CAMPANYES INSTITUCIONALS BEN INTENCIONADES

 

Crec, i potser vaig errada, que sóc força tolerant pel que fa a temes lingüístics. Una professora que vaig tenir quan era jove, a la universitat, recordo que ens va explicar que en temes de llengua no hi ha bo ni dolent, correcte o incorrecte, sinó adaptat o no al context. Això del context, avui, però, ja no se sap ben bé en què consisteix. En un context que jo crec formal, com és el dels telediaris, he escoltat coses com ara que un polític 'va pixar fora de test'. El verb cagar també s'ha estès força en contextos formals, és habitual que algú 'la cagui'. Considerant l'èxit absurd dels caganers actuals ja no m'estranya res.

Una font de curiositats i troballes son les campanyes institucionals. Fa anys recordo un senyor al qual li començava a sotir fum del cap i la frase de l'anunci deia 'foc al bosc? treu-t'ho del cap' o una cosa així. En contra de les drogues van fer una cosa fastigosa amb un noi al qual li sortia un cuc del nas. La publicitat, en general, és un pou de surrealisme inspirador però les campanyes institucionals son el 'súmmum'.

Hi ha una tirada intermitent i inquietant a fer-nos por, els paquets de tabac porten fotografies horribles de, per exemple, pulmons malmesos. Pel que fa al tema dels accidents de tràfic, relacionats amb cotxes, això sí, la resta de vehicles no sembla que alarmin tant, ja ens han deprimit amb tota mena de narracions breus sobre desgràcies familiars. En tot plegat hi ha també un gruix de pes d'allò que en diuen 'paternalisme' però, vaja, suposo que ho fan amb bona intenció.

Les desgràcies a la carretera han donat pas darrerament a un eslògan força xulesc, suposo que els autors se n'han sentit molt satisfets, això de 'no te la fotis', una troballa. No te la fotis, ja et fotrem nosaltres d'una altra manera, vaja. M'agradaria saber si cobren i quant, els publicistes que endeguen aquestes inspirades campanyes... Si ja dic jo que, a banda dels seny i la rauxa, la nostra virtut més fefaent és el 'cofoïsme'. 

QUARANTA ANYS DESPRÉS DE LA TRAGÈDIA DELS ALFACS

Ahir, 11 de juliol, va fer quaranta anys de la tragèdia del Càmping Els Alfacs. Precisament avui veia per la televisió plorar amb desesperació el conductor del tren gallec que va ocasionar una altra gran tragèdia col·lectiva. Sempre és més fàcil recórrer a responsabilitats individuals, les quals existeixen, és clar, que no pas incidir en causes més àmplies, lligades a interessos diversos i sovint diluïdes en l'anonimat de les grans empreses o de la política d'alt nivell. La 340, per exemple, continua sent una carretera de segona en aquell territori, malmesa i on les víctimes de trànsit sovintegen. Un tema clau, com es fa o no es fa el seguiment de la gent que té responsabilitat en coses com ara el transport de viatgers, es va posar de manifest en el cas de l'avió estavellat als Alps fa tres anys.

La televisió d'aleshores, 1978, no ens va estalviar la visió de l'espectacle, absolutament dantesc i macabre, amb un munt de cadàvers carbonitzats per tot arreu. El debat sobre allò que se'ns ha d'ensenyar o no, a través de la pantalleta o de les fotografies dels diaris, no està resolt i respon encara a un munt d'incoherències. El que trobo absolutament condemnable és quan t'avisen de què passaran en breu alguna cosa que pot ofendre la teva sensibilitat. Les inquietants imatges anunciades sovint no aporten res, tan sols morbo, al nostre coneixement i valoració de la problemàtica que hi ha en el rerefons de la tragèdia, individual o col·lectiva. 

Jo era a casa, de vacances, aquell dia de juliol de 1978, que m'ha quedat gravat. Durant molts anys vam fer càmping de forma regular i durant tot l'any, podíem haver estat allà mateix o en un altre càmping en el qual, anys després, es va viure una altra tragèdia, el Càmping Neus. Potser per això aquells accidents em van impressionar molt. El dels Alfacs va aplegar una sèrie d'irresponsabilitats diverses però, en general, fins que no passa una gran desgràcia no es prenen mides. I encara, en ocasions ni tan sols això, quatre pedaços de circumstàncies i ja està.

