VAGUES PER CONVÈNCER ELS CONVENÇUTS

Ja fa molt de temps que caldria endegar un debat seriós sobre el dret de vaga en el present. El tema s'ha sacralitzat en excés i avui costa parlar de segons què sense desvetllar inquietuds de qui sigui. 

Demà es farà aquesta estranya vaga feminista. La situació de les dones és molt diversa, em temo que les més explotades, moltes de les quals d'origen estranger, no ens enganyem, són aquelles que més dificultats tindran per a fer vaga. A més a més, la convocatòria és diversa i confusa.

Fa uns dies una noia jove que té responsabilitats en el moviment feminista actual comentava per la tele, de forma molt visceral, que la vaga és un gran instrument i que no s'hi pot renunciar i evocava la de La Canadenca. Em pregunto perquè sempre surt aquella vaga i no en surten d'altres. Però també ho entenc, va ser una lluita mítica i que, a més a més, va tenir un bon final per als treballadors. Del que m'adono és que no es coneix el tema a fons, com que el 1919 farà cent anys de tot allò segurament que la informació serà més exacta i concreta. Els centenaris serveixen per recordar tot i que després tot es torna a oblidar.

Però l'època de la Vaga de la Canadenca era diferent i, evidentment, no es pot comparar aquella vaga amb la de demà. Quan la vaga perjudica un empresari que no vol negociar és, evidentment, una eina útil, sempre que els sindicats siguin responsables i bons negociadors. Avui no sé si és ben bé així.

Malauradament avui moltes vagues perjudiquen la gent que està pitjor, no es pot agafar el metro, no es poden dur les criatures a l'escola, coses així. Quan una vaga perjudica tercers, gent que està pitjor que qui la fa, em sembla que tot plegat precisa d'una reflexió que encara no estem, potser, en condicions d'endegar.

Demà la vaga, pel que sento, no serà unitària. Però, com pot ser unitària una vaga feminista, que fica al mateix sac gent molt diferent i en situacions molt variables? És que totes les dones pertanyem a la mateixa classe social? O és que això de la classe ja no existeix? No entenc el plantejament i hi ha molta divisió a tot arreu. Una vaga, a més a més, es planteja per aconseguir alguna cosa concreta, una millora laboral sobretot, clara i intel·ligible. És així, en aquest cas? 

Quan preguntes a les convençudes t'endeguen un sermó on es barregen moltes coses, maltractaments, dones mortes, diferències de sou... I, a més a més, sembla que s'ha d'exigir als homes que demà facin coses que normalment no fan, tot i que els convençuts i raonables ja les fan. He sentit una frase que em fa angúnia, els homes han d'ajudar. Hem de demanar ajuda als homes per poder fer vaga?

No m'imagino  com determinades treballadores d'origen estranger que tenen cura, per exemple, d'avis xarucs de casa nostra o de la neteja de locals diversos, sovint mal pagades i moltes vegades ni tan sols assegurades, poden demanar als marits, molts dels quals encara en un estadi cultural de masclisme resistent, que demà ajudin en la cura. 

Però, bé, no vull semblar escèptica ni descreguda. Demà serà un dia estrany, mal plantejat i poc clar pel que fa a com anirà el tema. En tot cas i fins i tot en el cas de què l'invent sigui un èxit, serveix d'alguna cosa un dia de vaga d'aquest tipus? 

Pàgines viscudes

L'altre dia vaig anar al teatre i em vaig trobar amb una parella coneguda, ella havia estat companya meva de feina, una persona excel·lent que aprecio molt perquè es tracta d'allò que podem definir com a bona persona.

El que passa és que pertany a una generació una mica més jove que la meva, que creu encara de bona fe que va canviar el món, militant del psuc en el seu bon temps i encara poc disposada a fer autocrítica d'un cert tipus d'esquerra.

Feia poc havia comentat a la meva filla, que m'acompanyava al teatre (entrades oferta de La Mercè, a meitat de preu, 18 euros):

-M'agradaria saber quanta gent ha vingut de franc, avui.

Fa uns dies vaig comentar en aquest blog la gran quantitat de persones que van de ros a tot arreu i que aconsegueixen entrades privilegiades a través de parents i coneguts.

-No, dona -em va respondre amb innocència la filla-, avui la gent ve per l'oferta de la Mercè.

