, amb un article de Nora Catelli, que podeu llegir aquí i del qual copio aquest fragment:
Sabemos cómo se llaman y qué hacen nuestros maestros de primaria y nuestros profesores de secundaria y de universidad. Pero, ¿quién somete a análisis a los asesores en educación de nuestros ministros y consejeros? Entre las "recetas para mejorar" -suponiendo que eso verdaderamente se desease- la Fundación Bofill sugiere que se "evalúe" las instituciones educativas y a sus profesionales. Pero ¿quién evalúa a los evaluadores? Lo sabemos. Son los propios evaluadores. El corporativismo de la casta pedagógica es tan claro como el de cualquier otro cuerpo profesional; sólo que no está sometido a sospecha. De allí viene su poder; nadie, hasta ahora, le ha atribuido responsabilidad en los resultados de su cada vez más poderosa intervención en la enseñanza pública.
No diu res que no s’hagi dit abans, és clar. Però potser no amb tanta contundència ni des d’un diari important. Una amiga meva, fa anys, -perquè tot això dels problemes educatius no és nou i tot va començar a anar malament des que les propostes de Villar Palasí es van realitzar com es van realitzar, o sigui, malament i apedaçades-, deia que potser sí que els mestres teníem culpa però que érem el darrer graó de l’escala de les culpes. Com que, a més de les aportacions dels experts sobre la ineficàcia educativa de cada moment tenim, sobretot a primària, una tendència arega a l'autoflagelació, doncs...
L’avaluació dels avaluadors és nul·la. I en lloc d’anar a cercar responsables a dalt de tot, i demanar el cap -metafòric- d’aquests als quals els ha agradat tant endegar plans i plans, com en el Llibre de les Bèsties, anem pels rucs de bona fe, o comencem a fer estalvis a partir de la xocolata del lloro. Un personatge literari que, com en Manelic, va esdevenir popular, va ser el manxaire del Ferrer de Tall, que tenia la culpa de tot i que va quedar fixat al llenguatge popular de l’època, quan se cercava un culpable entre els més innocents de tots:
Vá'l ferrer á treballar,
ell paga tot lo que passa,
si es fadrí, y li han dat carbassa,
mòlt cuidado ab lo manxar;
si canta, rep per cantar;
si no, per darse poch aire;
si parla: -Calla xarraire;
si calla: -Parla mussòl;
si de la carbassa's dol,
¿qui'n tè la culpa? 'L manxaire.
¿S'acaba 'l ví del porrò?
-Lo manxaire l'ha begut.
¿Lo cantiret ja's aixut?
-Se l'ha begut en Bielò.
¿Renya lo fadrí majò?
-Ja l'espía aquell xarraire.
¿Compareix l'amo cridaire?
-Ja li ha dit aquell mussòl;
y fins de plourer ó fer sol,
ne tè la culpa'l manxaire.
Y, d'aquí, reb clatallada;
d'allí, puntada de peu;
d'allá estirada, que't trèu
mitja orella d'esquinsada,
A l'un pegar li agrada,
á l'altre, sentil cridaire,
y com pilota que'n l'aire.
jugant á gèps s'ha tirat,
encara, d'haver votat,
¿quí'n tè la culpa? 'L manxaire.
Em sento manxaire educativa, la veritat. No per això, però, deixarem de manxar. Que no vol dir fer taques, ep!!! Per cert, quin encant tenia, el català pre-normatiu! Tot ho acaben encotillant, començant per l'ortografia. Per acabar fent una proposta constructiva crec que cal endegar 'ja' un cos d'avaluadors dels avaluadors format per mestres jubilades, com seré jo mateixa en un futur immediat, si pot ser amb una remuneració específica i substanciosa i, si no pot ser, amb algun pagament amb espècies, ço és, viatges i dinars d'una certa categoria psicopedagògica. Si ens volen enviar a Finlàndia, Canadà, el Japó o Noruega, a visitar escoles i biblioteques, amb despeses pagades, i que després fem un informe, doncs... també.
