Sor Crescència i el peix feliç

Ahir, per casualitat, vaig despertar-me molt aviat, vaig posar la ràdio i em vaig ensopegar amb un programa dedicat a evocar músics catalans, un programa de Jordi Roura, incombustible músic dedicat a aquests temes i molts d'altres, relacionats amb la música popular. D'aquestes coses te n'assabentes per casualitat, és clar, perquè la promoció acostuma a ser molt feble, quan n'hi ha alguna. Fa algun temps, també per casualitat, em vaig ensopegar a les hores caniculars amb uns altres programes que estaven dedicats a orquestres de casa, en aquell cas a Catalunya Ràdio. En fi, així és el món, també el nostre. De desagraïts, l'infern n'és ple...

El programa es diu Noms Propis, s'emet els dissabtes i diumenges de set a vuit del matí i el d'ahir estava dedicat a Dodó Escolà. Aquest músic divertit i irrepetible, amb qui tanta gresca vam fer de jovenets, es va retirar, pel que van explicar, cap als anys setanta, encara jove, per dedicar-se a afers comercials i va morir fa cinc o sis anys, ja gran, sense que la seva mort tingués massa ressò mediàtic. Dodó Escolà portava una orquestra magnífica, va ser l'autor de grans èxits del moment, com El Otorrinolaringólogo, Personalidad i aquella cançó que avui censurarien i que ell mateix sembla que va deixar de cantar per raons òbvies, encara que crec que avui s'ha d'escoltar en clau surrealista i de l'època, Què pasa en el Congo? Que al blanco que pillan lo hacen mondongo.Recordo que anys després també en vam escoltar una, amb rerefons polític-humorístic, en aquell cas traduïda, que parlava del Mao, los guardias rojos que me miran de reojo. Bé, l'humor negre amb referències a l'actualitat pot agradar o no, però és una opció.

Un dels èxits grans de Dodó Escolà va ser allò del peix feliç, tan divertit, que sembla ben bé una cançó infantil de rotllana. Escolà era un  showman, feia acudits, brometes, efectes especials amb la veu... El cas és que per aquestes associacions d'idees que quan més anys fas, més s'esdevenen, la cançó em va recordar Sor Crescència. Vaig a anar a escola a un cole de monges del barri, en aquella època les escoles públiques eren molt poques i a les de l'Ajuntament feia falta endoll per entrar-hi, així que la majoria de gent havia de recórrer a les privades. L'escola de monges del meu barri sempre va ser força popular, cap als seixanta va eliminar el classisme i ara és una fundació que acull molta gent diversa de tot arreu (vull dir que també és un tòpic això de que les concertades no tenen immigració, en tot cas depèn del barri on es troben). N'ignoro el motiu i segurament la qüestió podria motivar un estudi aprofundit, però en la meva època infantil les monges que tallaven el bacallà eren basques i les catalanes eren les mes velletes i residuals, amb un estil ja molt passat de moda. És el que passa a qualsevol grup humà, pugen els joves i els grans són marginats. Una d'aquestes monges grans i decadents, que potser havia tingut els seus moments de pes específic a l'escola en el passat, era Sor Crescència.

Sor Crescència es limitava a ensenyar-nos labors i tenia molt mal geni. Recordo que un dels seus penjaments habituals, quan contemplava els nostres defectes cosidors (personalment sempre he estat força negada en temes d'aquest tipus), era dir-nos: Bunyoleres!!!! Sovint, mentre cosíem, algú passava el rosari o llegia un llibre pietós amb ensenyaments morals, al més pur estil monàstic, encara que el silenci era molt relatiu i sempre hi havia un xiu-xiu de fons que exasperava la monja. A Sor Crescència, que ja era gran, les nenes més agosarades li prenien el pèl, hi havia qui passava el rosari llaurant, o sigui, saltant-se avemaries a dojo. Per Nadal, quan aquesta cançó del peix va estar de moda, i malgrat la suspicàcia de la monja, algú va tenir la idea d'acabar allò de Los peces en el río amb la tornada de la cançó de Dodó Escolà, cosa que provocava molta barrila, com podeu imaginar. Una altra brometa era respondre a les lletanies finals allargant l'essa final: ora pronobisssssssssss. En la intimitat, se la imitava sense compassió, i rèiem molt quan alguna nena amb grapa repetia aquell bunyoleres!!!! tan característic.

Quan jo treballava, després d'acabar l'escola, en un despatx, en ocasions anava a veure aquesta monja, que aleshores ja em produïa una gran tendresa. Li agradava que li expliquessis que la feina t'anava bé, que t'havien apujat el sou, coses així. Jo no tenia ni  divuit anys, aleshores, però em sentia molt gran i important, guanyant-me les garrofes. Ella es va cuidar mentre va viure de fer-me arribar una d'aquelles capelletes que anaven de casa en casa i també una revista que editava l'orde, Paz y Bien, i que portava notícies de les diferentes escoles que dirigien,a més d'acudits, receptes de cuina, fins i tot un consultori grafològic i fotografies de casaments d'ex-alumnes. Quan va morir ja es va acabar, allò de la capelleta i la revista, força digna per l'època, també es va deixar d'editar aviat.

Com que no tinc cap fotografia de Sor Crescència en penjo una de la Mare Ravell, fundadora de l'orde, catalana d'Arenys de Mar, vestida amb l'hàbit que portaven les monges, encara, en el meu temps i que també ha passat a la història. Avui hi ha poques monges a l'escola i van vestides normals. L'escola on vaig anar, que es deia en aquella època Colegio de la Consolación avui es diu Anna Ravell i en un intent igualitari s'han eliminat les referències explícites a la condició de monja de la pedagoga fundadora. Tant és, perquè la gent sempre n'havia dit les Monges del Sortidor i en l'actualitat, amb tant poques monges, ja només en diuen el cole del Sortidor, pel fet que es troba a la plaça d'aquest nom on, com també es prou conegut, ja fa molts anys que no hi ha el Sortidor famós, malgrat el seu record suri en la toponímia local.

Descansin en pau, Sor Crescència, Dodó Escolà i tants altres que formen part del meu imaginari sentimental. Que al cel ens puguem veure.