Vaig saber d'una noia amb qui havia compartit acampades en alguna ocasió que es trobava als Alfacs, embarassada del seu segon fill. Va ajudar com va poder la gent, va ser molt valenta i els metges li van aconsellar que avortés, a causa dels fums respirats però ella i el seu marit no ho van voler fer, considerant que ja havien vist massa morts. Va ser un risc, però fos pel que fos la criatura va néixer la mar de bé. 

Pel que fa a les riades de tardor, és evident que molts càmpings es troben en zones de perill, inundables, al costat de rius que poden fer crescudes imprevistes. A França, fa anys, van morir molts jubilats en una riada que es va emportar un càmping de muntanya. Un geòleg em va comentar una vegada aquesta evidència, no passen més coses perquè Déu o el destí no ho volen, vaja. Unes inundacions en un inici de tardor plujosa es van emportar un càmping on havíem estat, la xamba va ser què en aquell moment, a causa del mal temps, la gent ja n'havia marxat. 

No es pot viure sense risc, la vida és atzarosa, però la imprevisió i la irresponsabilitat són mesurables, així com les responsabilitats que se'n deriven. Hi ha casos que incomoden, es dissimulen, se silencien, com allò del Metro de València. Les víctimes són mediàtiques quan serveixen a determinats interessos, altrament tot es pot dissimular i amagar, inquieten a dretes i esquerres, depèn de la seva filiació i de les seves circumstàncies. Una tragèdia que em ve sovint al cap és la de la barca de l'Oca de Banyoles, on tantes vegades havíem pujat amb la família, de camí cap a la Festa Major de Mieres. No puc anar a Banyoles sense que no em vingui al cap aquell absurd accident generat per la cobdícia individual, però, així mateix, per la poca supervisió de les administracions implicades en el tema, que s'anaven passant la pilota sense vergonya.

De la tragèdia dels Alfacs fins i tot se'n va fer una minisèrie, que no he vist i que en alguna ocasió han passat per la tele. És alemanya, i és que un gran nombre de les víctimes dels Alfacs eren d'aquell país. No l'he vista ni crec que la vegi, la veritat. Però, no se sap mai. Les administracions sovint ens tracten a tots i totes com si fóssim criatures, recordant-nos que beguem aigua si fa calor, per exemple, mentre, pel que fa a un munt d'aspectes de la vida col·lectiva, la seva despreocupació resulta escandalosa.

Accidents i gregarismes

Aquest lamentable accident del creuer me n'ha recordat un altre que ja té uns anys, molt més proper, el d'una de les barques de l'Oca de Banyoles, en les qual jo tantes vegades havia pujat, de camí cap a Mieres, amb la família, pel mes d'agost.

Cada any, si podíem, portàvem el meu pare, en pau descansi, al poble, el dia de la festa major. Anàvem a l'ofici, saludàvem els coneguts i els parents, cada dia menys de vius, visitàvem el cementiri per recordar els difunts i voltàvem per un poble que fins fa poc era encara molt poc conegut.

L'aturada obligada era Banyoles, per esmorzar, donar cacauets a la carpa Ramona i, en molts casos, fer un volt amb la barca. Tot era plàcid i minoritari fins que van arribar les Olimpíades i allà es van fer unes proves que van posar de moda la ciutat, cosa que va disparar l'arribada de turistes.

L'accident va ser obra de la negligència i la cobdícia, es van adaptar els vaixells per poder fer més viatges i deixar-hi pujar més gent, sense mides de seguretat, unes mides de seguretat que encara no sé si es va aclarir qui les tenia que comprovar, car les administracions es van anar passant la pilota en tot moment. Un grup de pobres i alegres jubilats francesos va quedar empresonat rere vidres tancats de forma hermètica. Morir d'accident quan ja ets vell i podries morir perfectament d'això que en diuen mort natural ho trobo especialment trist.

