Estic llegint diferents opinions en alguns blogs, la majoria coincidents en el tema de l’excés mediàtic al volt de l’accident d’aviació de Madrid. No conec a fons el que fan altres països, hi deu haver de tot. En els meus pocs viatges, quan he comprat revistes de l'indret visitat, normalment també hi he trobat informació important sobre desgràcies, crims i d’altres malvestats.
En Francesc parla de morts de primera i segona, comparant la notícia amb aquelles que es donen sobre els morts a les moltes guerres que esquitxen de sang el nostre incoherent planeta. Però és que a casa nostra també passa, això. Morir d’accident de cotxe és gairebé un fet vulgar, que es comenta al teu barri i entre els propers. Sabem que mor molta més gent d’accident de cotxe que no pas d’avió però el volum informatiu va per xifres, cotxe, autocar, tren avió…
En casos com el de Madrid s’arriba a sentir vergonya aliena, pel que fa als mitjans i fins i tot a aquests minuts de silenci rubricats amb aplaudiments, una moda, aquesta dels aplaudiments als difunts, que no sé d’on ha sortit. Recordo que ja amb motiu de la mort de Montserrat Roig algú en el diari va comentar l’absurd d’aplaudir un fèretre, quan el silenci és la millor mostra de respecte, cosa que també penso. Sobre les causes de l'accident crec que s'hauria d'aturar qualsevol informació fins que no hi hagi resultats, però sembla que cal anar especulant i opinant sense aturador.
Els atemptats terroristes també tenen la seva graduació. Recordo que quan el dolorós i absurd assassinat de Miguel Àngel Blanco es va desvetllar un allau mediàtic i un moviment de masses que no s’ha donat en d’altres ocasions. Aleshores, Arare ho recordarà, jo vaig enviar un comentari a un fòrum de la uoc parlant de l’oblit amb què es tractaven els assassinats de dones a mans de les seves parelles, tema del qual no es parlava gairebé mai o molt poc en aquella època, i algú em va contestar de mala manera, perquè, segons deia, no tenia res a veure una cosa amb l’altre.
Doncs ara l’anomenada ‘violència domèstica’ és tambe objecte constant de piconadora, encara que no tots els casos es tracten igual. Fins i tot es presta a lamentables errades, com aquests darrers casos en què les morts havien estat per causes naturals i abans de res ja van donar la notícia i detenir la parella. Jo crec que la violència no s’ha d’adjectivar ni cal que es tracti de forma diferent la domèstica d'aquella que no ho és, perquè aleshores, de quina violència ha estat víctima aquest pobre professor que volia defensar una dona agredida qui, paradoxalment, ha defensat l’agressor? La gent té la idea que ara es maten i maltracten moltes més dones, cosa que crec que no és certa, i només cal repassar la literatura, la cançó tradicional i les revistes antigues dedicades al tema criminal per comprovar-ho. Sovint creiem que les coses no passaven perquè no ens les explicaven. Un altre tema són el sadisme i el masoquisme, inquietants però lligats a molts capteniments humans.
La televisió, ara, permet tenir a casa la informació que els responsables trien. Moltes més informacions no hi surten o hi surten poc. A l’estiu hi ha poca cosa amb substància i al capdavall tot això distreu la gent, perquè, malauradament, la tendència inexplicable al morbo és universal i estranya, incomprensible però certa. Abans no hi havia tele i molts fets no passaven dels pobles propers, però en els romanços i narracions els crims suraven durant anys i es transmetien durant generacions. El crim rural també havia esdevingut un clàssic. Molts pobles tenien 'el seu' crim.
Quan som petits i encara no estem millorats o empitjorats per la cultura i la moral, sentim de forma espontània aquesta tendència. Ara ens inquieten els contes violents, que eren la majoria, els relats sobre sants màrtirs, plens de tortures i violència diversa, però de petits això interessa i escoltem amb angúnia i interès les narracions dels grans sobre aquests tipus de fets. Avui això s’ha reduït perquè hem canviat força moralment, al menys en la nostra societat propera, però cal pensar en l’allau de gent que assistia fins fa quatre dies a les execucions públiques, una mena d’estranya festa multitudinària en temps pretèrits, represa en cas de guerra. Ara tenim, en teoria, una altra sensibilitat, però el fet és que els vídeos que corren per internet compten amb un bon gruix de contingut violent i que el cinema ha arribat, en la mostra del mal, a unes cotes de realisme evidents. No crec, però, que l’amant del cinema gore sigui un sanguinari en potència ni que el nen que juga a guerres esdevingui violent, més aviat algunes vegades, curiosament, passa a l’inrevés i també grans assassins han estat persones cultes i educades. La veritat és que, com deien els grans, cada casa és un món i cada persona un misteri. Per això crec molt poc en la psicologia, intent de preveure l'imprevist i d'explicar l'inexplicable. Quan la psicologia funciona és perquè es redueix a utilitzar el seny, la professionalització comporta rutina, com diu el poema de León Felipe, para enterrar, como se debe, a los muertos, cualquiera vale, cualquiera, menos un sepulturero.
Tot plegat la mort és un misteri i també la violència, el mal, ens sobten, ens espanten. Els accidents, fins i tot amb la millor tecnologia a l’abast, són possibles, inevitables, atzarosos. El veí o el parent pot ésser una persona perillosa i no ens coneixem ni tan sols a nosaltres mateixos, aquesta és la realitat. Vivim de forma fràgil, ancorats en el risc, però ens entestem a creure’ns semidéus capaços de controlar la nostra vida i la nostra mort amb dietes, prudències i precaucions diverses, com ara fugir dels desconeguts, quan moltes vegades les coses pitjors les fan els coneguts.
Quan tot plegat s’esberla i quan més a prop ho fa, inevitablement, sentim curiositat perquè, al capdavall, nosaltres podríem ser els afectats, de forma directa o a través de persones estimades tocades pel llamp. L’explotació ridícula i exhaustiva que en fan els mitjans és vergonyosa però té la seva perversa lògica, la banalització del mal la tenim ben propera i la televisió, que no vull criticar massa perquè té molts valors i ha obert moltes finestres a tot arreu, compta amb aquest poder i l’utilitza. Això sí, no he vist mai que, per respecte i dol es deixés d’emetre, per exemple, la també exhaustiva i surrealista publicitat que ens amollen.
