JARDINS SOLITARIS PER A SOMNIS I FANTASMES

Al Museu del Modernisme es pot veure, fins al 9 de juliol, una exposició sobre els jardins pintats per Santiago Rusiñol. Com que l'exposició ha estat de llarga durada vaig trigar en anar-hi, fins que em vaig adonar de què ja quedava poc temps per gaudir-ne. El Museu és un indret misteriós i tranquil, on mai no hi trobat un excés de gent, un lloc per tornar-hi amb qualsevol excusa. En aquest cas no era excusa sinó devoció, la polifacètica figura del pintor i tantes coses més creix amb el pas del temps, tot i que em temo que no tant ni de forma tan majoritària com caldria. 

Així mateix s'ha reeditat una nova edició facsímil del recull d'articles, acompanyats amb dibuixos de Casas, que Rusiñol va enviar a La Vanguardia el 1890, explicant facècies parisenques. A la xarxa podem trobar, digitalitzada, una gran part de l'obra escrita de l'artista, tasca ingent en la qual hi té una gran part de culpa Vinyet Panyella. 

La personalitat de Rusiñol és tan polièdrica que incomoda els ganduls. Potser el personatge i el seu anecdotari es va empassar l'artista, l'escriptor, el periodista. La gent del temps del meu avi l'havia vist i escoltat i n'explicava de tots colors. Fa uns anys vam anar a visitar una cosina de la meva mare, molt gran, el seu pare havia anat a classes de dibuix i pintura amb ell i havia pintat un retrat del mestre força acceptable, que la meva parenta conservava amb devoció.

Rusiñol ha tingut la sort d'estar lligat a un poble, Sitges. Aquestes circumstàncies locals afavoreixen les devocions i la memporia. Barcelona és molt gran i tot queda diluït i embolcallat en el conjunt. A Barcelona els barris tenen un pes i això també ajuda, em va emocionar que algú, en presentar-me a una amiga, li digués que jo era l'escriptora del Poble-sec. 

Rusiñol incomoda perquè qualsevol consideració sobre la persona i la seva obra, diversa i eclèctica, s'escapa del tòpic com aigua en un cistell. Havia escoltat molts penjaments a l'entorn de la seva vida i de la seva activitat, fa anys. De vegades te'l pintaven com una mena de bon vivant de casa bona, casat amb una dama de casa bona una mica dominant, dedicat sobre tot a gaudir de la vida. En canvi, va ser un gran treballador que va guanyar molts diners treballant, va tenir temps per a tot.

Rusiñol té, s'ha dit en ocasions, un costat tràgic, melangiós, més enllà del seu humor enlluernador i incisiu, allò de l'alegria que passa, vaja. Molts dels seus textos, una part del seu teatre, són ben actuals ja que mostren, sense massa concessions però amb tendresa, el millor i el pitjor de l'ànima humana universal, però situant-la a tocar de casa. La idea que s'intentava escampar quan jo era jove i escoltava progres de pa sucat amb oli els quals, no obstant, tenien les seves trones per predicar modernitats, era que havia fet massa coses. Treballar massa sempre ha estat mal vist, per aquests verals. 

Sobre la seva pintura, tot just fa, com qui diu, quatre dies, que aquesta pintura, etiquetada com a modernista per raons de marca, ha revifat. Fins i tot, amb timidesa, es comencen a reivindicar alguns realistes nostrats. Els quadres dels jardins de Rusiñol van rebre molts pals. En va fer tants que, de forma inevitable, n'hi ha que t'agraden molt i d'altres que potser no tant. Però situats en un conjunt important, com és el de l'exposició, en la qual es poden veure pintures que fa gairebé cent anys que no s'havien pogut contemplar de forma pública, en aquella penombra acollidora de l'edifici, impressionen.

Als jardins de Rusiñol no hi ha persones, el temps s'escola sense fer soroll, hi trobem el faune mutilat i sortidors íntims, flors acolorides i verdors tardorenques, versions del mateix indret fetes a diferents hores del dia i des de diferents angles. Molts grans poetes, catalans i castellans, va dedicar poemes a aquells jardins. Rusiñol es va relacionar amb el bo i millor del seu temps però va ser popular i accessible per a la gent normaleta. Rusiñol va ser, a la seva manera, catalanista i espanyolista, va reivindicar i promocionar El Greco, va recórrer una Espanya tòpica i romàntica, viva i popular. Es va disfressar de moro i es va retratar als jardins de l'Alhambra, que aleshores no eren plens de turistes, com ara. 