Crec que no oblidaré mai aquell fet que encara em provoca, quan passejo vora aquell bonic llac, una esgarrifança d'angoixa. Jo havia portat els nois i noies d'escola a la piscina, aquell dia, a L'Hospitalet, els vèiem nedar des d'unes galeries amb finestres, un pare que esperava el seu fill em va explicar el que havia passat i no m'ho podia creure.

Coses així passen a l'Índia, a l'Àfrica, a aquesta Espanya que sempre creiem menys culta, desvetllada i feliç que la nostra petita pàtria. Però no, va passar al cor de la Catalunya profunda, perquè aquí també passen aquestes coses i fins a una tranquil·la residència olotina et pots ensopegar amb un cuidador ximple i guillat a qui li vingui de gust estossinar velletes.

Els creuers, quan jo era joveneta, eren cosa de gent rica, com, en general, això de viatjar més enllà de Montserrat. De vaixells, agafaven les Golondrines i, si anàvem a llocs com Banyoles, els d'allà. Però resulta que vam anar fent bitlles i vam tenir cotxe i aspiracions, reflectides en aquell monòleg de Capri, hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim conversa.

En aquests darrers anys molta gent que conec ha fet creuers. Els qui m'explicaven darrerament aquests viatges, tot i el seu aparent entusiasme, em mostraven el que són en realitat aquests desplaçaments, una mena de desfilada en gran autocar mariner, a l'estil del títol d'aquella pel·lícula, Si hoy es martes, esto es Bélgica.

Una senyora que he escoltat a la ràdio i que explicava que havia fet molts creuers, fins i tot per Alaska i la Patagònia -Déu meu, quins afanys de voltar pel món que té la gent avui!- admetia que la qualitat havia baixat molt amb la massificació. Sembla que els mars, encara més els propers, com la pobra Mediterrània, recorden ja la Rambla en hores punta, com ho deu semblar el cel, on els avions són cada dia més nombrosos.

Jo, la veritat, només de veure aquests pobles flotants, amb més de quatre mil persones a dins, ja percebo una estranya inquietud. Dues Batees, més o menys, tancades en un gran hotel com qualsevol gran hotel, amb botiguetes, cinemes, piscinetes, i tots fent el fatxenda disfressats de rics als sopars del capità i d'altres celebracions ridícules.

En fi, tot són gustos. Crec que les negligències i els accidents imprevistos poden passar a tot arreu i, de fet, passen cada dia a les carreteres. Hi ha molt alarmisme avui amb coses com el tabac però els cotxes provoquen molts i molts accidents i no se'ns aconsella ni prohibeix deixar d'utilitzar-los quan no cal, ni sembla que hi hagi cap intenció de fabricar-los que no corrin molt, d'entrada, o restringir-ne seriosament l'ús. Això sí, ens obsequien amb campanyes tètriques destinades al culpable individual, com sempre. 

No deixaria d'anar amb creuer si en fos aficionada a causa d'aquest accident, evitable i inesperat. El risc i la negligència existeixen a casa i fora de casa. Però aquestes massificacions que provoca la propaganda m'inquieten molt més que els accidents. I en el lot d'absurditats hi inclouria la promoció d'espais turístics com la Sagrada Família, per exemple, amb cues que donen la volta al temple un dia sí i un altre també.

És fàcil promocionar el que sigui, fer-nos necessari allò que tan sols és desitjable. Sota l'etiqueta d'una cosa tan manipulable com la cultura ens veiem gairebé obligats a fer de tot i veure de tot. La gent protesta quan es parla, per exemple, de la possibilitat de cobrar alguna coseta a petits museus, biblioteques, o per serveis necessaris i cars, però paga bitllo-bitllo les moltes cuques que val visitar segons quins espais, anar al futbol o al concert d'un rocker conegut. 

