LITTLE WOMEN, DARRERA VERSIÓ (PER ARA)

Després d'una intensa promoció, i en un dia tan assenyalat com el de Nadal, s'ha estrenat la nova versió de Little Women. Moltes de les grans novel·les del segle XIX s'han fet en cinema i en televisió un munt de vegades i han comptat amb moltes reedicions i amb un munt d'estudis i treballs sobre el seu contingut i la vida dels autors i autores. Com que nosaltres canviem i el món també, aquesta narrativa, que s'ha convertit en clàssica, no pot defugir el pes acumulat al llarg del seu consum per persones de diferents generacions.

En el cas de la famosa novel·la d'Alcott, de fet una veritable sèrie de quatre llibres, tot i que el primer i una part del segon son els més utilitzats en cinema i televisió, ha patit una mena de misoginia, en ocasions subliminal, que l'ha convertit durant dècades en una història per a nenes. El títol original té una part de culpa, això de Mujercitas/Donetes resulta, avui, carrincló. Molts homes que han bescantat aspectes de la història no s'han llegit les novel·les en profunditat ni s'han sentit  tan afectats ni emocionats com les noies de fa, com qui diu, quatre dies. 

Greta Gerwig, la directora d'aquesta versió, ha intentat donar-li una mirada original i potenciar els aspectes feministes avant la lettre del text, així com fer algunes picades d'ullet sobre allò que tothom amb una mica de cultureta sap, o sigui, que Jo March és, idealitzada i amb variacions substancials, un alter ego de l'autora. No sóc capaç d'opinar a fons sobre si se n'ha acabat de sortir. Gerwig recorre amb massa freqüència, pel meu gust, al flash back, i crec que qui no conegui el material literari, cosa que pot passar amb les noves generacions, potser no acabarà de lligar les coses de forma aprofundida.

Les interpretacions son molt bones, però no m'acaben de donar el perfil dels personatges. És clar que jo sóc del temps de la versió de 1949, tendrament acolorida i que ha quedat fixada al meu imaginari, de la mateixa manera que en el de la meva mare havia quedat la versió de principis dels anys trenta, amb un pes pesat com Katherine Hepburn fet el paper de Jo March. Gerwig ha potenciat el paper de la mare, ha humanitzat la tieta rica i ha deixat poc explicat i gairebé en un paper  anecdòtic el pobre senyor Bhaer, mentre que John Brooke sembla un peix sense  suc. Laurie, tot i que Chalamet no m'acaba tampoc de donar el perfil, és l'únic personatge masculí amb vida pròpia, ben mirat. Pel que fa a l'ambientació, és acurada, i palesa l'austeritat familiar ambiental però a mi em va convèncer més la de l'anterior versió, la de Gillian Armstrong.

I és que del llibre se n'han fet un munt de lectures en cinema i televisió, fins i tot a nivell local, però les més conegudes  son la de 1933, la de 1949, la de 1994 i aquesta darrera. Pel que fa a les sèries televisives, en ocasions han volgut canviar l'argument, en allargar-lo de forma lliure i, en tot cas, no han acabat de fer història. L'adolescència d'aquestes quatre  germanetes i el pas, sempre espinós, a la vida adulta, amb la pèrdua prematura d'una de les quatre, té un encant evident i a cadascuna de les quatre versions s'hi troben aspectes encisadors i atractius. No és gens habitual que una narració lligada a la vida familiar d'un grup humà,  en el qual els homes son absolutament secundaris, llevat de Laurie, tingui tant de ressò al llarg del temps, sense que les passions excessives ni els amors tràgics serveixin de ganxo argumental.

La veritable història dels Alcott va ser molt més complicada, atzarosa i rica en matisos. Saoirse Ronan, la Jo del 2019, manifestava, en una entrevista, que no havia volgut tornar a repassar el llibre ni veure versions anteriors, en ficar-se en el paper de Jo March, però que havia llegit  el llibre d'Eve LaPlante, sobre les relacions entre Louise Alcott i la seva mare. LaPlante és descendent d'una branca familiar, la d'un germà de la mare Alcott, i ha escrit llibres interessants sobre el tema i sobre un altre avantpassat, un dels jutges dels judicis de Salem, l'únic que es va penedir dels fets de  forma una mica lucida, amb el pas del temps. Malauradament els llibres de LaPlante no compten amb traduccions a l'abast, encara. 

