11.9.07

Reflexions diverses sobre cultureta i culturassa

Quan jo feia el curs de teatre infantil, que ahir mencionava, amb Ana Maria Pelegrín, hi havia un gran interès pel tema. Vaig esmentar fa algun temps el cicle Cavall Fort, que s’iniciava a la tardor, i que es desenvolupava al Romea, els diumenges pel matí. Encara que la qualitat de les obres representades era diversa, mantenia unes constants acceptables de qualitat i va resultar un instrument important per a la difusió del català. Durant el primer mandat del president Pujol, recordo que al diari va sortir un retrat de la seva esposa amb alguns dels fills, que encara eren petits, assistint a les representacions. Malgrat això, la transició va acabar amb aquest cicle i s’ha parlat molt poc de tot plegat, em sembla. Interessos diversos van fer vagarejar el cicle per altres teatres de menys importància, on no va quallar. Es va dir que era perquè els muntatges per adults del Romea eren complexos i no permetien compartir l’espai amb la programació infantil. Crec que havia d’haver estat a l’inrevés, potenciar el cicle i no les obres per a adults. I perllongar-lo durant més dies de la setmana, per a escoles, per exemple. El fet és que aquella iniciativa capdavantera, que havia suportat amb èxit els temps ombrívols del darrer franquisme, i que s'esdevenia des de l'any 1967, no va poder arribar a celebrar les noces d’argent, amb la democràcia i l'any 1987 es va acabar d'una forma silenciosa i vergonyant. He de dir que a Lleida, crec, organitzen encara un cicle de teatre per a infants amb aquest nom, però aquells brillants i entranyables matins de diumenge al Romea s'han perdut (per sempre?).


He portat alumnes sovint a veure teatre, a diferents espais. He vist coses interessants, però també molta palla i molts muntatges que no estaven malament, però fets amb una sabata i una espardenya, la veritat, per grups molt i molt aficionats. Amb la producció per a infants i joves, en teatre i literatura, hi ha una barrija-barreja important, de producció molt bona, bona, mediocre i dolentíssima, sembla que tot s'hi val, ja que és un mercat que sempre es renova i on el consumidor no sempre pot triar, ja que molt consum es canalitza a través de les institucions educatives, les programacions que arriben a les escoles no poden ser valorades de bell antuvi pel professorat i la publicitat feta no respon, en moltes ocasions, a la realitat. No entenc que parlem tant de catalanisme i cultureta i deixem perdre aquestes iniciatives, o que no se n'endeguin de noves, fetes de forma acurada, digna, amb mitjans i grapa. En el darrer post parlava també de la biblioteca de la Bòbila. En relació amb aquesta biblioteca, l'ajuntament de L'Hospitalet convoca un premi de novel·la negra, en castellà. M’he volgut informar del perquè d’aquesta limitació i sembla que cap editorial en català no l’ha volgut assumir, el premi. El fet és que, a més, molts grans grups castellans han absorbit, aquests darrers anys, editorials catalanes que havien estat capdavanteres, innovadores.


El cas de la novel·la negra ha estat una de les coses estranyes del país, amb paral·lelismes amb el cas de la Nova Cançó.
La Cua de Palla, amb Pedrolo -qui recorda Pedrolo, avui?- al davant, no va anar bé, malgrat els esforços que s’hi van bolcar. Podem pensar que aleshores eren temps d’altres preocupacions socials i polítiques, i que la novel·la de gènere era menystinguda. Durant els vuitanta es va recuperar, amb èxit, i un cert interès per la novel·la de gènere, negra, eròtica i fins rosa, de la qual es van publicar alguns llibrets. Molts autors van fer incursions en la temàtica, sobretot en una col·lecció tan remarcable com La Negra, de La Magrana, una d’aquestes editorials de prestigi, amb un fons important, avui xuclada per un gran grup. Ara, que hi ha una gran represa d’aquest tipus de novel·la, el panorama en català és un desert. Els escriptors no s’hi dediquen, no hi prou traduccions, o n’hi ha molt poques, al català, (les traduccions, en un sentit o un altre, són, també, un problema gros no resolt), alguns autors han retornat a la novel·la juvenil, que és una font que sembla que sol anar rajant, més o menys. A la web de la Bòbila hi ha un resum molt interessant sobre l'evolució d'aquesta col·lecció. Tinc la impressió que sempre anem a tomballons, que s’enceten iniciatives bones que després es malmeten. Per què no ha acabar de funcionar, darrerament, un espai de blogs en català tan important com el blocat, i d’on molts hem hagut d’emigrar, a desgrat, precisament, pel funcionament deficient? Per manca de suport? Per què hi ha coses que moren d'èxit quan creixen massa? Per no parlar de la cançó...


