1.5.09

Miscel·lània florida

Vaig començar a fabricar blogs amb una intenció literària, però crec que sóc força incapaç d’especialització temàtica, només ho he aconseguit amb el Tèrbol Atzur, la veritat. Cada vegada em costa més també recomanar llibres o pel·lícules, amb els anys tot es torna una mica ‘cansado bajo el sol, a fuerza de pasar de mano en mano’ com escrivia Concha Lagos en un dels seus poemes. Els gustos són diversos i nosaltres mateixos canvíem, el que ens agrada avui potser no ens agradarà demà, i a l’inrevés.

De vegades, ara que les biblioteques han proliferat tant, agafo llibres a l’atzar, dels quals sé poca cosa. Moltes vegades són molt famosos i jo no me n’havia assabentat. L’altre dia, berenant, una amiga em deia que se sent una ignorant quan veu tants llibres i tants autors i constata que no sap ben res de la majoria, mentre que en d'altres temps menys massificats culturalment ‘estava al dia’. El problema de les biblioteques és que ofereixen novetats, competint amb les llibreries, i que no hi són tots els que hi haurien de ser, encara que en una o altra acostumes a trobar la perla que cerques. Més enllà de consideracions ètico-bibliòfiles, em vaig ensopegar amb Un dia perfecto, de Melania Mazzuco, una escriptora italiana de força èxit i no em va decebre gens, encara que, pel meu gust, li sobren unes quantes pàgines. Al llarg d’un dia explica la vida i fets d’uns personatges que es van creuant i també ofereix una visió força colorista de la Roma actual.

Estic llegint també, per exigències de la tertúlia del grup 99, un llibre que no coneixia, les Observacions sobre Hitler de Sebastià Haffner, molt popular ja, doncs es va publicar el 1978, encara que a casa nostra i en català no va arribar fins el 2004. M’agradaria que algú fos capaç d’escriure de forma tan desacomplexada i objectiva sobre Franco i el franquisme, i sobre els fets que van possibilitar el seu llarg govern. És un llibre per debatre i pensar, cosa molt necessària en aquests temps, i en tots. Una coneguda d’origen alemany em deia fa un temps que s’avergonyia de ser alemanya, nosaltres ens hem avergonyit en ocasions de ser espanyols, i una de les bases de l’independentisme visceral és creure que ser català és millor perquè així no ets tan espanyol. Tot plegat són bestieses perquè ningú no té la culpa de res més que d’allò que fa de forma directa, i ningú no s’ha d’avergonyir de res genètic ni ancestral ni territorial. Però tampoc vantar-se’n, doncs tot plegat és una casualitat atzarosa. No triem poble, estat ni família, de fet no tríem gairebé res. Espanya també ha patit molta llegenda negra propiciada per d'altres països i els darrers segles, amb la guerra i la dictadura, ens ha  fet oblidar les coses bones del passat real.

La veritat és que no hi ha pobles innocents, sinó circumstàncies que han possibilitat determinats capteniments. La història és molt complexa i això és el que reflecteix i analitza Haffner, els gran errors i disbarats de Hitler, però també els seus èxits i, ai, el paral·lelisme del seu règim amb d’altres de signe suposadament contrari, així com els motius pels quals va ser, en principi, ben acollit pel poble alemany.

Recordo avui, des de Batea, on la gent va avui al riu a celebrar la diada, aquelles manifestacions sindicals del passat, en el dia de Sant Josep Obrer. Obrer autònom, és clar, no pas obrer mentalitzat de la SEAT, que en totes les activitats hi ha classes i circumstàncies, i els grans moviments obrers s’han oblidat sovint dels petits empresaris i dels treballadors dels petits empresaris. Recordo com en els seixanta, quan semblava que el règim canviaria més depressa del que ho va fer, en una manifestació sindical televisada, els grups catalans van ballar una gran sardana al ritme de La Santa Espina i com s’emocionava el veïnat, reunit a casa del privilegiat treballador aburgesat de l'escala, ja amb televisió pròpia. Durant anys, però, la lletra no se sentia més que en petits comités excursionistes abrandats, som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol (és clar, perquè això no depèn de nosaltres), no hi ha altra terra més ufana, sota la capa del sol… La ufanitat té molts significats, és clar, bé, una mica de vanitat no fa mal, sempre i quan no ens porti al menyspreu per la resta del món no català, és clar. L'ufanitosi és una pandèmia molt més perillosa que d'altres, ep.


14 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

si no vaig errat, el dia 1 de maig que feien per la tele "la demostración sindical" esta autoritzat a pujar gent a la part del darrere dels camions (com encara es fa a Cuba) i recordo haver anat a Castelldefels un dia a la platja en un camió d'aquests.

Júlia ha dit...

Crec que sí, de vegades havia pujat en algun camió, encara que en teoria estava prohibit, però m'encantava, s'hauria de promocionar el viatge turístic en camions 'd'abans'.

Galderich ha dit...

Júlia,
El que em dona moltes vegades voltes pel cap és què haguéssim fet nosaltres en circumstàncies semblants... Ho tindríem tant clar com diem de fer oposició a les consignes oficials o seguiríem les consignes generals del nostre entorn i que la propaganda estatal ens donaria?
Nosaltres a més, estem vacunats contra certes coses perquè ho hem vist i som conscients de les conseqüències que comporten certs règims i ideologies però a vegades veient algunes noticies locals o internacionals em sembla que aquesta vacuna contra la barbàrie no ha fet els seus efectes.

Gregor ha dit...

