26.12.09

El matí de Sant Esteve i els galls muts



El meu oncle capellà, del qual parlava ahir, tenia com a majordoma una germana, una altra tieta meva, conca; a casa del meu pare van ser tretze germans dels quals en van viure onze. Si el meu oncle capellà era, en aquells anys, la veu intel·lectual de la colla, contemplat amb el respecte general que es tenia en les famílies catòliques per les persones dedicades a la religió, que, a més, eren les primeres de la saga en haver accedit als estudis superiors, la meva tia Maria era una persona ben diferent, rondinaire, molt especial i amb sortides fins i tot extravagants, casolanes i pedestres.


Acostumava a criar on podia, a les rectories on va acompanyar el seu germà, pollastres, gallines o conills i, per Nadal, com era habitual en moltes famílies amb parents a pagès, ens feia arribar per recader alguna animal viu, per tal que fos sacrificat per les festes de Nadal. A Barcelona hi havia molta gent que criava també, en improvisats galliners, al celobert, al pati o en petits terrats, un animaló comestible. De vegades no ens enviaven el bitxo directament a casa, sinó que el deixaven, amb algun altre, a casa d'una altra meva tia que vivia a prop de la Sagrada Família, la tia Angelina. Angelina és un nom que sempre m'ha agradat, té una música especial, fineja, com deia la gent gran fa anys.


El barri de la Sagrada Família era aleshores un indret remot per a nosaltres. L'església semblava una mena de castell a mig fer, fosc i temible; durant molt de temps es va discutir el tema de la seva finalització i molta gent progre hi estava en contra. Fins que va començar a donar diners gaudinians a raig i el tema ja no es va debatre més. Avui tota aquella rodalia és una mena de parc temàtic, com em va comentar en una ocasió una persona que hi viu. Per anar del Paral·lel fins a aquells barris llunyans va existir, durant molt de temps, un autobús o trolebús de dos pisos, força característic. L'any de la nevada, els dies abans, va fer un fred que pelava, i jo em vaig encarregar, amb una companya d'escola, d'anar a recollir una gallina que ens havien enviat els oncles, a casa de la meva tia Angelina. En aquella època no hi havia anoracs, ni bones sabates, i els pantalons per a senyores no es feien servir. Anàvem habillades amb mitgetes fines i abrics autàrquics. La gallina treia el cap pel cistell i la cosa no es que ens fes massa gràcia, la veritat. Per Barcelona ja perdíem l'hàbit de conviure amb els animals domèstics i, com passa amb tot allò que no es coneix massa, ens feien una mica d'angúnia i basarda, fins i tot.


Aquells animals vius, conill, pollastre o gallina, acostumaven a romandre a casa uns dies, amb una pota lligada en algun lloc, sota la pica de la cuina. Acabaves per agafar-los afecte, però, ai, calia assassinar-los i de vegades fins i tot col·laborar en l'execució, que feia la meva mare, aguantant-li les potes, cosa que em va provocar grans traumes infantils que no sé si he arribat a superar. La feinada, després, era immensa, plomar, netejar, veure com aquell ésser viu esdevenia rostit convencional era molt i molt trist. De fet, les polleries, que fins i tot en algunes parades del mercat ostentaven el nom, evocador i poètic, de volátiles, eren establiments on s'arrengleraven els pollastres degollats, regalant sang, que s'aprofitava per fer una mena de flamets que es fregien, molt bons per cert.


La meva tia Maria va criar els darrers pollastres a un petit terrat de les torres de Sant Félix de Girona. Avui la vella rectoria on van viure ha desaparegut, amb la remodelació del barri i la restauració de l'església, i ja seria impensable pensar en la cria de pollastres en un campanar de tanta categoria. Una rata maligna li assassinava durant un temps els pollets i ella estava molt empipada, finalment va aconseguir caçar-la, amb gran satisfacció per part de tothom. De vegades els petits pollets corrien lliurement per una mena de passadissos secrets, aquestes antigues construccions tenen moltes raconades, i de nit podies escoltar sorolls estranys que semblaven d'ànimes en pena però que no eren res més que pollastres adolescents.


