30.1.08

Sobre la difícil infantesa...




Fa uns dies, una companya de feina m'explicava, escandalitzada, que dues nenes xineses de l’escola, la més gran de sis anys, anaven soles cap a casa seva, un restaurant de la zona, molt proper. Per arribar-hi s’ha de travessar un parc, on sempre hi ha molta gent, i un carrer amb semàfor. Un trajecte breu, doncs, i amb poques dificultats, però no estem acostumats a veure infants petits amb tanta autonomia, actualment. Mentre els nens i nenes d'origen estranger, com comentava ahir, van pel carrer amb una certa llibertat, els nostres infants estan tan sobreprotegits que sovint n’hi ha que, fins i tot quan arriben al cicle superior de primària, encara vénen al cole acompanyats per pares o avis.


Hi ha una mena d’estranya percepció del perill que ens fa pensar que abans no passaven coses. Doncs en passaven, sí, unes quantes. I a casa t’avisaven sobre possibilitats inquietants, amb recomanacions diverses: si una senyora et vol donar un caramel, si un senyor et segueix, passa lluny dels portals... Encara eren vives en l’imaginari popular les referències a estranys crims per treure sang o greix a nens pobres, sang que, deien, servia per fer remeis per als nens rics. El famós cas de la ‘vampira’ Martí , sobre la qual s'ha escrit un altre llibre darrerament, mai no es va aclarir del tot, per exemple. Jo diria que els senyors que t’arrambaven, a les aglomeracions, transports o al cinema, han minvat en nombre, més aviat, potser perquè la desinhibició infantil és més gran i hi ha més por de la reacció previsible, en general. En aquest tema, jo havia arribat a tenir estranyes sorpreses, doncs conegudes meves de l'adolescència havien detectat senyors seriosos i respectables, fent de les seves emparats en anònimes multituds.


Als pobles, els crims rurals es recordaven durant anys i les agressions de caire sexual s’ocultaven i emmascaraven. Víctor Català té un conte, La pua del rampí, en el qual una mare lliura a la seva filla aquest instrument, per tal que el faci servir com a arma, en cas d’un atac, cosa que s'acaba esdevenint, com es preveia; és una situació que la mare sap que es repeteix i que ella mateixa havia patit, en el passat. Les solituds i els silencis permeten una impunitat més gran, malgrat que hi hagi qui cregui que a les ciutats s'apleguen tots els vicis. Abans, però, no comptàvem amb aquesta insistència televisiva sobre fets delictius, ni sabíem el que s’esdevenia lluny dels nostres barris o pobles.


Amb deu anys o menys, anàvem a demanar pel Domund, a l’octubre, amb aquelles guardioles que eren caps d’indis, negres, xinesos o hindús. Pujàvem i baixàvem escales i trucàvem a les portes dels pisos del barri, sense por, en grupets de tres o quatre nenes. Per sort, no ens vam ensopegar cap brètol, més enllà d’algun exhibicionista dels de la gavardina, que sovintejaven en aquella època pretèrita.


Una vegada uns noiets ens van començar a encalçar i, en lloc de romandre juntes, les tres que anàvem plegades vam fugir rabent, cadascuna pel seu cantó. Seguint els consells familiars, em vaig ficar a la botiga d’un adroguer, al carrer Piqué, i la mestressa va sortir amb una escombra a espantar els noiets, que no devien ser gaire més grans que nosaltres. Com que el món d’abans era ple de misteris en l’àmbit del sexe, no enteníem que ens podien fer exactament, però s’aconsellava la fugida. Entre les moltes llegendes urbanes i brames a l’entorn de misteris inconfessables, deien que hi havia un home anomenat ‘el gamberro del carrer Tapioles’ del qual calia fugir, doncs tenia unes ulleres amb les quals et veia despullada. No cal dir que qualsevol mascle amb ulleres de sol em produïa calfreds. Una amiga meva em va assegurar que si t’enxampava i et feia ‘alguna cosa’, quan fossis gran i haguessis ‘fet el canvi’, en rentar-te els peus amb aigua freda et podies quedar embarassada.


Malgrat els molts perills que existien, reals i imaginaris, els infants, des de petits, als pobles i a les ciutats, anàvem sols a escola, a comprar i on calgués. La graduació de moviments, però, tenia una certa jerarquia, i passar el Paral·lel, en el meu cas, era ja un acte iniciàtic. I perillós, perquè no hi havia semàfors i encara que el trànsit era menor els tramvies n’havien enganxat més d’un. Jo tenia uns oncles a Besalú I una vegada que hi vaig anar a passar uns dies, em van enviar a portar uns encàrrecs de la meva cosina, que era brodadora, a una casa per anar a la qual calia travessar el riu. Recordo que vaig passar molta por, passant pel pont, no es veia ni una ànima. Devia tenir jo aleshores cap a vuit anys, em sembla. Trobar, en els nostres temps, un virtuós punt mitjà coherent, que ens amari de prudència pel que fa a l’educació dels infants, però que no ens empenyi a sobreprotegir-los d’una forma exageradament aclaparadora, és una tasca força complexa. Encara és més difícil admetre que els infants no són pas tant innocents, incapaços ni asexuats com ens agradaria. O que la infantesa no és, ni de bon tros, una època idíl·lica, etèria i feliç.

