25.12.08

Les medalles d'en Canonge


Un amic del barri em va explicar fa poc que el seu besavi -o potser rebesavi- havia estat Fructuós Canonge i vam comentar la possibilitat de dedicar-li una xerrada. Aquesta primavera passada es va publicar un llibre sobre aquest mag, que va ser limpiabotes i que va tenir un èxit extraordinari i aplegar moltes medalles al llarg de la seva vida professional. Ahir en parlaven a La Vanguardia, crec. De petita havia escoltat la dita 'té més medalles que en Canonge', però jo em pensava que es referien a un canonge de la Catedral.

El meu avi explicava moltes anècdotes sobre aquest mag, imagino que no les havia pogut presenciar, en tot cas era molt petit i segurament els les havien explicades. Si doneu un volt per l'hemeroteca de La Vanguardia comprovareu com sovintegen les seves actuacions, al Tívoli, a l'Odeon, als Circs: escamoteos, invenciones diabólicas, i finals de festa amb regals i sorteigs. En ocasions es regalava o rifava tabac, no vull ni pensar què rifarien avui, gominoles sense sucre? Sobre el tabac, una volta per la fira de la Gran Via m'ha fet adonar que darrera la papanateria pseudo-esquerrana vigent han desaparegut els meus estimats cigars de xocolata que em regalaven per Reis, àdhuc el paper de fumar. Mai no he fumat, no em vaig pervertir, doncs, però imitava les artistes del cinema amb aquelles inofensives llaminadures de Camels, Ideales o Bisontes de joguina. Em temo que aviat passarà el mateix amb les ampolletes de xampany, temps al temps. En canvi, les horribles caques dolces, continuen mostrant la seva desagradable i impúdica estètica caganera.

El llibre amb la biografia de Canonge l'ha promogut el seu poble, Montbrió del Camp. Aquests grans personatges avui una mica oblidats tenen molta sort si el poble on van néixer se'ls fa seus i els recupera. Ja he parlat en ocasions de Raquel Meller i Tarazona, per exemple. Jo vull aquesta biografia del prestidigitador, segur que és molt més distreta i interessant que tota la fullaraca que ens endegaran per Nadal. Sobre llibres, cada vegada costa més trobar els que no són de grans editorials, la immensitat aplegada en els taulells, mareja. Afortunadament, crec que la biografia es pot aconseguir a les misterioses botigues de màgia, encara bo.


Fa poc vaig encarregar a una llibreria propera al meu barri, que sempre m'havia funcionat, dos llibres. Un era el que ha escrit sobre l'escola Gregorio Luri, assenyat filòsof i exitós blogaire. L'altre, un que no vaig comprar quan va sortir, Interiors, de la meva amiga Montserrat Galícia, editat per Curbet. A la llibreria en qüestió em van tenir uns quants dies sense dir-me res. Vaig passar per allà a protestar i em van dir que no els trobaven. Els vaig comentar que el de Curbet ho entenia, però que l'altre, recent, editat per La Campana, m'estranyava. Fins i tot vaig haver de recórrer a un contundent 'doncs l'autor ha sortit vàries vegades per la tele!!!'. Al cap d'un parell de dies l'havien trobat. Sobre l'altre, hauré de fer més gestions, és clar. El llibre del cafeter d'Ocata sobre l'escola és interessant, seriós i diu coses molt assenyades i intel·ligents, però em temo que, passada la promoció, poc debat es farà sobre el tema i encara menys en l'àmbit professional educatiu, hi haurà massa feina preparant els Carnavals, als coles. La qüestió escolar mereix un debat molt aprofundit i darrerament ens limitem a retirar els cigars de xocolata i tan panxos.