Al cap dels anys, els contractes immobiliaris de compra van portar una clàusula que prohibia la cria d'animals domèstics als pisos de la ciutat, però, en canvi, gats i gossos han proliferat als habitatges barcelonins durant les darreres dècades. Avui els animals ens vénen trossejats i ben posadets en safates de plàstic. Es mata de forma massiva als escorxadors, no em vull ni imaginar els genocidis que es produeixen de forma quotidiana a llocs com Guisona,   vaja. En una visita turística que vaig fer a la cooperativa d'aquest poble, que ha esdevingut un muntatge extraordinari, ens van explicar que no ensenyen els escorxadors, ja que impressionen molt. La noia que comentava la visita ens va confessar que ella només hi havia estat un parell de vegades i que n'havia sortit trasbalsada. El fet és que, com diu Gable a Monroe en aquella gran pel·lícula crepuscular, The misfits, quan menys es mata més dolent sembla. Un dels problemes de les curses de braus és aquest, que se'ls mata d'un en un i de forma pública, com es va fer amb les execucions de persones durant anys, que també van esdevenir espectacles populars contemplats per les masses amb una gran naturalitat, curiositat i afició. Per no parlar de la trista i anònima vida d'aquestes grans masses de pollastres, gallines i conills pràcticament immobilitzats en les seves granges sinistres. Jo crec que es mata més del que ens cal per menjar, la veritat, però vaja, no entraré en temes morals, que és un terreny relliscós, espinós i complicat. 


Els animals vius eren freqüents, doncs, als pisos barcelonins els dies abans de Nadal. Pels matins ens despertàvem amb els seus cants, cants de cigne, car el seu final era proper. Escoltar el cant del pollastre evocava paisatges llunyans, galliners rurals, tot un món mític. Els conillets no cantaven, però desvetllaven encara més tendresa, tan suaus i peludets. El matí de Sant Esteve els galls havien emmudit, i aquella sensació la va recollir Pau Riba en la seva cançó sobre les primeres hores d'aquesta diada de canelons i nous dinars familiars i pantagruèlics. Pau Riba també té una cançó desmitificadora sobre la Nit de Nadal, molt interessant i, en el seu temps, innovadora.


El matí, de Sant Esteve
els galls no cantaran
i amb el fred i la vila deserta
la tristor, serà molt gran.


Quan el gris desperti l'alba
i s'aixequi el sol brillant
sense els galls cantat-li l'arribada
la gent no es despertaran.


Dormiran com soques d'arbre
i el Nadal se n'haurà anat,
però el seu somni encara farà festa
de tips i morts que estaran.


Apa vinga, nois i noies,
vingueu tots aquí a cantar!
Correrem pels carrer de la vila
despertant a la gent gran.


Prendrem pals, i pots i olles
farem gran terrabastall,
diran: "Ai, a què ve tanta gresca?"
direm: "és que volem galls!!"


No volem, no no senyora
que els mateu tots per Nadal
i volem que cada matinada
ens despertin bo i cantant!


No ens agraden les gallines
nosaltres volem els galls;
si els mateu altre cop farem vaga
perquè ah, aha, aha...


De fet, sempre arriba un matí de Sant Esteve, a la vida, en el qual els galls emmudeixen de forma inquietant. 




14 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

això és el que jo en dic un comentari completissim. M'havia tocat també a mi anar a recollir algun pollastre o conill vius, i recordo un any a casa l'oncle que la tia li va tallar el coll a una oca i aquesta es va escapar i corria pel pati sense cap esbojarrada.
Ara ens hem tornar molt sofisticats

Júlia ha dit...

Gràcies, Francesc.Jo també havia contemplat en visites a parents pagesos el macabre espectacle d'oques i ànecs decapitats intentant escapar vers el no-res. I, a casa, fins i tot recordo algun pollastre plomat que, sobtadament, es redreçava, de forma tràgica i horrible. Per cert, diuen que els guillotinats de l'espècie humana també feien aquestes coses. Sofisticats del tot, evidentment.

Ferran ha dit...

