Divagacions gairebé polítiques

No entenc com amb tants tertulians que floreixen als debats televisius i radiofònics i tants experts que saben què cal fer i com, les coses no rutllin.

Ahir escoltava per la ràdio un d'aquests debats on hi assisteixen més o menys sempre els mateixos i algunes mateixes. Els debats són força inoperants quan apleguen més de dues persones però sembla que les modes van per aquest camí.

És molt freqüent la interrupció, la manca de moderació, coses com ara 'deixa'm parlar, encara no he acabat, deixeu-me acabar'. Sembla, però, que genera més audiència un rifirrafe d'aquest tipus que no pas una conversa a dues veus, serena, llarga, distesa i aprofundida.

Sovint penso en quan i com llegeixen o treballen tots aquests totòlegs, alguns dels quals, tot s'ha de dir, són brillants i en ocasions força inspirats.

De tota manera no puc fer res més que riure tristament quan algun d'ells, i acabo d'escoltar quelcom semblant fa poques hores, per la ràdio, en boca d'un excels que s'autoqualifica com a intel·lectual diu coses, com ara: s'ha d'exigir als bancs -o als corruptes- que tornin els diners! no s'ha de permetre això i allò que fa el govern! S'han d'aturar les retallades, ja. Etcètera, etcètera.

I és que en el què ens posaríem aviat d'acord però el com i de quina manera sempre pertany a l'especulació, l'abstracció o, senzillament, ni surt a la conversa.

S'incideix sovint en l'especulació filosòfica i la inoperàcia recurrent. Els eslògans que es veuen en les manifestacions massives també cauen ben sovint en la sentència, que caldria estudiar a fons, com ara una frase molt perillosa -segons la meva modesta opinió- i que està fent fortuna en pintades i xerrades dominades per la rauxa: La democràcia és la dictadura de la majoria.

Tots aquests pensadors, tertulians, protestadors exigents, no ofereixen, al meu entendre, solucions viables, raonades i possibles. Com en el cas de l'independentisme, que es presenta sovint com una opció fàcil, ràpida,pacífica i unitària quan fins i tot a l'hora d'encarnar-se en un partit polític seriós,amb motiu de les eleccions, ja sabem com va anar. De vegades sembla que ens hem empassat un eslògan comercial orientat al consumisme que deia: Ho vols, ho tens.

Les dictadures de les majories poden ser inquietants però les de les minories encara ho són molt més. Em sembla. Qualsevol assoliment humanístic no ha estat, ni molt menys, cosa de quatre dies.

En tot cas penso que si es vol un canvi en els poders el que cal és fer campanya per opcions més properes a les nostres aspiracions, en el marc de la imperfecta democràcia que tenim ja que una millora en el sistema no és cosa d'un dia per l'altre sinó d'un gran treball col·lectiu i individual de debat. És clar que si aquestes opcions existents són incapaces de mostrar una certa unitat i seriositat i manca d'autocrítica em temo que no anirem bé.

Aquest maig farà 75 anys dels Fets de Maig, lamentables i poc recordats en profunditat. La divisió sempre és molt perillosa i sovint s'odien més entre ells aquells que haurien d'estar més units enfront dels possibles adversaris o enemics que saben molt bé allò de divideix i venceràs.

Ahir parlava de la incoherència perillosa de les persones del món artístic o literari. La incoherència entre dits i fets ha fet molt mal al cristianisme. I fa i farà molt mal als polítics que s'autoqualifiquen com d'esquerra. Si són roses, floriran i pels seus fruits els coneixereu. Pels seus fruits, no pas per les seves consignes, sentències o proclames enfervorides. Per brillants que siguin.

Ahir parlàvem, en una tertúlia d'història, però no tan a fons com jo hauria volgut, d'un personatge que ens cal recuperar a fons, el sindicalista Joan Peiró, un home moderat i profund del qual s'explica sovint la seva mort injusta i absurda, en el marc de la repressió franquista, però molt poc les seves idees sobre coses com ara els sindicats, que no volia burocratizats ni amb alliberats que s'hi dediquessin a temps complet, sinó treballadors de veritat i en actiu que hi dediquessin les hores lliures. Potser moltes d'aquestes idees expliquen l'oblit interessat de la seva figura i el seu llegat, mentre d'altres opcions protagonitzades per personatges més arrauxats i violents gaudeixen, avui, d'un gran interès mitificador.


Recordo una vegada en què vaig sentir explicar a Pi de la Serra una anècdota, crítica amb això que en dèiem cançó de protesta. Després d'una actuació en la qual havia cantat alguna cosa sobre anar a la serra a lluitar, sobre barricades o sobre quelcom semblant un xicot jovenet se li va acostar i li va dir, de bona fe, que ell estava disposat a formar part de l'escamot rebel i que ja tocava, cosa que va fer pensar molt al cantant sobre el tema. I és que una cosa és refilar i l'altre fer la revolució de veritat.


