SI SOM MOLTS, TENIM RAÓ?

 

Hi ha una tendència estranya a valorar excessivament la massificació al volt de qualsevol esdeveniment. Treure la gent al carrer sembla una aspiració generalitzada que demostra la bondat de la convocatòria. També passa amb coses com les vendes de llibres, l'assistència a espectacles o les audiències televisives.

En cas de protestes per causes que puc considerar justes, que hi hagi molta gent no vol dir res a l'hora d'aconseguir els objectius proposats. Tot i que els poders, en general, valoren això de les masses enfervorides i no menystinc la pressió que representen.

Ahir, i, en general, aquests dies, la Plaça de Sant Pere era plena a vessar. L'entusiasme, àdhuc el més irracional, s'encomana, ens sentim part d'un tot humà en el qual hi pot haver gent de tota mena. Hitler, Mussolini, i no voldria fer comparacions odioses, convocava molta gent tot sovint que hi anava convençuda, en gran part. Podem veure fotografies de masses emocionades a l'entorn de coses que no mereixen massa respecte.

En aquests casos hi ha qui pensa que molta gent hi va obligada i res de res. Fins i tot quan venia el Franco a Barcelona, a banda de què podia haver-hi els obligats, es comptava amb molta gent d'aquesta que va a badar, passi el que passi. Per no parlar del poder de convocatòria de cantants o d'ídols populars diversos.

Aquests dies em sorprèn la cobertura i la importància que s'està donant al tema papal, fins i tot gent que jo consideraria atea va amb compte a l'hora de posar ombres a la llum. El Sant Pare difunt no veig que fes grans coses efectives, parlar costa poc. Però se l'ha titllat de progressista, Papa dels pobres i coses així. Els seus punts foscos s'han passat per alt i el mateix passarà amb aquest. El tema de la dona està ben bé a les beceroles i va per llarg.

El catolicisme oficial no trobo que sigui gens progressista. Em mereix molt respecte gent com la Victòria Molins, exemples que, efectivament, treballen en directe amb els més desafavorits, en això admeto que sovint ens hem de refiar de persones generoses, en molts casos catòliques o cristianes. Però també hi ha hagut sempre persones no creients que han treballat per la gent amb problemes, sense cercar mèrits ni distincions.

La tradició te un pes, és clar. Però precisament si pouem en la tradició i anem molt enllà trobarem coses molt lletges, al volt de la religió catòlica oficial. Ara bé, un altre temà és l'anticlericalisme violent, que tants estralls va fer en el temps de la guerra, i tant franquisme subliminal va generar. Quan a algú li toquen de forma destralera les creences es rebota i, en molts casos, se'n va a l'altre extrem. 

El que sobta és que en els temps que corren, quan hi ha progres radicals que fins i tot qüestionen el tema nadalenc, això del Sant Pare i la resta hagi generat tanta 'devoció'. Aquests dies ha estat el tema cabdal dels informatius i, en alguns casos, han mostrat la ignorància de molts periodistes sobre el tema, es pot comprovar que avui és fàcil tirar de google o del que sigui a l'hora de clavar el rotlle pertinent.

Ahir, per exemple, amb això del Lleó XIV evocaven, malament i de forma simplista, Lleó XIII, que és d'aquells sant pares que va fer alguna coseta, en gran part per mirar de captar la massa obrera i pobra. La seva època i els seus fets van ser complexos, diversos, com sol passar. Aquests dies molts capellans han estat cridats i convidats als debats, després ens en tornarem a oblidar.

Encara en tenim per dies de cardenals i la resta i d'especulacions sobre el suposat progressisme del Papa de Roma nou. Veure'm. El mon té molts problemes de gruix i amb anar dient que t'agrada la pau no n'hi ha prou. Encara menys mentre l'església oficial se suposa que té poder i diners. I la no oficial, de vegades, també, com ara aquest show de la Sagrada Família.