Donar un volt per llibreries mostra l'aclaparador pes de la novetat i la breu vida de la lletra impresa en el nostre present. Ahir vaig passar per Laie, per Ona. A Ona, Pagès s'hi ha reservat un prestatget i fins i tot vaig trobar un parell de llibres Meteora, és clar que eren d'autors consagrats: els poetes Duarte i Màrius Sampere. Joan Margarit ocupava les piles més altes de poesia, darrerament l'han convertit gairebé en mediàtic. En aquest context i maremàgnum proliferen les editorials que t'ofereixen publicar pagant tu. Em sembla bé, si et fa il·lusió, no hi tinc res en contra, potser un dia ho faci, m'han dit que a les grans editorials també hi ha famosos que inverteixen en ells mateixos, però la veritat és que després la distribució, la promoció i tot això, té moltes mancances o, senzillament, no existeix. Continuarem bloguejant, doncs, encara que tinc en una editorial que no és 'de les grans' una novel·la que potser surti d'aquí uns mesos. No en vull parlar massa fins que estigui a punt, que, com diuen els actors, parlar de projectes porta mala sort. L'editor, en aquest cas de Meteora, a més, és un gran professional que m'ha donat molt bons consells a l'hora de millorar el text en fons i forma, cosa que no sol passar actualment. M'he sentit fins i tot Rodoreda amb Joan Sales, he, he.

Compro, ara, pocs llibres. I encara molts més de segona mà que no pas nous. Les biblioteques ofereixen un bon servei, no ho tenen tot, però deunidó, és clar. I també llibres de coneguts, això sempre fa il·lusió, que te'l dediquin de forma personalitzada (en canvi, no li trobo la gràcia al fet que un famós que no em coneix de res m'hi posi quatre tonteries). Al mercat de Sant Antoni m'hi he trobat en ocasions llibres dedicats a mà pels autors, de vegades amb dedicatòries ben personals i que, suposo, els hereus s'han afanyat en treure's de sobre. Així és la vida. Si un mag tan remarcable com Canonge és poc recordat, no vull ni pensar que pot passar amb la nòmina d'escriptors d'avui, sempre en augment. Em vaig apuntar a un postgrau a la uoc sobre literatura i, en aquest context d'excés i oblit, filosofar com he estat fent en els debats postgraueros sobre cànons, recepció, polisistemes, orientalisme, occidentalisme, Bloom, Borges, Spivak, subalterns i etèries diversitats em sembla gairebé humorístic. Jauss ho fareu, penso, en ocasions. Però continuo, perquè em distreu, em posa en contacte amb gent diversa i d'edats i procedències diferents, i em mostra un mon estrany on es parla del que s'ha llegit i del que no s'ha llegit i on constates que l'academicisme universitari és, encara, prou vigent i sòlid. Sempre aprens algo, que diuen. Per cert, el rei (que no és el rei mag) diu que tirem del carro i això farem, ves, quin remei ens toca. Faria falta un Fructuós Canonge al govern, que ens fes veure el que no hi ha amb el seu subtil art d'escamoteo, però em temo que ni tan sols els mags ens poden fer passar, ja, bou per bèstia grossa.

15 comentaris:

Galderich ha dit...

Des de Paisatge Urbà es va fer una restauració (ja fa uns quatre anys) d'una pintura que hi ha en el carrer que passa de Plaça Sant Jaume a la de Sant Miquel en la que hi ha la figura d'en Canonge amb un barret de copa i un conill sortint-ne. La van rescatar i li posaren un vidre perquè en principi no es fes més malbé ja que estava a la intempèrie.
Van organitzar un festival de màgia que estava molt bé en el que participaren els mags més representatius de la Barcelona d'aquell any (avui hi aniria el Mag Lari!).
Bé, com sempre, ens gastem els diners restaurant i després tot cau en l'oblit. Avui no es veu la pintura restaurada perquè el vidre que la "protegeix" està brut de la intempèrie i forma una capa translúcida... en fi, coses de manteniment. I sort que està al costat de l'Ajuntament!
Un Bon Nadal!

Júlia ha dit...

Bon dia de Sant Esteve, Galderich,
He de dir per a vergonya meva que (crec) no haver-me fixat en aquesta pintura, n'havia sentit parlar i no sabia exactament on era. Això del manteniment és una constant del municipi, hi ha tants exemples sobre el tema! Es gasten diners arreglant, es deixa malmetre, i llavors se n'han de tornar a gastar...

F.Puigcarbó ha dit...

CONEIXIA LA DITA DE LES MEDALLES I COM TU PENSAVA QUE ES TRACTAVA D'UN CANONGE A L'US, i creia que lo de les medalles venia perquè duia la sotana tacada, atès abans alguns dels capellans duien unes sotanes que no passaven gaire per a no dir gens per la TINTORERIA O la rentadora.