Sempre podem dir que és problema de mercat, de consum, però, personalment, crec que hi ha moltes més coses i que un tema són les declaracions d’intencions patriòtiques i l’altre la vida quotidiana i l’interès per bastir una cultura general sòlida, de prestigi. I no parlo ni dels de dalt ni dels de baix, sinó de tota la piràmide social, suposadament mentalitzada sobre la necessitat de donar corda al català. Al meu blog de
La Bibliotecària ja he comentat la carta de Sarkozy als mestres i, com he dit moltes vegades, se suposa encara a l'escola un valor social i una influència que avui no té, ni molt menys. Hi ha molts més factors de l'entorn que tenen molt més pes i, per tant, incidir tant en l'escola i no deixar-la respirar no porta enlloc. Acabo de passar pel nou blog de l'Antoni Casals, antic blocatero també, i parla del funcionament deficient de la universitat, que està patint a través de l'experiència d'un fill seu, la universitat catalana, en general, pel que conec -relatiu i limitat, com tot a la vida, i a través d'experiències de jovent divers- és un altre elefant cultural que no hi ha qui mogui, una institució amb molts privilegis i personalismes i interessos diversos, que no té, encara, un sistema d'accés a les places de professorat dinàmic i avaluable de forma objectiva. Potser pagaria la pena reflexionar en profunditat sobre tot allò que es pot millorar, i molt, des de dins, sense donar sempre la culpa als de fora.



(Per cert, en les bases del premi que menciono, una clàusula diu que 'se invalidarán las obras de los fallecidos antes del fallo del premio', quin argument, aquest, per a una novel·la negra, l'assassinat d'algú que era a punt de ser premiat, he, he, he).

14 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

La novel·la negra com a tal te poca sortida, per aixó no en volen publicar, i en canvi es cert, la juvenil sembla tira força, de fet poc tira res en literatura.
Quan al teatre, tot el que he vist a estat a TV1, I en una sala, només "el visón volador" de la companyia de Franz Johan i perquè em varen tocar les entrades a Radio Barcelona. Bé, ultimament vaig anar a veure "Mar i cel" de Dagoll Dagom, i que vols que et digui... la meva cultura visual és molt cinematogràfica.

Júlia ha dit...

El fet és, Francesc, que la novel·la negra, en castellà té, avui, un gran mercat a Catalunya i es ven bé, fins i tot alguna escadussera traducció que fan en català sembla que funciona -més o menys-. A mi el teiatru m'agrada molt, però no pas tot, depèn, de vegades m'agrada més anar a una bona representació d'aficionats que no pas als grans espectacles. Crec que m'hauria agradat, fer teatre -encara que de vegades haig de fer 'comèdia', he, he, deu ser una frustració atàvica, doncs, la tendència.

Gregorio Luri ha dit...

Vinc de visita i, com m'acostuma a passar a casa teva, em vaig amb el cap ple d'interrogants. M'agrada molt el to de les teves reflexions.

Júlia ha dit...

Això, Gregorio, és perquè ets un filòsof, he, he.

lola ha dit...

Júlia, m'he llegit l'epístola de Sarkozy, i m'he quedat una mica atabalada. Ja coses que les veig i d'altres no ho sé. En fi, com dius bé, és un tema complexe.

Tinc quasi tota la col.lecció en primeres edicions de "La cua de palla". És una joia (en tots els sentits) familiar. A més, hi vaig aprendre un català adorable.

Boníssim, això de la clàsula del premi.

Lola

antoni ha dit...

Hola júlia, gràcies per comentar-me i per esmentar-me aquí. Un parell de cosetes: en primer lloc, comparteixo amb tu l'opinió sobre el tema de la novel.la negra. Crec que "La cua de palla" era una magnífica col.lecció, i que les traduccions eren molt bones. Tinc una vintena llarga de llibres d'aquesta sèrie, que m'han fet gaudir d'allò més.
Per altra banda, no sé, no acabo d'entendre perquè les coses, com ara algunes plataformes de blocs, algunes editorials, etc., no acaben de funcionar. Penso que massa sovint hi ha més voluntarisme que professionalitat, a casa nostra i que costa molt mantenir una continuïtat, no sempre entesa ni agraïda, en aquests temes.
No acabo de tenir clar si els "poders públics" s'hi haurien d'implicar o no. Llengües amb menys parlants que la nostra (posem per cas, l'holandès) mantenen nivells d'activitat no sé si superiors o no, però que en tot cas els permeten una supervivència cultural clara. En el nostre cas, crec que el nostre complex d'inferioritat ens fa veure'ns com espècies en perill d'extinció (quan probablement no sigui cert), i al damunt això ens provoca un innegabble cofoisme, ja que no només som víctimes sinó que a més ens agrada explicar-ho. No sé si se m'entèn...

Luis Rivera ha dit...

Ai, Julia, que no es tracta del mercat real, que no si existeis, sino de l'imaginari, que no está en mans del lectors. I d'el teatre, el mateix. De donde no hay no mana. Si la patria no fos el primer manament de la llei, probablement les coses, si no diverses, serían d'altre manera, probablemente més naturals.

