Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Murillo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Murillo. Mostrar tots els missatges

8.12.23

MESTRES, MARES I EVOCACIONS PEDAGÒGIQUES

 


La mestra rural (Rivera)

Avui, dia de la Immaculada Concepció, festa del sant d'Immaculades, Immes, Conxes, Conxites, Concepcions i la resta, noms, tots ells, en decadència progressiva en el context de la nostra societat actual. Avui repassava articles que havia penjat al blog fa anys, molts dels quals commemoratius de festes i celebracions. Fa gairebé vint anys que escric al blog, tot i que el 2004 em vaig iniciar a l'enyorat Blocat, quan això dels blogs era una novetat i hi havia debats encesos sobre si s'havia de dit bloc, bloc, dip o bitàcola. Tot té una història.

Al blog actual vaig començar a penjar-hi facècies pel desembre de 2006. Tal dia com avui, quan jo tenia deu anys, a l'escola es va començar a celebrar el Dia de la Mare. Aviat es varen adonar de què això d'immaculada concepció i dia de la mare semblava una mica surrealista i la celebració maternal consumista es va passar al mes de maig. La primera celebració de dia de la mare, però, la vaig fer tal dia com avui, gràcies a una jove mestra excel·lent, una noia jove i entusiasta que va aterrar a l'escola de monges del Sortidor, avui abduïda, amb èxit i molt bones intencions per la multinacional marista. La gent, tot s'ha de dir, n'està molt contenta des de fa anys, les monges van evolucionar i gairebé es van extingir, però havien fet moltes reformes i intents de posar-se al dia.

Aquesta mestra joveneta i entusiasta ens parlava d'òpera, era l'època de la rivalitat Tebaldi-Callas, ens explicava pel·lícules, ens mostrava àlbums sobre art egipci que havia endegat quan estudiava i ens llegia Platero y yo i ens explicava qui era Zenobia Camprubí. En aquella època allò, en una escola de barri com la meva, era una meravella. En tinc molt bon record, un dels millors del meu temps escolar, no devia tenir ni vint anys i retirava a Romy Schneider.

En aquelles primeres celebracions del dia de la mare en un dia equivocat ens va fer escriure una postal a la mare corresponent, jo vaig fer un llarg poema molt dolent però que, considerant la meva edat, estava prou bé. En castellà, tot era en castellà, aleshores, llevat d'algunes cançons de Nadal tradicionals. Vaig demanar diners al meu pare i li vaig comprar a la meva mare un 'neceser' i una ampolleta de colònia i una pastilla de sabó d'olor, Heno de Pravia, suposo.

A l'escola es passen temps i dies de diversa felicitat o tristor però, contemplant el passat sense ira i amb perspectiva, trobo que la meva escola estava prou bé en comparació amb d'altres. El mestre i la mestra han estat uns professionals sacralitzats o odiats, fossin religiosos o laics. La literatura i el cinema han mostrat mestres excel·lents, ara mateix fan una pel·lícula sobre el pobre Benaiges que volia dur les criatures a mar i va morir de mala manera a causa de ser progressista i de l'UGT. Benaiges seguia el mètode Freinet, avui força oblidat a les escoles del present i que, en el meu temps jove, estava sacralitzat. Més sacralitzat que no pas seguit, ni tan sols a França, d'on era Freinet i on eren comptades les escoles públiques que el seguien, ja aleshores.

No es parla mai del fet que molts mestres del temps de la República amb creences religioses van ser, també, bandejats i, en algun cas, estossinats. Quan van mal dades els mestres son un sector que rep per totes bandes, una mena de lumpen de la intel·lectualitat amb pocs mitjans per tocar el dos i fàcil d'encalçar i reprimir. La història s'explica com convé, fora de context, segons qui mana o qui es vol venjar del que mana a travers de la literatura. Els mestres malèvols, sàdics i feixistes també han tingut el seu cinema i la seva literatura. Recordo una pel·lícula francesa, crec que era 'El vell i el nen', en la qual la mestra és una col·laboracionista partidària de Petain i que, un cop acabada la guerra, canvia de jaqueta, com tants altres, per això no cal ser mestra, passa a tots nivells. Però els mestres i les mestres, en el passat, manaven molt i això és un perill. Avui tot ha canviat i ja no mana tant ni el Sant Pare.

