6.9.07

Fires, mercats i mercadillos

Ahir vaig anar a una jornada inaugural del curs escolar. Com que no vull entrar en qüestions professionals massa profundes, només diré que el tema central eren els Plans Educatius d’Entorn que consisteixen, més o menys, en endegar coordinacions entre els centres educatius i la resta d’agents socials que incideixen en l’educació, família, lleure, barri... Em sobta la presentació de novetats que fa molts anys que ja estan inventades, si fa no fa, amb noms diferents, o, senzillament, sense cap mena de títol i sense la necessitat d’implicar tant d’assessor i coordinador com hi ha ara, la veritat. Aquests tipus d’actes es fan massa llargs, resulten poc participatius, i la gent, inevitablement, s’endormisca o xerra en veu molt baixa, o es passa notetes, o llegeix una altra cosa amagada a la carpeta, sobretot els qui portem, ja, uns quants cursos de rodatge, esperant el moment del pica-pica, que es va endarrerir fins a migdia.

El millor i el motiu pel qual cada curs m’hi apunto, és que et trobes vells amics i amigues d’altres escoles i pots fer la xerradeta. Constato que m'hi ensopego, però, molta gent desconeguda -per a mi-, més jove, és clar. Els companys i companyes més grans que jo s’han anat jubilant. Molts de mitjana edat, quan han tingut punts, han emigrat a escoles properes a casa seva, a Barcelona o a d’altres localitats. Fa temps, coneixia gairebé tothom, ara ja no, així és la vida. L’acte es feia al Centre Cultural La Bòbila, un espai magnífic que aplega biblioteca, centre cívic, associacions culturals diverses... La biblioteca és excel·lent, especialitzada en novel·la negra, i organitza uns animats grups de lectura temàtics, s’ha convertit en un indret de referència sobre el tema i hi pots trobar molts llibres d’aquest gènere difícils d’aconseguir en d’altres biblioteques. Com xalaria, allà, Francisco, el company blogaire de Novela Negra!!! Al centre s’hi fan cursos, exposicions, tot molt interessant i innovador. La millora, en tots els aspectes, de la ciutat, vista en perspectiva –que és com s’han de mirar les coses, per tal de ser objectius- ha estat esclatant, contundent. Fa molts anys, gairebé trenta, quan jo vaig arribar a l’Hospitalet, aquest espai I la plaça que l’envolta era un erm immens –ara és ple d’arbres- on queia el sol a plom. Baixava, aleshores, per anar a la meva escola, a la mateixa parada que vaig baixar ahir, Can Vidalet. Ja aleshores es reclamava que es fes una altra sortida de metro, però ahir em vaig ensopegar amb cartells veïnals demanant –encara- ‘l’altra’ sortida. Hi ha coses que milloren exponencialment i d’altres que, n’ignoro els motius, no s’arrangen mai. El territori és fronterer, pràcticament, entre l’Hospitalet i Esplugues. I encara que pertany al barri de Pubilla Cases és a prop també de Can Serra i d'altres barris.

Feia molt de temps que no voltava per aquells carrers. Els blocs de pisos han anat millorant amb els anys, des dels mes antics, dels quaranta i cinquanta fins als del present. Vaig cercar, sense èxit, el lloc d’un bar on anàvem a dinar, força bé, per cert, I que responia al televisiu nom de La Ponderosa. No sé si ja no existeix o si no el vaig saber trobar. Al menjador d’aquest establiment hi havia penjats, recordo, uns quadres absolutament naïf amb entranyables escenes del Far West. Vaig retrobar, encara, això sí, antics establiments comercials, com ara un en el qual havia comprat roba als meus fills, quan eren petits i també pastisseries i forns amb noms persistents, incombustibles. I el mercat, molt millorat. Ahir era dimecres i hi havia mercadillo. Fa anys, el mercadillo setmanal es feia en aquest espai erm que he mencionat. Ara ocupa una part de la plaça, però s’enfila per l’avinguda Severo Ochoa i arriba força enllà, fins als carrers que ja pertanyen a Esplugues. El poble acostuma a anomenar aquests mercats amb el nom del dia de la setmana que toca, ‘vaig a comprar al miércoles’, per exemple. Una vegada, fa molts anys, recordo que un pare va anotar en la llibreta de la filla petita , sense pensar que les mestres arribarien a tafanejar la nota, un irònic missatge a la senyora, he venido y no estabas, ya te habrás ido al mierdácoles a gastarte los cuartos...