Júlia ha dit...

És que jo diria, Francesc, que això de les medalles ho havia sentit a dir, precisament, en el sentit que expliques, d'anar 'tacat',
'com t'has posat amb el suc del rostit, portes més medalles que el canonge!!!'

F.Puigcarbó ha dit...

justa la fusta! aquest era - errat ara ho veig - el sentit.

Dani ha dit...

Mira per on Júlia, veig que ambdós hem estat remenant l'hemeroteca digital de La Vanguardia. Tots els diaris s'haurien de poder consultar així...

Pel que fa les caques dolces, em confesso un amant de la cultura escatològica tan nostrada, ja ho he confessat algun cop, però realment l'alre dia passant per les parades de Gran Via em van venir fàstics.
Encara recordo quan durant un temps, van treure al mercat unes xeringues llaminadura en plena època de l'heroïna i les van retirar corrents. Les cigarretes han tardat més en caure. És normal, tractant-se de drogues toves...

pere ha dit...

No sé què dir-te, Júlia, em sembla que de debat sobre l'escola o l'ensenyament o l'educació, n'hi ha per donar i per vendre en aquest país, ara a l'hora d'actuar sembla com si fóssim -fossin- sords, cecs i muts. Mea culpa, per la part que em toca.

Júlia ha dit...

Certament, Francesc, així, que, aquests dies, compte amb les medalles!!!

Júlia ha dit...

Es que això de l'Hemeroteca és un invent i un vici, tot arribarà, segurament. Jo ja estava subscrita abans però no hi havia buscador adient, havies d'anar dia a dia.

Dani, tu ets jove i has nascut en plena febre antitabac però els qui som més grandets ho veiem tot molt exagerat. Segur que és dolent, però si ho fos tant com diuen t'asseguro que de la meva generació no en quedarien ni les engrunes, he, he.

Júlia ha dit...

Pere, no sé si hi ha tant de debat. Ja quan vaig començar a treballar em vaig ensopegar amb un dire que evocava els seus temps republicans i com als 'recreos' no es parlava de res més que de pedagogia, hem anat a menys i a molt menys. Hi ha debat a nivells 'altes esferes', que no serveixen per a res, i que, com molt bé dius, a l'hora d'actuar, fullaraca. Però, creus que per exemple, a les escoles i instituts hi ha un debat espontani i desacomplexar i seriós sobre el tema? Es llegeixen, aquests llibres, llevat dels quatre beneits o beneites de sempre? Com diu la cançó... lo dudo, lo dudo, lo dudo...

Marali ha dit...

Júlia, feia dies que no passava per aquí, estic una mica mandrosa, perdona però encara que sigui amb retard et desitjo unes bones festes (2 ja són passades), un bon comiat d'any i un "pròsper" any 2009, així com que els Reis siguin generosos.

Un petó

Júlia ha dit...

Gràcies Marali i no et preocupis, jo tampoc 'passejo' tant com voldria pels vostres blogs, una abraçada i bon any!!!

pere ha dit...

Hi ha debat i no hi ha debat. Hi ha desconfiança, desencís, pessimisme, immediateses. Potser no es llegeixen alguns llibres, però hi ha tanta gent que podria escriure els seus llibres i que sap que servirien de ben poc a part de les complicitats. Com sempre, Júlia, un tema de debat inacabable, desgraciadament. I un des darrers nyaps: el màster. En fi, ho deixo r una millor ocasió.

Júlia ha dit...

Pere, certament és com dius, però no tan sols pel que fa a l'ensenyament. No hi ha debat seriós sobre gairebé res, només cal mirar la tele i comparar-la amb la dels primers anys de la transició. Per això les crides a l'optimisme com la de Luri, al menys, surten una mica de la mitjana gris general, encara que probablement serviran per poca cosa.

Anònim ha dit...

gracias por decir cosas de fructuoso canonge una gran persona y un importante mago yo emilio gimenez canonge soy familiar de el y mi abuelo juan canonge que hera su sobrino ma ablo mucho de el colabore con la biografia de canonge. mi emeil es
1940@telefonica.net saludos