5.8.10

Ciutat sense pietat



El panorama estival de la televisió acostuma a ser decebedor. En èpoques passades seguien una mica el tarannà dels cinemes de barri i ens oferien allò que la gent del temps dels meus pares anomenava reprises, pel·lícules antigues que feia temps que no es veien.

L'altre dia, per casualitat i xamba, en un canal d'aquests una mica esotèrics, em vaig ensopegar amb una pel·lícula en blanc i negre que no coneixia, Ciutat sense pietat, una pel·lícula de direcció alemanya protagonitzada per Kirk Douglas i amb una joveníssima Christine Kaufmann, una actriu que va començar amb molta empenta, es va casar amb  Tony Curtis i després no va treballar massa, encara que sembla que al seu país continua fent, sobretot, televisió.

Crec que aquesta pel·lícula no es devia passar al cinema a casa nostra, en l'època, a causa de la seva temàtica. Ignoro si més endavant la van projectar en alguna ocasió. La història planteja un conflicte de valors, s'esdevé després de la guerra, en una d'aquests ciutats provincianes típiques de tot arreu, tafaneres i tancades, en aquest cas, alemanya. Una adolescent una mica eixelebrada es violada per quatre joves soldats americans embriacs, de les tropes ocupants. L'advocat militar, interpretat per Douglas, vol que els nois siguin castigats, però no pas que els condemnin a mort, i demana al pare de la noia que aquesta no vagi a declarar, ja que, segons la llei, aleshores no es pot demanar la màxima pena.

El pare, que ignora les criaturades de la noia, vol venjança i la fa anar al judici. L'advocat es veu obligat a desfer la imatge de noia innocent de la xicota, que corria per la vora del llac despullada, fent broma amb el promès i que també es distreia excitant un veí vell i voyeur. La noia no pot suportar la pressió damunt de la seva reputació i es retira del judici, els soldats són condemnats a més de vint anys, però no pas a mort, tal com volia l'advocat. 

La noia intenta fugir del poble amb el seu amic, un jovenet, però la mare d'aquest el fa aturar per la polícia, pel fet que ha agafat diners de casa. La noia, desesperada, acaba per suicidar-se i l'advocat, que ha intentat solucions de compromís, és rebutjat per tothom i marxa, avorrit, del poble. Un poble que ha omplert la sala del judici quan hi havia un escàndol previst o penes de mort en perspectiva, però que no té cap interès en la història quan tot sembla que s'acabarà sense sang ni fetge.

La vaig trobar una pel·lícula molt interessant, en la línia d'altres que va interpretar Douglas, com Camins de Glòria o el mateix Espartac. Potser hores d'ara el final es pot trobar massa previsible, els suïcidi sempre és un efecte recurrent quan no es vol acabar una història amb un final feliç o anodí, les heroïnes antigues de ficció amb una conducta poc convencional acaben sovint suïcidades pels seus creadors, altrament no se sap què fer-ne.

La pel·lícula és dura amb el poble, amb la gent en massa, disposada a sucar pa en els escàndols. També ho és amb els xicots, uns desgraciats sense seny, tan sols un d'ells sembla una mica conscient de la situació, amb la noia, eixelabrada i incapaç de prendre una decisió per ella mateixa o amb el seu xicot, covard davant de la família, i també amb aquest pare que viu als llimbs i que vol més venjança que no pas justícia.

La solitud de l'advocat, que acaba marxant del poble rebutjat i fastiguejat, és impressionant. Bé, al menys vaig ensopegar-me amb una pel·lícula interessant que, a més, no coneixia. La banda sonora, una mica reiterativa, compta amb una cançó amb el mateix títol que la pel·lícula que va ser molt popular.

2 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

Ja es estrany a l'Agost aconseguir veure una pel·lícula interessant.
Veig que has canviat la plantilla, aquesta queda molt bé.

salut

Júlia ha dit...

És que tinc temps, Francesc, i vaig fent proves amb les plantilletes. I això que no m'agraden massa els canvis...