Traducció castellana: Caracteres Ocultos

12 comentaris:

antoni ha dit...

Hola júlia: havia escrit un comentari una mica llarg però el blogger me l'ha "escupit". Com era una mica llarg em sento ara incapaç de reproduir-lo, feia referència a situacions personals de la infantesa i d'assetjament al cine, referint-me bàsicament a que no era (ni és) una qüestió que afectés únicament a les nenes.
Em demanava també si tu recordaves campanyes de recollida del paper de plata de les xocolatines per enviar-les als negrets de l'Africa. És un record que tinc però no acabo de tenir clar si és real o si sorgeix de la composició d'altres records.

Júlia ha dit...

Antoni, ho sé perfectament, no sé si potser no ho he expressat així, bàsicament perquè parlava de mi mateixa. Els nens també, com és ben sabut, suportaven amb freqüència aquesta mena de coses. Amb les nenes la por dels adults era que 'passés alguna cosa irreparable', amb els nens que els tornessin uns 'viciosos' que era com es consideraven els homosexuals i bisexuals aleshores. El que si era molt més freqüent és que aquests assetjaments i arrambaments els fessin homes. Les violacions a nens i nois passaven desapercebudes perquè no tenien conseqüències irreparables, ergo, embaràs, però penso que ens espantaria constatar-ne el nombre.

Efectivament, encara passa, i crec que el tema sexe-infantesa-adults no s'entoma amb seriositat, perquè fa una mica de por entrar-hi a fons i descobrir la nostra pròpia natura sense mascaretes culturals ni religioses.

Sobre el paper de plata, efectivament, al costat del cap de xinet o negret hi havia sempre la bola de paper de plata, deien que es venien i en treien uns diners per a les missions, mai no he sabut si allò era cert, alguna cosa en devien treure, suposo. Durant un temps també es guardaven bitllets usats de tramvia i autobús per a no sé quin benefici econòmic posterior. Misteris de l'autarquia.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

A casa ens prevenien sempre dels estranys que ens oferíssin qualsevol cosa, situació de la que haviem de sortir corrents.
De molt petits anàvem a escola sense altra companyia que un germà o germana gran o amb els veíns. Gairebé mai anàvem o tornàvem d'escola sols. Això si, recordo que si en sortir d'escola ens entreteniem més del compte, a casa s'emprenyàven molt. "Tú vine aquí i després ja aniràs a jugar". A jugar al carrer, naturalment.
En canvi, res ens feia pensar que una maltempsada ens pogués venir d'un conegut. Els avisos no anàven per aquí. I en canvi...

Crec que la sobreprotecció és una error que retalla l'aprenentatge de la capacitat d'autonomia.

Júlia ha dit...

Xiruquero, la por al desconegut i a 'l'altre' fa oblidar que, en la realitat, la majoria dels abusos a menors i no tan menors s'esdevenen en el nucli proper, familiar, veïnal. Per això, creure que podem vacunar-nos contra el ris, és una il·lusió, encara que tampoc no podem anar sempre pensant en les moltes desgràcies que ens poden passar.

Una companya em comentava per exemple, la por que li ha generat això de les detencions del Raval i la possibilitat d'un atemptat, el fet és que sempre ens sol passar allò que no esperem i que s'ha de viure amb el risc, encara que es preguin assenyades precaucions.

Núria ha dit...

Hola Júlia,
Jo sóc de Verges,un poble molt petit. Tot i així, no em faltaven les recomanacions dels pares i dels avis quan sortia amb les amigues. Jo no recordo cap sensació de perill general, però sí que tenia prohibit acostar-me a rodamons i gent desconeguda.
Feies referència a les campanyes del Domund i l'Antoni a la recollida de paper de plata... me les he fet recordar totes dues. I hi havia pres part en totes dues, tot i que no vaig acabar de saber mai què en feien del paper de plata. També en aquella època es recollien les cintes de plàstic vermelles dels paquets de tabac i si no recordo malament les que sortien als bonys i tigretons.
Penso que sobreprotegim massa els nostres infants. En pobles no massa grans es veuen jovenets de deu i dotze anys acompanyats d'algú de la família per anar al cole. Jo m'hauria mort de vergonya, però eren altres temps. No crec que els pares d'aquestes nenes xinetes que dius, siguin pitjors pares. Senzillament, a part de si les poden acompanyar o no, creuen en les nenes i en la societat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Jo feia vida al càrrer, al càrrer jugavem a futbol, i al càrrer feiem les baralles entre els d'altres carrers, a pedrada va pedradea ve. I anava tot sol amb la bici de Sabadell a Sant Feliu de Codines, amv deu anys. Es el problema de la mainada avui en dia, que no poden jugar al càrrer, i estan sobreprotegits, a banda que ho mengen tot tan desinfectat, pasteuritzat, liquat i no se que més, que sempre estàn malalts, de virus desconeguts i misteriosos, normalment i amb un creixent atiborrament de medicaments per a tot. Ai on són les herbes remeieres?

