Les medalles d'en Canonge

Un amic del barri em va explicar fa poc que el seu besavi -o potser rebesavi- havia estat Fructuós Canonge i vam comentar la possibilitat de dedicar-li una xerrada. Aquesta primavera passada es va publicar un llibre sobre aquest mag, que va ser limpiabotes i que va tenir un èxit extraordinari i aplegar moltes medalles al llarg de la seva vida professional. Ahir en parlaven a La Vanguardia, crec. De petita havia escoltat la dita 'té més medalles que en Canonge', però jo em pensava que es referien a un canonge de la Catedral.

El meu avi explicava moltes anècdotes sobre aquest mag, imagino que no les havia pogut presenciar, en tot cas era molt petit i segurament els les havien explicades. Si doneu un volt per l'hemeroteca de La Vanguardia comprovareu com sovintegen les seves actuacions, al Tívoli, a l'Odeon, als Circs: escamoteos, invenciones diabólicas, i finals de festa amb regals i sorteigs. En ocasions es regalava o rifava tabac, no vull ni pensar què rifarien avui, gominoles sense sucre? Sobre el tabac, una volta per la fira de la Gran Via m'ha fet adonar que darrera la papanateria pseudo-esquerrana vigent han desaparegut els meus estimats cigars de xocolata que em regalaven per Reis, àdhuc el paper de fumar. Mai no he fumat, no em vaig pervertir, doncs, però imitava les artistes del cinema amb aquelles inofensives llaminadures de Camels, Ideales o Bisontes de joguina. Em temo que aviat passarà el mateix amb les ampolletes de xampany, temps al temps. En canvi, les horribles caques dolces, continuen mostrant la seva desagradable i impúdica estètica caganera.

El llibre amb la biografia de Canonge l'ha promogut el seu poble, Montbrió del Camp. Aquests grans personatges avui una mica oblidats tenen molta sort si el poble on van néixer se'ls fa seus i els recupera. Ja he parlat en ocasions de Raquel Meller i Tarazona, per exemple. Jo vull aquesta biografia del prestidigitador, segur que és molt més distreta i interessant que tota la fullaraca que ens endegaran per Nadal. Sobre llibres, cada vegada costa més trobar els que no són de grans editorials, la immensitat aplegada en els taulells, mareja. Afortunadament, crec que la biografia es pot aconseguir a les misterioses botigues de màgia, encara bo.

Fa poc vaig encarregar a una llibreria propera al meu barri, que sempre m'havia funcionat, dos llibres. Un era el que ha escrit sobre l'escola Gregorio Luri, assenyat filòsof i exitós blogaire. L'altre, un que no vaig comprar quan va sortir, Interiors, de la meva amiga Montserrat Galícia, editat per Curbet. A la llibreria en qüestió em van tenir uns quants dies sense dir-me res. Vaig passar per allà a protestar i em van dir que no els trobaven. Els vaig comentar que el de Curbet ho entenia, però que l'altre, recent, editat per La Campana, m'estranyava. Fins i tot vaig haver de recórrer a un contundent 'doncs l'autor ha sortit vàries vegades per la tele!!!'. Al cap d'un parell de dies l'havien trobat. Sobre l'altre, hauré de fer més gestions, és clar. El llibre del cafeter d'Ocata sobre l'escola és interessant, seriós i diu coses molt assenyades i intel·ligents, però em temo que, passada la promoció, poc debat es farà sobre el tema i encara menys en l'àmbit professional educatiu, hi haurà massa feina preparant els Carnavals, als coles. La qüestió escolar mereix un debat molt aprofundit i darrerament ens limitem a retirar els cigars de xocolata i tan panxos.

Donar un volt per llibreries mostra l'aclaparador pes de la novetat i la breu vida de la lletra impresa en el nostre present. Ahir vaig passar per Laie, per Ona. A Ona, Pagès s'hi ha reservat un prestatget i fins i tot vaig trobar un parell de llibres Meteora, és clar que eren d'autors consagrats: els poetes Duarte i Màrius Sampere. Joan Margarit ocupava les piles més altes de poesia, darrerament l'han convertit gairebé en mediàtic. En aquest context i maremàgnum proliferen les editorials que t'ofereixen publicar pagant tu. Em sembla bé, si et fa il·lusió, no hi tinc res en contra, potser un dia ho faci, m'han dit que a les grans editorials també hi ha famosos que inverteixen en ells mateixos, però la veritat és que després la distribució, la promoció i tot això, té moltes mancances o, senzillament, no existeix. Continuarem bloguejant, doncs, encara que tinc en una editorial que no és 'de les grans' una novel·la que potser surti d'aquí uns mesos. No en vull parlar massa fins que estigui a punt, que, com diuen els actors, parlar de projectes porta mala sort. L'editor, en aquest cas de Meteora, a més, és un gran professional que m'ha donat molt bons consells a l'hora de millorar el text en fons i forma, cosa que no sol passar actualment. M'he sentit fins i tot Rodoreda amb Joan Sales, he, he.

Compro, ara, pocs llibres. I encara molts més de segona mà que no pas nous. Les biblioteques ofereixen un bon servei, no ho tenen tot, però deunidó, és clar. I també llibres de coneguts, això sempre fa il·lusió, que te'l dediquin de forma personalitzada (en canvi, no li trobo la gràcia al fet que un famós que no em coneix de res m'hi posi quatre tonteries). Al mercat de Sant Antoni m'hi he trobat en ocasions llibres dedicats a mà pels autors, de vegades amb dedicatòries ben personals i que, suposo, els hereus s'han afanyat en treure's de sobre. Així és la vida. Si un mag tan remarcable com Canonge és poc recordat, no vull ni pensar que pot passar amb la nòmina d'escriptors d'avui, sempre en augment. Em vaig apuntar a un postgrau a la uoc sobre literatura i, en aquest context d'excés i oblit, filosofar com he estat fent en els debats postgraueros sobre cànons, recepció, polisistemes, orientalisme, occidentalisme, Bloom, Borges, Spivak, subalterns i etèries diversitats em sembla gairebé humorístic. Jauss ho fareu, penso, en ocasions. Però continuo, perquè em distreu, em posa en contacte amb gent diversa i d'edats i procedències diferents, i em mostra un mon estrany on es parla del que s'ha llegit i del que no s'ha llegit i on constates que l'academicisme universitari és, encara, prou vigent i sòlid. Sempre aprens algo, que diuen. Per cert, el rei (que no és el rei mag) diu que tirem del carro i això farem, ves, quin remei ens toca. Faria falta un Fructuós Canonge al govern, que ens fes veure el que no hi ha amb el seu subtil art d'escamoteo, però em temo que ni tan sols els mags ens poden fer passar, ja, bou per bèstia grossa.