Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mercats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mercats. Mostrar tots els missatges

7.6.16

A UN EURO, NENA, QUE M'HO PRENEN DE LES MANS!!!!




Escolto per la tele, en aquests barrija-barreja que són els telenotícies habituals, una mena de mercadillo barat de la informació en càpsules i on hi cap de tot, des de la cosa més frívola a la més seriosa, que a Olot, a causa d'algunes queixes, no es podrà cridar al mercat.




El nou reglament del mercat dels dilluns a Olot (Garrotxa), aprovat sense cap vot en contra al ple municipal de dijous passat, prohibeix "fer crides en veu alta dels articles o dels preus dels productes a la venda per atraure l'atenció dels visitants". Elevar massa el to de veu pot costar entre 100 i 300 euros de multa als marxants. 



És un dels punts que s'han incorporat al reglament, per "tenir un mercat de més qualitat, millor organitzat i que cada cop tingui més confiança per part dels compradors", en paraules del regidor de Promoció Econòmica, Estanis Vayreda (...)

Quan més soroll has d'entomar per totes bandes més es queixen algunes persones dels sorolls tradicionals, les orenetes, les campanes o els galls, per exemple. Durant uns anys hi ha hagut una mena de croada en contra de la música en viu als bars i cafès, afortunadament sembla que s'ha rectificat, però en canvi des de casa es pot sentir el soroll que fan determinades celebracions multitudinàries musicals celebrades, per exemple, al Sant Jordi o en d'altres indrets no gaire llunyans, sense que ningú no s'esquinci les vestidures. A causa d'aquest tipus de queixes aleatòries un local emblemàtic i únic com La Paloma porta anys tancat. Quan vas a comprar a botigues convencionals i fatxendes, d'aquestes que tenen sempre les portes obertes i han suprimit els aparadors, has d'entomar músiques de grat o per força, i a un volum notable. I podria posar molts més exemples.

Ens hem tornat molt fins per a unes coses i molt tolerants per unes altres, i és que fins i tot en això de la queixa hi ha modes. El pitjor és que gairebé sempre els qui es queixen són minoria però fan molt de soroll. Quan anava a l'Escola de la Dona vaig patir un canvi en un sistema de matriculació que em semblava intel·ligent, eficaç i pràctic pel fet que algú es va queixar... fins i tot al Síndic de Greuges amb la teoria, no comprovada i absurda, de què l'antic era discriminatori. El més democràtic hauria estat fer alguna consulta a l'alumnat i al professorat però la cosa va venir de dalt i ningú no hi va poder fer res. Les consultes són adients quan es preveu que sortirà allò que volem que surti. Un altre tema és si del resultat de determinades consultes se'n fa cas, em temo que a la llarga, no. 

Els mercats es fan de dia, que jo sàpiga, la gent està desperta i eixorivida i hi va perquè vol. Això de les queixes pels crits comercials del mercadillo d'Olot em sembla un símptoma preocupant que pot generar imitacions perilloses. I és que em resulta admirable comprovar com els mercats ambulants han sobreviscut i crescut i em temo que no siguin objecte de les ires de determinades botigues d'avui, ires potser interessades. En alguns pobles ja es picona força els venedors ambulants amb impostos una mica exagerats. Els mercats setmanals de barris i pobles serien un lloc adient per a canalitzar l'oferta dels manters, que tant de problemes sembla que genera sense que s'hi posi cap mena de solució eficaç. No vull ni pensar en la possibilitat de què alguna modernitat mal entesa acabi algun dia amb els nostres mercadillos ancestrals. Però...

Els mercats tradicionals, oberts o tancats, sempre han estat plens de crits diversos, alguns de ben divertits. Durant la meva infantesa els crits eren molt més contundents. Un insult antic, quan una noia s'expressava en un volum una mica alt o amb mots poc adients a la condició femenina canònica era: sembles una verdulera. Les verduleres, és clar, protestaven. Ignoro per què es feia referència a les verduleres quan d'altres venedores també cridaven força. Una altra professional bescantada era la peixatera, la qual es considerava injustament ordinària. Això de ser ordinària també és un penjament en retirada.