Fa pocs anys es va reeditar Little Women en una versió suposadament completa, ja que el text canònic havia estat una mica censurat. Això ha passat amb molts llibres, com que els autors o autores ja son morts no poden dir la seva ni fer objeccions a res, tampoc a l'explotació turística d'indrets lligats a la seva biografia, com passa en el cas d'Alcott, les Brontë i tants altres. Louise Alcott va escriure moltes altres coses però no han tingut, ni de bon tros, el ressò de Mujercitas. Em vaig llegir més d'una vegada, de joveneta, tota la història dels March i els seus descendents, i també recordo Ocho primos i Una chica a la antigua. 

Les quatre germanes i el seu entorn restaran per sempre en el nostre imaginari i això fa que qualsevol nova versió sigui acollida amb interès, nostàlgia i curiositat. Avui el paper de la dona, al menys de la dona occidental,  ha fet un tomb importantíssim, i per això cal considerar el context en el qual es van fer les primeres edicions de l'obra d'Alcott i el que representava comptar amb un model literari com aquesta Jo amb empenta, disposada a ser escriptora, refusar un bon partit, i guanyar-se la vida amb l'escriptura. 

La familia Alcott va patir el pes d'un pare amb molt bones idees, unes quantes d'avançades al seu temps, però allò que en diuen un il·luminat, incapaç de fer bullir l'olla i poc disposat a reconèixer el sacrifici de la dona i les filles, tot i que les noies van tenir una educació important, considerant les dèries d'aquells anys. Van fer una vida inestable i gairebé nòmada durant llargues temporades, amb constants canvis d'habitatge i èpoques  en les quals havien de limitar-se  al pa i l'aigua. Una sèrie seriosa i documentada sobre la familia real seria molt interessant. Louise Alcott no es va casar, com Austen, Víctor Català... S'ha especulat força sobre el tema, en tot cas el matrimoni convencional era una mena de trampa, un negoci,  agreujat, per a les dones, amb els perills lligats als nombrosos parts, fins i tot en dones de classes benestants.

La germana que va inspirar el personatge d'Amy va  tenir una vida professional important, com a pintora i il·lustradora, va viatjar i va aconseguir aprendre amb un dels pocs professors que permetien a les dones assistir a classes amb models nus. Es va casar, ja una mica gran, amb un home molt més jove que no pas ella, el mateix, posats a fer comparacions, que la pintora Sofonisba.  Va tenir una filla i, com era malauradament massa habitual, el part li va costar la vida. 

Va il·lustrar una de les primeres edicions del llibre. La filla la va pujar Louise, qui sembla que envejava una mica les possibilitats de la petita,  i després va anar a viure amb el pare, alemany, com el senyor  Bhaer. Aquesta nena, que als nou anys, en morir la tieta, va haver d'anar a viure amb la família del pare, en un context molt diferent i força més encotillat del que havia viscut als Estats Units, va tenir una vida llarga i anònima i va morir l'any 1975, amb més de noranta anys. 

En tot cas, aquesta versió, molt ben interpretada i amb els seus inevitables condicionants, lligats al nostre present, s'ha de veure sense prejudicis, tant si s'ha llegit el text original com si no es així. 

Miscel·lània florida

Vaig començar a fabricar blogs amb una intenció literària, però crec que sóc força incapaç d’especialització temàtica, només ho he aconseguit amb el Tèrbol Atzur, la veritat. Cada vegada em costa més també recomanar llibres o pel·lícules, amb els anys tot es torna una mica ‘cansado bajo el sol, a fuerza de pasar de mano en mano’ com escrivia Concha Lagos en un dels seus poemes. Els gustos són diversos i nosaltres mateixos canvíem, el que ens agrada avui potser no ens agradarà demà, i a l’inrevés.

