Migdiada sevillana amb 'color de Murillo'

És impossible no relacionar la ciutat de Sevilla amb Murillo. El pobre (i admirable) Bartolomé Esteban (Murillo era el cognom matern amb el qual, com Velázquez, va firmar els seus quadres), va patir durant anys un fort menyspreu per part dels entesos. Se'l titllava de massa tou i autocomplaent, de fer una pintura acadèmica i fins i tot vulgar. Velázquez, un altre sevillà, que va anar molt jove, però, a treballar a la cort, també va trigar en ser reconegut després de mort com li pertocava, sembla que no va ser fins a mitjans del XIX quan es va admetre que era un geni. Per no parlar del Greco i del seu redescubriment rusiñolià...

Jo, fins i tot vaig ser Murillo. Una vegada, quan anava a escola i tenia uns deu anys, vam fer una funció que no sé si se l'havia inventat la mestra o procedia d'algun llibret. És deia El sueño de un pintor i a mi em va tocar fer el personatge de l'artista. La noia més maca de la classe va fer d'Immaculada, és clar. Habillada amb una brusa ampla i tacada de coloraines, amb barba i bigotis pintats, m'adormia, mancat d'inspiració, i somniava en la Mare de Déu i els angelets, cosa que provocava la meva creativitat mística. Durant anys vam relacionar Murillo amb les seves Immaculades i Sants, amb aquelles estampes antigues de comunió i postals de Nadal que reproduïen quadres famosos. Aquell costum, però, ens va familiaritzar amb l'art i amb aquells grans pintors.

Aquesta Sagrada Família de l'ocellet és un dels meus quadres preferits. És molt més que una pintura religiosa, és una escena entranyable i familiar, els santjoseps de Murillo són senyors afables, pares amorosos. Les marededéus que defugen la convencionalitat establerta són senyores de casa seva que cusen, filen, freguen i somriuen, gent normal, del poble, feliç amb poca cosa. Les santes de Murillo són noies normals, serenes i d'una bellesa terrenal i modesta.

Murillo va ser un home estimat, amb molts fills i molts coneguts, apreciat a la seva ciutat. Va treballar molt i molt, com calia fer aleshores i si en algun moment va pensar en deixar Sevilla no hi ha constància de què anés massa lluny. Quan ja era gran va rebre una oferta de la casa reial, que va refusar a causa de la seva edat. La seva dona va morir en el darrer i novè part, dels seus nou fills només en van sobreviure quatre, al llarg del temps i a causa, sobretot, d'una epidèmia que va castigar Sevilla de forma molt cruel. Un dels seus fills supervivents va marxar a Amèrica i els altres tres van optar per la vida religiosa. Un d'ells va arribar a ser canonge de la catedral de Sevilla. Sembla que el pintor va morir al cap d'uns mesos de la caiguda d'una bastida, mentre pintava uns frescos en una església... amb seixanta-cinc anys dels d'aleshores!!!

Vaig conèixer una mica més tard els quadres en els quals Murillo reflecteix una realitat de pobresa, d'una pobresa, però, que resulta ingènua i resignada, fins i tot humorística. La vella que treu els polls, els nens sols i esparracats que comparteixen una mica de menjar o juguen al carrer. Aquests quadres ens diuen molt més sobre la realitat de la seva època i de la seva ciutat que no pas els llibres d'història o les novel·les de moda avui, tan enganyoses.

Sevilla és una ciutat agraïda amb la seva gent. Els barris de Triana i Santa Cruz i molts d'altres són plens de belles rajoles que recorden personatges diversos. Les glorietes del Parc de Maria Lluïsa, el mateix. Hi ha els més famosos, és clar, (sobta comprovar quants personatges importants van sortir de la ciutat) però també persones que ens resulten molt poc conegudes: tonadilleres, antics toreros, monges caritatives, mestres i metges... Gent de condició diversa i d'ideologia també molt diferent, units pel fet de ser de la ciutat, d'haver-hi nascut o d'haver-hi viscut durant anys.