Va ser apreciat, admirat i estimat per gent molt diferent. Va morir a Aranjuez, pintant jardins, i expliquen que els treballadors humils dels jardins van tallar totes les flors que hi havia en aquell moment com homenatge a l'artista, per guarnir el seu llit de mort. Fa uns anys algú va intentar, com amb d'altres personatges, catalanitzar-li ortogràficament el cognom però la família, per sort, va reaccionar davant d'aquell Rossinyol i ens vam quedar amb el Rusiñol de sempre, amb 'enya' i tot, per a més inri.  Rusiñol, a més a més, sempre es va dir Don Santiago. 

He escrit en diferents ocasions sobre Rusiñol però l'evocació de Capri i el Pobre Vidu, així com la visita al Museu, m'hi ha fet tornar a pensar. De vegades, no saps com, una sèrie d'anècdotes vitals convergeixen en un punt concret. El Pobre Vidu i Gente Bien són dues de les obres estrella del  teatre humorístic del Rusiñol escriptor. Al Pobre Vidu un home, en morir la dona, comença a rebre propostes de dames diverses, les quals va incorporant a la seva vida fins que el metge li recomana que es moderi o acabarà malament. La història, aparentment senzilla, comporta que per l'obra hi desfili tota una caterva de personatges divertidíssims, els diners en crien, de parents, senten l'olor, diu el fidel criat del protagonista. Gente Bien, tan maltractada en la darrera versió, musical, de La Cubana, és una altra joia a l'entorn de la fatxenderia i la vanitat provocada pels calerons, crec que el protagonista té punts de contacte evidents amb el de La Febre d'Or.

Deixo per a la propera entrada una nova referència sobre Sagarra, a la primera obra que va estrenar, al Romea, de molt jove, hi van assistir Guimerà i Rusiñol. Ara he sabut, gràcies a un article del seu fill, el qual ho ha sabut gràcies a una jove estudiant que en fa una tesina, que d'aquella estrena farà ben aviat cent anys. Ho celebrarem d'alguna manera? Al Romea? No ho crec pas. 

IMPOSTORS, IMPOSTORES I CREDULITATS OPORTUNISTES

Els escriptors aprofiten molt bé els temes d'actualitat per a fer-ne llibres. Els límits de la novel·la són molt imprecisos i elàstics, encara més en els nostres temps, i sovint es barreja realitat i ficció sense manies. Tot es pot fer si es fa bé i amb grapa però de vegades tenim una gran tendència a confondre el novel·lista amb l'historiador. És clar que també hi ha historiadors que són novel·listes i a l'inrevés. Avui, com la novel·la negra, la novel·la històrica té un gran seguiment i unes de les seves seqüeles populars són les visites comentades i els itineraris. A fregar de la novel·la històrica hi ha un gènere imprecís de reconstrucció de realitats actuals o fins i tot d'elaboració de cròniques familiars personals però novel·lades.

Tot això ve a tomb perquè l'altre dia escoltava per la televisió el senyor Cercas. He de dir que és un escriptor que no em fa el pes i no vaig entendre gaire l'èxit dels soldats aquells de Salamina, la veritat. Però això dels èxits, literaris o els que siguin, és un gran misteri subjecte a modes, tendències, gustos personals, promocions i fins i tot moments oportuns en els quals les coses es fan o es desfan. Aquest escriptor ha publicat un llibre sobre el senyor Marco, L'impostor. No incidiré en el llibre en concret, no l'he llegit. Però l'escriptor comentava com algú pot tenir el poder d'enganyar de forma tan convincent. Les motivacions dels impostors de categoria són diverses, diners, prestigi i alguna cosa que no acaba de rutllar i que no sabem explicar per més que ens hi esforcem. Els impostors són grans actors, tenen un alt nivell de seguretat per enredar de forma convincent. El que passa és que moltes vegades no tothom està enganyat sinó que també es fa molt el paperot.

