24.8.08

Disbauxes acústiques i de tota mena





Es Festa Major a Batea i a molts pobles, catalans i castellans. Ahir a la nit vaig anar a l’acte de proclamació de les pubilles, un d’aquests actes socials simpàtics i emblemàtics, amb parlaments de l’alcalde i ball al darrere. Tinc la impressió que mai no m’haurien triat com a pubilla o damisel·la i aquests esdeveniments em produeixen enveja retrospectiva, però així és el món, tothom no pot ser el primer i a una pubilla la substitueix una altra.


Després de l’acte, a la plaça, hi havia ball, amb una orquestra molt i molt bona, La Dama, de Saragossa. Orquestra amb molts músics, joves, ben vestits i eficaços, boníssims cantants i noies maques fent coreografies i cors. A més, l’orquestra portava un muntatge impressionant de llums, pantalles, fumerols, coloraines i decibels.



El fet és que orquestres bones, amb músics eficients, grans professionals, perden, al meu entendre, molta qualitat amb aquesta moda de l’excés sonor, que fa tants anys que patim. El ball d’ahir anava dirigit, sobre tot, als qui som una mica grandets: boleros, valsos, pasdobles, Glenn Miller i coses així, però la tècnica era moderna fins al punt de malmetre bones cançons amb aquest insistent acompanyament de bateria que es posa a tot arreu i amb l’hiperbòlic volum de tot plegat.



No pots parlar amb qui balles, és clar que, com que jo ballava amb el meu espòs i ja ens coneixem, més o menys, no havíem de preguntar-nos si estudiàvem, treballàvem, érem del poble o de fora i coses semblants. No pots parar de ballar i seure tranquil·lament a contemplar els dansaries i xerrar amb la gent, per fer això t’has d’allunyar de l’indret, altrament és impossible ni que parlis a l'estil de les antigues marmanyeres. Ahir el recinte era a cel obert, però en una ocasió vaig ser a una festa en un altre poble, en un polisportiu, i allà el ressò de la música era encara més insuportable, perquè aquests recintes acostumen a tenir una acústica execrable, malgrat que són un recurs habitual quan, per exemple, plou de forma inesperada durant un acte a l’aire lliure.




El fet és que gairebé ningú no es queixa, ni a Batea, ni al Poble-sec, ni enlloc, d’aquestes disbauxes musicals. Ho hem assumit com a cosa del nostre temps. Com que podem fer-ho tot en grande, posem les calefaccions a tope, fins a socarrimar-nos, els aires condicionats a punt de congelació, farcim les neveres de menjar innecessari i els armaris de roba que tot just estrenem. Ja des de petits, a escola, gastem paper sense aturador i llapis de colors a tutipleni, als infants els abriguem amb anoracs esquimals encoixinats, malgrat la temperatura sigui moderada i així tot plegat. Per sortir a fer un volt a peu o amb bici cal un gran equip, el mateix que per a qualsevol esport. Com que l’estètica és a l’abast, ja, de les classes mitjanes, intentem, malgrat quedem fets un mapa, aturar el procés de rebrec natural amb quirofanades diverses.



Sobre la música, parlàvem fa poc amb un noi jove del poble, molt bon músic, i ens donava la raó. Però malgrat això, sembla que la cosa no té remei, que forces del caos ens empenyen a la sordesa. Fins i tot al cinema, el volum acostuma a estar per sobre de les necessitats normals dels humans. Quan jo era petita, a prop de casa, a l’antic i bonic i perdut teatret de la Companyia de Tramvies hi assajava una orquestra, a l’estiu. Era un goig, quan te n’anaves a dormir, escoltar en la llunyania aquelles músiques dolces, romàntiques, tendres i suaus. Ara, tenir una orquestra a prop, amb motiu de les festes majors del nostre temps, és una tortura, un martiri. Encara que no sigui a tocar de casa la sents i la pateixes, amb el seu rerafons de percussió indiscriminada.