Avui tot ha canviat i fins i tot moltes verduleries s'han convertit en fruiteries i les peixateres i carnisseres i venedores de mercat, en general, són senyores tan elegants, educades i fines com les catedràtiques o les mestres, de les quals també n'hi ha moltes que criden i jo també havia cridat força en algunes ocasions, ep. 

Aquests penjaments, com això de verdulera, eren en femení, encara que també existissin senyors verdulaires cridaners. El diccionari Fabra recollia molts exemples discriminatoris en femení, Montserrat Roig, a qui recordem aquests dies, feia broma de vegades amb aquells exemples fabrians que avui semblen rancis i casposos. Per cert, fa anys verdulera era incorrecte i calia dir verdulaire, avui ja es pot dir verdulera sense que els normativistes dogmàtics et mirin malament. Mercadillo, en canvi, encara és pecat per més gent que ho digui i per això ho escric en cursiva.

La meva mare cantava en broma una antiga tonada relativa a una peixatera, feia així: Peixatera, punyetera, m'has donat el peix dolent, si no em tornes la pesseta, ho diré a tota la gent. Hi ha hagut moltes cançons d'altres temps dedicades a venedores diverses, també ambulants. Rosa Maria Sardà, en aquells inoblidables programes de la tele del passat en cantava una dedicada a una carnissera de la Boqueria, un mercat que avui ja és un parc temàtic molt divertit i atapeït, inclòs en els circuïts turístics convencionals:

Ai carnissera del meu cor, anul·la tots els compromisos
Que et compraré per a mi sol les teves llonzes i palpissos,
Ai carnissera del meu cor, tant si és de xai com de vedella
Sempre em tindràs enamorat, del teu pit i cap de costella...



Avui, quan sembla que hi ha gent sensible que vol passejar i comprar pel mercat en silenci o a mitja veu, com si fos al museu o a l'església, aquests mercadillos setmanals s'han omplert de gent diversa de moltes procedències. Els crits dels baladrers en la nostra llengua fan més gràcia que en d'altres llengües, som així, tribals, encara que ens costi d'admetre. Els crits dels venedors i venedores dels mercadillos, -als mercats convencionals i remodelats ja es crida molt menys que abans o més aviat gairebé ni es crida-, són diversos i imaginatius, fins i tot poètics en algunes ocasions, el mateix que els rètols publicitaris que confeccionen i amb els quals, de moment, no s'hi han posat amb intenció de millorar-ne l'ortografia o exigir-ne la versió nostrada i fabriana, encara bo. Els mercats sense crits potser seran del gust dels fins i assenyats però em temo que l'absència d'aquest element tan típic farà perdre clientela de la normal, de la de sempre, la xarona i popular que espera el dia de mercat amb il·lusió i que s'hi deixa caure de forma habitual ni que sigui per comprar-hi una cabeça d'alls. 

Jo hauria d'escriure a l'Ajuntament o al Síndic de Greuges en contra d'aquestes músiques constants en tot tipus de botigues convencionals, la veritat, però sóc poc protestona i quan les posen de forma tan generalitzada potser és que hi ha gent a qui els agrada, no ho sé. No veig que de moment es queixi ningú. En aquest món hi ha qui no es queixa de res, qui es queixa de tot en privat i qui es queixa de forma insistent de forma privada i pública i va a trobar qui faci falta. Aquests darrers un dia o un altre tenen èxit, de vegades fins i tot recorren a coneguts amb coneixences per tal que incideixin en temes ben banals quan som incapaços d'aconseguir solucions per a coses realment greus que s'esdevenen un dia sí i un altre també. 
Per fer un desgreuge als venedors cridaners afectats es podria organitzar un concurs de crits comercials, que tingués en compte el volum i el contingut. Al capdavall aquests dies escoltarem molts crits polítics destinats a vendre com sigui i el que sigui. No sé si algú els multarà l'excés de zel baladrer destinat a atreure l'atenció dels clients. Potser sense cridòria, en aquest cas, sí que s'aconseguiria tenir un govern de més qualitat, millor organitzat i que cada cop tingui més confiança per part dels governats...

