Sobre la difícil infantesa...

Fa uns dies, una companya de feina m'explicava, escandalitzada, que dues nenes xineses de l’escola, la més gran de sis anys, anaven soles cap a casa seva, un restaurant de la zona, molt proper. Per arribar-hi s’ha de travessar un parc, on sempre hi ha molta gent, i un carrer amb semàfor. Un trajecte breu, doncs, i amb poques dificultats, però no estem acostumats a veure infants petits amb tanta autonomia, actualment. Mentre els nens i nenes d'origen estranger, com comentava ahir, van pel carrer amb una certa llibertat, els nostres infants estan tan sobreprotegits que sovint n’hi ha que, fins i tot quan arriben al cicle superior de primària, encara vénen al cole acompanyats per pares o avis.

Hi ha una mena d’estranya percepció del perill que ens fa pensar que abans no passaven coses. Doncs en passaven, sí, unes quantes. I a casa t’avisaven sobre possibilitats inquietants, amb recomanacions diverses: si una senyora et vol donar un caramel, si un senyor et segueix, passa lluny dels portals... Encara eren vives en l’imaginari popular les referències a estranys crims per treure sang o greix a nens pobres, sang que, deien, servia per fer remeis per als nens rics. El famós cas de la ‘vampira’ Martí , sobre la qual s'ha escrit un altre llibre darrerament, mai no es va aclarir del tot, per exemple. Jo diria que els senyors que t’arrambaven, a les aglomeracions, transports o al cinema, han minvat en nombre, més aviat, potser perquè la desinhibició infantil és més gran i hi ha més por de la reacció previsible, en general. En aquest tema, jo havia arribat a tenir estranyes sorpreses, doncs conegudes meves de l'adolescència havien detectat senyors seriosos i respectables, fent de les seves emparats en anònimes multituds.

Als pobles, els crims rurals es recordaven durant anys i les agressions de caire sexual s’ocultaven i emmascaraven. Víctor Català té un conte, La pua del rampí, en el qual una mare lliura a la seva filla aquest instrument, per tal que el faci servir com a arma, en cas d’un atac, cosa que s'acaba esdevenint, com es preveia; és una situació que la mare sap que es repeteix i que ella mateixa havia patit, en el passat. Les solituds i els silencis permeten una impunitat més gran, malgrat que hi hagi qui cregui que a les ciutats s'apleguen tots els vicis. Abans, però, no comptàvem amb aquesta insistència televisiva sobre fets delictius, ni sabíem el que s’esdevenia lluny dels nostres barris o pobles.

Amb deu anys o menys, anàvem a demanar pel Domund, a l’octubre, amb aquelles guardioles que eren caps d’indis, negres, xinesos o hindús. Pujàvem i baixàvem escales i trucàvem a les portes dels pisos del barri, sense por, en grupets de tres o quatre nenes. Per sort, no ens vam ensopegar cap brètol, més enllà d’algun exhibicionista dels de la gavardina, que sovintejaven en aquella època pretèrita.

Una vegada uns noiets ens van començar a encalçar i, en lloc de romandre juntes, les tres que anàvem plegades vam fugir rabent, cadascuna pel seu cantó. Seguint els consells familiars, em vaig ficar a la botiga d’un adroguer, al carrer Piqué, i la mestressa va sortir amb una escombra a espantar els noiets, que no devien ser gaire més grans que nosaltres. Com que el món d’abans era ple de misteris en l’àmbit del sexe, no enteníem que ens podien fer exactament, però s’aconsellava la fugida. Entre les moltes llegendes urbanes i brames a l’entorn de misteris inconfessables, deien que hi havia un home anomenat ‘el gamberro del carrer Tapioles’ del qual calia fugir, doncs tenia unes ulleres amb les quals et veia despullada. No cal dir que qualsevol mascle amb ulleres de sol em produïa calfreds. Una amiga meva em va assegurar que si t’enxampava i et feia ‘alguna cosa’, quan fossis gran i haguessis ‘fet el canvi’, en rentar-te els peus amb aigua freda et podies quedar embarassada.

Malgrat els molts perills que existien, reals i imaginaris, els infants, des de petits, als pobles i a les ciutats, anàvem sols a escola, a comprar i on calgués. La graduació de moviments, però, tenia una certa jerarquia, i passar el Paral·lel, en el meu cas, era ja un acte iniciàtic. I perillós, perquè no hi havia semàfors i encara que el trànsit era menor els tramvies n’havien enganxat més d’un. Jo tenia uns oncles a Besalú I una vegada que hi vaig anar a passar uns dies, em van enviar a portar uns encàrrecs de la meva cosina, que era brodadora, a una casa per anar a la qual calia travessar el riu. Recordo que vaig passar molta por, passant pel pont, no es veia ni una ànima. Devia tenir jo aleshores cap a vuit anys, em sembla. Trobar, en els nostres temps, un virtuós punt mitjà coherent, que ens amari de prudència pel que fa a l’educació dels infants, però que no ens empenyi a sobreprotegir-los d’una forma exageradament aclaparadora, és una tasca força complexa. Encara és més difícil admetre que els infants no són pas tant innocents, incapaços ni asexuats com ens agradaria. O que la infantesa no és, ni de bon tros, una època idíl·lica, etèria i feliç.

Traducció castellana: Caracteres Ocultos