11.4.09

Meditacions de temporada




Els anys fan que s’acumulin records que el temps fins i tot millora, perquè l’antigor ens basteix un imaginari força fals, reconvertit en nostàlgia i en moments irrecuperables. Si fa no fa com aquestes esglesioles romàniques, que avui ens agraden tant, i que devien estar pintades de coloraines excessives, amarades de pudors diverses, fumades i brutes, i que, probablement, als contemporanis els devien semblar totes més o menys per l’estil.

Aquests dies, de forma inevitable, em venen al cap setmanes santes del passat. Les més llunyanes són feixugues, penitencials, temibles, silencioses. No sé el perquè, però durant uns quants anys, pel matí del divendres sant, un dels pocs dies entre setmana en què el pare feia festa, pujàvem amb ell a Montjuïc, fins al castell, passant pel mig d’alguns d’aquells barris precaris de barraques, que aleshores semblaven forma part del paisatge de forma definitiva. L’activitat familiar es va convertir en una mena de tradició, després baixàvem a casa amb algun ram de ginesta, fins i tot. L'endemà, fa molts anys, era ja aquell dissabte de Glòria sorollós, sortíem al balcó i feien repicar tapes de cassoles, per matar jueus, per cert.

Fa uns dies van passar per tevetrès un reportatge sobre el barraquisme barceloní, que em va sembla excessivament curt, doncs cadascuna de les persones que hi sortien mereixia una entrevista molt més profunda. Una de les senyores entrevistades expressava la necessitat de mantenir el record mitjançant algun monument o placa, ella parlava del Somorrostro, on havia viscut, ara lloc de platges lluminoses. Però, és clar, quin interès pot tenir la ciutat fatxenda d'avui per recordar aquells temps? De fet, la fi del barraquisme barceloní va portar al barraquisme vertical de les noves barriades, pisos de mala qualitat, indrets sense escoles ni transport ni res de res. Com explicaven els testimonis, fins ben entrada la dècada dels vuitanta tot plegat no va començar a millorar de forma seriosa. Jo crec que les barraques del Somorrostro eren encara pitjors que les de Montjuïc. Nosaltres, crec també, érem pobres, pobrets i alegrets, que deien a casa, però passar per aquells carrers de la muntanya palesava una realitat incòmoda, que n’hi havia encara de molt més pobres. Això ens conformava, és clar, perquè qui no es conforma és perquè no vol.

En buidar el pis de la meva mare m’ha sorprès el gran nombre de missals i llibres religiosos. Fullejar aquelles pàgines espanta una mica, perquè la literatura missalera era plena de tenebres i amenaces i tot girava a l’entorn del pecat, la penitència i la redempció. També els llibres no-religiosos, però, eren plens de dogmatismes i condemnes, algun n'he trobat, també, com ara un volum de Kropotkin molt malmès, del meu avi. Això ho sabia molt bé Pau Vila que explicava com va fugir corrent de l’avui tan mitificada escola moderna, pel fet que l’adoctrinament era encara allà molt més gran que no pas a les escoles religioses. Sembla que estem condemnats a entomar prèdiques i dogmes de qui sigui, vaja. Avui la pesadesa predicadora ha arrelat en els temes dietètics i mèdics i en els manuals d'autoajuda per a tot.

Hem canviat molt, encara que la fatxenderia de nou rics que gastem resulta ja una mica, o molt, inquietant. Escric això des de Puigcerdà, des d’una Cerdanya on aquesta fatxenderia es manifesta absurda i descontrolada, com escrivia fa poc el Xiruquero. Des de la finestra veig l’estació, sempre m’han agradat les estacions, els trens. Encara m’han agradat més a partir del fet que les carreteres passen rabent per no-llocs i obliden els pobles i les viles. Però em telefona el meu germà, que ha agafat l’ave i m’explica que li ha semblat que anava amb metro. Una de les coses que no m’agrada del present és que, en general, l’arribada ja ha esdevingut molt més important que no pas el viatge.

14 comentaris:

rebaixes ha dit...

Com sempre clara, ecuànim, bé que gaudeixo llegint aquestes veritats que el recordar al cap del temps es dispersa, s'allarga, és mitifica. Fins un altre ratet. Anton.

F.Puigcarbó ha dit...

aquesta es la diferencia fonalmental, abans era important el viatge i s'arribava quan s'arribava i ara es com tu molt be dius al final exactament al reves. El mes important es arribar, ah" una hora concreta. L'AVE no es com viatjar amb diligencia.

Gabriel Jaraba ha dit...

La ciutat fatxenda no vol ni recordar que havia uns llocs que es deien Somorrostro i Camp de la Bota: cap rastre físic ni simbòlic que ho recorda. Un visionat de la pel.lícula Los Tarantos, de Rovira Beleta, a escoles i universitats --ni parlar-ne ja de centres "cívics", ai!-- fóra potser un petit xoc per als cervellets sostenibles. Certa cultura d'esquerres va voler oposar un suposat cosmopolitisme a l'essencialisme solemne del nacionalisme i en canvi li va sortir, simplement, un bus turístic.