Cano té una bonica Havanera dedicada a Sevilla, molt evocadora, en la qual una noia toca el piano a l'hora de la migdiada, recordant el seu amor, un mariner que ha hagut d'anar a Cuba.  La imatge que Cano pinta és real, sembla que vegis la noia, el passadís de casa seva amb pintures de galions, i tot plegat, com fa la cançó, té color de Murillo. Trobo que encara falta algú que renovi el gènere a casa nostra, amb havaneres més modernes i elaborades. Hi ha moltes cançons de Cano que m'emocionen, encara més des que va morir, massa jove, per cert. 

De realitats possibles que van esdevenir improbables

Si la capital d'aquest racó de límits imprecisos que anomenen Catalunya hagués estat Tortosa, avui la nostra ortografia i la nostra gramàtica serien molt i molt diferents, el mateix que si la capital d'aquest altre racó una mica més grandet que anomenem -amb alguna reticència- Espanya hagués estat, per exemple, Sevilla. Potser fins i tot els catalans ballaríem més jotes que no pas sardanes (encara que ara tampoc en ballem gaires, de sardanes), el castellà oficial seria l'andalús normatiu i sevillà (al capdavall, l'andalús és el pare espiritual de moltes variants hispanoamericanes d'aquestes que fan gruix a l'hora de comptabilitzar hispanoparlants) i les filosofies i mitologies sobre el tarannà català i espanyol estarien molt allunyades de les convencionals que amaran el nostre present de forma una mica feixuga. En general, imagino, fent política-ficció, se'ns tindria per gent alegre i festera i potser s'hauria inventat alguna jota flamenca, dansa nacional que reflectiria l'essència peninsular de forma evident. Potser jo hauria escrit les meves novel·les en un estàndard molt i molt diferent, mentre que si ara gosés escriure-les en tortosí o bateà se'm titllaria de costumista irredempta. I, pel que fa a l'altra llengua, els Álvarez Quintero serien molt més valorats que no pas Galdós o Cela.

La cosa no és tan surrealista com pot semblar, de fet Tortosa i Sevilla haurien pogut esdevenir capitals molt més importants, ambdues van ser ports fluvials de categoria, (Sevilla ho és encara, ep) amb una època daurada renaixentista florida i optimista i amb molts aspectes socials i polítics que desconeixem força, perquè les èpoques que no responen a les lectures oficials de la història contemporània s'amaguen o es disfressen segons toca.

Aquestes cabòries m'agombolaven ahir, a la nit, després d'haver presentat el meu llibre a Batea, en el marc de la Setmana Cultural, en un lloc tan emblemàtic com la plaça del poble on, després, va actuar el grup Saragatona, de reminiscències blogaires evidents, al menys per a mi, que vaig conèixer abans el blog-bloc que no pas el grup, coses de la vida. Damunt nostre, damunt de les teulades de Batea, que també va comptar amb èpoques d'esplendor, reflectides en els seus antics carrers, per on els cavallers d'altres temps meditaven en els seus problemes parlant en alguna variant dialectal que se'ns escola com aigua en un cistell, una lluna creixent esplèndida, a la recerca de la seva temporal i fràgil plenitud, escampava relativisme lluminós a dojo. Perquè, ai, ni la lluna té claror pròpia ni tampoc les seves celebrades mudances responen a res més que la nostra percepció situacional.

Potser si Tortosa hagues estat com Barcelona, Batea hauria estat més o menys com Tarragona, pel que fa a la importància política i demogràfica. El segle XVIII va ser també molt important, a Batea i a força indrets de les moltes catalunyes i espanyes amb què ens podem ensopegar pels camins de les geografies reals, com es pot comprovar pel gruix de les esglésies, santuaris i cases pairals d'aquella època que trobem pels pobles i viles, o fins i tot en valorar les dades demogràfiques conegudes, però van tornar a venir guerres i invasions, bandolers, guerrillers, fams, sequeres, soldats i malvestats diverses fins fa quatre dies, com és, o hauria de ser, ben sabut. I tot plegat va ser d'una altra manera, perquè els camins de l'atzar són inescrutables. La glòria del món i dels indrets passa, ves, no hi ha res immutable per més que ens entestem en voler-hi creure. I la natura humana és imprevisible i atzarosa, perillosa a voltes i admirable en algunes comptades ocasions de lucidesa col·lectiva o individual.