Meditacions de temporada

Els anys fan que s’acumulin records que el temps fins i tot millora, perquè l’antigor ens basteix un imaginari força fals, reconvertit en nostàlgia i en moments irrecuperables. Si fa no fa com aquestes esglesioles romàniques, que avui ens agraden tant, i que devien estar pintades de coloraines excessives, amarades de pudors diverses, fumades i brutes, i que, probablement, als contemporanis els devien semblar totes més o menys per l’estil.

Aquests dies, de forma inevitable, em venen al cap setmanes santes del passat. Les més llunyanes són feixugues, penitencials, temibles, silencioses. No sé el perquè, però durant uns quants anys, pel matí del divendres sant, un dels pocs dies entre setmana en què el pare feia festa, pujàvem amb ell a Montjuïc, fins al castell, passant pel mig d’alguns d’aquells barris precaris de barraques, que aleshores semblaven forma part del paisatge de forma definitiva. L’activitat familiar es va convertir en una mena de tradició, després baixàvem a casa amb algun ram de ginesta, fins i tot. L'endemà, fa molts anys, era ja aquell dissabte de Glòria sorollós, sortíem al balcó i feien repicar tapes de cassoles, per matar jueus, per cert.

Fa uns dies van passar per tevetrès un reportatge sobre el barraquisme barceloní, que em va sembla excessivament curt, doncs cadascuna de les persones que hi sortien mereixia una entrevista molt més profunda. Una de les senyores entrevistades expressava la necessitat de mantenir el record mitjançant algun monument o placa, ella parlava del Somorrostro, on havia viscut, ara lloc de platges lluminoses. Però, és clar, quin interès pot tenir la ciutat fatxenda d'avui per recordar aquells temps? De fet, la fi del barraquisme barceloní va portar al barraquisme vertical de les noves barriades, pisos de mala qualitat, indrets sense escoles ni transport ni res de res. Com explicaven els testimonis, fins ben entrada la dècada dels vuitanta tot plegat no va començar a millorar de forma seriosa. Jo crec que les barraques del Somorrostro eren encara pitjors que les de Montjuïc. Nosaltres, crec també, érem pobres, pobrets i alegrets, que deien a casa, però passar per aquells carrers de la muntanya palesava una realitat incòmoda, que n’hi havia encara de molt més pobres. Això ens conformava, és clar, perquè qui no es conforma és perquè no vol.

En buidar el pis de la meva mare m’ha sorprès el gran nombre de missals i llibres religiosos. Fullejar aquelles pàgines espanta una mica, perquè la literatura missalera era plena de tenebres i amenaces i tot girava a l’entorn del pecat, la penitència i la redempció. També els llibres no-religiosos, però, eren plens de dogmatismes i condemnes, algun n'he trobat, també, com ara un volum de Kropotkin molt malmès, del meu avi. Això ho sabia molt bé Pau Vila que explicava com va fugir corrent de l’avui tan mitificada escola moderna, pel fet que l’adoctrinament era encara allà molt més gran que no pas a les escoles religioses. Sembla que estem condemnats a entomar prèdiques i dogmes de qui sigui, vaja. Avui la pesadesa predicadora ha arrelat en els temes dietètics i mèdics i en els manuals d'autoajuda per a tot.

Hem canviat molt, encara que la fatxenderia de nou rics que gastem resulta ja una mica, o molt, inquietant. Escric això des de Puigcerdà, des d’una Cerdanya on aquesta fatxenderia es manifesta absurda i descontrolada, com escrivia fa poc el Xiruquero. Des de la finestra veig l’estació, sempre m’han agradat les estacions, els trens. Encara m’han agradat més a partir del fet que les carreteres passen rabent per no-llocs i obliden els pobles i les viles. Però em telefona el meu germà, que ha agafat l’ave i m’explica que li ha semblat que anava amb metro. Una de les coses que no m’agrada del present és que, en general, l’arribada ja ha esdevingut molt més important que no pas el viatge.