26.3.10

Migdiada sevillana amb 'color de Murillo'


És impossible no relacionar la ciutat de Sevilla amb Murillo. El pobre (i admirable) Bartolomé Esteban (Murillo era el cognom matern amb el qual, com Velázquez, va firmar els seus quadres), va patir durant anys un fort menyspreu per part dels entesos. Se'l titllava de massa tou i autocomplaent, de fer una pintura acadèmica i fins i tot vulgar. Velázquez, un altre sevillà, que va anar molt jove, però, a treballar a la cort, també va trigar en ser reconegut després de mort com li pertocava, sembla que no va ser fins a mitjans del XIX quan es va admetre que era un geni. Per no parlar del Greco i del seu redescubriment rusiñolià...





Jo, fins i tot vaig ser Murillo. Una vegada, quan anava a escola i tenia uns deu anys, vam fer una funció que no sé si se l'havia inventat la mestra o procedia d'algun llibret. És deia El sueño de un pintor i a mi em va tocar fer el personatge de l'artista. La noia més maca de la classe va fer d'Immaculada, és clar. Habillada amb una brusa ampla i tacada de coloraines, amb barba i bigotis pintats, m'adormia, mancat d'inspiració, i somniava en la Mare de Déu i els angelets, cosa que provocava la meva creativitat mística. Durant anys vam relacionar Murillo amb les seves Immaculades i Sants, amb aquelles estampes antigues de comunió i postals de Nadal que reproduïen quadres famosos. Aquell costum, però, ens va familiaritzar amb l'art i amb aquells grans pintors.



Aquesta Sagrada Família de l'ocellet és un dels meus quadres preferits. És molt més que una pintura religiosa, és una escena entranyable i familiar, els santjoseps de Murillo són senyors afables, pares amorosos. Les marededéus que defugen la convencionalitat establerta són senyores de casa seva que cusen, filen, freguen i somriuen, gent normal, del poble, feliç amb poca cosa. Les santes de Murillo són noies normals, serenes i d'una bellesa terrenal i modesta.




Murillo va ser un home estimat, amb molts fills i molts coneguts, apreciat a la seva ciutat. Va treballar molt i molt, com calia fer aleshores i si en algun moment va pensar en deixar Sevilla no hi ha constància de què anés massa lluny. Quan ja era gran va rebre una oferta de la casa reial, que va refusar a causa de la seva edat. La seva dona va morir en el darrer i novè part, dels seus nou fills només en van sobreviure quatre, al llarg del temps i a causa, sobretot, d'una epidèmia que va castigar Sevilla de forma molt cruel. Un dels seus fills supervivents va marxar a Amèrica i els altres tres van optar per la vida religiosa. Un d'ells va arribar a ser canonge de la catedral de Sevilla. Sembla que el pintor va morir al cap d'uns mesos de la caiguda d'una bastida, mentre pintava uns frescos en una església... amb seixanta-cinc anys dels d'aleshores!!!



Vaig conèixer una mica més tard els quadres en els quals Murillo reflecteix una realitat de pobresa, d'una pobresa, però, que resulta ingènua i resignada, fins i tot humorística. La vella que treu els polls, els nens sols i esparracats que comparteixen una mica de menjar o juguen al carrer. Aquests quadres ens diuen molt més sobre la realitat de la seva època i de la seva ciutat que no pas els llibres d'història o les novel·les de moda avui, tan enganyoses.












Sevilla és una ciutat agraïda amb la seva gent. Els barris de Triana i Santa Cruz i molts d'altres són plens de belles rajoles que recorden personatges diversos. Les glorietes del Parc de Maria Lluïsa, el mateix. Hi ha els més famosos, és clar, (sobta comprovar quants personatges importants van sortir de la ciutat) però també persones que ens resulten molt poc conegudes: tonadilleres, antics toreros, monges caritatives, mestres i metges... Gent de condició diversa i d'ideologia també molt diferent, units pel fet de ser de la ciutat, d'haver-hi nascut o d'haver-hi viscut durant anys.

Cano té una bonica Havanera dedicada a Sevilla, molt evocadora, en la qual una noia toca el piano a l'hora de la migdiada, recordant el seu amor, un mariner que ha hagut d'anar a Cuba.  La imatge que Cano pinta és real, sembla que vegis la noia, el passadís de casa seva amb pintures de galions, i tot plegat, com fa la cançó, té color de Murillo. Trobo que encara falta algú que renovi el gènere a casa nostra, amb havaneres més modernes i elaborades. Hi ha moltes cançons de Cano que m'emocionen, encara més des que va morir, massa jove, per cert. 



4 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Quin "post" tant bonic Júlia! tant pel que dius com per les imatges i la música.
Veig que aprofites força la teva estada.

Bargalloneta ha dit...

interessant apunt Júlia!!
m'has fet conèixer a un desconegut Murillo

Júlia ha dit...

Gràcies, Xiruquero i Bargalloneta!!!

Anònim ha dit...

Benvolguda Júlia:

En primer lloc disculpes per no haver contestat abans. He estat uns dies a Asturies recollint un premi de Novel·la que he guanyat. A la tornada he vist el teu missatge. Entre abril i maig trec un poemari en català i entre la promoció d'un llibre i de l'altre em serà impossible, pensa que he de viatjar al Principat unes quantes vegades; en concret aquesta setmana que dius no hi seré a Barcelona. Ho sento molt perquè estic segura que el llibre s'ho mereix i m'agrada col·laborar amb els companys, però em serà del tot impossible.
Moltes gràcies per haver pensat en mi i molta sort.

Una abraçada

Queta
http://quetagarcia.blogspot.com
http://santboicultura.blogspot.com