Marta ha dit...

Júlia, tot el que dius, de les barraques, el pis de la mare, els missals, etc. és exactament el que he viscut també jo. De totes maneres he trobat records interessants, com el que has vist en el meu post. Ja veus, quines coses... Per cert, potser tu saps d'on van treure el mot "Somorrostro"? Ja m'ho comentaràs. Petons i Bona Pasqua també!

Júlia ha dit...

Bon dia i gràcies pel comentari, Anton.

Júlia ha dit...

Francesc, és que fins i tot les pelegrinacions -com ara el 'famós' i massificat Camí de Sant Jaume- es limita a una caminada amb etapes marcades on l'important és 'fer-lo'. La gent més 'turística i viatgera' que no pas jo ja parla d'aquesta manera 'hem fet Praga, ara farem Budapest'. De tota manera, és el que hi ha, que diuen.

Júlia ha dit...

Quina gran pel·lícula, Gabriel, cada vegada que la veig m'agrada més per molts motius!!! Efectivament, tot és 'bus turístic' i escoltar el que s'explica als turistes fa una mena de vergonya aliena -o no tan aliena-, la veritat.

Júlia ha dit...

Marta, la veritat és que no ho sé i ho estic investigant. De fet és un topònim que crec ve del llatí i que es present en d'altres indrets, el més conegut el País Basc, no sé si algú d'allà va donar nom al lloc. Si esbrino alguna cosa més ja t'informaré.

Marta ha dit...

Júlia, he trobat informació al "pare Google" sobre el Somorrostro!. Tal com tu dius, vé del Pais basc. Era una vall a la província de Vizcaya. anomenada "Valle del Somorrostro". No arribaven a ser municipi. Hi havien tres "Concejos". La seva gent era humil i treballàven a les mines. Suposo que per similitud li debien posar aquest nom al nostre Somorrostro. Si tens temps ho busques.És interessant.

Júlia ha dit...

Sí, Marta, jo també he trobat la informació sobre el topònim de Vizcaya, el que no sé és perquè li van posar aquest nom a l'indret barceloní, ni tampoc si el nom ja el duia abans d'haver-hi les barraques. Continuo investigant.

De fet ve del llatí 'summum' i 'rostrum', vol dir una cosa així com ara el pic més destacat, ja que rostrum ha derivat en el nostre 'rostre' però també feia referència a prominències del terreny, puntes, becs.

Jo crec, però, que a Barcelona devia venir per alguna raó del topònim basc, ja que allà comprèn una zona marítima, també.

A veure si trobo més informació 'barcelonina'.

Galderich ha dit...

Júlia,
Sobre els viatges i l'arribada només ens hem de fixar en les trucades de telèfon mòbil per anunciar que ja hem arribat a destí a qui ens ve a rebre o als que hem deixat endarrera.
Algun dia es preguntaran com ens ho fèiem sense els telèfons mòbils.
En fi, aquest és només un pettit canvi d'estil de vida.
I sobre el barraquisme, sembla que aquí ningú hagi viscut mai en barraques ni en habitacions llogades ni en pisos pasteres... abans de l'actual arribada d'immigarció.
Tenim la memòria curta i som tots plegats com dius uns fatxendes, paraula que t'agraeixo que hagis recuperat i que intentaré aplicar perquè en tenim uns quants!

Júlia ha dit...

Doncs sí, Galderic, poca memòria i molt selectiva, i una colla de nou rics fatxendes, només ens cal mirar unes quantes fotografies de fa uns anys per veure com n'érem, de pobres!!!

M. Antònia ha dit...

Molts de nosaltres també vàrem viure la religió . Recordo que durant una setmana abans de la Setmana ens feien "conferències" en les que venien predicadors especials, molts parlaven de la culpa, pecat, dolor, càstig, el terror de l'infern... jo era grandeta ja, escoltava i pensava que no podia ser que un Déu fos així, ja que al meu voltant no coneixia ningú que castigués tant, tampoc coneixia persones tan dolentes, o que haguèssin "pecat" tant. Ara només mou la bellesa i el diner, i el "jo" sobre de tot. Sort que encara hi ha persones que viuen, són amigues i ajuden. Ara fem altres professons.
Ja tinc el teu últim llibre, l`he començat a llegir. Te'l criticaré...

M. Antònia ha dit...

He llegit de correguda les dues últimes entrades, tens raó. De Can Jorba no cal parlar-ne, cada vegada que paso hi penso. Quin desastre! Als Lafayete de Paris crec que encara guarden les baranes antigues. Dels "democràtcis" comptes de molts dels ajuntaments, i d'altres institucions "mutis i a la gàbia", ara anirem a dissenyar la nova Diagonal, per posar el tranvia, haurem de tirar els edificis per aixamplar-la per tots, que no facin un viaducte soterrat o enlairat.. d'on volen treure lloc?.
Fa temps que no podia entrar, ja es nota.