El triomf futbolístic definitiu del Barça, a la Lliga, i els comentaris dels aimadors del futbol més propers, així com determinades xerrameques a diaris i ràdios, m'han evidenciat que un gran nombre dels seguidors d'aquest club que no hauria de ser més que un club però que ha esdevingut des de fa anys una venjança metafòrica per a les nostres frustracions polítiques, conformen una afició ben galdosa.
Jo, quan anava a escola, acostumava a treure molt bones notes. Si algun dia, en lloc d'un sobresaliente arribava a casa amb un notable els meus pares posaven cares llargues i ja es devien preguntar si la meva brillantor anava de baixa. Aquesta manera de fer l'he copsat en d'altres famílies, al llarg de la meva vida de mestra. També en els mateixos companys mestres que sempre s'esveraven quan un alumne d'excel·lent, per causes diverses, davallava una mica en els seus resultats.
En canvi, quina alegria hi ha a tot arreu, cases i escoles, quan l'alumne que sempre suspèn comença a treure algun aprovadet!!! S'hi xala força i se li fan regals. Tot plegat és com en aquella estranya paràbola del fill pròdig que sempre m'ha semblat d'allò més injusta amb el pobre hereu, obedient i treballador. De fet, l'evangeli diu que hi haurà més alegria al cel per un penedit que per no-se-quants justos.
En una ocasió un alumne que de petit havia estat dels més bons però a qui, pel que fos, la vida després no va anar prou bé, va venir a escola a buscar paperassa i recordo que em va comentar amb tristesa, ja ho veu, he fracassat. No havia fracassat, treballava, tenia parella, però l'excés d'expectatives que s'havien posat en ell de petit l'havia perjudicat força a l'hora de viure el seu present. No havia acabat cap carrera universitària, per exemple. Vaig intentar animar-lo i treure-li del cap aquella sensació, em temo que amb poca grapa. Vull pensar que en anar complint anys devia comprendre que els èxits escolars volen dir poca cosa però, qui sap, potser va repetir l'errada amb els seus propis fills, que també passa.
Un altre cas a l'inrevés em va passar amb un alumne que no feia res més que enredar. En manifestar al seu pare els greuges sobre l'afectat, aquest pare, que es guanyava molt bé la vida, ens va dir, literalment, que ell també era molt entremaliat i gandul a escola i que ara feia molts calerons, molts més, evidentment, que qualsevol mestre o professor. La vida és així. També s'esdevenen fets així amb la bellesa, amb les noies, sobretot. Nenes que de petites i adolescents són bufones i admirades i després, de grandetes, no ho són tant, sempre s'han de sentir que han canviat molt, amb el to malèvol amb el qual actua la societat cruel.
En una ocasió un alumne que de petit havia estat dels més bons però a qui, pel que fos, la vida després no va anar prou bé, va venir a escola a buscar paperassa i recordo que em va comentar amb tristesa, ja ho veu, he fracassat. No havia fracassat, treballava, tenia parella, però l'excés d'expectatives que s'havien posat en ell de petit l'havia perjudicat força a l'hora de viure el seu present. No havia acabat cap carrera universitària, per exemple. Vaig intentar animar-lo i treure-li del cap aquella sensació, em temo que amb poca grapa. Vull pensar que en anar complint anys devia comprendre que els èxits escolars volen dir poca cosa però, qui sap, potser va repetir l'errada amb els seus propis fills, que també passa.
Un altre cas a l'inrevés em va passar amb un alumne que no feia res més que enredar. En manifestar al seu pare els greuges sobre l'afectat, aquest pare, que es guanyava molt bé la vida, ens va dir, literalment, que ell també era molt entremaliat i gandul a escola i que ara feia molts calerons, molts més, evidentment, que qualsevol mestre o professor. La vida és així. També s'esdevenen fets així amb la bellesa, amb les noies, sobretot. Nenes que de petites i adolescents són bufones i admirades i després, de grandetes, no ho són tant, sempre s'han de sentir que han canviat molt, amb el to malèvol amb el qual actua la societat cruel.
Recordo una època en la qual el Barça guanyava poques coses i, gairebé per casualitat, va guanyar una lliga fent molts gols a l'enemic etern. La festa va ser apoteòsica i la Trinca, que aleshores existia, en va fer una cançó que acabava amb allò de En Flandes se ha puesto el sol. Si jo fos assessora esportiva aconsellaria aquesta mena d'estratègia a tots els clubs futbolístics amb aficions galdoses, intentar començar tan malament com es pugui la temporada i acabar bé, ni que sigui per casualitat i de rebot.
Guanyar sempre, el mateix que triomfar en el que sigui, fins i tot en el petit món escolar, comporta que es desvetllin expectatives exagerades en els teus seguidors que potser no triomfen en res, estan frustrats i han posat en aquests guanys les seves catàrtiques esperances i les seves il·lusions més etèries. Però és un gran perill, aquest triomf. Més tard o més aviat els qui triomfen rellisquen i perden pistonada. O se'ls oblida, perquè una altra constant de les aficions massives és la seva infidelitat. Això també s'esdevé en el món cultural, en l'art, en la literatura, en el cinema. Molts grans actors han mort oblidats i frustrats en veure que no els reconeixia ni el forner del barri. Tot és vanitat però la vanitat s'escalfa amb les mogudes multitudinàries i els vencedors acaben esdevenint víctimes del seu propi triomf.
Una vegada em van explicar una història macabra sobre un frare antic, crec que era algun personatge de la literatura del Segle d'Or castellà a qui volien fer sant. En anar a cercar les seves restes a la tomba es van adonar, per alguns indicis, de què probablement l'havien enterrat que no era mort del tot i no el van santificar perquè potser en aquells horribles moments havia blasfemat contra Déu. I és que així com un penediment sobtat a l'hora de la mort et duia al cel de forma directa, un mal moment imprecís et podia condemnar de forma sobtada i tant era que durant una llarga vida haguessis estat impecable.
El futbol no em fa el pes però és impossible restar al marge de la seva faramalla, darrerament. Només hi ha dos equips visibles, la resta són fullaraca. I, a més, són rivals eterns i simbolitzen coses que no haurien de simbolitzar, més enllà dels camps d'esport. Un conegut que havia viscut els temps brillants de l'equip del meu barri, el Poble-sec, que va arribar a tercera, m'explicava que per a ell, de petit, no hi havia ni Barça ni Madrid ni Espanyol sinó tan sols aquell equip seu, familiar, amb el qual viatjava per Catalunya amb un entusiasme que, cal dir-ho, també generava violència i passions desfermades no sempre positives. Però al menys hi havia vida més enllà dels grossos...
Cada dia em sorprèn més, en escoltar uns senyors que es diuen periodistes esportius i que xerren acompanyats dels tertulians de torn com en aquest tema s'exalten els ànims i es passa de l'eufòria al desencant galopant. Això sí, de futbol, com d'educació o de política, tothom hi entén i tothom diu la seva i diu allò què s'hauria de fer i no s'ha fet o allò que s'ha fet i no s'hauria de fer. Encara més, malgrat que jo a les fotografies celebratòries hi veig molta gent sembla que no n'hi ha tanta com n'hi hauria d'haver o com n'hi hauria hagut si la cosa hagués estat com havia d'estar. Segons diuen per la ràdio.