També estaria bé que es miressin amb tanta cura la publicitat que ens amolla la tele, amb el mateix objectiu, ben mirat, que els crits dels venedors de mercadillo. He de dir que uns dels meus programes preferits són les teletiendes, que m'evoquen l'època gloriosa dels xarlatans del Paralelo. Com cantava Espinàs, quan era petit, tantes coses hem perdut que el record també cal perdre...

4.2.13

L'ENCÍS ETERN DE LES FIRES

Fotografia: Ajuntament de Molins de Rei

Ahir, tradició familiar, vaig anar a dinar convidada a casa dels meus cunyats, a Molins de Rei, amb l'excusa de la famosa Fira de la Candelera. Ens hi vam arribar en tren, de vegades hem hagut d'anar a aparcar el cotxe a Sant Vicenç dels Horts o a Sant Feliu de Llobregat, per la Fira, i ara ja optem pel transport públic que també, tot s'ha de dir, va prou ple en dies com aquest.

Les fires i els mercats gaudeixen de molt bona salut. De fet avui es troba el mateix a tot arreu malgrat que aquests esdeveniments siguin més o menys especialitzats en algun producte, en aquest cas en plantes i planters. Hi ha poques fires que arribin als més de cent cinquanta anys que té aquesta però això, mirat en perspectiva i considerant l'edat suposada de l'espècie humana, és ben poca cosa. Les fires neixen, viuen i de vegades moren, però sempre n'hi ha de noves.

Les fires, en general, compten avui amb un nombre més o menys gran de paradetes que pots trobar a tot arreu. Si són històriques hi ha gent disfressada amb grapa dubtosa de l'època corresponent. A més de les paradetes s'hi celebren esdeveniments diversos però si hem de ser sincers l'assistència majoritària a les fires, per part del gran públic, consisteix en passejar comprimit per totes bandes entre les precàries instal·lacions comercials en les quals podem comprar bijuteria, formatges, botifarres, terrissa, roba peruana, cotó de sucre, talls de coco, pomes ensucrades, matons i pastissos, coques de Perafita i moltes coses més.

Les fires s'han modernitzat relativament. En el fons són intemporals. Les més modernes en lloc de tenir el nom d'algun sant o Mare de Déu, com aquesta, tenen denominacions d'origen més laiques: fira del Cargol, fira del Vi Blanc, fira de la Maduixeta, fira de la Sardina a la Brasa, fira de la Castanya. Fa anys vaig anar a Galícia i vaig llegir allà un article molt divertit que comentava aquest fet, l'evolució del nom de les fires modernes, en les quals s'oblidaven els sants i es passava a celebrar la vieira, el llamàntol, el pop o l'escopinya.

Hi ha gent que va a tantes fires com pot, l'ambient atreu malgrat que siguin incòmodes, amb tanta penya com hores d'ara segueix aquests rituals extraordinaris. Les fires acostumen a tenir secció infantil, paradetes amb joguines i atraccions eternes, com el Tren de la Bruixa, els Caballitos, i d'altres relativament més noves, com ara aquests muntatges de llits elàstics on els infants poden fer salts i més salts i que em sap greu no haver conegut de petita. Hi ha fires un dia sí i un altre també, la majoria s'han passat als caps de setmana. Les fires són la culminació d'aquests mercats setmanals ambulants, tan pintorescos, tan universals, tan concorreguts. 

Hi ha coses que et menges en una fira amb delectació pel  fet que l'ambient influeix molt en la percepció gastronòmica. Per exemple, el cotó de sucre o aquests entrepans de salsitxes o xorissets acabats de fer, que escampen una olor contundent i familiar. Els nens i nenes petits porten sovint globus a la mà. Els artesans també són tot un clàssic, forgen ferro, fan càntirs, ferren rucs, bufen vidre. Les fires són un cant a la nostàlgia i al retrobament amb un passat improbable. Els pares i mares joves, amb criatures petites a coll o al cotxet s'hi veuen feliços, cansats, de vegades una mica exasperats i tot. Els infants que els acompanyen guardaran de les fires un record melangiós i quan siguin vells creuran que allò era un món idíl·lic, perdut, el de les fires del segle XXI, que potser ja serà a les acaballes. 