Les mestres, a més a més, tenien fama de conques raretes, però encara era aquesta una feina tolerada, per a les dones, en el passat. A la gent més gran que jo que havia treballat a l'escola pública rural i urbana els avisaven, per a una dona el perill d'expedient anava lligat al comportament agosarat en el camp sexual. Als homes, però, els expedientaven més fàcilment si bevien massa i es notava.

Avui, mirant pels blogs del passat, m'he trobat amb aquesta perla poètica que pertany a un llibre d'aquells antics on hi havia poesies per a qualsevol circumstància commemorativa, aquest suposo que és per homenatjar un professor que s'acomiada, en una època en la qual, a banda de ser tot en castellà, amb poques excepcions minoritàries, també era gairebé tot 'religiós', catòlic, més aviat. Ara mateix sentia per la ràdio un periodista que parlava de cinema i literatura amb molta grapa i deia que tenia mania als 'personatges avançats al seu temps', com ara les dones emancipades a l'Edat Mitjana. Tot s'ha de situar en el seu moment i en com érem nosaltres aleshores en llegir un llibre o veure una pel·lícula, en com era la societat i en com nosaltres també canviem. Als joves els costa d'entendre moltes coses perquè els hem venut contes de bons i dolents idealitats, tant a nivell personal com històric, en general i amb poques excepcions. 


A l'escola vam fer una funcioneta, suposo que en tal dia com avui o proper, en la qual el pintor Murillo s'adormia i somniava amb la Immaculada famosa. Jo feia de pintor, m'empipava haver de fer de noi, em van pintar un bigoti i tot. La noia més bonica va fer de Mare de Déu, com us podeu imaginar. Quina enveja.

Murillo, un bon home, molt treballador, un gran artista avui força revaloritzat, afortunadament, va guanyar pocs diners i va pintar moltes Immaculades. Té quadres magnífics on surten nens pobres i escenes de l'època. Jo tinc una flaca per la seva Sagrada Família de l'ocellet, una escena familiar encisadora. Va morir d'accident laboral a causa d'haver de treballar en una edat avançada, encara més considerant l'època.




A vosotros, que la luz
Nos mostrastéis, de la ciencia,
Padres de la juventud,
Y segunda Providencia
Que nos guia a la virtud...


Hoy con alma conmovida
Vuestros alumnos os dan
El beso de despedida
Desde el umbral de la vida
Do a engolfarse todos van.


De la gran naturalexa
Que hizo el Supremo Poder
A nuestra humilde flaqueza
Señalastéis la grandeza
Que no alcanza el hombre a leer.


Pero nos dístis la clave
De la excelsa Creación
En Dios, que guarda su llave,
Para que el hombre le alabe
De la Fe con la razón (...)


Y firmes en la carrera
Del trabajo y del deber
En que el justo persevera,
Padres de amor, donde quiera,
Nuestro amor habéis de ser...

26.3.10

Migdiada sevillana amb 'color de Murillo'


És impossible no relacionar la ciutat de Sevilla amb Murillo. El pobre (i admirable) Bartolomé Esteban (Murillo era el cognom matern amb el qual, com Velázquez, va firmar els seus quadres), va patir durant anys un fort menyspreu per part dels entesos. Se'l titllava de massa tou i autocomplaent, de fer una pintura acadèmica i fins i tot vulgar. Velázquez, un altre sevillà, que va anar molt jove, però, a treballar a la cort, també va trigar en ser reconegut després de mort com li pertocava, sembla que no va ser fins a mitjans del XIX quan es va admetre que era un geni. Per no parlar del Greco i del seu redescubriment rusiñolià...





Jo, fins i tot vaig ser Murillo. Una vegada, quan anava a escola i tenia uns deu anys, vam fer una funció que no sé si se l'havia inventat la mestra o procedia d'algun llibret. És deia El sueño de un pintor i a mi em va tocar fer el personatge de l'artista. La noia més maca de la classe va fer d'Immaculada, és clar. Habillada amb una brusa ampla i tacada de coloraines, amb barba i bigotis pintats, m'adormia, mancat d'inspiració, i somniava en la Mare de Déu i els angelets, cosa que provocava la meva creativitat mística. Durant anys vam relacionar Murillo amb les seves Immaculades i Sants, amb aquelles estampes antigues de comunió i postals de Nadal que reproduïen quadres famosos. Aquell costum, però, ens va familiaritzar amb l'art i amb aquells grans pintors.