Júlia ha dit...

Hola, Núria, benvinguda, en alguna ocasió he entrat també al teu blog. Veig que ets molt més jove que jo i m'ha estranyat això, que encara es recollís el paper de plata anys després (!), de les altres col·leccions no n'havia sentit a parlar.

Els pares de les xinetes no són ni millors ni pitjors ni tampoc és que es facin cap mena de plantejament educatiu, senzillament, estan molt enfeinats, aquesta és la raó principal.

Júlia ha dit...

Francesc, a més, als nens us deixaven fer més coses i anar més lluny, en general.

Sobre els menjars i els medicaments, m'espanta veure com es mediquen nens que en altres èpoques s'haurien catalogat, com a molt, de 'moguts', 'molt nerviosos'... Estem en una societat on sembla que la medecina ho pot arreglar tot, tot, tot. Les herbes tampoc no són innocents, que més d'un marit pesat devien haver enverinat en èpoques pretèrites amb herbetes... he, he.

Jaume Puig ha dit...

Júlia, jo també quan era petit campava sense problmes pel carrer tot el dia, però el carrer ara és una altre cosa. I per a mi la veritable sobreprotecció dels nens no rau en acompanyar-los quan han de fer un trajecte llarg pel carrer o en hores tardanes. Tu pots acompanyar el nen quan creus que ho requereix i després deixar-lo que enfronti sol aquells problemes que et sembli prudent en funció del seu grau de maduresa.

Acompanyar-los a determinats llocs o hores actualment no és sobreprotecció ( sovint es sentit comú). I en canvi molts pares, que fan anar als seus fills sols a tot arreu, alhora els tenen veritablement sobreprotegits davant de qualsevol petit problema i son els primers que aniràn a enfrontar-se al mestre o a l'entrenador de l'equip de futbol si el seu fill pateix el més petit incident. Jo crec que gestionar els conflictes és el que els hi donarà autonomia.

Júlia ha dit...

Jaume, jo crec que tot té relació i que donar autonomia passa també per deixar-los anar sols de forma gradual i segons el seny ens indiqui. No es pot generalitzar, ja que els indrets són molt diferents i els horaris també. Que el carrer d'avui no és el d'abans és evident, però relatiu, de perills, crec, n'hi ha hagut sempre i sovint, abans, els nens i nenes no explicaven a casa ensurts que havien tingut.

De tota manera, en això de l'educació, cadascú de nosaltres pensa que fa el millor, és clar, encara que, inevitablement, tots ens equivoquem i, a més, el que va bé per a uns infants no va bé per als altres.

Malauradament, no podem evitar riscos i quantes vegades les coses passen als nens més protegits o a les persones més prudents!!!

Estem endegant una societat amb l'opinió que tot es pot preveure i controlar: accidents, malalties, violència, protecció dels infants. Però em sembla que no és ben bé així.

Arare ha dit...

Júlia, jo recordo perfectament això de la recollida del paper de plata (recordo que llavors no hi havia paper d'estany tal com el coneixem avui i el que recollíem a la paperera de l'escola, per donar-lo per a les missions, era el paper de plata que embolicava la xocolata)

A banda d'això, recordo la llegenda urbana que si tenias no recordo quants mils de bitllets de metro i d'autobús que fossin capicues, et regalaven o t'ajudaven a finançar una cadira de rodes per algú que la necessités. Mai vaig esbrinar si era o no era cert, però vaig arribar a tenir una capsa de sabates plena de capicues!

Respecte a la sobreprotecció... ja ho heu dit tot, em sembla, així que no hi afegiré res més, ja saps que penso sensiblement igual que tu.

Júlia ha dit...

Arare, certament 'paper de plata' que rimava amb xocolata...

Òndia, no recordava això dels bitllets, tens raó!

Sobre el tema educatiu, ja paro, que em faig pesada. Consejos vendo pero para mi no tengo, que diuen, en hispànica parla germana.