Una coneguda em deia, fa anys, que la muntanya, a l'estiu, la deprimia. La platja és tota una altra cosa, es clar. De fet, a mi, l'estiu sempre m'ha produït sentiments ambivalents, potser perquè quan era petita no estiuejava.
Sobre això d'estiuejar recordo una anècdota que em va fer prendre consciència d'alguna de les moltes realitats amb les quals et vas ensopegant mentre madures. Jo era molt joveneta i participava en unes reunions a Horta sobre temes religiosos, la cosa tenia mèrit ja que crec recordar que hi anava els dissabtes per la tarda i des del barri tenia un llarg trajecte en metro i a peu, aleshores no existia la línia verda, per cert.
Tot érem noies, com sol passar, un fenomen aquest que és dóna en molts àmbits, ahir mateix en el programa de TV3 dedicat als youtubers, amb poques excepcions, els protagonistes eren nois i les adolescents esbojarrades que els encalçaven, noies. Jo també vaig ser una adolescent esbojarrada cridant en concerts de música moderna, d'aquells que ens feien els matins de diumenge a un espai avui decadent, que he evocat en el meu altre blog, el Palau dels Esports.
Avui, que ja no sóc adolescent, sinó tot el contrari, em trobo grans majories de dones als llocs pels quals em moc, cursos de pintura, visites culturals, xerrades, sessions de cinema... Però bé, tornaré a les meves reunions sobre catolicisme progressista. M'hi va convidar una amiga del despatx que vivia a Horta. A la meva empresa el nois brillants, en aquella època, eren captats per gent important de l'empresa que pertanyia a l'Opus o a coses semblants i també anaven a reunions de xicots, crec que a la Plaça Reial. No he vist que es recordessin gaire aquelles activitats però Marsé, a la història trista i depriment de la cosina Montse dedica tota una part central del llibre a evocar uns exercicis espirituals per a homes que reflecteixen molt bé com anava l'educació moral de l'època.
Aquell capellà em semblava modern, amb el temps i l'experiència m'he adonat de què no ho era gaire. Es movia per la part alta de la ciutat, tenia coneixences. Però anava a alguns barris, com el d'Horta, si calia. A les reunions érem noies treballadores, com jo mateixa, però en algun moment el mossèn en va portar unes altres, noies simpàtiques que semblaven d'una altra galàxia. Va arribar l'estiu i les reunions, com sol passar amb un gran nombre d'activitats, s'ajornaven fins a la tardor. El capellà va anotar les nostres adreces i telèfons i ens va preguntar: adreça d'estiueig? Evidentment, adreça d'estiueig tan sols en tenien aquelles noies nou vingudes i la pregunta, tot i que en aquell temps no teníem un gran esperit crític, va fer que la resta féssim broma sobre el tema, en absència del nostre mentor.
A la gent humil i amb sort els quedava el recurs del poble. Però jo no tenia ni poble on poder anar. Ja de més grandeta, quan era mestra, un alumne em va preguntar d'on era jo i li vaig dir que del Poble-sec de Barcelona. Aleshores em va preguntar d'on era el meu marit i li vaig dir que de Molins de Rei. Estranyat, en aquell castellà de barri perifèric d'aleshores, que jo diria que avui ja no existeix, va dir-me, sorprès: anda, pues, ¿a dónde vais en vacaciones?
El més sorprenent és que, per coses que passin, a l'estiu tot s'interromp. Ja quan era petita m'empipava que pleguessin les novel·les de la ràdio, després va passar amb la tele, desapareixen fins i tot els programes de debat polític i, si algun d'ells continua, s'aprofiten dels becaris i els titulars se'n van a córrer mon, a la Costa Brava i a Menorca.
En algun lloc he llegit que enguany, amb tant de moviment sobre la propera tardor i el que pot -o no- passar alguns periodistes de categoria estaven amb la mosca al nas, no podien abandonar del tot la botigueta. A l'estiu, quan jo era petita, als cinemes de barri, feien reprises, pel·lícules de l'any de la picor que tenien el seu encant però que contribuïen a consolidar l'efecte melangiós de l'època, aquesta sensació de què el temps passa molt de pressa, l'evidència de què tot és irrecuperable.
Avui l'estiu a la ciutat ja no és solitari, com abans, quan gairebé no veies ni una ànima pels carrers de Barcelona, amb l'única excepció del centre de la ciutat on encara hi havia una mica de vida. L'estiu és excessivament llarg per als estudiants, no entenc que tot s'hagi d'aturar durant dos, tres mesos. El pic dels silencis es concentra, encara, a l'agost.
De fet conec molta gent que sovint té ganes de què retorni la normalitat, la vida rutinària, l'activitat habitual de sempre, una altra cosa és que ho manifestin de forma oberta i sincera. Se suposa que l'estiu, quan treballes, serveix per descansar. La gent gran del meu temps jove, al cinema de barri, quan sortia la paraula descanso a la pantalla manifestava, en broma, sovint en veu alta, si no estem pas cansats...
