5.3.10

Contrastos turístics

Passejant pels centres urbans és freqüent la visió d'estranys éssers que semblen sorgir d'una novel·la de Galdós, persones que demanen almoina contrafetes, geperudes, descalces, desfigurades. Esquitxen alguns cèntrics racons, passem pel seu costat amb una certa indiferència, filla de la impotència que ens amara. Fa algun temps havia vist fotografies de les Canàries on la gent es banyava a la platja molt a prop del cadàver d'algun ofegat, tapat amb plàstics, procedent de les pateres. L'excés en les tragèdies properes ens forneix una necessària crosta que ens ajuda a sobreviure.

No llegeixo mai res sobre qui són o d'on venen aquests personatges. En un poble, durant la festa major, em va explicar un familiar que de bon matí va arribar una colla de persones estranyes que es van repartir pel poble, per demanar caritat, una mena d'empresa de la misèria, amb una inquietant organització interna. Al vespre es van tornar a aplegar i van marxar, tots junts.


Afortunadament es va  controlar l'exhibició vergonyosa d'infants endormiscats, habitual fa alguns anys, encara que no sabem si a aquells infants se'ls ha protegit de forma eficaç. També hi ha els rodamóns que dormen i viuen al carrer, amb els seu carretons farcits de coses estranyes; quan fa fred les autoritats  intenten portar-los a residències, sovint no se'n surten. D'aquests, a vegades, n'hem sabut alguna cosa, són en ocasions gent que s'ha vist marginada per la vida, que potser en algun moment va ser convencional, com nosaltres. La dona morta al caixer a causa de la bretolada d'uns nens catalans de casa bona va ser una bona plantofada moral a la nostra mediocritat fatxenda, però ja s'ha oblidat, més o menys.

Ara bé, d'aquests que exhibeixen les seves nafres, d'aquestes dones velles geperudes i descalces, tremoloses, poca cosa en sabem. Semblen estrangers. Ho són? El franquisme del desenvolupament els va amagar en bosses de pobresa però avui som demòcrates i això no es pot fer de forma autoritària. No sé si tothom sent la incomoditat que sento jo, però m'imagino que sí, en veure  homes sense braços o cames, llagats i desfigurats per algun accident, en un portal en ple centre de Barcelona, o dones sense sabates, encorvades, en ocasions agenollades, al mig de la Rambla, demanant diners amb un got de plàstic a les mans. No s'hi por fer res, més enllà de donar suport a la seva pràctica quotidiana amollant alguna moneda sobrera? L'ajuntament aconsella no donar res, ja que sembla que aleshores es promociona l'augment de la mendicitat, però tampoc s'esforça massa en erradicar la seva estranya activitat. En tot cas crec que han esdevingut una mena de metàfora del contrast, d'aquesta singular societat aparentment ben peixada en la qual ens movem.  I això que només veiem el carrer, imagino quants cataus foscos, pisos sense condicions i amagatalls atrotinats deu amagar la nostra ciutat de disseny, per la qual els gratacels creixen de forma amenaçadora i hostil.

7 comentaris:

Clidice ha dit...

Dir que aquesta és una imatge que et molesta fa lleig, però em molesta, la veritat. No m'agrada veure nafres si us plau per força. Tècnicament aquestes persones haurien de tenir els mínims imprescindibles que els impedissin haver de recórrer a la mendicitat. I moltes vegades, quan veus això que expliques: que els "pobres" arriben per festes als pobles, penses que probablement hi ha poca cosa de veritat en la seva pobresa. Però quan veus com s'empren els nostres impostos i saps com funciona el sistema, que de 10 se'n van llimant fins que, on havien d'arribar només n'arriben 0.5 ... Tot i així si em sento culpable és de no fiscalitzar amb més empenta els meus representants polítics.

Galderich ha dit...

Clídice,
Estic d'acord amb tu. L'Estat del Benestar que paguem té unes mancances molt fortes ja que hauria d'evitar (no per estètica sinó per ètica) que hagués ningú al carrer demanant almoina.
Malgrat tot, el modus operandi d'alguna gent acaba complicant tota la situació dels pidolaires, que en realitat són les autèntiques víctimes d'una situació contradictòria.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Júlia, en el seu comentari en Galderich fa servir un mot fonamental, em sembla, en aquesta qüestió en particular i crec que en moltes d'altres: ètica.
Una societat pot créixer econòmicament i seguir ancorada en nivells ètics primaris.

Júlia ha dit...

Clídice, sovint són una mena de bandes de la misèria, efectivament, però la inoperància de les autoritats és inquietant, també.

Júlia ha dit...

Galderich, ètica, estètica i política, diuen, tenen una íntima relació. El fet és que sembla que no s'hi pot fer res, cosa inquietant,.

Júlia ha dit...

Xiruquero, no sé si és qüestió d'ètica, d'estètica o d'inoperància política, com he dit abans.

marta ha dit...

A mi també m'inquieta tot plegat. L'estació de metro de plaça Catalunya, la plaça rodona subterrània és un dels punts on més angoixa he sentit. Em sento incòmode de sentir aquesta angoixa i em desespera viure en un món així i no fer res