25.4.10

Anomia post santjordiana

Havia escrit un llarg i profund post sobre el senyor Samaranch, fent referència al d'en Francesc Puigcarbó que tantes visites va propiciar i que es va interpretar per alguns benvolguts blogaires participatius com una mena de defensa del personatge quan, en realitat, era una valoració aprofundida del senyor en qüestió i dels nostres temps i les nostres misèries col·lectives passades i presents. Em temo que el tema ja pertany a l'ahir i aviat serà oblidat per qüestions més frívoles o més urgents, així que deixaré l'aprofundiment per a una altra ocasió:

Aquest vers és el present.
El vers que heu llegit ja és el passat
- ja ha quedat enrera després de la lectura.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra
percepció.
Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.

Joan Brossa

El present d'ahir és passat avui, doncs, i les paraules són aquí, tant si les llegiu com si no, però també són modificables, interpretables i oblidables, més enllà de les intencions brossianes de perdurabilitat.

Els anys -ahir en vaig fer un més- donen una perspectiva una mica decebedora damunt de la realitat, però també una certa tranquil·litat interior, en constatar que les coses -i les persones- són com són i no com ens agradaria que fossin. Els Samaranchs i els Fouchés i tants d'altres sobreviuen i triomfen per molts motius, que ara serien llargs d'enumerar i que fins i tot podrien desvetllar noves reticències si no encertava del tot la manera d'explicar-los per escrit. Les Itziars González, en el ja improbable cas que arribin a regidores, es cremen o les cremen, sense que la societat benpensant de dretes o esquerres hi faci massa cosa. 

Condemnar els samaranchs al foc etern i gaudir d'olimpíades i d'altres esdeveniments de circ modern, amb fruïció col·lectiva desacomplexada, és una contradicció de tantes com ens bressolen durant la vida. El mateix quan es parla dels negreros comillencs i s'obliden tants mecenatges nostrats que generen avui turisme gaudinòfil i badoqueria majoritària, subvencionats amb fortunes d'origen amoral o inquietant. En tot cas ens movem entre contradiccions i incoherències i els dogmàtics fan més por que els corruptes, vegis la història. I no només la gran història sinó les mateixes històries familiars i veïnals que sovint maquillem i arreglem segons toca i ens agrada creure. I és que els corruptes es poden convèncer o subornar si cal, i els dogmàtics ortodoxos acaben tallant caps a tort i a dret de forma indiscriminada.

Tot això ho sabia molt bé la generació dels meus pares i avis, que havien vist i patit la guerra més enllà d'haver-la llegit als llibres o mirat als vídeos. Hi havia quan jo era petita un gran afany de subsistir en pau i una gran desconfiança vers les ideologies diverses. Parlo de la bona gent humil, no dels poders fatxendes o dels resistents revanxistes. Havien estat potser d'esquerres, de bona fe. O de dretes, pel fet que a casa seva potser anaven a missa i passaven el rosari. Havien vist grans canvis de camisa per tot arreu, abans, durant i després. I barbaritats per tot arreu, només que uns van tenir més temps per fer-ne que no pas els altres. Alguns d'ells havien amagat falangistes i capellans, i més endavant van haver d'anar a demanar avals de falangistes i capellans. Els líders de prestigi van guillar aviat nord enllà, alguns van tenir sort i van morir de vells o van retornar amb la transició, en olor de multitud, i la resta es va quedar com es va quedar o va rebre bastonades -i trets- a tort i a dret -literalment parlant-.

L'incòmode, lúcid i genial Pere Quart va escriure aquell Romanço del fill de vídua que van popularitzar els Tres Tambors, encara que més endavant el van cantar d'altres, fent, fins i tot, uns molt desafortunats canvis en la lletra per tal d'actualitzar-la, cosa impossible, ja que la lletra aleshores perd tota la gràcia testimonial, i que reflectia de forma irònica com un xicot petit burgès s'adaptava a la realitat del moment:

Amb teatre a veure Capri i de cine, quan hi vaig,
servidor, per poc que paguin, prefereix les d'art i assaig.
En política som neutres, però no votem en blanc
ella vota en Tarragona i jo voto en Samaranch...



(...) Però sóc catalanista, i a casa amb la mamà/ quan no hi ha visites parlo sempre en català...



Ara potser hauríem de cantar:

Vaig cada dissabte al Verdi a veure cine del bo,
tinc un blog que és molt polèmic, i llegeixo en Quim Monzó.
La política ens agrada, i sempre hi fiquem el nas,
jo trio Herrera o Montilla, ella tria el senyor Mas...


(...) Però sóc independentista i vull participar/ com que no em costa ni un euro avui aniré a votar...

11 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Molt bé, Júlia, "l'aggiornamento" del text. I la reflexió de la qual deriva.
Vaig veure determinats comentaris al post que dius, amb estupor. Sort que tu saps escriure.

Allau ha dit...

Gràcies, Júlia, per relativitzar un cop més les coses i fer-nos veure que en tota persona hi ha matisos.

Veig que has canviat la decoració i ara t'has fet rateta de ciutat.

Ah, i per molts anys!

zel ha dit...

Ostres, poc més puc afegir, perquè les incongruències col.lectives, les nostres incloses, les has reflectit molt bé...

GLÒRIA ha dit...

Descrius perfectament una època però saps que no només els liders varen fugir nord enllà. També varen haver de marxar moltes de les bones gents humils, alguns fent una estada a Argelés, gent gairebé illetrada que en quatre dies fregaven terres, treballaven a fàbriques. I tot, això sí, en francés perquè només a Catalunya canviem el nostre idioma amb els estrangers. I encara gràcies.
Per molts anys, Júlia!

Júlia ha dit...

Gràcies, Xiruquero!

Júlia ha dit...

Gràcies, Allau!!!

Júlia ha dit...

Ai, Zel, en tenim tantes!!!

Júlia ha dit...

Glòria, potser no m'he explicat bé, evidentment, però el 'poble' no va fugir en les mateixes condicions, ni de bon tros, que els qui manaven, alguns ni tan sols van poder fugir.

Júlia ha dit...

Per cert, a la Catalunya francesa ja ni sabem què és, això de l'idioma propi.

F.Puigcarbó ha dit...

tnes l'habilitat de dir las coses de manera que reblant en el clau ningú es pugui molestar, deu ser que ets mestra o sàvia, jo sóc massa barroer explicant-les i després la gent se m'enprenya. En Pere Quart, ja que el cites, no havia arrossegat mai ni un duro, però era un bon vivant i prou posa solta, explicava el seu nebot l`ignasi que fins i tot havien fet pilores a un banc amb lletres de canvi. Ho dic per la mitificaciò del personatge que com tot en molts aspectes deixava molt que desitjar.

Júlia ha dit...

Francesc, no creguis, que a vegades també 'se m'han enfadat' i per això miro de no parlar massa de putílica. Sobre Pere Quart, estic d'acord amb tu, no voldria mitificar-lo, precisament sóc anti-mites, però també em sap greu que 'en els seus temps' patís la síndrome monoespriuenca i se'l considerès un secundari 'graciós' -pel que fa a la literatura-.

No deixava de ser, com la majoria dels de la cultureta, un nen de casa bona 'vingut a menys'.