17.9.10

Humor negre sindical





Avui llegeixo al blog del Miquel que els diputats que facin vaga no tindran descomptes en el sou i en el blog del Francesc que l'UGT demana, a Andalusia, que els avis que tenen cura dels néts també se sumin a la vaga. Dues mostres més, ben surrealistes, de com ha davallat pel pendent dels despropòsits un sector que havíem reivindicat de forma fervent en els temps ombrívols.

És un tema del qual no es vol parlar massa, encara vivim amb aquell romanticisme retrospectiu de quan no teníem sindicats i en volíem, passa com amb això d'anar o no a votar per les eleccions, com que abans no ho podíem fer. Em recorda la inutilitat de la insistència familiar en què ens acabéssim el menjar del plat, de vegades excessiu, pel fet que feia temps havien passat gana. Els primers sindicalistes del meu sector eren, molts d'ells, gent coratjosa que feia doble jornada, que passava sovint per les escoles a informar de tot, que arranjava problemes i convocava assembles participatives, insistint en la necessitat de la participació. A moltes empreses eren els primers en rebre, quan hi havia vagues, que aleshores eren il·legals. És cert, vist en perspectiva, que també aleshores ens manipulaven la informació i portaven l'aigua al seu molí, però al menys pencaven i a les seves escoles eren respectats per la tasca professional, la majoria.

Avui hi ha un gran descontentament a l'entorn dels sindicats però no es gosa entomar el tema de forma directa i seriosa. Han hagut de ser les dretes més dretes les qui mencionessin, en un moment molt oportú o oportunista, el tema dels alliberats, dels diners que remenen i de molts altres detalls. La gent, en general, ja ho sabia, tot això. El problema no és qui ho diu sinó que volem saber si és cert i tenir informació amb números i dades a l'entorn d'aquest tema, encara poc esventat i poc transparent.

No negaré que hi ha una minoria de sindicalistes honrats i treballadors, lúcids i responsables, en conec alguns i algunes. Però el sector ha donat cabuda a molts ganduls, també, m'he trobat a persones que m'han confessat que estaven tipes de la feina i de les criatures i s'havien pogut col·locar al sindicat. Mentre es demana renovació en el camp de la política de partit, els líders sindicals fa anys que són els mateixos i viuen encara en el passat, utilitzant un llenguatge que ja ha quedat una mica arnat.  Avui, en moltes empreses, l'enllaç sindical és intocable, el darrer en anar al carrer, a l'inrevés del que passava en temps difícils.

Això és dolent per al sindicalisme i haurien de ser les persones de dins, responsables, que, com insisteixo, encara n'hi ha, aquelles que intentessin renovar i millorar el tema. No pot ser que aquesta gent que té mitges jornades i horetes per al tema sindical, alliberada o mig alliberada, faci servir aquestes estonetes per a aspectes personals i particulars, amb tot el morro. Els sindicats han de ser austers i fer el que han de fer i no dedicar-se a coses que no els toquen, com ara temes immobiliaris o cursets subvencionats.

A l'escola ja feia temps que la majoria de gent no creia en els sindicats, després de diferents enredades. Jo vaig patir una època de descens brutal de la natalitat, amb pèrdua de moltes places escolars i la seva actuació va resultar lamentable. De tota manera, encara quedava aquell sentiment de que eren els únics que feien alguna cosa. En l'ensenyament, com en molts sectors professionals, hi ha malestar des de fa temps i la veritat és que hem estat incapaços d'organitzar-nos de forma més innovadora i dinàmica, més enllà de seguir les consignes sindicals, cada vegada més -també- oportunistes.

Els sindicats han tingut els èxits i les mogudes importants a les grans empreses, públiques i privades. Les petites han hagut de patir sovint el seu oblit o indiferència, quan anaven mal dades. La vaga, que era un mitjà de lluita per perjudicar els amos i que comportava molts riscos, ara s'ha trasformat en un instrument utilitzat, sobretot, per aquells que tenen -tenim- feina i sou assegurat -avui, un privilegi- i sovint per motius ben frívols. Sembla que no s'entra a valorar la necessitat de perjudicar terceres persones que no tenen res a veure amb la problemàtica: mares i pares treballadors, gent que es mou amb transport públic amunt i avall... En el context actual, tan diferent del del passat, la vaga s'ha de reconsiderar. El que acaba passant és que s'estableix una línia perillosa entre uns treballadors privilegiats, molts dels quals, funcionaris, i la resta, molts dels quals amb contractes temporals i sense cap possibilitat de protestar de res ni de solidaritzar-se.

Ja veurem com anirà la vaga general, crec que no tindrà un gran èxit i que aquells que hi vagin, en empreses grans, serà perquè sovint es veuran condicionats per la resta, no és fàcil conviure en el món laboral amb persones molt mentalitzades sobre el tema i amb poder de convocatòria i al capdavall de vegades val més no discutir i perdre uns calerons que tenir problemes o  quedar com un fatxa. I no entraré en el tema dels piquets informatius. Però, vaja, la vida dóna moltes sorpreses.


