M’ha fet arrufar el nas veure que una princesa peninsular s’ha fet estandarditzar l’apèndix nasal, amagant el repàs estètic al darrera d’una suposada -i potser certa- necessitat mèdica, que jo no sóc ningú per ficar el nas on no em manen. Vaig ensopegar-me, sapejant, amb un programa de tafaneries mediàtiques on comentaven l’esdeveniment i on mostraven diferents fotografies de famoses diverses, amb l’abans i el després d’haver-se retocat aquesta part gòtica del rostre.
De joveneta vaig patir una mica amb el tema, car considerava el meu nas excessiu, i ja se sap com són els nens i les nenes, que sempre burxen on més mal et fa. Els tres temes aleshores més delicats eren ser gras o grassa, tenir orelles de pàmpol o un nas massa desenvolupat. El cinema americà va promocionar els nassos arremangats, boniques actrius de casa nostra i perifèria es van fer refer el tema, com Núria Espert, Marisa de Leza, Maria Asquerino. Amb els anys no sé pas si la van encertar, la veritat, les fotografies juvenils les mostren esplèndides amb les narius d’origen tal i com Déu els les havia donat.
Per sort, no vaig tenir diners ni em vaig dedicar a l’espectacle, llevat del teatre habitual que fem les mestres a l’escola. Recordo com si fos ara un dia en el qual, en una botiga, una mare anava amb una filla una mica més gran que jo, amb el nas encataplasmat. La senyora explicava l’operació de la filla a la venedora. Quan se’n van anar, la dependenta li va dir, a la meva mare, amb reverència:
-Era la Lita Torelló, aquesta noia...
Lita Torelló va ser una cantant de prestigi durant un temps, que va iniciar la seva singladura musical molt joveneta, amb un cert suport de la ràdio, va actuar en alguns festivals i després suposo que es va retirar. Aquells cantants de casa nostra eren molt admirats per la gent normaleta, recordo haver vist pel carrer famosos efímers, com Francisco Heredero, Santi, tots guapíssims, casats també amb cantants. També Víctor Balaguer, que crec que tenia parents pel meu barri, però aquest ja el vèiem massa gran i amb un estil una mica antic, aleshores.
Tornant als nassos, fins i tot vaig sentir una vegada un metge cirurgià dels pioners en estètica pàtria, comentant que de vegades fins i tot els deia a les senyores que, amb el temps, el nas tan arremangat els donaria un cert aspecte de porquet, però que elles, res, a refer-lo. Qui paga mana. Fins i tot comentava amb ironia que de vegades creies que algú es venia a arranjar una cosa i després se’n volia arranjar una altra, que era la que l’inquietava, quan ell mateix, ni tan sols no havia notat el defecte. Els humans som així i sempre creiem que el cos s’ha de fer i refer, cosa que sembla que ha passat en gairebé totes les cultures. No m’hauria imaginat mai que es posessin de moda, per exemple, tatuatges i pircings, cosa que vol dir que encara puc veure moltes coses estranyes. De vegades veig nois i noies maquíssims, amb un llavi o el nas foradats i guarnits amb coses que de lluny semblen mocs o ullals de senglar, però la moda és la moda.
La depilació ha estat una altra dolorosa servitud per als de pèl excessiu. En lloc d’abaltir-se la seva pràctica, ara s’està estenent als senyors. Qui vol presumir ha de patir i la vanitat no té aturador, som així i qui no te feina el gat pentina i es fa liposuccions. Sobre nassos, com en tantes altres coses, hem volgut identificar el físic amb el tarannà, conèixer la gent per l’aspecte, la mirada o el que fos, vana presumpció que sovint es mostra errònia. No sé si li passa a més gent, però persones que d’entrada m’han semblat lletges s’han embellit en la meva percepció, amb el tracte, i a l’inrevés, guapos i guapes de primera impressió m’ha acabat causant rebuig o indiferència. És clar que la bellesa, diuen, no cal demostrar-la, i que un bon aspecte obre moltes portes però també porta maldecaps, en ocasions, ep. A aquella pel·lícula de la noia del gronxador vermell la mare deia a una Joan Collins esplèndida, que encara no s’havia estirat res: correm més llàgrimes pel rostre d’una noia maca que pel d’una noia lletja... Això no té perquè ser així, és com allò de ser ric i desgraciat i pobre i feliç, un engany per a fer-nos conformar amb el nostre minso patrimoni. Expliquen que la milionària Hutton va respondre a un periodista que va començar una entrevista dient-li que ja se sabia que els diners no feien la felicitat: però, qui li ha dit a vostè aquesta bestiesa?. En el fons tot és relatiu i hi ha pobres i rics feliços i desgraciats. Cantava Guillermina Motta una cançó que feia: com la Soraya vull plorar, no vull plorar fent el dinar. I és que plorar en l’abundància és molt més consolador que no pas plorar en la misèria.
