Anomia post santjordiana

Havia escrit un llarg i profund post sobre el senyor Samaranch, fent referència al d'en Francesc Puigcarbó que tantes visites va propiciar i que es va interpretar per alguns benvolguts blogaires participatius com una mena de defensa del personatge quan, en realitat, era una valoració aprofundida del senyor en qüestió i dels nostres temps i les nostres misèries col·lectives passades i presents. Em temo que el tema ja pertany a l'ahir i aviat serà oblidat per qüestions més frívoles o més urgents, així que deixaré l'aprofundiment per a una altra ocasió:

Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat

- ja ha quedat enrera després de la lectura.

La resta del poema és el futur,

que existeix fora de la vostra

percepció.

Els mots

són aquí, tant si els llegiu

com no. I cap poder terrestre

no ho pot modificar.

Joan Brossa

El present d'ahir és passat avui, doncs, i les paraules són aquí, tant si les llegiu com si no, però també són modificables, interpretables i oblidables, més enllà de les intencions brossianes de perdurabilitat.

Els anys -ahir en vaig fer un més- donen una perspectiva una mica decebedora damunt de la realitat, però també una certa tranquil·litat interior, en constatar que les coses -i les persones- són com són i no com ens agradaria que fossin. Els Samaranchs i els Fouchés i tants d'altres sobreviuen i triomfen per molts motius, que ara serien llargs d'enumerar i que fins i tot podrien desvetllar noves reticències si no encertava del tot la manera d'explicar-los per escrit. Les Itziars González, en el ja improbable cas que arribin a regidores, es cremen o les cremen, sense que la societat benpensant de dretes o esquerres hi faci massa cosa. 

Condemnar els samaranchs al foc etern i gaudir d'olimpíades i d'altres esdeveniments de circ modern, amb fruïció col·lectiva desacomplexada, és una contradicció de tantes com ens bressolen durant la vida. El mateix quan es parla dels negreros comillencs i s'obliden tants mecenatges nostrats que generen avui turisme gaudinòfil i badoqueria majoritària, subvencionats amb fortunes d'origen amoral o inquietant. En tot cas ens movem entre contradiccions i incoherències i els dogmàtics fan més por que els corruptes, vegis la història. I no només la gran història sinó les mateixes històries familiars i veïnals que sovint maquillem i arreglem segons toca i ens agrada creure. I és que els corruptes es poden convèncer o subornar si cal, i els dogmàtics ortodoxos acaben tallant caps a tort i a dret de forma indiscriminada.

Tot això ho sabia molt bé la generació dels meus pares i avis, que havien vist i patit la guerra més enllà d'haver-la llegit als llibres o mirat als vídeos. Hi havia quan jo era petita un gran afany de subsistir en pau i una gran desconfiança vers les ideologies diverses. Parlo de la bona gent humil, no dels poders fatxendes o dels resistents revanxistes. Havien estat potser d'esquerres, de bona fe. O de dretes, pel fet que a casa seva potser anaven a missa i passaven el rosari. Havien vist grans canvis de camisa per tot arreu, abans, durant i després. I barbaritats per tot arreu, només que uns van tenir més temps per fer-ne que no pas els altres. Alguns d'ells havien amagat falangistes i capellans, i més endavant van haver d'anar a demanar avals de falangistes i capellans. Els líders de prestigi van guillar aviat nord enllà, alguns van tenir sort i van morir de vells o van retornar amb la transició, en olor de multitud, i la resta es va quedar com es va quedar o va rebre bastonades -i trets- a tort i a dret -literalment parlant-.

L'incòmode, lúcid i genial Pere Quart va escriure aquell Romanço del fill de vídua que van popularitzar els Tres Tambors, encara que més endavant el van cantar d'altres, fent, fins i tot, uns molt desafortunats canvis en la lletra per tal d'actualitzar-la, cosa impossible, ja que la lletra aleshores perd tota la gràcia testimonial, i que reflectia de forma irònica com un xicot petit burgès s'adaptava a la realitat del moment:

Amb teatre a veure Capri i de cine, quan hi vaig,
servidor, per poc que paguin, prefereix les d'art i assaig.
En política som neutres, però no votem en blanc
ella vota en Tarragona i jo voto en Samaranch...



(...) Però sóc catalanista, i a casa amb la mamà/ quan no hi ha visites parlo sempre en català...



Ara potser hauríem de cantar:

Vaig cada dissabte al Verdi a veure cine del bo,

tinc un blog que és molt polèmic, i llegeixo en Quim Monzó.

La política ens agrada, i sempre hi fiquem el nas,

jo trio Herrera o Montilla, ella tria el senyor Mas...


(...) Però sóc independentista i vull participar/ com que no em costa ni un euro avui aniré a votar...