Recordo, per exemplificar, el cas d'uns pares protestons i progres que quan a escola es plantejava fer qualsevol aportació econòmica emetien filípiques sobre la gratuïtat exigible -escola pública, és clar- i que més endavant van acabar portant els fills a una de caríssima i elitista, quan les coses els van anar molt bé. Els humans som així de contradictoris.

Per no parlar d'aquests viatges caríssims els quals, segons sembla, i ho dic a partir de les trucades a la ràdio que escoltava ahir, amb motiu del naufragi, de pobres jubilats i jubilades que resulta que han voltat per mig món però que segurament viatgen a preu de gent gran amb la Renfe, es deuen trobar a l'abast de moltes persones aparentment normaletes.

Els accidents s'obliden, com totes les desgràcies, afortunadament. Com les guerres, les dictadures, les malvestats. Ens fem un món del present a mida, si ens deixen i les noves generacions tenen sobre el passat una visió molt diferent dels qui el vam viure i patir. 

Només que caldria insistir molt més en el poder de la propaganda i les promocions ben fetes,  que ens porten, de forma inconscient, a voler fer tots les mateixes coses que el veí, aquest gregarisme inquietant que tant ens pot fer anar de viatge i a donar la volta al món en ramat com donar suport a dictadors o a opcions violentes totalitàries en algun moment de la història. 

Per cert, i a banda del tema, darrerament escolto i llegeixo moltes referències iròniques, però preocupants, a guillotines, cunetes, trets al clatell i bombes, per part de persones de les noves generacions. Crec que hi ha moltes coses que no s'haurien de dir ni escriure, ni tan sols en broma. Allò del ojo por ojo, que, com deia Gandhi, ens acabaria fent tots bornis i desdentegats, ja hauria de ser quelcom oblidat i enterrat. La pau és molt fràgil, encara que no ho sembli.

Tragèdies espectaculars

Estic llegint diferents opinions en alguns blogs, la majoria coincidents en el tema de l’excés mediàtic al volt de l’accident d’aviació de Madrid. No conec a fons el que fan altres països, hi deu haver de tot. En els meus pocs viatges, quan he comprat revistes de l'indret visitat, normalment també hi he trobat informació important sobre desgràcies, crims i d’altres malvestats.

En Francesc parla de morts de primera i segona, comparant la notícia amb aquelles que es donen sobre els morts a les moltes guerres que esquitxen de sang el nostre incoherent planeta. Però és que a casa nostra també passa, això. Morir d’accident de cotxe és gairebé un fet vulgar, que es comenta al teu barri i entre els propers. Sabem que mor molta més gent d’accident de cotxe que no pas d’avió però el volum informatiu va per xifres, cotxe, autocar, tren avió…

En casos com el de Madrid s’arriba a sentir vergonya aliena, pel que fa als mitjans i fins i tot a aquests minuts de silenci rubricats amb aplaudiments, una moda, aquesta dels aplaudiments als difunts, que no sé d’on ha sortit. Recordo que ja amb motiu de la mort de Montserrat Roig algú en el diari va comentar l’absurd d’aplaudir un fèretre, quan el silenci és la millor mostra de respecte, cosa que també penso. Sobre les causes de l'accident crec que s'hauria d'aturar qualsevol informació fins que no hi hagi resultats, però sembla que cal anar especulant i opinant sense aturador.

Els atemptats terroristes també tenen la seva graduació. Recordo que quan el dolorós i absurd assassinat de Miguel Àngel Blanco es va desvetllar un allau mediàtic i un moviment de masses que no s’ha donat en d’altres ocasions. Aleshores, Arare ho recordarà, jo vaig enviar un comentari a un fòrum de la uoc parlant de l’oblit amb què es tractaven els assassinats de dones a mans de les seves parelles, tema del qual no es parlava gairebé mai o molt poc en aquella època, i algú em va contestar de mala manera, perquè, segons deia, no tenia res a veure una cosa amb l’altre.