Mentrestant hi ha parròquies de barri amb esglésies sense arranjar de fa anys, amb poca parròquia, manca de capellans de poble i de barri i petites revifalles lligades, en molts casos, a l'arribada de gent de països on la religió encara té un estrany pes lligada a la necessitat de consol  dels desafavorits.

Veure tots aquests cardenals vestits de coloraines, se suposa que virginals i cèlibs, amb creus d'or i estranys barrets, ocupant aquests dies una gran part dels informatius i els debats em fa una certa angúnia. Potser soc massa descreguda, que també. 

MULTITUDS I SOLITUDS

(Fotografia de El Periódico)

Un dels aspectes que sembla que dóna certificat d'autenticitat al que es fa i desfà és el nombre de participants. Una manifestació, unes festes majors, el que sigui, per a ser un èxit ha d'esdevenir participatiu. No es valora de forma crítica el component gregari de la gent, la necessitat de manifestar que érem allà i que vam viure el bany de masses. Fins i tot en el tema de viatges i esports es palesa aquesta necessitat de fer el que fa tothom i anar on va tothom. Ahir, mirant el piromusical -per la televisió- em sobtava veure la facilitat amb la qual es feien encendre bengaletes a la gent per acomboiar l'espectacle.

La realitat de la història social i política ens podria evidenciar que la gent surt en massa per molts motius, encara més quan la fotografia i el cinema ens mostren les realitats passades de forma realista. Podem contemplar fotografies i filmacions de grans masses de gent donant suport a Hitler, per exemple. Suposar que veure molta gent al carrer participant en una manifestació massiva, del signe que sigui, dóna a l'acte una mena de certificat de verisme i raó és un gran error, un miratge. Però no escarmentem i els balls de xifres constaten l'admiració davant dels munts de gent units pel que sigui, pel piromusical, per una idea política, per una demanda laboral. Després tots tornem a casa, a la realitat quotidiana i aleshores es veu sovint el llautó amagat sota l'or del goig col·lectiu, en coses més rudimentàries, com ara unes eleccions serioses. A mi els munts de gent em fan angúnia i quan més gran em faig, més angúnia em fan. És clar que els mateixos poders polítics no tenen cap interès per les manifestacions minoritàries ni per les causes justes defensades per quatre gats. Un bon programa de la televisió o la ràdio, si no té audiència, aviat fa moixoni. I a l'inrevés. 

Jesús, segons expliquen, va entrar a Jerusalem damunt d'un  ruc i tothom el va anar a rebre per acompanyar-lo, després, a la mort, també de forma multitudinària. Aquest era un exemple recurrent en els meus ensenyaments familiars, quan els grans del meu temps intentaven explicar-se moltes coses del passat recent i tràgic. Els castellans diuen allò de Dónde va Vicente? Donde va la gente. Segurament que hi ha equivalència catalana però ara no hi caic. Els manaies, agitadors i promotors culturals saben bé com promocionar els espectacles i moviments de masses de tota mena, altrament no s'explicaria que indrets oblidats esdevinguin objecte del desig del turisme mundial en quatre dies. Per exemple.

Amb aquests darrers i tràgics allaus muntanyencs s'ha posat en evidència, altra vegada, que fins i tot els cims alts i misteriosos han esdevingut la Rambla en hores punta, cosa preocupant. Juan Ramón Jiménez dedicava els seus llibres, sempre, a les minories. Sense caure en l'excés elitista cal considerar que un home sol i menyspreat pot tenir més raó que tota una gernació cridant consignes, com aquell enemic del poble ibsenià que qüestionava una promoció turística immoral. Volem ser diferents i singulars però també volem veure el que veu tothom i fer el que fa tothom. I ens agrada que tothom sàpiga, a més, que ho hem vist i que ho hem fet. No m'agraden les solituds, prefereixo una certa animació vital, però aquests excessos estranys generats amb motius tan diversos em fan més por que goig i em produeixen inquietud, no hi puc fer més. Recordo sovint una dita, també dels avis de la meva infantesa, gent, molta; persones, poques.

