Gabriel Ferrater i l'espurneig del passat

BOIRA


Molt abans que te'ls tornis vella i grisa,
l'ombra del núvol meu damunt l'estesa
de natura i conreu: la teva terra,
com un floc lleu de cendra, imperceptible
per tots ells, però encara no per tu,
quan se l'endugui un últim pàl.lid vent
s'arrissarà convulsa per l'adéu,
i et deixarà el record d'un fred caduc.
Sé com, després, se'ls obriran les vies
del sol, quan, dins la múltiple sorpresa
de fulles nobles, els fibli l'orella
l'àgil flauta infernal del teu migdia.
Ho sé jo, que ara emboiro el teu profund
crepuscle matinal. Tot desesper
d'alçar-me, m'emparraco en esbarzers
i omplo de plor còrrecs d'incertitud.

Pertanyo a una generació estranya i perduda, la d'aquella gent d'origen humil que no vam poder accedir a la universitat quan tocava però que vam coincidir en el temps amb tota una rastellera de persones mítiques a les quals no arribaríem a conèixer mai. Tot just uns quants anys després tot va canviar, la universitat va multiplicar les seves aules i els seus horaris, fins i tot va repartir aprovats polítics i els més afortunats, aquells i aquelles una mica més joves que no pas jo, van poder estrenar una autònoma que pretenia ser diferent i transgressora i que ha acabat per ser una universitat més, plena de gent, de crèdits, de màsters i de mediocritats.

Conec persones d'aquella època que van anar a l'autònoma i que van estudiar amb Ferrater, amb Molas, amb Rico. Tot plegat era molt més que una universitat, era un món efervescent, amb llums intenses i també amb moltes ombres i misèries, enlluernava una mica, tot plegat. El món dels suburbis, de la immigració, de les escoles nacionals amb seixanta o més infants a l'aula, però al menys escolaritzats, ja, de forma obligatòria, era molt lluny d'aquell altre món intel·lectual, on nois i noies de casa bona, molts d'ells catalans de soca-rel, però també alguns castellans benestants, de pares conservadors o molt més que conservadors, reconvertits en esquerrans, tallaven el bacallà i poblaven les nits urbanes de gresca elitista. Gent d'aquella que, fins i tot si no tenia diners, tenia coneguts amb diners que els facilitaven feina i casa, si calia, fent evident allò de què un duro en mans d'algú de bona família val cent vegades més que en mans d'un anònim representant de la classe treballadora. En aquell món, avui mític, encara que potser no pas tant com caldria, va viure i morir Gabriel Ferrater, de qui segurament ens n'han explicat moltes més coses que no pas les que n'hem arribat a llegir.

Fa uns dies mirava per televisió un reportatge sobre músics de rock que van morir joves, per causes diverses, envoltats de misteris no aclarits, suïcides, drogaddictes, bevedors sense mida. La genialitat, deia el comentarista del documental, sovint té aquest punt d'autodestrucció. En el magnífic reportatge que el canal 33 va oferir, a hores poc adients i de mínima audiència, sobre el lingüista i poeta i moltes coses més, s'incideix molt en aquest Ferrater genial, però difícil de tracte, que necessita de la gent, dels amics, de les dones, brillant i sociable, que no vol envellir de forma convencional. Per a tots aquests gurús del present que avui ens venen com un dogma irrefutable la necessitat de portar una vida saludable, aquells intel·lectuals, bevedors i fumadors, amb això que avui en diem conductes de risc, haurien de ser una mena de marginats literaris condemnats, un mal exemple per als infants innocents i sobreprotegits. Ah, el suïcidi, com canvia la percepció de les coses, de les persones... Unes antigues alumnes ho comenten, en el reportatge, era un professor singular, sí, però si no hagués estat la mort prematura potser no n'haurien parlat tant. I també una estudiosa de la seva obra parla d'aquesta estranya aura que el suïcidi prematur atorga als escriptors. I als músics, i als pintors, i als actors, i a tota mena de gent famosa, ni que sigui en espais de culte per als iniciats... diria jo


Avui Ferrater, si visqués, podria ser un vellet decadent, un candidat nostre al Nobel. Si hagués mort d'una mort convencional, relativament madur, en tindríem una visió molt diferent, també. Potser seria, al capdavall, un oblidat més d'aquesta petita història dels catalans lletraferits, on l'amnèsia campa a pleret un dia sí i un altre també i on les paraules i els fets d'aquells que van tenir el seu moment i el seu espai s'abalteixen en un oblit gairebé absolut. Impressiona, avui, veure'l i escoltar-lo recitar, en aquell Price de les nostres febles esperances, entrellucar els qui l'acompanyen, tan joves tots, i comprovar com han envellit  els nois ben plantats i les noies boniques que el miraven embadalides i que encara s'embadaleixen en recordar-lo. 


Fins i tot la seva germana, que ens explica una part de la història des d'una tranquil·la maduresa, i que se'ns presenta jove i bella, en les filmacions familiars, amb els seus germans, riallera i feliç, ha mort després del reportatge, fa poc, pel que ens diuen en la dedicatòria final, una mena d'inesperada mala notícia que ens deixa encara en un silenci més profund i nostàlgic.

Penjo aquí el reportatge per si algú no té ganes de furgar al tevetrès a la carta. Em sobten algunes absències, en el reportatge, de dones, sobre tot, com ara Marta Pessarrodona. O també que no s'aprofiti el moment per incidir una mica més en el personatge d'Helena Valentí, una gran oblidada avui. Fins i tot hi manca, potser, més context polític, social, cultural o acadèmic d'aquells anys. Encara que tant és, ja que el reportatge es va emetre a hores de poca audiència i no crec que, per ara, arribi a la majoria de gent, segons la meva opinió és un documental per a iniciats en el tema, cosa que els passa a molts documentals d'aquest estil. Qui no sàpiga res de res de l'autor cosa que, encara que pugui semblar estranya, en els temps que corren és possible, hi trobarà a faltar una mica més de gruix biogràfic i literari. Però vaja, està molt bé, i encara bo que gent coratjosa endegui aquesta  mena  d'iniciatives.