Sabemos cómo se llaman y qué hacen nuestros maestros de primaria y nuestros profesores de secundaria y de universidad. Pero, ¿quién somete a análisis a los asesores en educación de nuestros ministros y consejeros? Entre las "recetas para mejorar" -suponiendo que eso verdaderamente se desease- la Fundación Bofill sugiere que se "evalúe" las instituciones educativas y a sus profesionales. Pero ¿quién evalúa a los evaluadores? Lo sabemos. Son los propios evaluadores. El corporativismo de la casta pedagógica es tan claro como el de cualquier otro cuerpo profesional; sólo que no está sometido a sospecha. De allí viene su poder; nadie, hasta ahora, le ha atribuido responsabilidad en los resultados de su cada vez más poderosa intervención en la enseñanza pública.
No diu res que no s’hagi dit abans, és clar. Però potser no amb tanta contundència ni des d’un diari important. Una amiga meva, fa anys, -perquè tot això dels problemes educatius no és nou i tot va començar a anar malament des que les propostes de Villar Palasí es van realitzar com es van realitzar, o sigui, malament i apedaçades-, deia que potser sí que els mestres teníem culpa però que érem el darrer graó de l’escala de les culpes. Com que, a més de les aportacions dels experts sobre la ineficàcia educativa de cada moment tenim, sobretot a primària, una tendència arega a l'autoflagelació, doncs...
L’avaluació dels avaluadors és nul·la. I en lloc d’anar a cercar responsables a dalt de tot, i demanar el cap -metafòric- d’aquests als quals els ha agradat tant endegar plans i plans, com en el Llibre de les Bèsties, anem pels rucs de bona fe, o comencem a fer estalvis a partir de la xocolata del lloro. Un personatge literari que, com en Manelic, va esdevenir popular, va ser el manxaire del Ferrer de Tall, que tenia la culpa de tot i que va quedar fixat al llenguatge popular de l’època, quan se cercava un culpable entre els més innocents de tots:
Vá'l ferrer á treballar,
ell paga tot lo que passa,
si es fadrí, y li han dat carbassa,
mòlt cuidado ab lo manxar;
si canta, rep per cantar;
si no, per darse poch aire;
si parla: -Calla xarraire;
si calla: -Parla mussòl;
si de la carbassa's dol,
¿qui'n tè la culpa? 'L manxaire.
¿S'acaba 'l ví del porrò?
-Lo manxaire l'ha begut.
¿Lo cantiret ja's aixut?
-Se l'ha begut en Bielò.
¿Renya lo fadrí majò?
-Ja l'espía aquell xarraire.
¿Compareix l'amo cridaire?
-Ja li ha dit aquell mussòl;
y fins de plourer ó fer sol,
ne tè la culpa'l manxaire.
Y, d'aquí, reb clatallada;
d'allí, puntada de peu;
d'allá estirada, que't trèu
mitja orella d'esquinsada,
A l'un pegar li agrada,
á l'altre, sentil cridaire,
y com pilota que'n l'aire.
jugant á gèps s'ha tirat,
encara, d'haver votat,
¿quí'n tè la culpa? 'L manxaire.
Em sento manxaire educativa, la veritat. No per això, però, deixarem de manxar. Que no vol dir fer taques, ep!!! Per cert, quin encant tenia, el català pre-normatiu! Tot ho acaben encotillant, començant per l'ortografia. Per acabar fent una proposta constructiva crec que cal endegar 'ja' un cos d'avaluadors dels avaluadors format per mestres jubilades, com seré jo mateixa en un futur immediat, si pot ser amb una remuneració específica i substanciosa i, si no pot ser, amb algun pagament amb espècies, ço és, viatges i dinars d'una certa categoria psicopedagògica. Si ens volen enviar a Finlàndia, Canadà, el Japó o Noruega, a visitar escoles i biblioteques, amb despeses pagades, i que després fem un informe, doncs... també.