Si penso, existeixo? O no?

Els fets esportius simbòlics i emblemàtics dels nostres dies se centren en el tema barcelonista, en els seus amics, devots, incondicionals i enemics. Les dèries diverses troben un camp abonat en aquest mitjà ple d'absurds, des dels diners que es barregen fins a la fama de joves que poden ser molt hàbils en el que fan, però no pas més ni menys que persones d'altres àmbits professionals, o del mateix àmbit però amb menys sort, molt més mal pagats.

Encara més, en aquest camp, com en el polític, és evident que hi ha qui no vol copsar les veritats, per més que aquestes siguin visibles i paleses. En general, tots i totes veiem el que volem veure i entenem el que volem entendre. En el tema polític també passa, evidentment. M'esgota una mica escoltar i llegir afirmacions a tort i a dret sobre tota mena de temes, tant per part d'experts com de gent del carrer. En futbol i en política, el mateix que en educació i en tantes coses, una gran majoria d'opinadors sembla que saben què caldria fer i que no s'hauria de fer. Sovint aquestes opinions s'expressen amb una gran ignorància i manca de respecte vers tot allò amb què no es combrega.

El fet és que poca gent, indignada o no, presenta algun tipus de programa viable per sobreviure amb dignitat en el temps que vivim. Encara més, hi ha qui pensa que serveixen d'alguna cosa les manifestacions multitudinàries enfervorides o la crema i destrossa que palesen inconformisme. Persones que tenia per raonables m'expliquen, en directe, per ràdio o per televisió, que fer aquests actes brètols de destraleria cerca la difusió del neguit popular, car avui si no surts al diari o a la tele no et veuen i coses més intel·ligents però menys sorolloses no serveixen per a res. La tendència protestatària a cremar i trencar sempre m'ha semblat molt preocupant. 

Partits que aconsegueixen poca cosa a les urnes i que deuen pensar en la intimitat que els votants dels partits majoritaris són un ramat d'ignorants prediquen de forma contundent sobre allò que els qui detecten el govern fan o desfan, però, en general, poques d'aquestes prèdiques comporten un plantejament seriós de les circumstàncies i uns objectius assolibles, amb un programa d'actuació viable.

Quan hi ha una protesta sobre el que sigui és freqüent veure cartells que diuen allò de VOLEM AIXÒ, ARA, VOLEM AIXÒ , JA! Un altre tema és explicar què passarà quan l'ara i el ja esdevinguin impossibles. Però ja se sap que encara patim molt de maig del seixanta-vuit en el qual ser realista era demanar l'impossible. El que no pot ser, no pot ser, i, a més, és impossible, deia el cínic Talleyrand, un supervivent oportunista però intel·ligent i lúcid, ens agradi o no.

La memòria social col·lectiva, més aviat la manca de memòria o la tergiversació de la memòria, juga a favor de la contundència exigent. El pitjor és que l'única manera d'aconseguir coses a curt termini, com s'ha vist a Anglaterra darrerament, és robant. I no sempre robant als rics. I no sempre perquè es passa gana. Del robar a l'estossinar sense pietat hi ha una frontera subtil que en moments crítics de bogeria col·lectiva es traspassa sense manies, amb la complicitat de molts silencis covards o fins i tot de simpatia vers els estossinadors.

Avui mateix escoltava per ràdio un programa sobre inquisidors i bruixeria. El pitjor de totes aquelles històries del passat és que els primers acusadors no eren pas, en gran nombre d'ocasions, el mateix que durant i després de la guerra civil, la gent que tenia poder. El perill era al veïnat, a la família, d'on sortien les denúncies i les venjances. I de la mateixa inquisició oficial, ai, va sortir una de les veus més raonades, la de Salazar y Frias, que va arribar a la conclusió que no hi havia hagut bruixes ni bruixots fins que no es va començar a parlar i escriure sobre aquests temes, cosa que va aconseguir que el nombre de condemnes a mort per aquest motiu fos molt i molt menor a Espanya que a la resta d'Europa, tema documentat a bastament, tot i que molta gent vol creure i continua creient de forma dogmàtica que els nostres verals eren el pitjor del pitjor.