De tota manera, qui sigui lliure de pecat... Ja que sovint medito en com, tant que parlàvem d'escola i pedagogia en els meus anys joves, l'educació no ha assolit els grans èxits esperats, no tan sols intel·lectualment parlant sinó pel que toca als valors humanístics, la solidaritat universal i la generositat indiscriminada. I res d'excusar-se en retallades i manca de recursos, Pestalozzi, Freinet, el Pare Manjón i els mestres socialitzants del passat feien molt més amb molt menys.

Humor negre sindical

Avui llegeixo al blog del Miquel que els diputats que facin vaga no tindran descomptes en el sou i en el blog del Francesc que l'UGT demana, a Andalusia, que els avis que tenen cura dels néts també se sumin a la vaga. Dues mostres més, ben surrealistes, de com ha davallat pel pendent dels despropòsits un sector que havíem reivindicat de forma fervent en els temps ombrívols.

És un tema del qual no es vol parlar massa, encara vivim amb aquell romanticisme retrospectiu de quan no teníem sindicats i en volíem, passa com amb això d'anar o no a votar per les eleccions, com que abans no ho podíem fer. Em recorda la inutilitat de la insistència familiar en què ens acabéssim el menjar del plat, de vegades excessiu, pel fet que feia temps havien passat gana. Els primers sindicalistes del meu sector eren, molts d'ells, gent coratjosa que feia doble jornada, que passava sovint per les escoles a informar de tot, que arranjava problemes i convocava assembles participatives, insistint en la necessitat de la participació. A moltes empreses eren els primers en rebre, quan hi havia vagues, que aleshores eren il·legals. És cert, vist en perspectiva, que també aleshores ens manipulaven la informació i portaven l'aigua al seu molí, però al menys pencaven i a les seves escoles eren respectats per la tasca professional, la majoria.

Avui hi ha un gran descontentament a l'entorn dels sindicats però no es gosa entomar el tema de forma directa i seriosa. Han hagut de ser les dretes més dretes les qui mencionessin, en un moment molt oportú o oportunista, el tema dels alliberats, dels diners que remenen i de molts altres detalls. La gent, en general, ja ho sabia, tot això. El problema no és qui ho diu sinó que volem saber si és cert i tenir informació amb números i dades a l'entorn d'aquest tema, encara poc esventat i poc transparent.

No negaré que hi ha una minoria de sindicalistes honrats i treballadors, lúcids i responsables, en conec alguns i algunes. Però el sector ha donat cabuda a molts ganduls, també, m'he trobat a persones que m'han confessat que estaven tipes de la feina i de les criatures i s'havien pogut col·locar al sindicat. Mentre es demana renovació en el camp de la política de partit, els líders sindicals fa anys que són els mateixos i viuen encara en el passat, utilitzant un llenguatge que ja ha quedat una mica arnat.  Avui, en moltes empreses, l'enllaç sindical és intocable, el darrer en anar al carrer, a l'inrevés del que passava en temps difícils.

Això és dolent per al sindicalisme i haurien de ser les persones de dins, responsables, que, com insisteixo, encara n'hi ha, aquelles que intentessin renovar i millorar el tema. No pot ser que aquesta gent que té mitges jornades i horetes per al tema sindical, alliberada o mig alliberada, faci servir aquestes estonetes per a aspectes personals i particulars, amb tot el morro. Els sindicats han de ser austers i fer el que han de fer i no dedicar-se a coses que no els toquen, com ara temes immobiliaris o cursets subvencionats.

A l'escola ja feia temps que la majoria de gent no creia en els sindicats, després de diferents enredades. Jo vaig patir una època de descens brutal de la natalitat, amb pèrdua de moltes places escolars i la seva actuació va resultar lamentable. De tota manera, encara quedava aquell sentiment de que eren els únics que feien alguna cosa. En l'ensenyament, com en molts sectors professionals, hi ha malestar des de fa temps i la veritat és que hem estat incapaços d'organitzar-nos de forma més innovadora i dinàmica, més enllà de seguir les consignes sindicals, cada vegada més -també- oportunistes.

Els sindicats han tingut els èxits i les mogudes importants a les grans empreses, públiques i privades. Les petites han hagut de patir sovint el seu oblit o indiferència, quan anaven mal dades. La vaga, que era un mitjà de lluita per perjudicar els amos i que comportava molts riscos, ara s'ha trasformat en un instrument utilitzat, sobretot, per aquells que tenen -tenim- feina i sou assegurat -avui, un privilegi- i sovint per motius ben frívols. Sembla que no s'entra a valorar la necessitat de perjudicar terceres persones que no tenen res a veure amb la problemàtica: mares i pares treballadors, gent que es mou amb transport públic amunt i avall... En el context actual, tan diferent del del passat, la vaga s'ha de reconsiderar. El que acaba passant és que s'estableix una línia perillosa entre uns treballadors privilegiats, molts dels quals, funcionaris, i la resta, molts dels quals amb contractes temporals i sense cap possibilitat de protestar de res ni de solidaritzar-se.