Crec que tindrem una bona tertúlia amb el llibre del S. Haffner. Aquí, a l’estat espanyol, el problema està que sempre hi ha un intent d'igualar els dos bàndols, es a dir si és diu que els franquistes eren uns "dolents", sempre surt que en l'altre també ho eren. Hi es veritat que al dos bàndols hi havia molts "dolents" però no eren el mateix, no se’ls pot igualar, i està claríssim quin era el bàndol de la democràcia i el que no. (ja sé que és una simplificació i al costat republicà hi havia de molts tipus). Alemanya més bé o malament van fer allò que es diu desnazificació, i com a mínim els que tenien un passat nazi ho van tindre que amagar o posar excuses. Aquí ens pot sortir el Bono quan era ministre de defensa i fer desfilar un falangista amb un membre de l’exèrcit popular com si fos el mateix,en plan reconciliació, i dir el mateix ministre que estava orgullós del seu pare que era falangista. Clar dir aquestes bajanades, dites per un "socialista", a alemanya et costen la carrera política. Sempre el debat acaba en que els altres també van matar, penso s’ha de partir de que el franquisme és un crim contra la democràcia i els drets humans, i a més que l’aixecament franquista va ser el responsable també indirecte que és produís una violència també inhumana al costat republicà, i després ja podem ser crítics amb aquests últims crims. Fa poc temps em van explicar que a Euskadi, encara que van haver matances quan va fracassar el aixecament franquista, es va poder garantir l’ordre molt millor que en altres llocs i sobre tot pel respecte per la vida humana que tenia el PNV, i també s’ha de dir que amb una postura sovint dubitativa d’aquests a quin bàndol seguir, malgrat tot la repressió feixiste sobre Euskadi va ser terrible i es van en portar per davant a molts capellans també, sobre amb el missatge afegit que barbaritats com la de Guernica les havien fet els rojos. Potser quan tothom tingui clar qui eren els “dolents” es podran escriure aquí també llibres con el de S. Haffner.

Júlia ha dit...

Gregor, no estic massa d'acord amb tu, precisament Haffner analitza la complexitat del mal en el nazisme i en com va seduir una gran part d'alemanys. La violència no va venir a casa nostra amb la guerra civil, abans ja n'hi havia i molta, feia temps, cosa que va propiciar el suport donat al franquisme i, a més, el franquisme va ser molt llarg i tenia moltes cares. Sobre els nazis, també hi va haver moltes 'reconversions' interessades i moltes evolucions en el pensament de la gent, a part que crec que franquisme i nazisme tenen poques coses en comú, en moltes coses el nazisme s'assembla molt més a l'estalinisme que no a d'altres dictadures, bé, no vull avançar el debat, tot això ja sortirà. Bé, també els comunistes deien que Nin s'havia passat al bàndol franquista...

Júlia ha dit...

Galderich, nosaltres faríem el mateix, comptant amb el fet que seria una altra època i unes altres circumstàncies i, possiblement, un altre tipus de líder. No existeix vacuna contra la barbàrie, tan sols la declaració dels drets humans i les lleis, però tot això es pot esberlar en un moment determinat. Per això cal anar amb compte amb tot el que clama a la violència que sigui com a remei a les situacions.

Gregor ha dit...

Sobre reconversions nazis, però no de jerarques sinó de la gent del carrer està molt bé aquella novel·la "Opiniones de un payaso” del H. Böll.

Si millor reservar-nos pel debat

Júlia ha dit...

Òndia, el vaig llegir fa anys i gairebé no recordo res. També recordo una peli interessant sobre el tema 'Nosotros, los niños prodigio'...

Sí, sí, per al debat, de tota manera, ja saps que surti el que surti... parlarem de la guerra d'Espanya.

M. Antònia ha dit...

L'espesialització és difícil en tot, més en el que dius. La Santa Espina m'agradava, l'havia ballat i escoltat cantada ara no recordo bé tota la letra, també m'emocionava, més quan vaig ser fora de Catalunya un temps per feina. L'emigrant també. Totes dues les escoltava sovint plena d'anyor. En quan el llibre, no l'he llegit. Les masses es mouent segons toca. Quan una de les vegades que va venir Franco a Barcelona, vaig tenir que acompanyar uns coneguts a la Diagonal i després a la plaça de la Catedral. Vaig quedar-me astorada de veure la gentada, no podies acostar-t'hi. Allà lluny els vaig deixar. Pot ser que tots els passà com a mi. Anaven d'acompanyans. Si no ho veig no ho crec...

pere ha dit...

No sé si relativitzar és un signe de l'edat, en part sí i en part no, crec, però és un simptoma de bona salut. Fins i tot relativitzar -ep, que no negar- l'existència dels pobles i de les cultures.

(ei, no menteixo, avui la paraula de pas és "reyna". Sí, ja sé que la y... Ningú no és perfecte.

Júlia ha dit...

Maria Antònia, era així, encara que no agradi recordar-ho, fa un temps algú em va dir que la gent hi anava 'obligada', res d'això. Certament, a l'empresa on treballava n'hi feien anar tres o quatre de personal a fer número, però allà hi havia grans masses de tafaners.

Júlia ha dit...

Pere, per la relativització també s'arriba a la negació, no pas del present, però sí de les construccions culturals 'també' de pobles i cultures, ja que els pobles i les cultures 'es fan i es desfan' com les sardanes. Tot és breu, encara que duri mil anys.

Encara no sap ningú què és cultura, hi ha milers de definicions de la parauleta, crec que algú es va entretenir a recollir-ne unes quantes en un llibre.

Pel que fa als pobles, el mateix.

Bé, avui és mal dia per relativitzar, vivim la ufanor a causa del futbol, ves.

Deric ha dit...

costa estar al dia de tot el que es publica.
Yo també faig això a la biblioteca, agafar llibres dels que no en sé res i de vegades hi ha sorpreses ben agradables i si no, el torno i ja està.

Júlia ha dit...

Deric, els coneguts de vegades deceben i els desconeguts, sorprenen. Com les persones.