De vegades, ara que les biblioteques han proliferat tant, agafo llibres a l’atzar, dels quals sé poca cosa. Moltes vegades són molt famosos i jo no me n’havia assabentat. L’altre dia, berenant, una amiga em deia que se sent una ignorant quan veu tants llibres i tants autors i constata que no sap ben res de la majoria, mentre que en d'altres temps menys massificats culturalment ‘estava al dia’. El problema de les biblioteques és que ofereixen novetats, competint amb les llibreries, i que no hi són tots els que hi haurien de ser, encara que en una o altra acostumes a trobar la perla que cerques. Més enllà de consideracions ètico-bibliòfiles, em vaig ensopegar amb Un dia perfecto, de Melania Mazzuco, una escriptora italiana de força èxit i no em va decebre gens, encara que, pel meu gust, li sobren unes quantes pàgines. Al llarg d’un dia explica la vida i fets d’uns personatges que es van creuant i també ofereix una visió força colorista de la Roma actual.

Estic llegint també, per exigències de la tertúlia del grup 99, un llibre que no coneixia, les Observacions sobre Hitler de Sebastià Haffner, molt popular ja, doncs es va publicar el 1978, encara que a casa nostra i en català no va arribar fins el 2004. M’agradaria que algú fos capaç d’escriure de forma tan desacomplexada i objectiva sobre Franco i el franquisme, i sobre els fets que van possibilitar el seu llarg govern. És un llibre per debatre i pensar, cosa molt necessària en aquests temps, i en tots. Una coneguda d’origen alemany em deia fa un temps que s’avergonyia de ser alemanya, nosaltres ens hem avergonyit en ocasions de ser espanyols, i una de les bases de l’independentisme visceral és creure que ser català és millor perquè així no ets tan espanyol. Tot plegat són bestieses perquè ningú no té la culpa de res més que d’allò que fa de forma directa, i ningú no s’ha d’avergonyir de res genètic ni ancestral ni territorial. Però tampoc vantar-se’n, doncs tot plegat és una casualitat atzarosa. No triem poble, estat ni família, de fet no tríem gairebé res. Espanya també ha patit molta llegenda negra propiciada per d'altres països i els darrers segles, amb la guerra i la dictadura, ens ha  fet oblidar les coses bones del passat real.

La veritat és que no hi ha pobles innocents, sinó circumstàncies que han possibilitat determinats capteniments. La història és molt complexa i això és el que reflecteix i analitza Haffner, els gran errors i disbarats de Hitler, però també els seus èxits i, ai, el paral·lelisme del seu règim amb d’altres de signe suposadament contrari, així com els motius pels quals va ser, en principi, ben acollit pel poble alemany.

Recordo avui, des de Batea, on la gent va avui al riu a celebrar la diada, aquelles manifestacions sindicals del passat, en el dia de Sant Josep Obrer. Obrer autònom, és clar, no pas obrer mentalitzat de la SEAT, que en totes les activitats hi ha classes i circumstàncies, i els grans moviments obrers s’han oblidat sovint dels petits empresaris i dels treballadors dels petits empresaris. Recordo com en els seixanta, quan semblava que el règim canviaria més depressa del que ho va fer, en una manifestació sindical televisada, els grups catalans van ballar una gran sardana al ritme de La Santa Espina i com s’emocionava el veïnat, reunit a casa del privilegiat treballador aburgesat de l'escala, ja amb televisió pròpia. Durant anys, però, la lletra no se sentia més que en petits comités excursionistes abrandats, som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol (és clar, perquè això no depèn de nosaltres), no hi ha altra terra més ufana, sota la capa del sol… La ufanitat té molts significats, és clar, bé, una mica de vanitat no fa mal, sempre i quan no ens porti al menyspreu per la resta del món no català, és clar. L'ufanitosi és una pandèmia molt més perillosa que d'altres, ep.