El matí de Sant Esteve i els galls muts

El meu oncle capellà, del qual parlava ahir, tenia com a majordoma una germana, una altra tieta meva, conca; a casa del meu pare van ser tretze germans dels quals en van viure onze. Si el meu oncle capellà era, en aquells anys, la veu intel·lectual de la colla, contemplat amb el respecte general que es tenia en les famílies catòliques per les persones dedicades a la religió, que, a més, eren les primeres de la saga en haver accedit als estudis superiors, la meva tia Maria era una persona ben diferent, rondinaire, molt especial i amb sortides fins i tot extravagants, casolanes i pedestres.

Acostumava a criar on podia, a les rectories on va acompanyar el seu germà, pollastres, gallines o conills i, per Nadal, com era habitual en moltes famílies amb parents a pagès, ens feia arribar per recader alguna animal viu, per tal que fos sacrificat per les festes de Nadal. A Barcelona hi havia molta gent que criava també, en improvisats galliners, al celobert, al pati o en petits terrats, un animaló comestible. De vegades no ens enviaven el bitxo directament a casa, sinó que el deixaven, amb algun altre, a casa d'una altra meva tia que vivia a prop de la Sagrada Família, la tia Angelina. Angelina és un nom que sempre m'ha agradat, té una música especial, fineja, com deia la gent gran fa anys.

El barri de la Sagrada Família era aleshores un indret remot per a nosaltres. L'església semblava una mena de castell a mig fer, fosc i temible; durant molt de temps es va discutir el tema de la seva finalització i molta gent progre hi estava en contra. Fins que va començar a donar diners gaudinians a raig i el tema ja no es va debatre més. Avui tota aquella rodalia és una mena de parc temàtic, com em va comentar en una ocasió una persona que hi viu. Per anar del Paral·lel fins a aquells barris llunyans va existir, durant molt de temps, un autobús o trolebús de dos pisos, força característic. L'any de la nevada, els dies abans, va fer un fred que pelava, i jo em vaig encarregar, amb una companya d'escola, d'anar a recollir una gallina que ens havien enviat els oncles, a casa de la meva tia Angelina. En aquella època no hi havia anoracs, ni bones sabates, i els pantalons per a senyores no es feien servir. Anàvem habillades amb mitgetes fines i abrics autàrquics. La gallina treia el cap pel cistell i la cosa no es que ens fes massa gràcia, la veritat. Per Barcelona ja perdíem l'hàbit de conviure amb els animals domèstics i, com passa amb tot allò que no es coneix massa, ens feien una mica d'angúnia i basarda, fins i tot.

Aquells animals vius, conill, pollastre o gallina, acostumaven a romandre a casa uns dies, amb una pota lligada en algun lloc, sota la pica de la cuina. Acabaves per agafar-los afecte, però, ai, calia assassinar-los i de vegades fins i tot col·laborar en l'execució, que feia la meva mare, aguantant-li les potes, cosa que em va provocar grans traumes infantils que no sé si he arribat a superar. La feinada, després, era immensa, plomar, netejar, veure com aquell ésser viu esdevenia rostit convencional era molt i molt trist. De fet, les polleries, que fins i tot en algunes parades del mercat ostentaven el nom, evocador i poètic, de volátiles, eren establiments on s'arrengleraven els pollastres degollats, regalant sang, que s'aprofitava per fer una mena de flamets que es fregien, molt bons per cert.

La meva tia Maria va criar els darrers pollastres a un petit terrat de les torres de Sant Félix de Girona. Avui la vella rectoria on van viure ha desaparegut, amb la remodelació del barri i la restauració de l'església, i ja seria impensable pensar en la cria de pollastres en un campanar de tanta categoria. Una rata maligna li assassinava durant un temps els pollets i ella estava molt empipada, finalment va aconseguir caçar-la, amb gran satisfacció per part de tothom. De vegades els petits pollets corrien lliurement per una mena de passadissos secrets, aquestes antigues construccions tenen moltes raconades, i de nit podies escoltar sorolls estranys que semblaven d'ànimes en pena però que no eren res més que pollastres adolescents.

Al cap dels anys, els contractes immobiliaris de compra van portar una clàusula que prohibia la cria d'animals domèstics als pisos de la ciutat, però, en canvi, gats i gossos han proliferat als habitatges barcelonins durant les darreres dècades. Avui els animals ens vénen trossejats i ben posadets en safates de plàstic. Es mata de forma massiva als escorxadors, no em vull ni imaginar els genocidis que es produeixen de forma quotidiana a llocs com Guisona,   vaja. En una visita turística que vaig fer a la cooperativa d'aquest poble, que ha esdevingut un muntatge extraordinari, ens van explicar que no ensenyen els escorxadors, ja que impressionen molt. La noia que comentava la visita ens va confessar que ella només hi havia estat un parell de vegades i que n'havia sortit trasbalsada. El fet és que, com diu Gable a Monroe en aquella gran pel·lícula crepuscular, The misfits, quan menys es mata més dolent sembla. Un dels problemes de les curses de braus és aquest, que se'ls mata d'un en un i de forma pública, com es va fer amb les execucions de persones durant anys, que també van esdevenir espectacles populars contemplats per les masses amb una gran naturalitat, curiositat i afició. Per no parlar de la trista i anònima vida d'aquestes grans masses de pollastres, gallines i conills pràcticament immobilitzats en les seves granges sinistres. Jo crec que es mata més del que ens cal per menjar, la veritat, però vaja, no entraré en temes morals, que és un terreny relliscós, espinós i complicat. 

Els animals vius eren freqüents, doncs, als pisos barcelonins els dies abans de Nadal. Pels matins ens despertàvem amb els seus cants, cants de cigne, car el seu final era proper. Escoltar el cant del pollastre evocava paisatges llunyans, galliners rurals, tot un món mític. Els conillets no cantaven, però desvetllaven encara més tendresa, tan suaus i peludets. El matí de Sant Esteve els galls havien emmudit, i aquella sensació la va recollir Pau Riba en la seva cançó sobre les primeres hores d'aquesta diada de canelons i nous dinars familiars i pantagruèlics. Pau Riba també té una cançó desmitificadora sobre la Nit de Nadal, molt interessant i, en el seu temps, innovadora.

El matí, de Sant Esteve

els galls no cantaran

i amb el fred i la vila deserta

la tristor, serà molt gran.

Quan el gris desperti l'alba

i s'aixequi el sol brillant

sense els galls cantat-li l'arribada

la gent no es despertaran.

Dormiran com soques d'arbre

i el Nadal se n'haurà anat,

però el seu somni encara farà festa

de tips i morts que estaran.

Apa vinga, nois i noies,

vingueu tots aquí a cantar!

Correrem pels carrer de la vila

despertant a la gent gran.

Prendrem pals, i pots i olles

farem gran terrabastall,

diran: "Ai, a què ve tanta gresca?"

direm: "és que volem galls!!"

No volem, no no senyora

que els mateu tots per Nadal

i volem que cada matinada

ens despertin bo i cantant!

No ens agraden les gallines

nosaltres volem els galls;

si els mateu altre cop farem vaga

perquè ah, aha, aha...

De fet, sempre arriba un matí de Sant Esteve, a la vida, en el qual els galls emmudeixen de forma inquietant.