Reflexions diverses sobre cultureta i culturassa

Quan jo feia el curs de teatre infantil, que ahir mencionava, amb Ana Maria Pelegrín, hi havia un gran interès pel tema. Vaig esmentar fa algun temps el cicle Cavall Fort, que s’iniciava a la tardor, i que es desenvolupava al Romea, els diumenges pel matí. Encara que la qualitat de les obres representades era diversa, mantenia unes constants acceptables de qualitat i va resultar un instrument important per a la difusió del català. Durant el primer mandat del president Pujol, recordo que al diari va sortir un retrat de la seva esposa amb alguns dels fills, que encara eren petits, assistint a les representacions. Malgrat això, la transició va acabar amb aquest cicle i s’ha parlat molt poc de tot plegat, em sembla. Interessos diversos van fer vagarejar el cicle per altres teatres de menys importància, on no va quallar. Es va dir que era perquè els muntatges per adults del Romea eren complexos i no permetien compartir l’espai amb la programació infantil. Crec que havia d’haver estat a l’inrevés, potenciar el cicle i no les obres per a adults. I perllongar-lo durant més dies de la setmana, per a escoles, per exemple. El fet és que aquella iniciativa capdavantera, que havia suportat amb èxit els temps ombrívols del darrer franquisme, i que s'esdevenia des de l'any 1967, no va poder arribar a celebrar les noces d’argent, amb la democràcia i l'any 1987 es va acabar d'una forma silenciosa i vergonyant. He de dir que a Lleida, crec, organitzen encara un cicle de teatre per a infants amb aquest nom, però aquells brillants i entranyables matins de diumenge al Romea s'han perdut (per sempre?).


He portat alumnes sovint a veure teatre, a diferents espais. He vist coses interessants, però també molta palla i molts muntatges que no estaven malament, però fets amb una sabata i una espardenya, la veritat, per grups molt i molt aficionats. Amb la producció per a infants i joves, en teatre i literatura, hi ha una barrija-barreja important, de producció molt bona, bona, mediocre i dolentíssima, sembla que tot s'hi val, ja que és un mercat que sempre es renova i on el consumidor no sempre pot triar, ja que molt consum es canalitza a través de les institucions educatives, les programacions que arriben a les escoles no poden ser valorades de bell antuvi pel professorat i la publicitat feta no respon, en moltes ocasions, a la realitat. No entenc que parlem tant de catalanisme i cultureta i deixem perdre aquestes iniciatives, o que no se n'endeguin de noves, fetes de forma acurada, digna, amb mitjans i grapa. En el darrer post parlava també de la biblioteca de la Bòbila. En relació amb aquesta biblioteca, l'ajuntament de L'Hospitalet convoca un premi de novel·la negra, en castellà. M’he volgut informar del perquè d’aquesta limitació i sembla que cap editorial en català no l’ha volgut assumir, el premi. El fet és que, a més, molts grans grups castellans han absorbit, aquests darrers anys, editorials catalanes que havien estat capdavanteres, innovadores.


El cas de la novel·la negra ha estat una de les coses estranyes del país, amb paral·lelismes amb el cas de la Nova Cançó. La Cua de Palla, amb Pedrolo -qui recorda Pedrolo, avui?- al davant, no va anar bé, malgrat els esforços que s’hi van bolcar. Podem pensar que aleshores eren temps d’altres preocupacions socials i polítiques, i que la novel·la de gènere era menystinguda. Durant els vuitanta es va recuperar, amb èxit, i un cert interès per la novel·la de gènere, negra, eròtica i fins rosa, de la qual es van publicar alguns llibrets. Molts autors van fer incursions en la temàtica, sobretot en una col·lecció tan remarcable com La Negra, de La Magrana, una d’aquestes editorials de prestigi, amb un fons important, avui xuclada per un gran grup. Ara, que hi ha una gran represa d’aquest tipus de novel·la, el panorama en català és un desert. Els escriptors no s’hi dediquen, no hi prou traduccions, o n’hi ha molt poques, al català, (les traduccions, en un sentit o un altre, són, també, un problema gros no resolt), alguns autors han retornat a la novel·la juvenil, que és una font que sembla que sol anar rajant, més o menys. A la web de la Bòbila hi ha un resum molt interessant sobre l'evolució d'aquesta col·lecció. Tinc la impressió que sempre anem a tomballons, que s’enceten iniciatives bones que després es malmeten. Per què no ha acabar de funcionar, darrerament, un espai de blogs en català tan important com el blocat, i d’on molts hem hagut d’emigrar, a desgrat, precisament, pel funcionament deficient? Per manca de suport? Per què hi ha coses que moren d'èxit quan creixen massa? Per no parlar de la cançó...


Sempre podem dir que és problema de mercat, de consum, però, personalment, crec que hi ha moltes més coses i que un tema són les declaracions d’intencions patriòtiques i l’altre la vida quotidiana i l’interès per bastir una cultura general sòlida, de prestigi. I no parlo ni dels de dalt ni dels de baix, sinó de tota la piràmide social, suposadament mentalitzada sobre la necessitat de donar corda al català. Al meu blog de La Bibliotecària ja he comentat la carta de Sarkozy als mestres i, com he dit moltes vegades, se suposa encara a l'escola un valor social i una influència que avui no té, ni molt menys. Hi ha molts més factors de l'entorn que tenen molt més pes i, per tant, incidir tant en l'escola i no deixar-la respirar no porta enlloc. Acabo de passar pel nou blog de l'Antoni Casals, antic blocatero també, i parla del funcionament deficient de la universitat, que està patint a través de l'experiència d'un fill seu, la universitat catalana, en general, pel que conec -relatiu i limitat, com tot a la vida, i a través d'experiències de jovent divers- és un altre elefant cultural que no hi ha qui mogui, una institució amb molts privilegis i personalismes i interessos diversos, que no té, encara, un sistema d'accés a les places de professorat dinàmic i avaluable de forma objectiva. Potser pagaria la pena reflexionar en profunditat sobre tot allò que es pot millorar, i molt, des de dins, sense donar sempre la culpa als de fora.



(Per cert, en les bases del premi que menciono, una clàusula diu que 'se invalidarán las obras de los fallecidos antes del fallo del premio', quin argument, aquest, per a una novel·la negra, l'assassinat d'algú que era a punt de ser premiat, he, he, he).