Segurament que les fires d'aleshores seran, però, més o menys com les d'ara. D'una manera o d'una altra, amb crisi o sense, amb sants patrons o amb dedicacions gastronòmiques diverses, amb internet o amb senyals de fum, les fires i mercadillos van arribar al món per a romandre-hi de forma definitiva. Són l'estampa colorista d'una societat alegre i en pau i tant de bo tot el món pogués celebrar sempre fires multitudinàries, sense perills ni inseguretats, i amb quatre rals a la butxaca per a comprar ni que sigui un entrepà de qualsevol menja típica i falsament artesanal, de pagès. Diuen que mig món ven per tal que l'altre mig compri i que aquests són papers intercanviables i és que en això de comprar i vendre ens assemblem tots tant que qualsevol divisió interessada per motius polítics, socials, religiosos, ètnics o de barriada resulta absurda, contemplada en el context firaire universal i globalitzat.


Hi ha un element tradicional, però, que s'ha anat perdent i és una llàstima tot i que estic segura de què en algun moment es recuperarà l'ofici en plenitud, trobo a faltar els xarlatans, que animaven les fires i, durant la meva infantesa, espais una mica ensopits com ara els volts de les Drassanes. Suposo que algun en deu quedar, els més famosos, al menys durant la meva infantesa venien fulles d'afaitar.  Per cert, cercant informació sobre l'ofici m'he trobat amb un article molt interessant de 2010 en el qual es titlla els partits polítics tradicionals d'escola de xarlatans. Jo, si fos xarlatana professional, hauria protestat amb contundència de la comparació.


6.9.07

Fires, mercats i mercadillos

Ahir vaig anar a una jornada inaugural del curs escolar. Com que no vull entrar en qüestions professionals massa profundes, només diré que el tema central eren els Plans Educatius d’Entorn que consisteixen, més o menys, en endegar coordinacions entre els centres educatius i la resta d’agents socials que incideixen en l’educació, família, lleure, barri... Em sobta la presentació de novetats que fa molts anys que ja estan inventades, si fa no fa, amb noms diferents, o, senzillament, sense cap mena de títol i sense la necessitat d’implicar tant d’assessor i coordinador com hi ha ara, la veritat. Aquests tipus d’actes es fan massa llargs, resulten poc participatius, i la gent, inevitablement, s’endormisca o xerra en veu molt baixa, o es passa notetes, o llegeix una altra cosa amagada a la carpeta, sobretot els qui portem, ja, uns quants cursos de rodatge, esperant el moment del pica-pica, que es va endarrerir fins a migdia.

El millor i el motiu pel qual cada curs m’hi apunto, és que et trobes vells amics i amigues d’altres escoles i pots fer la xerradeta. Constato que m'hi ensopego, però, molta gent desconeguda -per a mi-, més jove, és clar. Els companys i companyes més grans que jo s’han anat jubilant. Molts de mitjana edat, quan han tingut punts, han emigrat a escoles properes a casa seva, a Barcelona o a d’altres localitats. Fa temps, coneixia gairebé tothom, ara ja no, així és la vida. L’acte es feia al Centre Cultural La Bòbila, un espai magnífic que aplega biblioteca, centre cívic, associacions culturals diverses... La biblioteca és excel·lent, especialitzada en novel·la negra, i organitza uns animats grups de lectura temàtics, s’ha convertit en un indret de referència sobre el tema i hi pots trobar molts llibres d’aquest gènere difícils d’aconseguir en d’altres biblioteques. Com xalaria, allà, Francisco, el company blogaire de Novela Negra!!! Al centre s’hi fan cursos, exposicions, tot molt interessant i innovador. La millora, en tots els aspectes, de la ciutat, vista en perspectiva –que és com s’han de mirar les coses, per tal de ser objectius- ha estat esclatant, contundent. Fa molts anys, gairebé trenta, quan jo vaig arribar a l’Hospitalet, aquest espai I la plaça que l’envolta era un erm immens –ara és ple d’arbres- on queia el sol a plom. Baixava, aleshores, per anar a la meva escola, a la mateixa parada que vaig baixar ahir, Can Vidalet. Ja aleshores es reclamava que es fes una altra sortida de metro, però ahir em vaig ensopegar amb cartells veïnals demanant –encara- ‘l’altra’ sortida. Hi ha coses que milloren exponencialment i d’altres que, n’ignoro els motius, no s’arrangen mai. El territori és fronterer, pràcticament, entre l’Hospitalet i Esplugues. I encara que pertany al barri de Pubilla Cases és a prop també de Can Serra i d'altres barris.