Avui has fet un post difícil pels qui superem els límits de certes sensibilitats, Júlia. M'has fet recordar els conills que tenien els masovers, que ens venien després de... després... després de veure com...

Buf, avui verdura!

Allau ha dit...

A finals dels 50, principis dels 60, encara li regalaven al pare pollastres vius per Nadal. Havia de venir l'àvia Lucía, l'única que conservava les arrels del poble, perquè els executés.

No vull ni pensar que succeiria ara, si em regalessin un capó viu. Potser esdevindria animal de companyia.

Júlia ha dit...

Cert, Ferran, ara estem molt ben acostumats, he, he.

Júlia ha dit...

Allau, jo crec que això dels pollastres vius a casa devia durar fins mitjans dels 60, de fet hi havia encara veïnes, com la meva mateixa mare, que 'els sabien matar', moltes d'elles ben barcelonines per cert. Després ja se'ls feien matar a la parada.

Si avui hi hagués gana, Allau, ja ho crec que el mataríem, com puguessim...

Deric ha dit...

Menys mal que ara no hem de criar a casa els pollastres que menjarem per Nadal perquè passaria una gana...

Puigmalet ha dit...

Júlia, jo vinc de pagès i a casa hem criat de sempre pollastres, ànecs i andiots, motiu pel qual m'ha fet especial gràcia aquest escrit. La meva besàvia va sortir un Nadal a la portada de La Vanguardia venent pollastres a la Rambla de les flors. I d'això en fa un grapat. A banda que la mort sempre és terrible i el rostit sempre és apetitós, què hi fot un gall dins d'un pis? Bàsicament, nosa. Tot i que, com ja he dit, després el rostit és ben apetitós.


I Allau, vés que no t'arribi un capó raça Prat algun dia al teu Eixample...

Galderich ha dit...

Júlia,

A vegades penso que els teus escrits remouen els temps passats, aquelles dades que tenim en el disc dur i que semblen oblidades però hi són. Només els cal el teu click per posar-se en acció!

PD. Allau, tranquil, el Gazo sempre promet capons de raça Prat i malgrat que els crïi entre diccionaris (viuen de paraules!) mai s'estira... és de pagès!

Júlia ha dit...

Puigmalet, segur que era la Rambla de les Flors? NO seria la de Catalunya, on es feien aquestes fires? Sortir a la coberta de la Vanguardia era més important que no pas avui sortir per la tele, fa poc vaig trobar una antiga portada que havien desat a casa ja que hi sortia el poble del meu pare i uns parents ballant sardanes per la festa. Els galls als pisos potser feien nosa, però en aquell temps eren tota una diversió, una exòtica novetat i acabaven per fer companyia, però, ai...

Júlia ha dit...

Deric, quan tinguessis massa gana, gana de veritat, segur que trobaves la manera d'eliminar la bestiola, he, he. Bé, ara paguem els sicaris, va inclòs en el preu total, ep.

Júlia ha dit...

Galderich, deuen ser els anys, però fa un temps se'm remou sovint el disc dur i em venen al cap anècdotes i aspectes del passat que creia haver oblidat o gairebé... No sé si preocupar-me. Per si un cas, per tal que no tornin a l'arxiu, les explico al blog.

M. Antònia ha dit...

També recordo el tros de jardí de casa que es feia servir per galliners, colomar, gàbies de conills... M'impresionava escorxar conills, i quan mataven els altres animals, jo no ho vaig fer mai, per sort, sols treure plumes. És cert que ens hem tornat molt fins en quan a totes aquestes coses. No m'agrada massa la carn, però crec que no té cap relació amb la matança. Et dic com en Puigcarbó, escrius comentaris molt complets, la llàstima és que no sempre et puc llegir, i menys deixar comentari. Segueix així.

Júlia ha dit...

Gràcies Maria Antònia, hi havia molts galliners, colomars i conilleres per tot arreu, fa anys, eren altres temps. Els galls i gallines eren més aviat degollats i als conills els estabornien d'un cop al cap abans de rematar-los,les pells de conill es venien, recordo venedors ambulants pel carrer 'la pell de coniiiillllll!!!'