Respecte al nas, pot ser de cigró, com el que deien que tenia el gran Ciceró, -ja que sembla que d’aquí li ve el nom-, grec, aguilenc, -com el d’aquell bell fill de Napoleó, de curta vida-, de lloro, de patata (nas de patata, sant Boi), d’apagallums i de moltes coses més. La valoració de la bondat nassal és diversa: qui té el nas gros, té seny per dos, nas llarg porta noblesa, qui té un bon nas té un bon ‘detràs’, nas petit, bella figura, nas vermell, dolenteria. La Trinca cantava allò de quin nas, quin nas, valga’m Déu quin nas, i també ens va fer riure amb el doble sentit d'aquella altra: jo recullo nassos, recullo nassos de cartró... En castellà tenim allò de l’home a una nariz pegado. I a nivell internacional, la tristat història de Cyrano, que feia versos per encàrrec, en lloc de fer-los directament i assumir la seva realitat amb coratge. Fa anys fins i tot li van fer una cançó, que nariz que tenia Cirano, Cirano de Bergerac...
Un consell seriós i efectiu és aquell de no fiar-se de ningú que tingui nas a la cara, per cert. I un altre, d’educatiu, és el que fa: quan amb algú parlaràs no t’acostis a prop del seu nas. Un altre facècia estètica ha estat aquesta del capellà que volia triar Miss Monja. On hem arribat! I pensar que en un llibre que tenia jo de llegendes explicava que quan els musulmans van arribar a Sant Pere de les Puel·les, les monges, amb l’abadessa al capdavant, totes bellíssimes, es van tallar els nassos per no encendre les passions dels atacants! Sembla que li han tocat el crostó i que la cosa no ha prosperat. A més, havia limitat l'edat de participació als 40 anys!
De vegades, quan ets joveneta, et surt sang del nas sense més ni més, diuen que és perquè creixes. He trobat en la magnífica web d’Angel Daban alguns refranys adients al tema, com ara un que fa: la sang del nas, amb teranyines farinoses la curaràs. Això de les teranyines farinoses sembla una mica fastigós, però, ves, potser era un remei efectiu. La veritat és que amb els anys tot es matisa però de jove, sobretot d’adolescent, aquestes coses fan patir, encara que moltes vegades t’adones, amb el temps, que la culpa no la tenien ni el nas ni les orelles, sinó la teva inseguretat, inevitable, i la crueltat de l’entorn, de vegades esquitxada d’estranyes enveges. Aquesta inseguretat hi ha qui no la supera, més aviat a l'inrevés, i suposo que per això s'han posat de moda aquestes estirades de pell que acaben convertint un bell rostre vell en una màscara que neguiteja en mirar-la.
La veritat, no sé pas quina necessitat tenia la princesa esmentada, després de casar-se més d’una vegada i d'haver tingut els seus èxits evidents, de refer-se la qüestió, perdent l’espanyolitat d’una certa corba, elegant i discreta, i un bon doll de personalitat, al meu entendre. La veritat és que els mitjans humorístics s’havien ficat amb el seu bonic nas antic, però crec que a la seva edat ja hauria d’haver superat el tema. Els caricaturistes, ara, tindran més feina. El que hauria de fer aquesta noia, però, és engreixar-se una mica, que dóna mal exemple a la joventut. Quins nassos tenim, gastar diners en tanta bestiesa, amb les necessitats que hi ha pel món! I quins nassos tinc jo, d'escriure un post amb un tema tan frívol... aparentment.
