Francesilles del passat reprimit

Fa uns dies comentàvem amb una companya els talls en les pelis i els canvis en els diàlegs que ens amollaven quan érem joves. El meu oncle capellà, que era molt bon home, però fill del seu temps i de les seves circumstàncies, va suscriure tots els germans, entre els quals mon pare, a la revista El mensajero del corazón de Jesús. En aquesta revista, a més d’un inefable consultori espiritual hi havia uns poemes de tema religiós molt bonics, m’agradaria saber qui els escrivia, doncs anaven firmats amb pseudònim. Incloïa també, la revista, classificacions cinematogràfiques de caire moral, no sé si recordeu allò del 3, mayores, 3r, mayores con reparos, i 4, gravemente peligrosa. Afortunadament, malgrat la religiositat familiar, la classificació, exageradíssima, no va evitar que amb la mare anéssim puntualment, cada setmana, al Condal dels cacauets, fessin el que fessin.

Quan vaig ser més grandeta, al principi de casada, vaig fer algunes excursions a Perpinyà i Canet de França, a veure cinema. Cal dir que la gent amb possibles i sis-cents ja feia anys que anava a veure la Brigitte Bardot i estriptís, com reflecteix aquella cançó del fill de vídua, amb lletra de Joan Oliver, que havien cantat, que jo recordi, els Tres Tambors, un dels quals era Gabriel Jaraba, per cert, i que després va actualitzar una mica Miquel Cors, encara que jo em quedo amb la versió primigènia:

A l’estiu anem a veure/ estriptís a Perpinyà/ i els diumenges vaig a missa/ vespertina amb la mamà... però sóc catalanista, i a casa amb la mamà, quan no hi ha visites, parlo sempre en català... En política som neutres, però no votem en blanc, ella vota en Tarragona i jo voto en Samaranch...


Per manca de sis-cents i de possibles, vaig arribar una mica tard a les activitats cinèfiles gavatxes. Algún conegut, iniciat en els secrets del més enllà de francolàndia, ens va suscriure a una mena de butlletins ciclostilats amb programacions d’una mena de festivals de cine ‘bo’ que feien a Ceret i Canet, amb l’amaniment d’alguna peli verda, és clar, no faltava més. La primera vegada que hi vam poder anar jo ja estava embarassada de la meva filla gran. HI havia moltíssima gent amb ganes de veure cinema prohibit, aleshores, recordo haver vist persones de la cultureta, com ara Castellet, cal pensar que a casa nostra no havíem vist ni tan sols El gran dictador -el d'en Charlot-, encara. El cert és que aquella primera vegada vam tenir un ensurt, a l’hora d’anar emocionats a veure Emmanuelle, ja un cop en el cinema, el van desallotjar a causa d’una amenaça, segurament falsa, de bomba. Vaig veure entre d’altres, en aquells festivals La guerre est finie, La caiguda dels deus, Grandeur Nature, i una d’un gat molt agosarat, de dibuixos, el gat Fritz.

Perpinyà era una festa, aquells caps de setmana. Mentre a Canet i Ceret hi anava molt de jovent, a Perpinyà hi havia gent més gran, famílies que havien deixat les criatures amb les iaies, matrimonis madurets, les dones es feien un bon tip de riure mirant els quadres de les pelis. Cal dir que no eren el que en diríem -avui- porno sinó més aviat pujadetes de to, a la tarda, per la tele, en fan de més fortes, ara. A mida que el destape hispànic augmentava, el voltatge de les pelis perpinyaneres, també. El tema va propiciar sortides en autocar de cap de setmana, molt ben organitzades, destinades, sobretot, als senyors. A l’escola hi havia uns mestres solters que hi anaven de tant en tant i s’empassaven un bon feix de cinema d’aquest tipus, de Lo verde empieza en los Pirineos. Sembla ser que a les pelis, de vegades, hi sortia la mateixa gent, eren fetes amb una sabata i una espardenya, a causa de la demanda. Alguns diaris de Barcelona fins i tot anunciaven els programes, tot plegat era d’un surrealisme immens. Hi havia un mestre de l’escola, molt simpàtic, que feia molta barrila llegint els títols, Las azafatas calientes, Sally la salope, Barbacoa caliente... El tema de les barbacoes a la platja que acabaven en orgies era recurrent.

Tenim uns cosins a França, pel sud, i quan els anàvem a veure també aprofitàvem l’ocasió per arribar-nos al cinema, amb males intencions. Cal dir que les veremes d’aleshores aplegaven molts espanyols per aquelles contrades i, és clar, els cinemes els oferien un bon munt de programacions adients. Tot plegat feia que els de la pell de brau tinguéssim una fama desastrosa, de reprimits afamats de verdura. El personatge del senyor de casa seva amb bigotet, que sempre va més calent del compte, es va reflectir a moltes pel·lícules d’aquella època, em fa l’efecte que el jovent d’ara ni tan sols les deu entendre, quan les suporta. A Beziers, en una d’aquelles visites, vaig feure el famós tango a París d’en Brando, que em va deprimir força, perquè és una pel·lícula absolutament trista.

Amb la transició i la democràcia, totes aquestes pelis van arribar a casa, les polítiques i les putíliques. El cinema pujat de to es va atrinxerar a sales especials, i, després de la primera fogarada, la gent normaleta ja no va anar a gaudir-les i li feia vergonya que els veiessin a les cues, no com a Perpinyà, on ningú no se n’amagava, ja que semblava una cosa més, inclosa en el viatge, gairebé obligada. Després va venir el vídeo i ja tothom, si volia mirar coses verdes, ho podia fer en la intimitat. Per la tele van arribar a donar fins i tot El imperio de los sentidos i el tema, la veritat, va perdre pistonada de seguida. I és que quan una cosa es deixa de prohibir, perd ben aviat tota la gràcia.

Josep Guardiola, el cantant, que ho cantava absolutament tot, entonava també la melodia d’Emmanuelle, amb una lletra que feia, si fa no fa, luchan corazón y cuerpo dentro de Emmanuelle... Una amiga m’havia assegurat que Guardiola havia gravat clandestinament, feia anys, una lletra molt forta amb la música de la cançó Come prima, i jo em pensava que no era cert, però ell mateix ho va admetre una vegada, rient. Les cançons fortes també desvetllaven curiositat, com aquella de je t’aime mais non plus, amb la Birkin fent alirets. Per cert, hi ha una versió cantada per la Bardot, encara més sensual, diuen que les dues senyores tenien una mena de pique a causa dels afers amorosos amb Gainsborough, gran cantant, malauradament desaparegut, ja.

Quan he tornat a Perpinyà, he trobat que la ciutat s’havia tornat trista, sense aquelles multisales i aquell ambientàs. Perpinyà ha cercat nous camins turístics, però ja no serà mai aquell concentrat de reprimits i reprimides madurets, foranis, que, un cop a casa, repetien allò de vista una, vistes totes, però que per l’estranger proper no es cansaven de contemplar embadalits cinema de gènere. Els espanyols ja no van a veremar, si no és que tenen vinya pròpia al Priorat, i encara, el món canvia i aquelles emocions eròtiques que ens feien glatir, lligades a prohibicions i pecats, ara són d’una ingenuïtat aclaparadora. Fins i tot La guerre est finie, un dia que la vaig veure per la tele, més enllà del seu pes documental, em va semblar més pesada que el plom, la veritat.