Aquesta Sagrada Família de l'ocellet és un dels meus quadres preferits. És molt més que una pintura religiosa, és una escena entranyable i familiar, els santjoseps de Murillo són senyors afables, pares amorosos. Les marededéus que defugen la convencionalitat establerta són senyores de casa seva que cusen, filen, freguen i somriuen, gent normal, del poble, feliç amb poca cosa. Les santes de Murillo són noies normals, serenes i d'una bellesa terrenal i modesta.




Murillo va ser un home estimat, amb molts fills i molts coneguts, apreciat a la seva ciutat. Va treballar molt i molt, com calia fer aleshores i si en algun moment va pensar en deixar Sevilla no hi ha constància de què anés massa lluny. Quan ja era gran va rebre una oferta de la casa reial, que va refusar a causa de la seva edat. La seva dona va morir en el darrer i novè part, dels seus nou fills només en van sobreviure quatre, al llarg del temps i a causa, sobretot, d'una epidèmia que va castigar Sevilla de forma molt cruel. Un dels seus fills supervivents va marxar a Amèrica i els altres tres van optar per la vida religiosa. Un d'ells va arribar a ser canonge de la catedral de Sevilla. Sembla que el pintor va morir al cap d'uns mesos de la caiguda d'una bastida, mentre pintava uns frescos en una església... amb seixanta-cinc anys dels d'aleshores!!!



Vaig conèixer una mica més tard els quadres en els quals Murillo reflecteix una realitat de pobresa, d'una pobresa, però, que resulta ingènua i resignada, fins i tot humorística. La vella que treu els polls, els nens sols i esparracats que comparteixen una mica de menjar o juguen al carrer. Aquests quadres ens diuen molt més sobre la realitat de la seva època i de la seva ciutat que no pas els llibres d'història o les novel·les de moda avui, tan enganyoses.












Sevilla és una ciutat agraïda amb la seva gent. Els barris de Triana i Santa Cruz i molts d'altres són plens de belles rajoles que recorden personatges diversos. Les glorietes del Parc de Maria Lluïsa, el mateix. Hi ha els més famosos, és clar, (sobta comprovar quants personatges importants van sortir de la ciutat) però també persones que ens resulten molt poc conegudes: tonadilleres, antics toreros, monges caritatives, mestres i metges... Gent de condició diversa i d'ideologia també molt diferent, units pel fet de ser de la ciutat, d'haver-hi nascut o d'haver-hi viscut durant anys.

Cano té una bonica Havanera dedicada a Sevilla, molt evocadora, en la qual una noia toca el piano a l'hora de la migdiada, recordant el seu amor, un mariner que ha hagut d'anar a Cuba.  La imatge que Cano pinta és real, sembla que vegis la noia, el passadís de casa seva amb pintures de galions, i tot plegat, com fa la cançó, té color de Murillo. Trobo que encara falta algú que renovi el gènere a casa nostra, amb havaneres més modernes i elaborades. Hi ha moltes cançons de Cano que m'emocionen, encara més des que va morir, massa jove, per cert. 



19.5.08

Dels maigs d'abans




Suposo que moltes persones de la meva edat, noies sobretot, havien celebrat a l’escola, durant el mes de maig, el mes de Maria.

La cosa estava molt bé, perquè trencava la monotonia escolar de l’època. Acostumàvem a portar flors, generalment, en el meu cas, comprades a modestes floristes ambulants del barri, ciris i d’altres estris decoratius, i ja a finals d’abril es muntava un altar a cada aula, molt reeixit i perfumat. Aleshores, cada tarda, s’encenien els ciris, es llegien i recitaven oracions, i es cantaven cançons dedicades a la Mare de Déu, el hit era la de la Verge de Fàtima i la cova d'Iria, ave, ave, ave Maria. Les lectures comprenien unes ‘exemples’ molt distrets, petites narracions sobre miracles marians, de vegades una mica truculentes.

