1.2.10

Gabriel Ferrater i l'espurneig del passat



BOIRA


Molt abans que te'ls tornis vella i grisa,
l'ombra del núvol meu damunt l'estesa
de natura i conreu: la teva terra,
com un floc lleu de cendra, imperceptible
per tots ells, però encara no per tu,
quan se l'endugui un últim pàl.lid vent
s'arrissarà convulsa per l'adéu,
i et deixarà el record d'un fred caduc.
Sé com, després, se'ls obriran les vies
del sol, quan, dins la múltiple sorpresa
de fulles nobles, els fibli l'orella
l'àgil flauta infernal del teu migdia.
Ho sé jo, que ara emboiro el teu profund
crepuscle matinal. Tot desesper
d'alçar-me, m'emparraco en esbarzers
i omplo de plor còrrecs d'incertitud.




Pertanyo a una generació estranya i perduda, la d'aquella gent d'origen humil que no vam poder accedir a la universitat quan tocava però que vam coincidir en el temps amb tota una rastellera de persones mítiques a les quals no arribaríem a conèixer mai. Tot just uns quants anys després tot va canviar, la universitat va multiplicar les seves aules i els seus horaris, fins i tot va repartir aprovats polítics i els més afortunats, aquells i aquelles una mica més joves que no pas jo, van poder estrenar una autònoma que pretenia ser diferent i transgressora i que ha acabat per ser una universitat més, plena de gent, de crèdits, de màsters i de mediocritats.


Conec persones d'aquella època que van anar a l'autònoma i que van estudiar amb Ferrater, amb Molas, amb Rico. Tot plegat era molt més que una universitat, era un món efervescent, amb llums intenses i també amb moltes ombres i misèries, enlluernava una mica, tot plegat. El món dels suburbis, de la immigració, de les escoles nacionals amb seixanta o més infants a l'aula, però al menys escolaritzats, ja, de forma obligatòria, era molt lluny d'aquell altre món intel·lectual, on nois i noies de casa bona, molts d'ells catalans de soca-rel, però també alguns castellans benestants, de pares conservadors o molt més que conservadors, reconvertits en esquerrans, tallaven el bacallà i poblaven les nits urbanes de gresca elitista. Gent d'aquella que, fins i tot si no tenia diners, tenia coneguts amb diners que els facilitaven feina i casa, si calia, fent evident allò de què un duro en mans d'algú de bona família val cent vegades més que en mans d'un anònim representant de la classe treballadora. En aquell món, avui mític, encara que potser no pas tant com caldria, va viure i morir Gabriel Ferrater, de qui segurament ens n'han explicat moltes més coses que no pas les que n'hem arribat a llegir.


Fa uns dies mirava per televisió un reportatge sobre músics de rock que van morir joves, per causes diverses, envoltats de misteris no aclarits, suïcides, drogaddictes, bevedors sense mida. La genialitat, deia el comentarista del documental, sovint té aquest punt d'autodestrucció. En el magnífic reportatge que el canal 33 va oferir, a hores poc adients i de mínima audiència, sobre el lingüista i poeta i moltes coses més, s'incideix molt en aquest Ferrater genial, però difícil de tracte, que necessita de la gent, dels amics, de les dones, brillant i sociable, que no vol envellir de forma convencional. Per a tots aquests gurús del present que avui ens venen com un dogma irrefutable la necessitat de portar una vida saludable, aquells intel·lectuals, bevedors i fumadors, amb això que avui en diem conductes de risc, haurien de ser una mena de marginats literaris condemnats, un mal exemple per als infants innocents i sobreprotegits. Ah, el suïcidi, com canvia la percepció de les coses, de les persones... Unes antigues alumnes ho comenten, en el reportatge, era un professor singular, sí, però si no hagués estat la mort prematura potser no n'haurien parlat tant. I també una estudiosa de la seva obra parla d'aquesta estranya aura que el suïcidi prematur atorga als escriptors. I als músics, i als pintors, i als actors, i a tota mena de gent famosa, ni que sigui en espais de culte per als iniciats... diria jo


Avui Ferrater, si visqués, podria ser un vellet decadent, un candidat nostre al Nobel. Si hagués mort d'una mort convencional, relativament madur, en tindríem una visió molt diferent, també. Potser seria, al capdavall, un oblidat més d'aquesta petita història dels catalans lletraferits, on l'amnèsia campa a pleret un dia sí i un altre també i on les paraules i els fets d'aquells que van tenir el seu moment i el seu espai s'abalteixen en un oblit gairebé absolut. Impressiona, avui, veure'l i escoltar-lo recitar, en aquell Price de les nostres febles esperances, entrellucar els qui l'acompanyen, tan joves tots, i comprovar com han envellit  els nois ben plantats i les noies boniques que el miraven embadalides i que encara s'embadaleixen en recordar-lo. 