De joveneta vaig patir una mica amb el tema, car considerava el meu nas excessiu, i ja se sap com són els nens i les nenes, que sempre burxen on més mal et fa. Els tres temes aleshores més delicats eren ser gras o grassa, tenir orelles de pàmpol o un nas massa desenvolupat. El cinema americà va promocionar els nassos arremangats, boniques actrius de casa nostra i perifèria es van fer refer el tema, com Núria Espert, Marisa de Leza, Maria Asquerino. Amb els anys no sé pas si la van encertar, la veritat, les fotografies juvenils les mostren esplèndides amb les narius d’origen tal i com Déu els les havia donat.
Per sort, no vaig tenir diners ni em vaig dedicar a l’espectacle, llevat del teatre habitual que fem les mestres a l’escola. Recordo com si fos ara un dia en el qual, en una botiga, una mare anava amb una filla una mica més gran que jo, amb el nas encataplasmat. La senyora explicava l’operació de la filla a la venedora. Quan se’n van anar, la dependenta li va dir, a la meva mare, amb reverència:
-Era la Lita Torelló, aquesta noia...
Lita Torelló va ser una cantant de prestigi durant un temps, que va iniciar la seva singladura musical molt joveneta, amb un cert suport de la ràdio, va actuar en alguns festivals i després suposo que es va retirar. Aquells cantants de casa nostra eren molt admirats per la gent normaleta, recordo haver vist pel carrer famosos efímers, com Francisco Heredero, Santi, tots guapíssims, casats també amb cantants. També Víctor Balaguer, que crec que tenia parents pel meu barri, però aquest ja el vèiem massa gran i amb un estil una mica antic, aleshores.
Tornant als nassos, fins i tot vaig sentir una vegada un metge cirurgià dels pioners en estètica pàtria, comentant que de vegades fins i tot els deia a les senyores que, amb el temps, el nas tan arremangat els donaria un cert aspecte de porquet, però que elles, res, a refer-lo. Qui paga mana. Fins i tot comentava amb ironia que de vegades creies que algú es venia a arranjar una cosa i després se’n volia arranjar una altra, que era la que l’inquietava, quan ell mateix, ni tan sols no havia notat el defecte. Els humans som així i sempre creiem que el cos s’ha de fer i refer, cosa que sembla que ha passat en gairebé totes les cultures. No m’hauria imaginat mai que es posessin de moda, per exemple, tatuatges i pircings, cosa que vol dir que encara puc veure moltes coses estranyes. De vegades veig nois i noies maquíssims, amb un llavi o el nas foradats i guarnits amb coses que de lluny semblen mocs o ullals de senglar, però la moda és la moda.
La depilació ha estat una altra dolorosa servitud per als de pèl excessiu. En lloc d’abaltir-se la seva pràctica, ara s’està estenent als senyors. Qui vol presumir ha de patir i la vanitat no té aturador, som així i qui no te feina el gat pentina i es fa liposuccions. Sobre nassos, com en tantes altres coses, hem volgut identificar el físic amb el tarannà, conèixer la gent per l’aspecte, la mirada o el que fos, vana presumpció que sovint es mostra errònia. No sé si li passa a més gent, però persones que d’entrada m’han semblat lletges s’han embellit en la meva percepció, amb el tracte, i a l’inrevés, guapos i guapes de primera impressió m’ha acabat causant rebuig o indiferència. És clar que la bellesa, diuen, no cal demostrar-la, i que un bon aspecte obre moltes portes però també porta maldecaps, en ocasions, ep. A aquella pel·lícula de la noia del gronxador vermell la mare deia a una Joan Collins esplèndida, que encara no s’havia estirat res: correm més llàgrimes pel rostre d’una noia maca que pel d’una noia lletja... Això no té perquè ser així, és com allò de ser ric i desgraciat i pobre i feliç, un engany per a fer-nos conformar amb el nostre minso patrimoni. Expliquen que la milionària Hutton va respondre a un periodista que va començar una entrevista dient-li que ja se sabia que els diners no feien la felicitat: però, qui li ha dit a vostè aquesta bestiesa?. En el fons tot és relatiu i hi ha pobres i rics feliços i desgraciats. Cantava Guillermina Motta una cançó que feia: com la Soraya vull plorar, no vull plorar fent el dinar. I és que plorar en l’abundància és molt més consolador que no pas plorar en la misèria.
