Paraules i accents

La meva filla m'ha explicat que pots jugar online a aquest concurs del gran dictat. Jo el trobo un joc una mica ensopit però constato que té força èxit i hi he entrat a jugar unes quantes vegades. He comprovat amb decepció que faig algunes errades i les faig pel fet que no m'he posat al dia: hi ha un bon nombre d'adaptacions de nous mots estrangers i també m'adono que el món dels guionets, que tant em va costar d'aprendre, està molt i molt canviat.  No acabo d'entendre alguns criteris. El fet és que les paraules es repeteixen i, així, quan més jugues, menys errors fas.

El que no m'agrada del concurs és que les paraules es dicten fora de context, cosa molt poc pedagògica. Els dictats escolars tradicionals són de textos i frases i moltes vegades el context en determina el significat i fins i tot l'ortografia.  Les paraules fora de context són adients per a d'altres tipus de proves, mots creuats i scrabbles. M'agrada jugar a l'scrabble,  a casa,  i ens permetem la llicència de poder consultar diccionaris abans de tirar, ja que així descobreixes nous mots que ignoraves. També m'agradava aquell concurs de cifras y letras, que a França encara dura i que no s'ha programat mai en català.

Sóc uns dies a Sevilla, ciutat que no coneixia. M'agrada escoltar la gent i percebre aquest castellà, tan diferent del que escoltem de forma habitual per Barcelona. Sevilla podia haver estat capital de l'estat, també, va tenir una època brillant i esplèndida i potser aleshores el castellà normatiu seria molt diferent de l'actual, com també ho podria ser el català, si la capital hagués estat, per exemple, Lleida. Si la fonètica normativa fos la lleidatana ens estalviaríem molts problemes ortogràfics, per cert. Quan estudiava vaig tenir una professora de llengua que em va obrir molt els ulls davant de l'arbitrarietat de la normativa. Explicava que els mal anometats dialectes hispanoamericans derivaven sobre tot del castellà-andalús, del canari, cosa que és fàcilment comprovable, i que en algunes ocasions fins i tot s'havia parlat de donar a aquest andalús-hispanoamericà categoria de llengua. Però canviar aquests temes resulta una tasca feixuga i que aixeca passions i reticències. 

Al vaixell turístic que et passeja pel Guadalquívir fan les explicacions en castellà, francès, anglès, portuguès i italià. En les seves varietats ortodoxes i normatives. El portugués i l'italià els entenem sense massa esforços, sobre tot si parlen a poc a poc i d'un tema conegut com és el cas. Podrien ser dialectes d'una llengua comuna com, de fet, ho són , llatí mal parlat i malmès reconvertit en quelcom diferent. És curiós, però l'explicació en italià és la més acurada de totes i amolla dades que les altres passen per alt. Al vaixell hi ha una colla de sorollosos adolescents, aquests dies he compartit moltes visites amb escoles diverses, sóc molt tolerant per raons òbvies amb el tema, però hi ha situacions en les quals et preguntes a què treu nas portar criatures en plena efervèscencia hormonal amunt i avall. i no es pot evitar comprovar com el capteniment del professorat és molt divers i de vegades força passota. En canvi, a Itàlica, uns parvulets vestits de romans, molt ben organitzats en grups petits, escoltaven embadalits els monitors, també disfressats. No m'agraden les disfresses museístiques però en aquest cas, considerant l'edat de la mainada, estaven justificades, fins i tot. A més, com passa a tot arreu, hi ha molta diversitat i veure nens i nenes de procedència clarament exòtica parlant amb aquest accent tan sevillà m'encanta.

Fa uns dies hi havia gent empipada per la xarxa amb la publicació d'uns acudits on uns bavaresos manifestaven que quan anessin catalans a les seves terres els oferirien les explicacions en bavarés. Cal pensar en el diferent procés d'unificació alemany, llarg i dolorós i molt més recent que l'hispànic i com, de fet, es va haver d'inventar en ambdós casos un estàndard. Molts dialectes alemanys o italians són molt menys comprensibles entre ells que no pas el portugués per a nosaltres, per exemple. Tot és relatiu i la política oportunista i manipuladora ens forneix identitats també molt relatives amb la coartada d'això tan fràgil i imprecís anomenat cultura, que admet milers de definicions, les quals hi ha qui fins i tot ha recollit en llibres. Els viatges ràpids d'avui no propicien l'entesa d'aquesta conversió pausada d'unes llengües en unes altres, ens agrada fixar fronteres i normes i essencies sòlides, de la mateixa manera que es va decidir que eren set els colors de l'arc de Sant Martí. La complexitat ens neguiteja.

Francesc Pi de la Serra - La cultura


Cultura rima bé amb literatura,
amb amargura, cura i aventura,
amb pura caradura i amb censura,
amb futura obertura i dictadura,


amb captura, paüra i amb tortura
amb pintura, arquitectura i escultura,
amb clausura, tonsura i vestidura,
amb pastura, atura i amb verdura,


amb conjura, cura i musculatura,
candidatura i caricatura,
amb cintura i amb magistratura,
amb criatura, usura i confitura,
amb mesura, amb mesura.


Cultura és una paraula delicada,
tan perillosa com la dinamita,
generalment en manca més que en sobra,
generalment tothom en necessita (...)

M'ha arribat un qüestionari sobre el tema de la literatura catalana i com que tinc molt poc clara la qüestió no sé si el respondré. En tot cas, caldrà meditar-hi molt a fons. Les tries, com els premis, sempre són injustes i, és clar, no ho conec pas tot, evidentment. Encara recordo debats antics sobre si la literatura havia de ser o no assignatura. En tot cas, en el món d'avui, em temo que la qüestió ja no té massa importància, hi ha d'altres prioritats.