Fins i tot la seva germana, que ens explica una part de la història des d'una tranquil·la maduresa, i que se'ns presenta jove i bella, en les filmacions familiars, amb els seus germans, riallera i feliç, ha mort després del reportatge, fa poc, pel que ens diuen en la dedicatòria final, una mena d'inesperada mala notícia que ens deixa encara en un silenci més profund i nostàlgic.


Penjo aquí el reportatge per si algú no té ganes de furgar al tevetrès a la carta. Em sobten algunes absències, en el reportatge, de dones, sobre tot, com ara Marta Pessarrodona. O també que no s'aprofiti el moment per incidir una mica més en el personatge d'Helena Valentí, una gran oblidada avui. Fins i tot hi manca, potser, més context polític, social, cultural o acadèmic d'aquells anys. Encara que tant és, ja que el reportatge es va emetre a hores de poca audiència i no crec que, per ara, arribi a la majoria de gent, segons la meva opinió és un documental per a iniciats en el tema, cosa que els passa a molts documentals d'aquest estil. Qui no sàpiga res de res de l'autor cosa que, encara que pugui semblar estranya, en els temps que corren és possible, hi trobarà a faltar una mica més de gruix biogràfic i literari. Però vaja, està molt bé, i encara bo que gent coratjosa endegui aquesta  mena  d'iniciatives.




11 comentaris:

pere ha dit...

Em miraré el vídeo sencer més endavant, ara només he arribat al minut 11,47.
Es fa difícil especular com seria ara Ferrater i es fa difícil pensar que encara podria ser viu.
Jo, ja ho he dit algun cop, el vaig tenir de professor a la Central just l'any que es va suïcidar en una materia que s'anomenava "Carner i la seva escola"; l'escola segons ens va dir el primer dia, eren Foix i ell mateix. Recordo poquíssimes coses de les classes, que, per a mi, eren difícisl de seguir perquè tot i que ell aconseguia mantenir molt bé l'interès de tothom, jo era més aviat ignorant i desconeixia la majoria de poetes i versos que citava, de vegades recitats en anglès. En aquella època em vaig aficionar a la seva poesia, la que em semblava entendre i compartir i la resta. Sigui conm sigui, el recordo amb un magnetisme especial, no només en el cas de les noies, sinó també dels nois. Des del punt de vista professional -ja a posteriori-, el que més destacaria és la seva capacitat de presentar autors i obres amb una visió personal, indipendent i aguda.

(sobre la universitat de l'època -em refereixo a la Central-, també n'érem uns quants de poble que havíem arribat amb beques o érem fills de petits propietaris (un bar o algun altre negoci menor); alguns treballàvem molt o poc, altres gens...)

F.Puigcarbó ha dit...

UN enorme poeta, i amb un final de poeta. A dia d'avui com bé dius segurament seria un vell decadent com Salinger, tot i que en el seu cas no h tinc tant clar. De totes maneres diria que ell mai havia contemplat la possibilitat d'arribar a vell, es va suicidar als 50, xifra mítica en mols suïcides com el fills de Marx i la sefva dona, per exemple.

Júlia ha dit...

Pere, de fet hi ha qui pensa que potser ja tenia alguna malaltia tipus cirrosi, en prendre la decisió i també a la família hi havia antecedents de suïcidi. De la seva poesia no tot m'agrada avui, crec que té raó un dels comentaristes que diu que no era ben bé 'un poeta' sinó que era més lector i lingüista, però, vaja, tot són opinions.