Feia molt de temps que no voltava per aquells carrers. Els blocs de pisos han anat millorant amb els anys, des dels mes antics, dels quaranta i cinquanta fins als del present. Vaig cercar, sense èxit, el lloc d’un bar on anàvem a dinar, força bé, per cert, I que responia al televisiu nom de La Ponderosa. No sé si ja no existeix o si no el vaig saber trobar. Al menjador d’aquest establiment hi havia penjats, recordo, uns quadres absolutament naïf amb entranyables escenes del Far West. Vaig retrobar, encara, això sí, antics establiments comercials, com ara un en el qual havia comprat roba als meus fills, quan eren petits i també pastisseries i forns amb noms persistents, incombustibles. I el mercat, molt millorat. Ahir era dimecres i hi havia mercadillo. Fa anys, el mercadillo setmanal es feia en aquest espai erm que he mencionat. Ara ocupa una part de la plaça, però s’enfila per l’avinguda Severo Ochoa i arriba força enllà, fins als carrers que ja pertanyen a Esplugues. El poble acostuma a anomenar aquests mercats amb el nom del dia de la setmana que toca, ‘vaig a comprar al miércoles’, per exemple. Una vegada, fa molts anys, recordo que un pare va anotar en la llibreta de la filla petita , sense pensar que les mestres arribarien a tafanejar la nota, un irònic missatge a la senyora, he venido y no estabas, ya te habrás ido al mierdácoles a gastarte los cuartos...

La supervivència màgica d’aquesta mena d’espais comercials em meravella. Avui, amb tanta botiga de cadena i supermercat ben assortit, i en zones urbanes d’aquest tipus, el fet és miraculós, la constatació d’una necessitat vital, la de vendre i comprar i remenar, la de creure en les ocasions i en les gangues. No hi fa res que, fins i tot, en ocasions, sigui més car el producte de la paradeta ambulant que el mateix, però comprat en una botiga convencional i seriosa, l’important és el passeig, el regateig, la distracció, la xerrada amb la veïna. En els pocs viatges que he fet per l’ample món he copsat que la celebració de mercats setmanals i ambulants és pràcticament universal. Molts immigrants s’han incorporat a aquest sector econòmic, on hi ha hagut sempre una gran majoria de gitanos i gitanes espavilats i bons venedors, amb l’ofici après durant generacions de dedicació a aquest tipus de comerç. Una noia jove i ben plantada pregona la seva mercaderia, amb un vocabulari absolutament desacomplexat, bragas de algodón, que no pican, para chochitos delicaos!!! Els basars xinesos, per ara, no han fet massa competència, doncs, a aquestes celebracions sòlides de fires setmanals de barri.

La societat està composta de moltes peces diferents, un gran nombre d’elles, pintoresques, i sovint hi ha un gran desconeixement d’aquesta societat real, tan diversa –en un sentit molt ampli del terme, no només en el de les politizades diversitats i multiculturalitats dels nostres temps-, per part de molts intel·lectuals i polítics, poc passejadors. Medito sobre el tema, penso que, al capdavall, a la Jornada també ens han volgut vendre, encara que amb menys grapa, moltes coses abstractes... Crec que en aquests mercats a l’aire lliure, efímers i intermitents, en aquestes fires coloristes i animades, s’hi haurien d’incloure, també setmanalment, i no tan sols en vigilies d’eleccions, paradetes dels partits, a veure si ens venen algun producte interessant, que no piqui. Per cert, alguns comentaris a la qüestió de la carta Sarkozyana aquí.