20.10.07

Francesilles del passat reprimit




Fa uns dies comentàvem amb una companya els talls en les pelis i els canvis en els diàlegs que ens amollaven quan érem joves. El meu oncle capellà, que era molt bon home, però fill del seu temps i de les seves circumstàncies, va suscriure tots els germans, entre els quals mon pare, a la revista El mensajero del corazón de Jesús. En aquesta revista, a més d’un inefable consultori espiritual hi havia uns poemes de tema religiós molt bonics, m’agradaria saber qui els escrivia, doncs anaven firmats amb pseudònim. Incloïa també, la revista, classificacions cinematogràfiques de caire moral, no sé si recordeu allò del 3, mayores, 3r, mayores con reparos, i 4, gravemente peligrosa. Afortunadament, malgrat la religiositat familiar, la classificació, exageradíssima, no va evitar que amb la mare anéssim puntualment, cada setmana, al Condal dels cacauets, fessin el que fessin.

Quan vaig ser més grandeta, al principi de casada, vaig fer algunes excursions a Perpinyà i Canet de França, a veure cinema. Cal dir que la gent amb possibles i sis-cents ja feia anys que anava a veure la Brigitte Bardot i estriptís, com reflecteix aquella cançó del fill de vídua, amb lletra de Joan Oliver, que havien cantat, que jo recordi, els Tres Tambors, un dels quals era Gabriel Jaraba, per cert, i que després va actualitzar una mica Miquel Cors, encara que jo em quedo amb la versió primigènia:

A l’estiu anem a veure/ estriptís a Perpinyà/ i els diumenges vaig a missa/ vespertina amb la mamà... però sóc catalanista, i a casa amb la mamà, quan no hi ha visites, parlo sempre en català... En política som neutres, però no votem en blanc, ella vota en Tarragona i jo voto en Samaranch...


Per manca de sis-cents i de possibles, vaig arribar una mica tard a les activitats cinèfiles gavatxes. Algún conegut, iniciat en els secrets del més enllà de francolàndia, ens va suscriure a una mena de butlletins ciclostilats amb programacions d’una mena de festivals de cine ‘bo’ que feien a Ceret i Canet, amb l’amaniment d’alguna peli verda, és clar, no faltava més. La primera vegada que hi vam poder anar jo ja estava embarassada de la meva filla gran. HI havia moltíssima gent amb ganes de veure cinema prohibit, aleshores, recordo haver vist persones de la cultureta, com ara Castellet, cal pensar que a casa nostra no havíem vist ni tan sols El gran dictador -el d'en Charlot-, encara. El cert és que aquella primera vegada vam tenir un ensurt, a l’hora d’anar emocionats a veure Emmanuelle, ja un cop en el cinema, el van desallotjar a causa d’una amenaça, segurament falsa, de bomba. Vaig veure entre d’altres, en aquells festivals La guerre est finie, La caiguda dels deus, Grandeur Nature, i una d’un gat molt agosarat, de dibuixos, el gat Fritz.

Perpinyà era una festa, aquells caps de setmana. Mentre a Canet i Ceret hi anava molt de jovent, a Perpinyà hi havia gent més gran, famílies que havien deixat les criatures amb les iaies, matrimonis madurets, les dones es feien un bon tip de riure mirant els quadres de les pelis. Cal dir que no eren el que en diríem -avui- porno sinó més aviat pujadetes de to, a la tarda, per la tele, en fan de més fortes, ara. A mida que el destape hispànic augmentava, el voltatge de les pelis perpinyaneres, també. El tema va propiciar sortides en autocar de cap de setmana, molt ben organitzades, destinades, sobretot, als senyors. A l’escola hi havia uns mestres solters que hi anaven de tant en tant i s’empassaven un bon feix de cinema d’aquest tipus, de Lo verde empieza en los Pirineos. Sembla ser que a les pelis, de vegades, hi sortia la mateixa gent, eren fetes amb una sabata i una espardenya, a causa de la demanda. Alguns diaris de Barcelona fins i tot anunciaven els programes, tot plegat era d’un surrealisme immens. Hi havia un mestre de l’escola, molt simpàtic, que feia molta barrila llegint els títols, Las azafatas calientes, Sally la salope, Barbacoa caliente... El tema de les barbacoes a la platja que acabaven en orgies era recurrent.