Ja veurem com anirà la vaga general, crec que no tindrà un gran èxit i que aquells que hi vagin, en empreses grans, serà perquè sovint es veuran condicionats per la resta, no és fàcil conviure en el món laboral amb persones molt mentalitzades sobre el tema i amb poder de convocatòria i al capdavall de vegades val més no discutir i perdre uns calerons que tenir problemes o  quedar com un fatxa. I no entraré en el tema dels piquets informatius. Però, vaja, la vida dóna moltes sorpreses.


No sé pas que pensarien els coratjosos i admirats herois obrers de Vasco Pratolini si contemplessin el context actual.

Miscel·lània florida

Vaig començar a fabricar blogs amb una intenció literària, però crec que sóc força incapaç d’especialització temàtica, només ho he aconseguit amb el Tèrbol Atzur, la veritat. Cada vegada em costa més també recomanar llibres o pel·lícules, amb els anys tot es torna una mica ‘cansado bajo el sol, a fuerza de pasar de mano en mano’ com escrivia Concha Lagos en un dels seus poemes. Els gustos són diversos i nosaltres mateixos canvíem, el que ens agrada avui potser no ens agradarà demà, i a l’inrevés.

De vegades, ara que les biblioteques han proliferat tant, agafo llibres a l’atzar, dels quals sé poca cosa. Moltes vegades són molt famosos i jo no me n’havia assabentat. L’altre dia, berenant, una amiga em deia que se sent una ignorant quan veu tants llibres i tants autors i constata que no sap ben res de la majoria, mentre que en d'altres temps menys massificats culturalment ‘estava al dia’. El problema de les biblioteques és que ofereixen novetats, competint amb les llibreries, i que no hi són tots els que hi haurien de ser, encara que en una o altra acostumes a trobar la perla que cerques. Més enllà de consideracions ètico-bibliòfiles, em vaig ensopegar amb Un dia perfecto, de Melania Mazzuco, una escriptora italiana de força èxit i no em va decebre gens, encara que, pel meu gust, li sobren unes quantes pàgines. Al llarg d’un dia explica la vida i fets d’uns personatges que es van creuant i també ofereix una visió força colorista de la Roma actual.

Estic llegint també, per exigències de la tertúlia del grup 99, un llibre que no coneixia, les Observacions sobre Hitler de Sebastià Haffner, molt popular ja, doncs es va publicar el 1978, encara que a casa nostra i en català no va arribar fins el 2004. M’agradaria que algú fos capaç d’escriure de forma tan desacomplexada i objectiva sobre Franco i el franquisme, i sobre els fets que van possibilitar el seu llarg govern. És un llibre per debatre i pensar, cosa molt necessària en aquests temps, i en tots. Una coneguda d’origen alemany em deia fa un temps que s’avergonyia de ser alemanya, nosaltres ens hem avergonyit en ocasions de ser espanyols, i una de les bases de l’independentisme visceral és creure que ser català és millor perquè així no ets tan espanyol. Tot plegat són bestieses perquè ningú no té la culpa de res més que d’allò que fa de forma directa, i ningú no s’ha d’avergonyir de res genètic ni ancestral ni territorial. Però tampoc vantar-se’n, doncs tot plegat és una casualitat atzarosa. No triem poble, estat ni família, de fet no tríem gairebé res. Espanya també ha patit molta llegenda negra propiciada per d'altres països i els darrers segles, amb la guerra i la dictadura, ens ha  fet oblidar les coses bones del passat real.

La veritat és que no hi ha pobles innocents, sinó circumstàncies que han possibilitat determinats capteniments. La història és molt complexa i això és el que reflecteix i analitza Haffner, els gran errors i disbarats de Hitler, però també els seus èxits i, ai, el paral·lelisme del seu règim amb d’altres de signe suposadament contrari, així com els motius pels quals va ser, en principi, ben acollit pel poble alemany.

Recordo avui, des de Batea, on la gent va avui al riu a celebrar la diada, aquelles manifestacions sindicals del passat, en el dia de Sant Josep Obrer. Obrer autònom, és clar, no pas obrer mentalitzat de la SEAT, que en totes les activitats hi ha classes i circumstàncies, i els grans moviments obrers s’han oblidat sovint dels petits empresaris i dels treballadors dels petits empresaris. Recordo com en els seixanta, quan semblava que el règim canviaria més depressa del que ho va fer, en una manifestació sindical televisada, els grups catalans van ballar una gran sardana al ritme de La Santa Espina i com s’emocionava el veïnat, reunit a casa del privilegiat treballador aburgesat de l'escala, ja amb televisió pròpia. Durant anys, però, la lletra no se sentia més que en petits comités excursionistes abrandats, som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol (és clar, perquè això no depèn de nosaltres), no hi ha altra terra més ufana, sota la capa del sol… La ufanitat té molts significats, és clar, bé, una mica de vanitat no fa mal, sempre i quan no ens porti al menyspreu per la resta del món no català, és clar. L'ufanitosi és una pandèmia molt més perillosa que d'altres, ep.