Salvant les distàncies, la impostura del senyor Marco em recorda la del senyor Pujol. Tothom estava enganyat sobre la trista vida del senyor Marco? Doncs no. Precisament fa anys va venir al barri un vellet que havia patit de veritat els horrors dels camps de concentració i ja ens va ironitzar sobre el personatge i ja aleshores em va pujar la mosca al nas. Però resulta que l'home funcionava en la seva tasca i els qui ja sabien que no era qui deia ser feien el paperot per tal de no desestabilitzar. O potser sabien que si es posaven a fons a deixar-lo en evidència toparien amb molts problemes. Resulta que el tema el va destapar un senyor castellà i en aquell moment fins i tot es va recórrer, com en tantes ocasions, a allò de l'anticatalanisme com a motor d'unes manifestacions que tan sols cercaven la veritat. 

En el cas Pujol, qui més qui menys com en els casos d'altres senyors, ja sabia què el peix no era fresc del tot. Si comentaves a alguna persona que, per exemple, a una empresa de construcció en la qual hi treballava l'amic aparellador d'una coneguda tenien una obra aturada perquè no havien volgut, de moment, entrar en negociacions amb parents i saludats del cavaller mencionat, sempre hi havia qui ni en volia sentir parlar o, com en el cas de la guerra, et deien que tothom fa coses mal fetes. Al Palau de la Música una gran part de la gent, diguem-ne de tropa, intuïa amb cert fonament que hi havia coses tèrboles. El problema és que els impostors fins i tot, de vegades, fan coses bé. Tenen els seus devots incondicionals que quan les coses van mal dades, això sí, són dels primers en llançar la pedra a l'adúltera. Sobretot aquells que també se l'han beneficiada.

Diuen que si saps coses d'aquestes les has de denunciar. Santa innocència. La  gent normaleta no pot denunciar res si no té proves i recursos, si està sola com l'enemic del poble, si no vol quedar-se sense feina o sense amics. He de dir que amb els anys fins i tot em torno comprensiva i tolerant amb tantes debilitats humanes pel fet que, al meu nivell, modest, n'he vist també moltes, gent cobrant l'atur i treballant, gent cobrant en negre, metges acceptant grans regals dels laboratoris, gent colant-se a les llistes de l'hospital perquè tenen un parent metge, gent fent de tot per tal que la nena entri a l'escola que volen i moltes més. I no pas per necessitat, ep, que seria encara més comprensible, sinó perquè es podia fer i, encara més, sovint es presumeix d'aquests endolls i trampes com si aquell que intenta viure d'una forma més o menys correcta fos un imbècil quan si al menys hi hagués cert nivell de moralitat s'haurien de mantenir en el més absolut secret.

Per desgràcia aquesta cultura -és interessant comprovar quantes interpretacions pot contenir aquesta parauleta- forma part, diuen, del tarannà mediterrani. Fins i tot quan es recorre al passat, a la història, ens topem amb molts impostors i si en vols esbrinar una part de veritat topes amb moltes males cares i reticències. Sobretot si pertanyen als nostres. Així, per exemple, hi ha persones que no et volen ni escoltar si menciones disbarats fets per algú dels nostres o dels seus durant la guerra civil o poses en dubte la santedat de determinats màrtirs del nostre santoral. Se suposa que t'ha temptat l'enemic exterior, sigui el franquisme, l'espanyolisme o el cinisme estèril.

Els impostors a lo  grande hi són pel fet de què funcionen. Marco i el senyor Pujol funcionaven.  Hi ha gent molt honrada la qual, precisament per això, no ha funcionat quan ha tingut algun càrrec en el qual calia actuar amb certa picardia estratègica. Si tenim el cotxe espatllat ens estimem més, cosa molt humana, un bon mecànic que ens estafi i ens cobri de més però que ens l'arregli bé que no pas un mecànic bona persona que no se'n surti. És clar que es podria trobar la bona persona que ens ho arreglés bé, una perla, però no sempre és així. Els idealistes duren tres dies en els càrrecs de gestió, en general.