A mi una de les cançons que m’agradava més era una de les poques en català que ja havia cantat la meva mare a escola. Feia ‘al matí cap al llevant, quan neix el dia, les campanes van dient, Ave Maria. Beneït sigui sempre el nom teu, verge Maria, Mare de Déu’. La cançó va repassant totes les hores del dia i lloant la Mare de Déu. M’evocava tot un món llunyà i rural, de camps i flors, de campanes de l'àngelus i paisatges beatífics, no n’he sabut trobar la lletra sencera. En aquella època, escoltar o cantar coses en català tenia un valor afegit i emotiu immens.

Era en aquells anys molt famós el cromo religiós, l’estampa, que es col·leccionava amb cura, moltes provenien de comunions i d’altres es podien també comprar. Hi havia estampes més ‘modernes’ però un gran nombre reproduïen quadres famosos, com ara els de Murillo, pintor que reivindico, perquè va molt més enllà de l’etiqueta ensucrada que li han posat, perquè va ser un home molt treballador que va poder viure en pau, i perquè a més de les Mare de Déus convencionals va reflectir tot un món de pobres, infants i vells, encisador. És un pintor que trenca amb els tòpics de l’artista bohemi i arrauxat, es va adaptar al que calia fer, és clar, i va pintar el que li encarregaven i pagaven, en general, com fem tots, al capdavall. Expliquen que tothom l'estimava, cosa que té molt de mèrit. M’agrada molt aquesta Sagrada Família de l’ocellet, és encisadora, amb un Sant Josep jove, tendre i baronívol, més enllà de tants tòpics diversos.

Una vegada vaig fer de Murillo jo, en una obra de teatre que es va inventar una professora jove i dinàmica. Figurava que jo m’adormia i somniava en la Immaculada, aquella tan convencional que tots coneixem. La nena que feia de verge era molt bonica, amb uns llargs cabells negres. El que va costa més va ser comptar amb uns angelets creïbles. I després, és clar, quan jo em despertava, la pintava. L’obreta es deia ‘El sueño de un pintor’ i va ser aquell un dels pocs papers importants de la meva vida, jo anava amb bigotis pintats i boina de costat, suposadament d’artista, encara que dubto que Murillo anés vestit d'aquella manera.

Carlos Cano, en aquella havanera tan bonica de la noia que toca el piano quan Sevilla està en silenci, recordant el seu estimat que és a Cuba, menciona el pintor d’una forma gràfica i contundent: ‘tiene color de Murllo la siesta triste de aquel salón...’ Jo, que, per desgràcia, encara no he estat a Sevilla, em temo que m’he format de la ciutat una imatge mítica i extraordinària que potser, com tots els somnis, no és certa. Però... qui sap.

Tinc un sonet sobre el tema d'aquell mes de maig antic, el copio:

Mes de Maria


Altars del mes de maig, guarnits de satalies,
Amb una verge jove guaitant els pecadors,
Des d’un pobre escambell, comptant el pas dels dies,
Enmig d’un bosc de ciris i clavells de colors.

Cançons on s’abaltia el so de les campanes,
Pregàries i miracles i vides exemplars,
Coloms de Barcelona, perduts a les baranes,
Homes sense esperança en les foscors dels bars.

I uns cavallets de fira, amb un xicot errant,
Que sabia el misteri d’algun món amagat
Als camins que es perdien, més enllà del terrat.

Fins la més gran misèria s’enyora algun instant,
Quan les ales lleugeres d’una fada inconstant
Deixen perfum de lliris a l’armari tancat.



Pel mes de maig hi havia les comunions, les comunions d’aleshores, obligatòries i solemnes. A l’escola ens havien passat alguna vegada una peli adient a l'època, ‘Un traje blanco’, en la qual un nen pobre vol un vestit de comunió de color blanc. El seu pare no té peles i fa les mil i una, el pobre home, per aconseguir-lo. Feia plorar molt. El nen pobre era Miguelito Gil, que va tenir una breu carrera cinematogràfica infantil. Una altra pel·lícula que ens van passar a l’escola, on sortia el mateix actor, era ‘Recluta con niño’. Quins temps, quins costums, quines pelis. Què llunyanes ens semblen ara! Per cert, malgrat que la dita popular fa ‘de prop o de lluny, Corpus pel juny’ sembla que aquest any que tot va tan avançat per qüestions llunàtiques, tindrem Corpus –i ou com balla- pel maig.