Malgrat tot, vaig ballar molt, encara que ens vam retirar cap a les dues, tot just a la mitja part, perquè un altre excés actual és el dels horaris, que no tenen límit. Els cantants tenien l’amabilitat de saludar en català i el cantant principal fins i tot va entonar una Rossó remarcable, demanant disculpes pel seu accent no català. I és que quan algú ha de treballar i cobrar vol fer content el públic i no hi ha manera més efectiva de reconduir el tema lingüístic que els contactes comercials, com ha estat sempre.



Si jo fos jove, tingués mitjans i sabés música, intentaria recuperar una orquestra com les d’abans, amb la tècnica artesanal d’abans, crec que fins i tot podria tenir un cert èxit. Mentrestant, a patir, que són dos dies i a ballar mentre es pugui, encara que ja no sigui amb la lleugeresa d'altres temps. Jo vaig ser jove a l'inici de les discoteques, que semblaven el súmmum de la modernitat, però, per passar-ho bé, no hi ha res millor que una bona orquestra -fins i tot una de normaleta i patxanguera fa el fet- i un final de festa agermanant les masses amb la Conga del Canuto, Me lo dijo Adela i d'altres clàssics. Per cert, avui que en Francesc Puigcarbó reprodueix al blog un interessant article sobre el tema sardanístic, constato que aquest excés encara no ha arribat a les cobles (mentre són cobles, perquè de vegades, com la Ventafocs, es reconverteixen en orquestres nocturnes) però em temo que tot arribarà.

17 comentaris:

Josep Salvans ha dit...

Doncs en aquest aspecte del soroll noctàmbul, al meu poble es veu que l'any passat es devien queixar perquè ni "la feria" ni pel ball de confetti els hem sentit a casa i els altres anys si i visc a uns cinc quilòmetres de la plaça. El ball de confetti no se sentia tant. Però fins i tot feien una festa els dies de festa major amb música grabada en cds i un discjockey i aquest any han abaixat el volum. I "la feria només la vaig sentir el primer dia fins les dues, els altres dies no. Ha guanyat Convergència les eleccions i abans governava uns independents.

Francesc Puigcarbó ha dit...

aixó del soroll no hi ha res a fer, ja recordo quan jo anava amb els Wattusi que em queixava que feiem massa soroll tot i ser un grup de rock i R&Blues, i mira si ha plogut. L'article de la Sardana es d'en Lluís Subirana, un bom amic a qui li vaig demanar si me'l podia escriure com a entés en la materia. Ah! un afegitó:He canviat la plantilla del bloc i no surt de moment la paraula comentari, però si el número O, o 1,2 etc si ja n'hi han. Es fa un xic dificil si no ho saps, però en Saltenc ja ho ha trobat, no es pot mai menystenir ningu, però bo és avisar.

apasiau

Ricard ha dit...

Un altre de la lliga anti-soroll innecessari, encara que sé que és una causa perduda. I això que de jove, i ara encara algunes vegades, era dels que anava als concerts de rock i a casa la música m'agrada forta, però avui en dia és excessivament forta. No suporto anar o estar en un lloc on no puguis parlar amb ningú perquè el soroll és el que domina.
I també sóc dels que no entenc perquè els espectacles, actuacions o el que sigui que s'organitzi en les festes majors sigui obligatori que acabi a altes hores de la matinada. Sóc dels que tinc son aviat i m'agrada anar a dormir d'hora.
De fet darrerament si puc quan hi ha festa major al meu poble o barri procuro marxar. Una pena, no?

Josep Salvans ha dit...

jo només volia dir que no són cinc els quilòmetres, sinó entre dos i mig o tres.Però "la feria" se sentia amb les finestres tancades. PeAra m'havia passat. Demano excuses.

pere ha dit...

Contra la superioritat sonora no hi ha res a fer. Llàstima que, a més, de vegades la música no deixi sentir la lletra.
Ei, que moltes cobles importants es transformen durant la nit en orquestres ultrasòniques. Per posar un exemple: Els Montgrins.
Compte amb el vi de Batea!

Júlia ha dit...

Doncs esteu de sort, Josep, a veure si l'exemple es difon i prolifera.

Júlia ha dit...

Hola, Francesc, és que la cosa ja fa anys que dura i ha anat a més i més. Molt interessant, l'article.

