Contrastos turístics

Passejant pels centres urbans és freqüent la visió d'estranys éssers que semblen sorgir d'una novel·la de Galdós, persones que demanen almoina contrafetes, geperudes, descalces, desfigurades. Esquitxen alguns cèntrics racons, passem pel seu costat amb una certa indiferència, filla de la impotència que ens amara. Fa algun temps havia vist fotografies de les Canàries on la gent es banyava a la platja molt a prop del cadàver d'algun ofegat, tapat amb plàstics, procedent de les pateres. L'excés en les tragèdies properes ens forneix una necessària crosta que ens ajuda a sobreviure.

No llegeixo mai res sobre qui són o d'on venen aquests personatges. En un poble, durant la festa major, em va explicar un familiar que de bon matí va arribar una colla de persones estranyes que es van repartir pel poble, per demanar caritat, una mena d'empresa de la misèria, amb una inquietant organització interna. Al vespre es van tornar a aplegar i van marxar, tots junts.


Afortunadament es va  controlar l'exhibició vergonyosa d'infants endormiscats, habitual fa alguns anys, encara que no sabem si a aquells infants se'ls ha protegit de forma eficaç. També hi ha els rodamóns que dormen i viuen al carrer, amb els seu carretons farcits de coses estranyes; quan fa fred les autoritats  intenten portar-los a residències, sovint no se'n surten. D'aquests, a vegades, n'hem sabut alguna cosa, són en ocasions gent que s'ha vist marginada per la vida, que potser en algun moment va ser convencional, com nosaltres. La dona morta al caixer a causa de la bretolada d'uns nens catalans de casa bona va ser una bona plantofada moral a la nostra mediocritat fatxenda, però ja s'ha oblidat, més o menys.

Ara bé, d'aquests que exhibeixen les seves nafres, d'aquestes dones velles geperudes i descalces, tremoloses, poca cosa en sabem. Semblen estrangers. Ho són? El franquisme del desenvolupament els va amagar en bosses de pobresa però avui som demòcrates i això no es pot fer de forma autoritària. No sé si tothom sent la incomoditat que sento jo, però m'imagino que sí, en veure  homes sense braços o cames, llagats i desfigurats per algun accident, en un portal en ple centre de Barcelona, o dones sense sabates, encorvades, en ocasions agenollades, al mig de la Rambla, demanant diners amb un got de plàstic a les mans. No s'hi por fer res, més enllà de donar suport a la seva pràctica quotidiana amollant alguna moneda sobrera? L'ajuntament aconsella no donar res, ja que sembla que aleshores es promociona l'augment de la mendicitat, però tampoc s'esforça massa en erradicar la seva estranya activitat. En tot cas crec que han esdevingut una mena de metàfora del contrast, d'aquesta singular societat aparentment ben peixada en la qual ens movem.  I això que només veiem el carrer, imagino quants cataus foscos, pisos sense condicions i amagatalls atrotinats deu amagar la nostra ciutat de disseny, per la qual els gratacels creixen de forma amenaçadora i hostil.