La supervivència màgica d’aquesta mena d’espais comercials em meravella. Avui, amb tanta botiga de cadena i supermercat ben assortit, i en zones urbanes d’aquest tipus, el fet és miraculós, la constatació d’una necessitat vital, la de vendre i comprar i remenar, la de creure en les ocasions i en les gangues. No hi fa res que, fins i tot, en ocasions, sigui més car el producte de la paradeta ambulant que el mateix, però comprat en una botiga convencional i seriosa, l’important és el passeig, el regateig, la distracció, la xerrada amb la veïna. En els pocs viatges que he fet per l’ample món he copsat que la celebració de mercats setmanals i ambulants és pràcticament universal. Molts immigrants s’han incorporat a aquest sector econòmic, on hi ha hagut sempre una gran majoria de gitanos i gitanes espavilats i bons venedors, amb l’ofici après durant generacions de dedicació a aquest tipus de comerç. Una noia jove i ben plantada pregona la seva mercaderia, amb un vocabulari absolutament desacomplexat, bragas de algodón, que no pican, para chochitos delicaos!!! Els basars xinesos, per ara, no han fet massa competència, doncs, a aquestes celebracions sòlides de fires setmanals de barri.

La societat està composta de moltes peces diferents, un gran nombre d’elles, pintoresques, i sovint hi ha un gran desconeixement d’aquesta societat real, tan diversa –en un sentit molt ampli del terme, no només en el de les politizades diversitats i multiculturalitats dels nostres temps-, per part de molts intel·lectuals i polítics, poc passejadors. Medito sobre el tema, penso que, al capdavall, a la Jornada també ens han volgut vendre, encara que amb menys grapa, moltes coses abstractes... Crec que en aquests mercats a l’aire lliure, efímers i intermitents, en aquestes fires coloristes i animades, s’hi haurien d’incloure, també setmanalment, i no tan sols en vigilies d’eleccions, paradetes dels partits, a veure si ens venen algun producte interessant, que no piqui. Per cert, alguns comentaris a la qüestió de la carta Sarkozyana aquí.


10 comentaris:

Déric ha dit...

La Bòbila em va servir de referència per fer un treball, està molt bé, és un lloc de referència a Catalunya

Francesc Puigcarbó ha dit...

La veritat es que m'agrada molt anar pels mercadillos, en ser tafaner de mena, suposo es normal, i si al suq de Marràqueix allí ja m'hi quedaria per sempre.

Júlia ha dit...

Hola, Déric, ja he llegit que ets a punt de fer vacances, que vagin bé.

Doncs sí, un centre emblemàtic que ha sabut copsar molt vida ciutadana.

Júlia ha dit...

Em sembla que voltar pels mercadillos és una activitat que ens agrada a molta gent. No conec el Marroc, però he sentit parlar molt d'aquests mercats.

Bon dia, Francesc.

lola ha dit...

Quan els fills respectius eren petits, vam compartir, durant uns anys, amb uns amics una segona residència a "Espinelves". El dissabte al matí era sagrat per a les dones de la casa: Mercat a la plaça de Vic. Era divertidíssim. Arribàvem carregades: roba, sabates, verdura, pseudoantiguitats... Què sé jo.

Ara, el del poble on visc, no me n'enrecordo mai que el fan; sempre se'm passa.

Lola

Xiruquero-kumbaià ha dit...

...i és que "el" mercat, és al carrer, jo diria que per definició, com "el" mejar és el pa.
I és que a mercat si anava (per molts verals encara s'hi va), també per a trobar-se i xerrar i tantes altres coses..
Què li devem al mercat? em sembla que molt més del que pot semblar a cop d'ull.

Júlia ha dit...

Hola, Lola, és que el Mercat de Vic és un clàssic!!!

Júlia ha dit...

Doncs sí, xiruquero, mentre els mercats funcionen, la convivència funciona -o és a l'inrevés?-.

Yayo Salva ha dit...

M'encanta, quan torne al poble de quan en quan, passejar els llocs que m'eren familars de xicot. I vore cóm han canviat les coses. El mercat al carrer és el dissabte: olors de sempre...

Júlia ha dit...

Bon dia Yayo, retrobar paisatges i olors no sempre és fàcil, al llarg del temps se'n perden molts i se'n basteixen d'altres, per això, recuperar-ne una part sempre té aquest encís immens.