Doncs ara l’anomenada ‘violència domèstica’ és tambe objecte constant de piconadora, encara que no tots els casos es tracten igual. Fins i tot es presta a lamentables errades, com aquests darrers casos en què les morts havien estat per causes naturals i abans de res ja van donar la notícia i detenir la parella. Jo crec que la violència no s’ha d’adjectivar ni cal que es tracti de forma diferent la domèstica d'aquella que no ho és, perquè aleshores, de quina violència ha estat víctima aquest pobre professor que volia defensar una dona agredida qui, paradoxalment, ha defensat l’agressor? La gent té la idea que ara es maten i maltracten moltes més dones, cosa que crec que no és certa, i només cal repassar la literatura, la cançó tradicional i les revistes antigues dedicades al tema criminal per comprovar-ho. Sovint creiem que les coses no passaven perquè no ens les explicaven. Un altre tema són el sadisme i el masoquisme, inquietants però lligats a molts capteniments humans.

La televisió, ara, permet tenir a casa la informació que els responsables trien. Moltes més informacions no hi surten o hi surten poc. A l’estiu hi ha poca cosa amb substància i al capdavall tot això distreu la gent, perquè, malauradament, la tendència inexplicable al morbo és universal i estranya, incomprensible però certa. Abans no hi havia tele i molts fets no passaven dels pobles propers, però en els romanços i narracions els crims suraven durant anys i es transmetien durant generacions. El crim rural també havia esdevingut un clàssic. Molts pobles tenien 'el seu' crim.

Quan som petits i encara no estem millorats o empitjorats per la cultura i la moral, sentim de forma espontània aquesta tendència. Ara ens inquieten els contes violents, que eren la majoria, els relats sobre sants màrtirs, plens de tortures i violència diversa, però de petits això interessa i escoltem amb angúnia i interès les narracions dels grans sobre aquests tipus de fets. Avui això s’ha reduït perquè hem canviat força moralment, al menys en la nostra societat propera, però cal pensar en l’allau de gent que assistia fins fa quatre dies a les execucions públiques, una mena d’estranya festa multitudinària en temps pretèrits, represa en cas de guerra. Ara tenim, en teoria, una altra sensibilitat, però el fet és que els vídeos que corren per internet compten amb un bon gruix de contingut violent i que el cinema ha arribat, en la mostra del mal, a unes cotes de realisme evidents. No crec, però, que l’amant del cinema gore sigui un sanguinari en potència ni que el nen que juga a guerres esdevingui violent, més aviat algunes vegades, curiosament, passa a l’inrevés i també grans assassins han estat persones cultes i educades. La veritat és que, com deien els grans, cada casa és un món i cada persona un misteri. Per això crec molt poc en la psicologia, intent de preveure l'imprevist i d'explicar l'inexplicable. Quan la psicologia funciona és perquè es redueix a utilitzar el seny, la professionalització comporta rutina, com diu el poema de León Felipe, para enterrar, como se debe, a los muertos, cualquiera vale, cualquiera, menos un sepulturero.

Tot plegat la mort és un misteri i també la violència, el mal, ens sobten, ens espanten. Els accidents, fins i tot amb la millor tecnologia a l’abast, són possibles, inevitables, atzarosos. El veí o el parent pot ésser una persona perillosa i no ens coneixem ni tan sols a nosaltres mateixos, aquesta és la realitat. Vivim de forma fràgil, ancorats en el risc, però ens entestem a creure’ns semidéus capaços de controlar la nostra vida i la nostra mort amb dietes, prudències i precaucions diverses, com ara fugir dels desconeguts, quan moltes vegades les coses pitjors les fan els coneguts.

Quan tot plegat s’esberla i quan més a prop ho fa, inevitablement, sentim curiositat perquè, al capdavall, nosaltres podríem ser els afectats, de forma directa o a través de persones estimades tocades pel llamp. L’explotació ridícula i exhaustiva que en fan els mitjans és vergonyosa però té la seva perversa lògica, la banalització del mal la tenim ben propera i la televisió, que no vull criticar massa perquè té molts valors i ha obert moltes finestres a tot arreu, compta amb aquest poder i l’utilitza. Això sí, no he vist mai que, per respecte i dol es deixés d’emetre, per exemple, la també exhaustiva i surrealista publicitat que ens amollen.