Júlia ha dit...

Bon dia, Lola,
A mi, la carta m'ha semblat 'excessiva' i crec que incideix massa en el poder de l'escola, a més de molts punts dels quans es podria debatre. Mostra, però,una preocupació per l'ensenyament i pot generar un debat interessant, de moment els sindicats francesos han remarcat que no dóna solucions pràctiques, com sol passar sovint.

Júlia ha dit...

Bon dia, Antoni, estic molt contenta de veure't per aquí i de la teva represa de l'activitat blogaire.

En primer lloc diré que, efectivament, hi ha sempre un excés de voluntarisme que no cerca la professionalització seriosa i que es mou en cercles d'amics i coneguts. Per altra banda, hi ha qui pensa que, com que és una iniciativa generosa i 'patriòtica', s'hi de participar també de forma gratuïta i generosa, un exemple seria els contractes que es feien firmar als cantants d'Edigsa en l'època gloriosa de la represa cultural, va anar bé fins que es van començar a guanyar diners per part d'alguns.

Fins que algú se n'adona que no tothom dels 'generosos' ho era tant...i que està fent el 'primu' i que algú se'n beneficia. Es podrien posar molts exemples, però seria molt llarg i no és el moment.

L'excessiva implicació dels poders públics via,per exemple, subvencions, també porta a una corruptela i a un clientelisme i també cal mesurar molt la qüestió, però el fet és que moltes iniciatives diverses, avui, viuen d'això i aquesta dependència, personalment, la trobo molt perillosa.

Sobre el fet de llengües minoritàries -amb estat propi, generalment-, està molt mitificat i moltes d'aquestes llengües han arribat a una convivència pràcticament bilingüe amb l'anglès, cosa que fa que molta producció musical i fins i tot literària es faci en aquesta llengua. Els números canten, avui, i el nombre de parlants ( i de 'llegints', o sigui de consumidors) possibles és la mare dels ous de la qüestió, ens agradi o no. A Andorra la llengua oficial és el català i no veig que hi hagi un moviment cultural remarcable.

I crec també que això de la queixa, en la qual estem molt instal·lats, no ens fa cap bé.

Júlia ha dit...

Sí, Luis, però més enllà del mercat que hi hagi, el fet és que, no sé per quins motius, amb la democràcia es van perdre un gran nombre d'iniciatives culturals anteriors, i no tan sols en català, també en castellà: revistes, teatre, música 'compromesa'. Potser era inevitable i la 'normalitat' hagi de ser mediocre.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Em quedo més amb la reflexió final del darrer comentari, en el sentit que la "normalitat" tal vegada comporti un cert grau de mediocritat: en efecte per damunt de la norma, d'allò "normal", és a dir, disseny i pràctica d'allò que s'ha de "consumir" per part dels grans grup de "mass media" i iniciatives des dels poders públics, per altra banda, amb subvencions a dojo a moltes fantasmades i incompetències, hi ha l'excel·lència, que és una manera de sortir-se de la norma i, per tant,de poc mercat. Necessàriament de poc mercat.
Cultureta?,culturassa? Deixem-ho per cultura.
I consti que, pel que fa a la nostra, a mi no em fa cap nosa ni la paraula Pàtria ni les "iniciatives patriòtiques" que s'han esmentat.

El veí de dalt ha dit...

Júlia,
jo creia que hi havia un ressorgimento de la novel.la negra...En vaig llegir força (i moltes pel.lis) de més jove; però mai m'ha enganxat. Pedrolo dius? Sí, és clar que es recorda Pedrolo (encara es fa llegir a molts instituts el "Mecanoscrit..."). Una altra cosa és que se sàpiga qui era i una altra què va significar...

Júlia ha dit...

Doncs sí, xiruquero, sembla que el mercat mana, però fins a cert punt el mercat també es pot 'crear', en fi, un tema espinós, i també el de les subvencions, a les quals ens hem acostumat massa.

Ja saps que jo no sóc de pàtries, així que no entro en el tema, que aquests dies està el galliner molt esvalotat.

Júlia ha dit...

Doncs d'això em queixo, Veí, que mentre hi ha un resorgiment d'aquest gènere, amb una interessant producció i traduccions, en català... un desert. Quan havíem estat gairebé capdavanters, per cert.

Sobre el Mecanoscrit, jo el trobo dels llibres més fluixets de Pedrolo, malgrat la seva originalitat, no entenc massa que s'hagi convertit en aquesta mena de clàssic d'institut, sembla que al mateix Pedrolo no li feia massa gràcia. Una de les originalitats de Pedrolo és que va tocar tota mena de gèneres, se l'ha titllat de massa prolífic, però n'hi ha que són molt poc prolífics i molt més dolentents, penso que la seva obra global és un bon fresc de la nostra societat i de les nostres aspiracions (no vull presumir, no l'he llegit 'tot', però sí una part important).