Amb el pas del temps ja he conegut moltes experiències vitals centrades en la suposició de què la nostra vida, la nostra felicitat i la nostra pau interior estan lligades al fet de viure en un indret determinat. D'assolir això que en diuen 'qualitat de vida' quan, segons la meva subjectiva opinió, la qualitat de vida està a dins d'una mateixa, més aviat.
En aquest context sorgeix de tant en tant la crida enganyosa del neoruralisme, precisament en una època en la qual la ruralia ja no és remota ni llunyana. Res de nou, modernistes i noucentistes van exemplificar aquesta tòpica dicotomia i la literatura és plena d'exemples paradigmàtics. A Terra Baixa, ja no la ciutat sinó la vida a poblat, és plena de capteniments perversos però els cims de les muntanyes, amb un fred que pela, son el lloc de la puresa ancestral.
En canvi, la Laura de Llor, sobretot la del primer llibre, es veu immergida en un context que tampoc és rural, sinó provincià i ranci i enyora Barcelona, com els passa a aquelles germanes de Txèkhov, que volen anar a Moscú, sí o sí. Es pot argumentar en qualsevol sentit. Molta gent manifesta, com si fos un mèrit, que està tip de Barcelona, per exemple. No concreten gaire, hi ha moltes Barcelones, com ja va escriure en diferents ocasions Espinàs. El sentiment personal va molt lligat a l'arrelament, a les amistats que tens, a la vida que fas, a la família. He sabut molts casos de neorurals que han retornat al garbuix urbanita. Els humans cerquem justificacions per a tot, sobretot per als nostres errors i relliscades.
Avui s'alterna una mena de mitificació de la pagesia amb els riscos dels babaus que creuen que en un indret desconegut, en el qual aterren amb etèries il·lusions i no per necessitat, trobaran el seu lloc al mon. El cinema actual ens ha explicat històries diverses, amb objectius també diversos. As Bestas, Alacarràs, Suro... El rebuig a la modernitat i la bescantada teconologia revifen tot i que avui la informàtica ha arribat a tots els racons. Fa anys el pagès, el pagerol, com en deien, de forma despectiva, era objecte d'acudits i facècies diverses. Avui queda més guai fotre's del pixapins, que sempre s'identifica més aviat com a barceloní.
En tot plegat hi naveguen els tòpics de tota mena. Fa pocs dies encara em repetien, en un dinar d'amics, com havia canviat Barcelona, com havia canviat el meu barri, com si el passat, idealitzat a dojo, hagués estat una bassa d'oli. Avui ens piconen amb tota mena d'alarmes i informacions i les repeticions, ja ho deia Huxley, fan una veritat, quan son nombroses i insistents. En el rerefons hi ha els prejudicis i pors derivats de les allaus migratòries diverses i que continuaran, ens agradi o no, ja que, per malament que estiguem, al mon hi ha moltíssima gent que està molt i molt pitjor i vol guillar com sigui. Els qui poden intentar construir una vida a prop nostre, a la ciutat, van a parar als barris humils, en general, tot i que això de barri humil també és relatiu.
Fa anys vaig conèixer una parella aparentment feliç que es vantava de ser de la classe treballadora. Les coses els van anar molt bé, es van aburgesar i es van comprar una casa en un d'aques indrets amb prestigi, on han anat a raure molts fatxendes. 'Qualitat de vida, noia', em va dir ella una vegada que ens vam trobar. No vull entrar en debats inútils davant de les conviccions suposadament dogmàtiques però el cas és que, tot i que no li vull donar la culpa als diners ni a la casa, es van acabar separant al poc temps d'encetar la qualitat de vida.
Malgrat els problemes d'habitatge, al Raval i al meu barri hi viu, de forma digna i treballant de tota mena de coses que els d'aquí ja no volem fer, molta gent 'de fora' que te pis, de lloguer o de propietat, de vegades compartit amb alguna altra família, al capdavall, la gent del temps dels meus pares, una gran majoria, havia de conviure amb els sogres i amb oncles concos, cosa que provocava problemes diversos. La memòria és subjectiva, aquella Barcelona tan guai tenia bosses de pobresa que ara no ens podem ni imaginar, el Bocaccio convivia en espai i temps amb barris de barraques entre els quals, tot s'ha de dir, també hi havia diferències significatives.
En el fons cadascú de nosaltres parla i pensa segons la seva història i el seu imaginari, no hi podem fer més, tot i que de vegades hi ha persones més objectives i que no es deixen arrossegar pels tòpics que queden bé amb poc gasto. La qualitat de vida, com la felicitat, son abstraccions inexistents, el tema 'qualitat' que s'aplica a tot també és relatiu. Pots admetre la qualitat del sector sanitari, però si t'ensopegues amb un metge pocasolta o que s'equivoca, tots som humans', la cosa de la valoració cau en picat. Avui, els qui tenim una pagueta de jubilats digna i un pis propi, i crec que som molts i moltes, podem ser urbanites i passar temporadetes fent de turistes rurals o fent viatges on sigui, contaminant a dojo amb avions i vaixells. Si no viatges, amb tot el respecte per als pagesos, abans t'haurien dit que 'fas el pagès'. Se suposa que t'ha d'agradar viatjar i això va a temporades i a gustos, com tot a la vida. Hem de viatjar, hem de veure mon, que no tenim conversa, deia Capri en un monòleg. Acabava, amb la família, naufragant, un final simbòlic, habitual en molts casos d'il·lusions etèries que exemplifiquen el nostre tarannà de polls ressuscitats i de nous rics d'estar per casa. En un conte de Rodari unes mones van donant voltes en uns caballitos i estan convençudes de què viatgen molt.
El consum cultural, lligat al turisme massiu, també compta amb els seus dogmes i les seves tendències. El Modernisme, avui tan mitificat, em produeix una mena d'aclaparament estètic, Gaudí inclòs, hi ha gent que s'empipa si dius que no t'acaba de fer el pes. Potser és que tiro més a noucentista, qui sap. En el camp literari també sembla que has d'haver llegit la novetat de moda, ben promocionada, que aviat s'oblida, amb ben poques excepcions. Ara ve Sant Jordi i ja tremolo.
Fa algun temps, en un club de lectura, algú em va dir que a les ciutats hi ha més violència que al camp. La dicotomia ja és tramposa i li vaig recordar, tot i que no em va creure, que a la guerra nostra hi va haver, proporcionalment parlant, molta més violència als pobles que a la ciutat. El que passa és que a les zones urbanes hi ha més gent. I li vaig recordar un munt de crims, no gaire antics, que s'han produït a zones rurals o mig urbanes. De tota manera, per damunt de la realitat, hi ha la imaginació, el desig, la necessitat de creure en arcàdies inexistents o en la Jerusalem celestial, cosa que intento respectar, però, la veritat, em costa. I molta gent no pot triar res, cau on cau i amb qui cau i fa el que pot i el deixen.