Respecte al nas, pot ser de cigró, com el que deien que tenia el gran Ciceró, -ja que sembla que d’aquí li ve el nom-, grec, aguilenc, -com el d’aquell bell fill de Napoleó, de curta vida-, de lloro, de patata (nas de patata, sant Boi), d’apagallums i de moltes coses més. La valoració de la bondat nassal és diversa: qui té el nas gros, té seny per dos, nas llarg porta noblesa, qui té un bon nas té un bon ‘detràs’, nas petit, bella figura, nas vermell, dolenteria. La Trinca cantava allò de quin nas, quin nas, valga’m Déu quin nas, i també ens va fer riure amb el doble sentit d'aquella altra: jo recullo nassos, recullo nassos de cartró... En castellà tenim allò de l’home a una nariz pegado. I a nivell internacional, la tristat història de Cyrano, que feia versos per encàrrec, en lloc de fer-los directament i assumir la seva realitat amb coratge. Fa anys fins i tot li van fer una cançó, que nariz que tenia Cirano, Cirano de Bergerac...
Un consell seriós i efectiu és aquell de no fiar-se de ningú que tingui nas a la cara, per cert. I un altre, d’educatiu, és el que fa: quan amb algú parlaràs no t’acostis a prop del seu nas. Un altre facècia estètica ha estat aquesta del capellà que volia triar Miss Monja. On hem arribat! I pensar que en un llibre que tenia jo de llegendes explicava que quan els musulmans van arribar a Sant Pere de les Puel·les, les monges, amb l’abadessa al capdavant, totes bellíssimes, es van tallar els nassos per no encendre les passions dels atacants! Sembla que li han tocat el crostó i que la cosa no ha prosperat. A més, havia limitat l'edat de participació als 40 anys!
De vegades, quan ets joveneta, et surt sang del nas sense més ni més, diuen que és perquè creixes. He trobat en la magnífica web d’Angel Daban alguns refranys adients al tema, com ara un que fa: la sang del nas, amb teranyines farinoses la curaràs. Això de les teranyines farinoses sembla una mica fastigós, però, ves, potser era un remei efectiu. La veritat és que amb els anys tot es matisa però de jove, sobretot d’adolescent, aquestes coses fan patir, encara que moltes vegades t’adones, amb el temps, que la culpa no la tenien ni el nas ni les orelles, sinó la teva inseguretat, inevitable, i la crueltat de l’entorn, de vegades esquitxada d’estranyes enveges. Aquesta inseguretat hi ha qui no la supera, més aviat a l'inrevés, i suposo que per això s'han posat de moda aquestes estirades de pell que acaben convertint un bell rostre vell en una màscara que neguiteja en mirar-la.
La veritat, no sé pas quina necessitat tenia la princesa esmentada, després de casar-se més d’una vegada i d'haver tingut els seus èxits evidents, de refer-se la qüestió, perdent l’espanyolitat d’una certa corba, elegant i discreta, i un bon doll de personalitat, al meu entendre. La veritat és que els mitjans humorístics s’havien ficat amb el seu bonic nas antic, però crec que a la seva edat ja hauria d’haver superat el tema. Els caricaturistes, ara, tindran més feina. El que hauria de fer aquesta noia, però, és engreixar-se una mica, que dóna mal exemple a la joventut. Quins nassos tenim, gastar diners en tanta bestiesa, amb les necessitats que hi ha pel món! I quins nassos tinc jo, d'escriure un post amb un tema tan frívol... aparentment.