Sobre el fet de fer trampes en benefici propi molta gent pensa, fins i tot amb certa bona fe, que també en faria si pogués, de la mateixa manera que acceptaria un endoll per un fill o un nebot sense sentir cap pena pels joves més ben preparats per al càrrec que no tenen padrins. De vegades m'han dit que jo mateixa ho faria, si pogués. És cert, i tant, tots tenim les nostres febleses, però el sistema no hauria de permetre que jo ho fes. Malauradament no és així ni de bon tros encara que haguem millorat en tantes coses i la permeabilitat social sigui una mica més efectiva que en d'altres temps. 

En el fons, sobre això dels impostors, tots hi tenim tirada. Sovint la pròpia família ens ha explicat la seva història amb arranjaments, encara més quan els nostres avantpassats recents van surar per damunt de temps terribles que van deixar senyals en tothom. Però a un nivell més casolà, els pares expliquen -expliquem- als fills el nostre passat infantil i juvenil passat pel sedàs, en moltes ocasions. Les nostres entremaliadures eren divertides i innocents, les nostres diversions, saludables, els nostres sentiments, positius i constructius. 

Vivim amb això i de vegades val més no esbrinar ni voler saber tant car qui cerca la veritat, diuen, la pot fins i tot trobar en algun racó, tot i que la veritat és sempre relativa i lligada a circumstàncies diverses. Un altre tema en el qual volem ser enganyats és el polític, quantes excel·lències sobre Rússia, Rumània, Albània o Cuba no havíem entomat, amollades per part de gent que sabia perfectament que allò no era ben bé com es predicava a casa nostra? Sempre hi ha por de desestabilitzar el discurs que toca, de fer el joc al contrari, d'esberlar mites intocables i tot això és una mala política.

La patètica i inútil compareixença del senyor Pujol em va fer fins i tot riure quan se'n va anar per les branques, literalment, amb tot allò que si es remenava l'arbre caurien els nius i caurien els ous. El personatge tenia i no sé si deu conservar encara una tendència carismàtica vers un humor molt personal. De fet no cau mai res, d'aquest arbre simbòlic, tot continua si fa o no fa i conèixer la història no aconsegueix allò tan desitjat de no repetir-la. Si cauen uns nius, uns ous i uns polls ja en faran més. D'ocellets i ocellassos n'hi ha per donar i vendre.

Som així i potser no s'hi pot fer res. Amb els anys t'adones de com t'enreden i et tornes desconfiat però resignat. Però també t'enredes a tu mateix, és clar. De vegades escolto persones del meu temps jove que m'expliquen batalletes que jo sé que no van ser ben bé així, sovint inofensives, com ara quan algú que conec des del parvulari m'explica que va deixar un nòvio/a que no li convenia quan sé del cert que va ser el nòvio/a qui va plantar la parella. O la/el mestra/e coneguda/ut i progressista que et rumbeja de com ha educat la mainada quan tu saps que la realitat no és ben bé així i que alguna ovella negra de la nissaga li ha donat grans disgustos. 

Hi ha néts i nétes que creuen de bona fe en les heroïcitats d'avis els quals, per referència familiar, sé que tenien moltes ombres i pecats i, de fet, ells mateixos en podrien esbrinar alguns si no temessin una veritat poc amable amb els seus amors familiars. Les guerres esventen un munt de misèries i al llarg del temps afecten vençuts, vencedors, màrtirs i supervivents. Potser tot plegat ha de ser així, en el fons la convivència i la pau es mantenen gràcies a un cert nivell d'impostura, ocultació i reinvenció personal. 

El pitjor és que per més que ens esforcem en ser allò que en diuen autocrítics acabem per creure que som com voldríem ser i no pas ben bé com som, de vegades fins i tot,sincerament, car la memòria és enganyosa, selectiva i condicionada a molts factors, bons i dolents, fins al punt que sembla que si et van explicar que de petit vas patir determinades tragèdies que no són certes els teus traumes seran ben bé con si les haguessis patit i molt pitjor que si les haguessis patit i les  haguessis oblidat. Com deien els grans de quan jo era petita, cada casa és un món i cada persona un misteri.

La literatura i el cinema han aprofitat molt les situacions en les quals es descobreix un passat inesperat. Els passats ocults que surten a la llum, les dobles vides, els impostors i les impostures, els misteris amagats sobre persones i fets i els esquelets desats als armaris familiars han fornit molt de material literari, teatral i cinematogràfic i no és gens estrany que sigui així.