La història de Salazar, les bruixes i el veïnat proper, humil i perillós, mostra i demostra que no saps mai de qui t'has de refiar. El poble i les masses no sempre tenen la raó. La rauxa col·lectiva, en la qual es fàcil aplegar gent molt diferent, entre la qual una minoria d'absoluta bona fe i un nombre considerable d'esventats, és perillosa i encara és més perillosa la benedicció que determinats personatges de prestigi fan d'aquests moviments de masses, enyorant una història reivindicativa, gloriosa i popular que mai no va existir tal i com ens l'expliquen.

Totes aquestes reflexions m'han vingut al cap a partir d'això dels madridistes enfervorits donant suport a aquest senyor impresentable. No em pregunto tant com pot ser que tanta gent no copsi l'evidència sinó més aviat quantes evidències no sóc capaç de copsar jo mateixa, quan aquestes no responen als meus desigs més pregons. Allò de que la veritat sempre sura és molt bonic però absolutament fals o, al menys, molt incert. I és que la veritat també és incerta. Fins i tot, tornant al futbol, símbol recurrent, paradigmàtic i preocupant de la nostra realitat, a casa nostra es va dir que uns senyors que pagaven samarretes eren demòcrates!!! I ni els antipapes, ni els anticristos, ni els indignats mentalitzats han boicotejat res, que jo sàpiga. En el fons, el que ens importa és que els nostres guanyin i facin gols, el dia que comencin a perdre pistonada les coses seran molt i molt diferents. Com en la política, vaja.

Meditacions matineres

Com que preparo un itinerari al barri sobre els fets de la Setmana Tràgica estic llegint diferents textos sobre aquells fets. Em temo que el centenari servirà per a fer la interpretació canònica de tot plegat, que vol dir reduir el tema a una qüestió de bons, dolents i masses oprimides en acció. De fet, en aquells actes hi ha un gran component d'irracionalitat general i també de badoqueria. En general, quan passen coses hi ha sempre els que fan i els que miren. El 1909 molta gent pujava amb la família a indrets enlairats per veure els focs, com si d'una revetlla es tractés. Com és que la revolta s'enceta a causa de les quintes i després s'aclama en diferents ocasions l'exèrcit quan deixa cremar convents?

Encendre les masses, el populatxo, com es deia abans, vulgarment, sembla que no és massa difícil, amb un bon líder de dialèctica adient, com eren molts dels lerrouxistes, per exemple, que tant bé se'n van sortir després, en general. La revolució francesa, tan mitificada, va comptar amb excel·lents agitadors, i també la russa. El mateix Napoleó va dir en alguna ocasió que tot plegat ho havia mogut la vanitat, que la llibertat només havia estat l'excusa. La història real és complexa i respon poc als nostres esquemes mentals, però com que es llegeix poc, encara menys llibres o articles d'història seriosa, i hi ha molt d'expert mediàtic de poca volada repetint el que cal, i molta novel·la històrica explicant allò que agrada escoltar, em temo que continuarem entomant molt de contes per totes bandes, encara que ens pensem que ja sabem tots els contes.

La història l'escriuen, diuen, els qui guanyen, però no sempre és ben bé així al llarg del temps, quan es gira la truita; algú va dir que una bona pàgina de literatura històrica podia arranjar qualsevol derrota. La història convencional i mítica de pobles i nacions s'ha escrit i s'escriurà a base de tòpics diversos, però sembla que el tema funciona, vaja. Els mateixos fets serveixen per justificar actuacions contràries i per fer-ne lectures interessades, segons toqui. Forjar esperits patriòtics a base d'història tergiversada és habitual, què faríem sense això que en diuen senyals d'identitat? La tradició és un invent, però... és tan bonica, oi?