No sé pas que pensarien els coratjosos i admirats herois obrers de Vasco Pratolini si contemplessin el context actual.

20 comentaris:

Clidice ha dit...

Avui no et discutiré ni una sola línia ;) però m'ha emocionat i tot veure el Metello a l'encapçalament. Fa tants d'anys que el vaig llegir que ni el recordo! Potser que el recuperi, ni que sigui per la cosa sentimental :) Bon cap de setmana!

Júlia ha dit...

Òndia, Clídice, amb el que m'agraden les polèmiques de bon rotllo que tenim, he, he.

Recordo molt els llibres de Pratolini, jo també els vull rellegir, em temo que alguns els vaig deixar i no han tornat, tot un món i tota una època.

Allò eren sindicalistes.

Júlia ha dit...

Hi ha molt bones pelis italianes sobre els llibres de Pratolini, però no he tingut ocasió de veure-les, de moment.

Clidice ha dit...

reconec que m'he de posar amb la "mula" (;P) a la recerca i captura d'aquest material, ho tinc una mica abandonat, la veritat, però és que una no dóna per tanta cosa :(

Albert B. i R. ha dit...

A l'empresa on treballo el paper dels sindicats és senzillament lamentable. Només es dediquen a envair mails dient què fa malament la companyia però res de trobar-hi solucions. Justament per qui la convocava em vaig estar pensant fins i tot si anar a la vaga, però finalment sí hi aniré, ni que sigui per fotre aquest govern socialista ple d'icompetents que carreguen la crisi contra tots nosaltres.

Júlia ha dit...

Albert, això és el que sol passar, hi ha un descontent sense massa recursos per canalitzar-lo i per això se'ls dóna suport, és un problema tot plegat. Normalment en treuen més alliberats i beneficis corporatius i la resta ens quedem igual.

Gregor ha dit...

M’ha agradat molt aquesta frase “La vaga, que era un mitjà de lluita per perjudicar els amos i que comportava molts riscos, ara s'ha transformat en un instrument utilitzat, sobretot, per aquells que tenen -tenim- feina i sou assegurat -avui, un privilegi- i sovint per motius ben frívols” , a mi aquesta vaga no m’agrada i no la penso fer, crec que hi ha moltes raons per fer-la però crec que precisament per això que la qüestió és més profunda, tindríem d’entrar en un debat de qualitat i aprofundiment democràtic, que realment es qüestionés tot el sistema començant pels sindicats i partits polítics, més que discutir sobre una reforma laboral. Els que hem treballat quasi sempre en precari ja sabem que això de l’acomiadament lliure i bastant barato ja existia, també recordo en una empresa que treballava que va haver un acomiadament massiu i improcedent i els de ccoo ens van dir que teníem raó però clar era anar a un advocat i entre la despesa i el que ens tornarien doncs que no valia la pena fer res. A mi també em fastidia el seguidisme que fan sindicats com la cnt i la cgt de les convocatòries dels 2 grans, la critiquen en plan que és una vaga light però es sumen, ja se que ells voldrien la vaga general revolucionaria i jo també però el primer que es tindria que revolucionar és el paper dels sindicats. A mi tan el tema de la vaga com el de la independència em semblen similars, hi ha moltes raons per independitzar-se però a canvi de que, de continuar amb una mitja democràcia però només catalana, doncs jo crec que sinó va lligat amb un procés de transformació social no val la pena, quan dic transformació social no és carregar-se el capitalisme sinó més democràcia, educació de qualitat per tothom, lluitar contra la pobresa, que la recerca repercuteixi en la societat, cultura de qualitat per tothom, etc...
Per cert ara estic llegint molt sobre la vaga general a Barcelona de 1906, i jolin quina vaga, crec que va ser igual o pitjor que la setmana tràgica.

Josep Porcar ha dit...

Bon apunt. Vaig comprovant als mitjans i als blogs que, com era d'esperar, el tema de la vaga contra la reforma laboral s'està transformant en un debat a favor de la reforma sindical. Com tu dius, molt oportú i oportunista, però, cal dir-ho, ben merescut també, per la inoperància i el seguidisme tan lamentable dels Candidos i dels Totxos durant els últims anys. Salutacions.

Deric ha dit...

la vaga no servirà per res, com la de funcionaris...

GLÒRIA ha dit...

MOLT BON ARTICLE, TAMBÉ MOL DUT -PER AIXÒ ÉS BO- SOBRE VAGUISTES I SINDICATS.
T'HE DEIXAT UN COMENTARI AL POST ON PARLES DE LA GUERRA CIVIL. DE SOLDATS I DE GUERRES?
SALUTACIONS, JÚLIA

Júlia ha dit...

Gregor, abans la situació era molt més dura, en l'època que parles i fins fa quatre dies, per això tanta frivolitat em sembla una falta de respecte pels antics lluitadors.

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Josep, fa falta un debat aprofundit sobre moltes coses que es mouen per inèrcia, en la nostra societat, malauradament sembla que no som capaços d'entrar a fons en segons quins temes. Massa tips, que deia el meu pare.