Tenim uns cosins a França, pel sud, i quan els anàvem a veure també aprofitàvem l’ocasió per arribar-nos al cinema, amb males intencions. Cal dir que les veremes d’aleshores aplegaven molts espanyols per aquelles contrades i, és clar, els cinemes els oferien un bon munt de programacions adients. Tot plegat feia que els de la pell de brau tinguéssim una fama desastrosa, de reprimits afamats de verdura. El personatge del senyor de casa seva amb bigotet, que sempre va més calent del compte, es va reflectir a moltes pel·lícules d’aquella època, em fa l’efecte que el jovent d’ara ni tan sols les deu entendre, quan les suporta. A Beziers, en una d’aquelles visites, vaig feure el famós tango a París d’en Brando, que em va deprimir força, perquè és una pel·lícula absolutament trista.

Amb la transició i la democràcia, totes aquestes pelis van arribar a casa, les polítiques i les putíliques. El cinema pujat de to es va atrinxerar a sales especials, i, després de la primera fogarada, la gent normaleta ja no va anar a gaudir-les i li feia vergonya que els veiessin a les cues, no com a Perpinyà, on ningú no se n’amagava, ja que semblava una cosa més, inclosa en el viatge, gairebé obligada. Després va venir el vídeo i ja tothom, si volia mirar coses verdes, ho podia fer en la intimitat. Per la tele van arribar a donar fins i tot El imperio de los sentidos i el tema, la veritat, va perdre pistonada de seguida. I és que quan una cosa es deixa de prohibir, perd ben aviat tota la gràcia.

Josep Guardiola, el cantant, que ho cantava absolutament tot, entonava també la melodia d’Emmanuelle, amb una lletra que feia, si fa no fa, luchan corazón y cuerpo dentro de Emmanuelle... Una amiga m’havia assegurat que Guardiola havia gravat clandestinament, feia anys, una lletra molt forta amb la música de la cançó Come prima, i jo em pensava que no era cert, però ell mateix ho va admetre una vegada, rient. Les cançons fortes també desvetllaven curiositat, com aquella de je t’aime mais non plus, amb la Birkin fent alirets. Per cert, hi ha una versió cantada per la Bardot, encara més sensual, diuen que les dues senyores tenien una mena de pique a causa dels afers amorosos amb Gainsborough, gran cantant, malauradament desaparegut, ja.

Quan he tornat a Perpinyà, he trobat que la ciutat s’havia tornat trista, sense aquelles multisales i aquell ambientàs. Perpinyà ha cercat nous camins turístics, però ja no serà mai aquell concentrat de reprimits i reprimides madurets, foranis, que, un cop a casa, repetien allò de vista una, vistes totes, però que per l’estranger proper no es cansaven de contemplar embadalits cinema de gènere. Els espanyols ja no van a veremar, si no és que tenen vinya pròpia al Priorat, i encara, el món canvia i aquelles emocions eròtiques que ens feien glatir, lligades a prohibicions i pecats, ara són d’una ingenuïtat aclaparadora. Fins i tot La guerre est finie, un dia que la vaig veure per la tele, més enllà del seu pes documental, em va semblar més pesada que el plom, la veritat.

20 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Em va passar exactament el mateix amb "La guerre est finie" i, per suposat, no suportaria una "Emmanuelle".
Ens ha ossat amb la democràcia com a les parelles en aquella cançó de Javier Krahe: "que la paz conyugal ha apagado el insomnio genital".

Enrique Sabaté ha dit...

Temps plàcids que diu algun. El destapi i la repressió i com bé dius el surrealista que resultava l'efecte. També era una forma de fer-li una "higa" al règim. El verd era darrere dels Pirineus però també un aire de llibertat que no es respirava aquí.

Júlia ha dit...

Bon dia, Gregorio. Krahe, gran cantant, m'encanta. Sobre Emmanuelle, vaig riure més comentant-la amb els amics que veient-la. Home, si la fan per la tele, fins i tot me la miraré una estona, allò de l'acupuntura eròtica i del ligue aeronàutic... Després va generar moltes seqüeles pitjors que ja no he vist i la pobra Kristel no va fer gaire res més de bo.

