Després de l’acte, a la plaça, hi havia ball, amb una orquestra molt i molt bona, La Dama, de Saragossa. Orquestra amb molts músics, joves, ben vestits i eficaços, boníssims cantants i noies maques fent coreografies i cors. A més, l’orquestra portava un muntatge impressionant de llums, pantalles, fumerols, coloraines i decibels.
El fet és que orquestres bones, amb músics eficients, grans professionals, perden, al meu entendre, molta qualitat amb aquesta moda de l’excés sonor, que fa tants anys que patim. El ball d’ahir anava dirigit, sobre tot, als qui som una mica grandets: boleros, valsos, pasdobles, Glenn Miller i coses així, però la tècnica era moderna fins al punt de malmetre bones cançons amb aquest insistent acompanyament de bateria que es posa a tot arreu i amb l’hiperbòlic volum de tot plegat.
No pots parlar amb qui balles, és clar que, com que jo ballava amb el meu espòs i ja ens coneixem, més o menys, no havíem de preguntar-nos si estudiàvem, treballàvem, érem del poble o de fora i coses semblants. No pots parar de ballar i seure tranquil·lament a contemplar els dansaries i xerrar amb la gent, per fer això t’has d’allunyar de l’indret, altrament és impossible ni que parlis a l'estil de les antigues marmanyeres. Ahir el recinte era a cel obert, però en una ocasió vaig ser a una festa en un altre poble, en un polisportiu, i allà el ressò de la música era encara més insuportable, perquè aquests recintes acostumen a tenir una acústica execrable, malgrat que són un recurs habitual quan, per exemple, plou de forma inesperada durant un acte a l’aire lliure.
El fet és que gairebé ningú no es queixa, ni a Batea, ni al Poble-sec, ni enlloc, d’aquestes disbauxes musicals. Ho hem assumit com a cosa del nostre temps. Com que podem fer-ho tot en grande, posem les calefaccions a tope, fins a socarrimar-nos, els aires condicionats a punt de congelació, farcim les neveres de menjar innecessari i els armaris de roba que tot just estrenem. Ja des de petits, a escola, gastem paper sense aturador i llapis de colors a tutipleni, als infants els abriguem amb anoracs esquimals encoixinats, malgrat la temperatura sigui moderada i així tot plegat. Per sortir a fer un volt a peu o amb bici cal un gran equip, el mateix que per a qualsevol esport. Com que l’estètica és a l’abast, ja, de les classes mitjanes, intentem, malgrat quedem fets un mapa, aturar el procés de rebrec natural amb quirofanades diverses.
Sobre la música, parlàvem fa poc amb un noi jove del poble, molt bon músic, i ens donava la raó. Però malgrat això, sembla que la cosa no té remei, que forces del caos ens empenyen a la sordesa. Fins i tot al cinema, el volum acostuma a estar per sobre de les necessitats normals dels humans. Quan jo era petita, a prop de casa, a l’antic i bonic i perdut teatret de la Companyia de Tramvies hi assajava una orquestra, a l’estiu. Era un goig, quan te n’anaves a dormir, escoltar en la llunyania aquelles músiques dolces, romàntiques, tendres i suaus. Ara, tenir una orquestra a prop, amb motiu de les festes majors del nostre temps, és una tortura, un martiri. Encara que no sigui a tocar de casa la sents i la pateixes, amb el seu rerafons de percussió indiscriminada.
Malgrat tot, vaig ballar molt, encara que ens vam retirar cap a les dues, tot just a la mitja part, perquè un altre excés actual és el dels horaris, que no tenen límit. Els cantants tenien l’amabilitat de saludar en català i el cantant principal fins i tot va entonar una Rossó remarcable, demanant disculpes pel seu accent no català. I és que quan algú ha de treballar i cobrar vol fer content el públic i no hi ha manera més efectiva de reconduir el tema lingüístic que els contactes comercials, com ha estat sempre.
Si jo fos jove, tingués mitjans i sabés música, intentaria recuperar una orquestra com les d’abans, amb la tècnica artesanal d’abans, crec que fins i tot podria tenir un cert èxit. Mentrestant, a patir, que són dos dies i a ballar mentre es pugui, encara que ja no sigui amb la lleugeresa d'altres temps. Jo vaig ser jove a l'inici de les discoteques, que semblaven el súmmum de la modernitat, però, per passar-ho bé, no hi ha res millor que una bona orquestra -fins i tot una de normaleta i patxanguera fa el fet- i un final de festa agermanant les masses amb la Conga del Canuto, Me lo dijo Adela i d'altres clàssics. Per cert, avui que en Francesc Puigcarbó reprodueix al blog un interessant article sobre el tema sardanístic, constato que aquest excés encara no ha arribat a les cobles (mentre són cobles, perquè de vegades, com la Ventafocs, es reconverteixen en orquestres nocturnes) però em temo que tot arribarà.