Júlia ha dit...

Gràcies, Glòria, són temes controvertits, però no hauríem de tenir por als debats i fer-los amb serenitat i defugint els tòpics.

Júlia ha dit...

Deric, és que un altre tema és que les vagues, al menys fa temps, es feien amb uns objectius previs molt clars i s'establien uns mínims per tornar a treballar. Ara són una geniada i poca cosa més. I una demostració dels sindicats com volem dir: ep, encara ens fan cas i podem treure la gent al carrer.

Júlia ha dit...

Casualitats de la vida, precisament avui Moran, a La Vanguardia, menciona la pel·lícula 'Crónica familiar'...

Galderich ha dit...

Júlia,

Tens raó amb el que dius però és curiós que això mateix que tu dius d'una manera racional sigui escampat per tot arreu precisament per ensorrar la vaga des de mitjans no tant conscients com tu.

És curiós que només parlin del sou dels diputats (després es queixaran per què ningú els vota!) i del sindicalista d'Andalusia i la vaga dels avis i no dels motius (dels molts que n'hi ha) per fer vaga.

Sembla com si govern (compta, que si es fa vaga erosionem el govern i vindrà el PP!) i els mitjans de comunicació s'hagin posat d'acord per aigualir una vaga contra unes mesures que ha pres el govern que a qui perjudica no és ni als grans grups empresarials ni als bancs... sinó als de sempre.

Si els sindicats són un fracas és un tema colateral però ara no és el tema principal perquè el que importa és que el govern percebi que hi ha una preocupació i un descontentament palpable. Per això els interessa que ningú s'afegeixi a la vaga.

Júlia ha dit...

Galderich, el tema és molt complicant, hi ha solucions? Quines? Què s'ha de demanar al govern?

Personalment he tingut molts desenganys amb els sindicats, crec que només busquen -els grans- demostrar el seu poder -encara- de convocatòria.

No crec que sigui un tema colateral, s'han desprestigiat i això és molt greu.

Ja he dit la meva opinió sobre les vagues actuals en el post, així que no em repetiré.

Un altre tema és que la 'societat civil' no siguem capaços de fer res pel nostre compte ni de pensar en nous mitjans de lluita 'obrera'. Però, queden obrers 'de casa', encara?

Galderich ha dit...

El problema és autoanomenar-nos obrers per les connotacions industrials que té. Estem en un país on el sector terciari és molt fort i aquestes nomenclatures a molts els sona com d'un altre món.

Crec que el tema és la "societat civil" que ha de respondre d'una manera forta. Però com i qui ho organitza. Aquí ve quan els sindicats distorsionen el tema.

Malgrat tot, aquest debat em recorda el tema de la manifestació del 10 de juliol. El partits (parlamentaris i aspirants) han malmès una vegada més la força de la raó.

És un cas una mica paral·lel... però què hem de fer, quedar-nos a casa per culpa dels impresentables?

Júlia ha dit...

Ui, Galderich, això sí que no ho sé, no tinc resposta i com que estic jubilada -i no cuido néts perquè no en tinc- no em trobo amb el dilema d'haver de decidir, hi haurà molta divisió, em sembla, pel que sento per part de gent de l'escola.

A més, em sembla que no analitzem prou bé com discriminem sectors treballadors molt desafavorits que no tenen feina fixa ni possibilitats de fer res sense grans riscos, al capdavall, com crec, la vaga s'ha convertit en un recurs dels qui tenen feina segura, això també em neguiteja de fa temps. M'he sentit malament quan la mare que havia d'anar a fer neteges sense assegurança trobava l'escola tancada... per exemple.

Es podrien fer manifestacions i debats sense recórrer a la vaga, però sembla que això 'no ven'.

A més, el fet d'haver ajornat la vaga per després 'de vacances' també fa riure, o plorar.

Gabriel ha dit...

Enhorabona pel post. Gairebé subscriuria bona part del que dius...

Un exemple: on treballo la representant sindical del comité d'empresa curiosament té un càrrec de coordinadora. Sempre penso que això perverteix el seu paper ja que si ha d'escombrar a alguna banda, està clar que escombrarà del cantó de l'empresa per no perdre el seu estatus i mentrestant somriurà als sindicats.
Tens tota la raó en el teu darrer comentari:
ens hem fixat en les dates de la vaga?
No hauria sigut més lògic fer-la abans que s'aprovés la maleïda reforma laboral?
No creieu que tot plegat només serà una nova farsa per intentar canalitzar un descontentament d'una societat cada cop més adormida. Dic que és una farsa ja que les vagues de debò s'han de fer per conseguir uns objectius i pressionar a una empresa o un Govern per evitar el que ha passat: una reforma laboral aprovada.
De què serveix una vaga general si la reforma laboral ja està aprovada i no la canviarà ningú?
Confesso que el meu cor em diu que faci la vaga i el meu cervell em diu que no.
Lamentable davant tot plegat també crec que és necessari que la gent pugui demostrar el seu descontentament, tot i que en el fons som conscients que no servirà per res.