Júlia ha dit...

Totalment d'acord, Enrique. Només anar a Andorra i deixar enrera la guàrdia civil, i tornar a passar amb una vaixella de duralex amagada, ja tenia la seva gràcia, una gran emoció. França era un mite que també s'ha fet malbé, aquí, a Catalunya sempre ens hem mirat el país veí amb admiració i badoqueria, ara ja no tant, em sembla. Després vam veure com havien tractat els refugiats a Argelés i que allà, el català està molt pitjor que no pas aquí, però mira, som així de contradictoris. En todas partes cuecen habas...

L'emoció, el temor, la perspectiva vital de passar aquelles fronteres ja és irrecuperable, i amb l'euro, sembla que vagis a Teruel. Bé, com que ara no s'estudia tant francès, doncs, mira, al menys el jovent sentirà parlar 'raro'. És que sóc un desastre, acabaré enyorant les repressions!!! La vellesa, que m'encalça!

Francesc Puigcarbó ha dit...

Tots hem seguit el mateix itinerari, L'ùltim Tango a Paris, em va fascinar.. més que trista, era el desencis total.
Quan a gravar cançons amb lletres picants, voltaba aquesta llegenda urbana? que inclioia en Calduch, la Feluiu i algun altre, la veritat es que no ho he sentit mai.
bon diumenge

Luis Rivera ha dit...

Vull comentar dues coses:

Els viatges a Andorra eran fascinants: un estranger itg a mitg. Tinc amics aquí, al centre, que no ho oblidan pas i consti que feien sis cents kilómetres més.

El cinema a Perpinyá: Con tot hom, jo hi anaba. I recordo "El último tango a Paris". Sospito que la María Schneider em va fer perdre molta pel.lícula. I la famosa escena de la sodomía. Ara bé, la hi tornat a veure pero mor de disfrutar del discurs d'en Brando, en el que ningú no reparaba, durant aquella escena: absolutament revolucionari, força dur i anguniós. La secuencia te tot el simbolisme dún temps, no pas a Espanya, sino a Europa. Nosaltres ni ho veiem, els europeus no ho sé.

Albert de la Hoz ha dit...

Només vaig passar una vegada la frontera per veure cine, va ser a Ceret, quan ja faltava poc per la mort de Franco, per tant, quan parles dels rics que et se't van anticipar, tu també eres rica per mi.
Ah, jo vaig anar en el cotxe d'un altre, un pijo que em va cobrar la part proporcional.

Violant ha dit...

En el meu cas, per l'edat, ja no anàvem a Perpinyà ja que les sales d'aquí ja oferien pel·lícules X. De fet només hi anaven homes o parelletes joves i passaves molta vergonya.

Júlia ha dit...

Hola, Francesc, hi deu haver veritats i mentides, en això de les cançons agosarades, he, he.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Luis, tot un temps. Per cert, a Andorra es va intentar fer cinema 'verd', però la cúria d'allà va dir que ni parlar-ne. Passar la frontera era tota una aventura, una vegada vam anar, ja amb la nena petita a França i vam entrar per Andorra, duiem una tenda modesta, comprada a l'Hiper de Barcelona, el de la frontera es va pensar que era d'Andorra i se la va quedar, vam haver de cercar la factura i tornar a reclamar-la a la Seu, hi havia gent que passava de tot -segons deien- però a nosaltres sempre ens miraven l'equipatge, devíem fer cara de sospitosos -el meu marit més que jo, per la barba-.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Luis, tot un temps. Per cert, a Andorra es va intentar fer cinema 'verd', però la cúria d'allà va dir que ni parlar-ne. Passar la frontera era tota una aventura, una vegada vam anar, ja amb la nena petita a França i vam entrar per Andorra, duiem una tenda modesta, comprada a l'Hiper de Barcelona, el de la frontera es va pensar que era d'Andorra i se la va quedar, vam haver de cercar la factura i tornar a reclamar-la a la Seu, hi havia gent que passava de tot -segons deien- però a nosaltres sempre ens miraven l'equipatge, devíem fer cara de sospitosos -el meu marit més que jo, per la barba-.

Júlia ha dit...