El 1835, com es sabut, hi va haver unes revoltes barcelonines després d'un espectacle de toros de poca categoria. Es pot raonar que existia molt de malestar social, injustícies, tot el que volgueu, però també és curiós que l'espurna fossin els toros, vaja. Per cert, en aquell temps no hi havia castellans per aquí, o n'hi havia molt pocs, per tant es de suposar que el poble català anava als toros de forma massiva.

A causa de les victòries futbolístiques barcelonines s'han fet i es faran grans destrosses en el mobiliari urbà que costaran un munt de diners, sembla que això no té remei i s'accepta amb resignació conformada. Com sembla que tampoc no tenen remei les pinturetes poca-soltes que cada dia empastifen parets i portes de la ciutat. Pel que fa als aldarulls, resulta que la cosa sempre sorgeix de minories estranyes que surten de qui sap on i que mai no s'acaben d'identificar del tot, però el fet és que després s'hi afegeixen espontanis, per regla general. Per regla general, també, s'acaba culpant de tot plegat l'educació, la manca de civisme, de valors, i tota la resta, o sigui, que de retruc, aquest pobre manxaire que és l'escola acaba rebent, com aquell ruc que va olorar la floreta, vaja.

Quan al darrera hi ha, se suposa, un motiu polític o social, la cosa s'explica en clau de revolta, i això agrada molt a progressies diverses. No sé de què ha servit l'admiració per les manifestacions pacífiques d'escola gandhiana, perquè la rauxa no minva i esclata amb qualsevol excusa o motiu. D'admirables manifestacions silencioses i absolutament pacífiques en recordo molt poques i molt breus. A més, per la tele ens ofereixen sovint imatges recurrents de gent saltant i fent el ximple amb motius esportius, o, per exemple, quan toca la loteria de Nadal. Pels anys transicionals tenia jo uns pares a l'escola, que després es van col·locar molt bé a l'espai polític, i que admetien amb orgull com eren capaços de treure la gent al carrer a fer el que fos, cosa que vaig comprovar en més d'una ocasió. Feien fins i tot plorar a les iaies del barri amb un discurs absolutament demagògic sobre l'explotació, la manca d'escoles, la cultura per al poble i coses així. Jo admirava, de joveneta, aquest tipus de gent, ara em fan més por que una pedregada.

Motius d'inquietud i desacord amb la classe política i la situació social n'hi ha i n'hi ha hagut, és clar. Sempre existeixen motius per a tot però en un moment determinat la cosa s'escalfa i se surt a cremar esglésies, destrossar oficines diverses i mobiliari urbà i moltes vegades tot plegat no fa res més que empitjorar la situació dels mateixos afectats. I si ens quedem aquí, encara bo. La veritat és que l'eufòria desfermada a l'entorn d'un esdeveniment esportiu em resulta inquietant, com també les desfilades de jugadors i el seu carisma pràcticament religiós. No vull ni pensar que ens podrien fer fer si volguessin... Però, ai, també són febles, aquests sants d'avui. No vull ni pensar que els farien a ells si no ens portessin a la victòria, victòria en la qual les masses no hi hem tingut, en general, res a veure, més enllà de cridar, cantar i fer el pocasolta.

Manifestacions

Quan jo era petita, el diumenge de Rams, m’explicaven els grans, les masses enfervorides van anar a rebre Jesús, que entrava a Jerusalem. Pocs dies després, les mateixes masses aplaudien el seu procés i xalaven amb la seva crucifixió.

No sé si la història és exacta, però sí, aproximada. No crec en mostres massives de suport popular al que sigui i, per això, ja fa temps que vaig a molt poques manifestacions. Costa relativament poc moure molta gent en suport d’una causa; en canvi, hi ha causes justes, justíssimes, que mouen poc més de quatre gats o que no mouen ningú.