Sobre la universitat, els pocs anys que ens portem marquen tota una gran diferència qualitativa i quantitativa, encara més per a les noies, quan jo estudiava 'comerç' no hi havia feta ni la ciutat universitària de Pedralbes, al cole eren tres o quatre nenes les qui feien batxillerat, de la meva promoció em sembla que tan sols una va estudiar magisteri del d'aleshores 'quan tocava' i no treballant, després. La veritat és que els meus alumnes de suburbi d'immigració ho van tenir molt més magre i m'imagino que per als joves immigrants d'avui la cosa també és més difícil. Al menys, això sí, hi ha places escolars de primària i secundària a l'abast. Sobre les beques, moltes famílies no sabien ni com demanar-les o no volien 'demanar res'. Si a les famílies es feia un sacrifici es feia per a algun 'noi'. En fi... coses del passat. En tot cas recordo que a les primeres escoles d'estiu que vaig anar es van presentar estudis no només d'Espanya sinó també de França i altres països i les possibilitats que el fill d'un obrer arribés a la universitat eren un residual tant per cent molt baix.

Júlia ha dit...

Francesc, sobre Marx: la dona va morir de mort natural. Una de les filles, casada amb Lafargue, es va suicidar amb el marit, però tenien a prop de setanta anys i molts problemes econòmics. Una altra filla, que va portar una vida molt complicada, amb l'ombra del pare com a rerefons, es va suicidar als quaranta-dos anys. L'altra filla, la més normaleta, va morir encara jove, però de malaltia, d'aquesta filla són els descendents que encara hi ha de la família.

Ho sé perquè fa poc vaig parlar del tema al blog d'història, en uns enigmes que poso cada dissabte, per si t'interessa:

http://norantanou.blogspot.com/2010/01/les-solucions-rebudes-lenigma-van-ser.html

En l'entrevista a Marta Pessarrodona de la qual he posat l'enllaç, aquesta escriptora, que va compartir els darrers anys amb ell, incideix en el tema d'una possible cirrosi i problemes de salut, altrament, qui sap. De fet, de beure, bevia, vaja.

Júlia ha dit...

...sobre el magnetisme, és evident, només cal veure l'embadaliment amb què el contemplen -les noies, sobre tot, cosa explicable, que totes hem tingut profes amb carisma- i fins i tot com en parlen actualment... fan pensar en allò de Ronsard, quan tu seràs bien vieille...

marta ha dit...

Ostres, quina troballa! Després de sopar el miraré. Potser m'equivoco però era d'ell l'anècdota que deia que volia morir jove per no arribar a fer pudor de vell? Escric aquest comentari des de la biblioteca de la UB, estudio filologia catalana i normalment hi ha més silenci que excitació entre el públic de les classes però penso que és més aviat una trista qüestió estètica que no pas el reflex d'una realitat lamentable.

Júlia ha dit...

Doncs, sí, Marta, una cosa així, deia. Una mica més d'excitació acadèmica en els temps que corren no aniria malament. És que tots plegats ens hem tornat tan 'higienistes'...

Sani Girona Roig ha dit...

Gràcies Júlia,

Aquest tipus de programes, tenen per a mi un gran valor, perquè ens permeten de fixar-los com a punts de partida -una excusa com un a altra- vàlid per endegar una aproximacio als grans que ens queden per descobrir, de vegades per redescobrir.

Obligat a saber i llegir autors de fora, em queda molta gran literatura catalana per descobrir. Ferrater és un dels que em cal llegir gairebé sencer.
Per "respecte", per no llegir-ne només un tros i malament, no l'he llegit mai. Sempre deixant-ho "per més endavant" que m'hi posaré en serio per llegir-ho tot...
I aquets demà, un dia empeny l'altre inexorablement, no acaba d'arriba mai...

Ahir mateix no sé com va ser que vaig anar a parar a Josep Pla a la Viquipèdia i vaig posar-me a mirar les quatres primeres parts en què algú ha dividit l'entrevista sencera que li va fer Soler Serrano i que jo vaig veure sencera fa uns quants anys, potser en ocasió de l'any Pla... Tempus fugit!

Fins aviat
Sani

Júlia ha dit...

Bon dia, Sani! Les entrevistes, magnífiques, de Soler Serrano, es poden trobar a moltes biblioteques. La BTV (però tu potser no la veus) també les torna a passar, l'altre dia vaig veure la de Cortázar,m poer cert. I tant que fugit, òndia...

Anònim ha dit...

Per si us venia de gust insistir-hi, aquest enllaç:

http://www.facebook.com/pages/Gabriel-Ferrater/21988713770?ref=ts

Júlia ha dit...

Gràcies, anònim, molt interessant.