Albert, que no em vaig anticipar, que també era poc abans de la mort de Franco, la meva filla va néixer el 75 i jo estava embarassada, era l'hivern anterior. A més, per tenir sis-cents no calia ser ric, només estar-se d'altres coses.

Júlia ha dit...

Violant, ets molt joveneta,quantes experiències t'has perdut! Es clar que en tindràs algunes que jo no tindré, segurament...

antoni ha dit...

Has esmentat "La cadutta degli dei", de Visconti. La vaig veure en sessió matinal, al Borràs quan encara era cine, en una sortida escolar. Jo crec que el professor no va explicar a l'escola què anàvem a veure. Devia ser l'any 74 o principis del 75 (la pel.lícula és del 69). Vam entrar tots excepte un company que era molt baixet i no va "colar" per a l'acomodador.
En aquells moments em va impressionar alguna escena pujada de to, com tota la pel.lícula que és tensa, densa i fosca, però que manté el to d'obra mestra. Cosa que les Emmanuelles no poden dir, és clar.

Yayo Salva ha dit...

Ay, quins temps! I quina fortuna viure a pro de la França del sud. Del meu poble, poble taronger i ric de certa manera (no era el cas de ma casa) es feien pelegrinacions a Perpinyà per veure "El último tango en París", "Emmanuelle", etc.
Al cineclub allò més fort que recorde haver vist és "La noche de la iguana". "El gran dictador" recorde haver-la vist ja en Madrid, en les sales dites "de arte y ensayo", en les darreries de la dictadura.

Júlia ha dit...

Bon dia, Antoni. Les Emmanuelles ni ho pretenen, però sempre seran, al menys la primera, la imatge d'una època. Visconti és Visconti i no hi ha pràcticament res d'ell, pel meu gust, que no valgui la pena. Tensa, densa i fosca, efectivament, amb un Berger en estat de gràcia que, sense Visconti, no va fer res més de bo. Em va impressionar força, també.

Júlia ha dit...

Bon dia, Yayo, doncs sí, sempre em va sembla que no viure massa lluny de la frontera francesa era una sort, al menys. Fa anys pensava que si venia una altra guerra sortiria corrent, coses així. A Extremadura van intentar fer pelis a Portugal, però no va acabar de reeixir i es van despertar tard, a més, més enllà de Portugal ja hi ha l'oceà. Una 'tia-abuela' meva que era de Figueres explicava que, en els seus temps, més d'un i una havia fugit a França amb el 'fulano' a causa de tenir la frontera a prop, o sigui, el que jo en dic 'el divorci figuerenc'.

Júlia ha dit...

...La noche de la iguana, quan la vaig veure per la tele, em va fer somriure perquè la primera vegada m'havia semblat 'fortíssima'...

Arare ha dit...

Jo anava a veure pelis d'art i assaig els diumenges al matí amb alguns amics de la facultat i també anàvem algun dia a la Filmoteca, que llavors era per allà la Via Laietana. Una de les que recordo va ser un pal de molt de cuidado que a tothom va agradar molt i que a mi em va fer dormir peri`que vaig dir que m'havia agradat força perquè calia quedar bé davant els companys: "Lancelot du lac". L'altre dia la van fer per la tele, ves per on... i una que recordo que em va encantar hi vaig anar sola una tarda i es deia "Le genou de Claire". Mai més no l'he vist, potser no era tan bona i jo la vaig mitificar, jo que sé. I sobre "l'últim tango a París", em va passar, també, que gairebé ni em vaig fixar en el discurs de Brando. Ho he vist de gran i llavors he començat a pensar que era una peli magnífica. La 1ª vegada la vaig veure a Itàlia, subtitulada en francès, crec que en aquell moment no vaig entendre gran cosa, naturalment. I què me'n dius, de la trilogia de Passolini? La que més recordo és "El decamerón",que va portar molta cua, també...buf buf, ja callo, ja!

Júlia ha dit...

Hola, Arareta. Le genou de Claire està molt bé, com la majoria de Rohmer, amb el seu estil tan personal. Vaig anar a veure la darrera, però, i em va semblar una mica presa de pèl. Passolini és molt inquietant, per cert. Tot portava cua, aleshores, he, he.