Ahir hi havia molta gent, sí, no en dubto. No sé si dos-cents mil o un milió. És ben singular que, en una època de tants mitjans tècnics, haguem de combregar, encara, amb aquests balls de xifres i no comptem amb informacions serioses i contrastades. En tot cas, a mi, personalment, aquestes xifres no em fan ni fred ni calor.

A les manifestacions hi va gent molt diferent, per motius molt diferents. La gent coneguda, els polítics, els intel·lectuals, els artistes, sovint, hi van per tal que els vegin els altres, els seus votants, admiradors i seguidors. Això funciona també a nivell de petit grup veïnal, està mal vist no anar a segons quines manifestacions massives, és clar, i si no hi ets, si no t’hi veuen, pots quedar malament. Quan una causa té relació amb una reivindicació veïnal, propera, que veus poc clara, pots tenir un disgust si no t'afegeixes a la protesta. En una comunitat petita tothom et coneix i encara restaràs més senyalat, és clar.

També existeix, en el nostre interior, un sentiment entre gregari i místic. Poder dir jo hi era, no deixa de tenir la seva emoció. Jo hi era, demanant una causa que em semblava justa, pau en una guerra, independència, prou de violència domèstica, un semàfor a l'avinguda, una carretera nova... M’he trobat amb un cert desengany dels més joves, quan s’adonen que el fet de moure molta gent no representa res, per als poders vigents, que ja s’han acostumat a empassar-se aquest tipus de coses. Recordo un company molt jove, quan la manifestació en contra de la guerra de l’Irak, que em deia, després: i continua tot igual, com és que en Bush no fa cas de la gent?... Ai, santa innocència.

Sovint, quan alguna cosa canvia a partir d’una manifestació, en molts casos, és que ja hi havia una mena de pacte subterrani per al canvi, la manifestació és una mena de suport extern, una afirmació de força, de fet, però poca cosa més. Quan un poder és pervers fins a límits totalitaris, si cal, escampa la manifestació a canonades. Ara i aquí, no correm cap risc, sortint al carrer, a casa nostra. De fet és una manera més de quedar bé amb poc gasto, mentre el dia a dia demostra, sovint, una actitud ben divergent a aquella que, suposadament, es podia llegir en les pancartes adients al tema. Com que la memòria ens traeix i es selectiva, molt sovint oblidem com ha evolucionat la solució del tema que ens va moure de forma fervent i emotiva. Aquests actes són molt sorollosos, però, com els globus, es desinflen, i quan s'han volgut continuar les protestes de forma periòdica, ja s'ha vist com la cosa no funciona i acaba per morir de tristor.

Una amiga em deia, fa un temps, que quan anava a les processons d’altre temps, als via crucis crepusculars amb torxes de setmana santa, sentia alguna cosa. I és clar que sí, les sortides massives forneixen una mena de místics senyal de pertinença a alguna cosa, una emoció evident, esperonen el nostre sentiment del sagrat. Després, tots tornarem a la nostra caseta comfortable i tot continuarà, més o menys, per l’estil. Perquè aquesta necessitat d'aplegar-nos i de desfilar es dóna a molts nivells, cavalcades, processons, manifestacions, desfilades... I els seus resultats han estat utilitzats per tota mena d'ideologies i fins i tot per a propostes suposadament artístiques, com allò de despilotar-se per a una fotografia d'autor.