Júlia ha dit...

Ricard, cada vegada hi ha més gent a pobles i barris que fuig de la festa, com passa a Gràcia, i la cosa queda pels forasters, cosa que és una llàstima. Anecdòtic: fins i tot els músics que toquen al metro o al carrer van ara amb amplificadors i coses així i moltes botigues tenen posada música a tota pastilla, no ens en podem escapar. Sobre això de la música a les botigues he escrit alguna vegada a l'ajuntamen de bcn, però res...

Júlia ha dit...

Josep, jo al poble sóc lluny de la festa i la sento, potser a cinc quilòmetres, tal com estan les coses, tambe se sentia.

Gabriel Jaraba ha dit...

Ostres, en Puigcarbó amb els Watussi!Jo us havia vist actuar...

Gabriel Jaraba ha dit...

Per a mi el problema no és el volum sinó elque tu indiques, Júlia: la utilització d'una percusió mecanitzada, o que imita el batec rígid de la percusió electrònica. El problema de la pseudomúsica actual no resideix tant en la seva qualitat com en la mecanització dels ritmes, que la fa inhumana. La percusió, per alt que sigui el volum, si està executada per humans o sota patrons humans, és rítmica, això és, sintonitzada amb els ritmes del cos humà. Però la percusió mecànica, generada per mecanismes electrònics o cibernètics, és "quadrada", estàtica, inspira al cos humà uns "ritmes" encarcaradors, i d'aquí el disgust que produeix en les persones encara no engolides per l'univers sonor de la música "màquina".

La producció de ritme pels humans té possibilitats enriquidores que les màquines no poden imitar. Per exemple, un dels factors que van fer atractius els Beatles en els seus inicis va ser el "truc" rítmic que tenien: mentre que Paul tenia la tendència de marcar el ritme amb el baix una mica "adelantat", Ringo "endarreria" una altra miqueta el ritme amb la bateria. D'aquesta subtil tensió polar rítmica --treta dels músics negres de rhythm and blues-- sorgia l'extraordinari dinamisme del ritme beatlià. Vegeu a You Tube els vídeos en directe de l'època, per exemple The Beatles at the Hollywood Bowl.

Júlia ha dit...

Hola, Gabriel,
Vaja, un dia haureu de fer un revival d'antics conjunts musicals oblidats...

Tens raó, precisament ahir hi havia La Principal de la Bisbal, que és més moderada amb aquesta percussió i la cosa era molt millor, malgrat el volum.

Francisco Ortiz ha dit...

Tengo cuarenta años, soy hijo de mi tiempo y me declaro en contra del abuso de ruido en fiestas y en la vida normal -me las tuve con un distribuidor de butano molestísimo; llegué a amagar con apelar al Defensor del Pueblo Andaluz y en ese punto me dieron la razón y dejaron de bomabardearnos con los reclamos del bumbumbumbum a las ocho de la mañana y nos concedieron dos horas más de reposo-. No se puede ir a un concierto, ni aguantar a una orquesta en un pueblo ni casi ir al cine, porque todo ha de ser ESTRIDENTE, todo ha de ser alto y aparente para tapar el vacío de fondo. Porca miseria. Con lo que me gustan la música y el cine. Saludos.

Júlia ha dit...

Hola, Francisco,
Totalmente de acuerdo, además esta extraña moda que ya dura tanto tiene éxito en las ciudades, pueblos y pueblecitos. Yo he visto por mi edad el cambio del ruido normal al exceso y no entiendo que no haya más protestas, al menos por parte de gente mayor.

Saludos y contenta de verte por aquí.

Josep Salvans ha dit...

Doncs jo, i completament a part, opino que disbauxes hauria d'anar amb i intercalada, és a dir, disbauixes. Per seguir: acústiques de tota mena. Atentament, Josep.

Josep Salvans ha dit...

Falsa alarma, a la wikipèdia no hi surt.

Júlia ha dit...

Josep, pots pensar el que vulguis, l'ortografia és arbitrària, però normativament, d'aquesta 'i', res de res, ep.