Més d'una i de dues vegades, una manifestació s’ha manifestat quan han arribat les eleccions, una mena de mentida estranya, ja que els resultats electorals no han respost pas a l'entusiasme processional. Tanta gent al carrer i, després, la participació en vots, va minvant progressivament, o no surten aquelles opcions que el carrer semblava evidenciar com a victorioses. Les manifestacions contra guerres haurien de ser diàries, contundents, però només centralitzen els esforços quan hi ha els perversos americans pel mig. Durant la nostra etapa de guerra civil, a l’estranger es van fer moltes manifestacions contra el pacte de no intervenció, per exemple, però després, aquells mateixos manifestants venien alegrement a torrar-se a les platges de l’Espanya autàrquica, i Hemingway, a veure córrer els braus franquistes. Em pregunto sovint per a què serveix una manifestació en contra, per exemple, de la violència de gènere. Se suposa que el maltractador reflexionarà en veure tanta gent i canviarà la seva actitud? El mateix opino de les campanyes publicitàries institucionals, per cert. Han deixat la violència els grups violents a causa de les protestes massives i de les sortides al carrer? Jo diria que no, la veritat. Si ho arriben a fer és per moltes altres causes, sempre complexes. Del que passa al que ens diuen hi sol haver una distància immensa.

Vaig anar a moltes manifestacions, força massives, durant la meva època jove, algunes de les quals per motius professionals. Respecte a les professionals, ningú no va fer massa cas de totes aquelles reivindicacions, i cada vegada anem pitjor. Molts sindicalistes que movien la gent i gaudien d’allò més amb el seu poder de convocatòria ja no treballen a l’escola. Podria fer un recull de greuges i paral·lelismes entre manifestacions reeixides i resultats a la llarga, decebedors, relacionats amb aquell suposat triomf de la societat cívica i processional. Molta gent que fa molt soroll a les manifestacions després és la primera en apuntar-se al sistema, quan aquest li ofereix una bona menjadora. Jo crec que tots i totes en sabem un gavadal de casos, d'aquests. Recordo també unes manifestacions molt lluïdes en contra de la selectivitat a la universitat i com al cap de quatre dies la van posar per sempre sense que ningú digués ni mu. És clar que molts d'aquells estudiants que no volien selectivitat i demanaven aprovats polítics, avui, són professors. Ai, senyor, què patirem.

La gent que va passar la república i la guerra va quedar molt escaldada, amb aquestes coses, amb els canvis de jaqueta i les sortides massives al carrer. Hi havia, sí, por de la repressió franquista, però també un sentiment profund de desengany, d'haver estat enredats per polítics que van ser els primers en marxar corrent quan les coses van anar mal dades. La memòria històrica que ens endeguen oblida interessadament totes aquestes misèries, perquè no són maques, la veritat. En tots aquests actes hi ha, també, una bona dosi de de tafaneria, de necessitat de ser on és tothom, de progressisme d’espardenya, és allò tan vell de: ¿dónde va Vicente? Dónde va la gente... Si de veritat fóssim objectius i coherents, seríem cada dia al carrer, no tan sols per a solucionar o intentar solucionar els problemes propis, que, mirats des d’una òptica mundial són, al capdavall, problemes de gent ben peixada, sinó per incidir d’alguna manera en la millora de tanta i tanta gent que, en aquest món d’avui, les passa molt i molt magres.

Tenim tendència a creure que, si som molts, tenim raó. Si la raó tan sols la té una persona o una minoria, no hi ha res a fer, i pots rebre de tots cantons, com li passa al doctor Stockman ibsenià i com ha passat, en la realitat, a tantes i tantes persones crítiques amb coses que no veien gens clares. Més aviat la raó, generalment, l'ha tingut una minoria que ha volgut mantenir-se raonable enmig d'una humanitat tan irracional i incoherent. Només cal veure documentals històrics per constatar que les masses es poden moure per motius ben diferents i divergents. No entraré en el tema concret d’ahir, només vull fer constar que sento una mica d’angúnia davant d’aquests entusiasmes que agermanen tanta gent en un lloc i en un temps, gent tan diferent i amb una gran part de la qual, ben segur, em trobo a anys llum d’ideologia, de classe social i de tarannà, encara que hagi pogut compartir amb ells uns instants de germanor gregària. Voleu dir que, gràcies a la processó laica i massiva d’ahir, com deia aquella campanya política d’un partit, fa temps ‘ara, decidirem’?


Res, que he perdut la fe, i aquesta virtud teologal, quan es perd, ja no es recupera si no és amb un miracle.