Vaig fer aquest comentari a la meva antiga companya de feina i aquesta em va confessar, ja que no té cap mena de malícia:

-Nosaltres, nosaltres hem vingut tots de franc (quatre persones), i en tenim dues més però als altres els ha fet mandra de venir, si haguéssim sabut que veníeu...

Sembla que una persona de la família treballa en un diari o no sé on, el cas és que sempre tenen entrades de franc per anar a tot arreu. Aleshores vaig entrar a comentar el tema de la vaga i els sindicats i vaig criticar la mala imatge que donen els alliberats innecessaris. Em va explicar que el seu gendre, professor, també s'havia pogut col·locar als sindicats, ja que li agrada l'activitat artística i en l'ensenyament no s'hi podia dedicar prou. I alguna altra persona jove que coneixia, també. Vaig deduir que fent d'alliberat es treballa de forma menys intensiva que fent d'altres coses, pel context.

-És clar -va fer, amb mala consciència, davant de les meves crítiques anteriors al sector professional dels alliberats-, no està bé, però aquest jovent s'ha de buscar la vida, tot ha canviat molt, etcètera, etcètera.

Ella encara està en actiu, em va dir que era partidària de la vaga, l'única de l'escola que havia votat a favor i que per tant, no la faria, que la gent no estava prou mentalitzada. A l'escola del seu espòs, un centre d'aquests que en diríem una mica progres tothom en feia, que hi havia motius gruixuts. Jo li vaig dir que, per sort, jubilada no havia de decidir res però que no estava d'acord en fer una vaga a l'escola que perjudicava terceres persones, com ara mares treballadores molt humils que no podien fer vaga ni res semblant. Crec que no em va acabar d'entendre i em va mirar amb certa llàstima, pensant que m'havia tornat de dretes. Per cert, sempre recordo el doctor Zhivago, que opina, en la novel·la que professors i metges no han de fer vaga, per motius semblants als meus però més profunds i ben conjuminats.

La meva filla em va renyar, després, em va dir que durant la conversa m'havia fet un tip de ficar la pota. 

Humor negre sindical

Avui llegeixo al blog del Miquel que els diputats que facin vaga no tindran descomptes en el sou i en el blog del Francesc que l'UGT demana, a Andalusia, que els avis que tenen cura dels néts també se sumin a la vaga. Dues mostres més, ben surrealistes, de com ha davallat pel pendent dels despropòsits un sector que havíem reivindicat de forma fervent en els temps ombrívols.

És un tema del qual no es vol parlar massa, encara vivim amb aquell romanticisme retrospectiu de quan no teníem sindicats i en volíem, passa com amb això d'anar o no a votar per les eleccions, com que abans no ho podíem fer. Em recorda la inutilitat de la insistència familiar en què ens acabéssim el menjar del plat, de vegades excessiu, pel fet que feia temps havien passat gana. Els primers sindicalistes del meu sector eren, molts d'ells, gent coratjosa que feia doble jornada, que passava sovint per les escoles a informar de tot, que arranjava problemes i convocava assembles participatives, insistint en la necessitat de la participació. A moltes empreses eren els primers en rebre, quan hi havia vagues, que aleshores eren il·legals. És cert, vist en perspectiva, que també aleshores ens manipulaven la informació i portaven l'aigua al seu molí, però al menys pencaven i a les seves escoles eren respectats per la tasca professional, la majoria.

Avui hi ha un gran descontentament a l'entorn dels sindicats però no es gosa entomar el tema de forma directa i seriosa. Han hagut de ser les dretes més dretes les qui mencionessin, en un moment molt oportú o oportunista, el tema dels alliberats, dels diners que remenen i de molts altres detalls. La gent, en general, ja ho sabia, tot això. El problema no és qui ho diu sinó que volem saber si és cert i tenir informació amb números i dades a l'entorn d'aquest tema, encara poc esventat i poc transparent.

No negaré que hi ha una minoria de sindicalistes honrats i treballadors, lúcids i responsables, en conec alguns i algunes. Però el sector ha donat cabuda a molts ganduls, també, m'he trobat a persones que m'han confessat que estaven tipes de la feina i de les criatures i s'havien pogut col·locar al sindicat. Mentre es demana renovació en el camp de la política de partit, els líders sindicals fa anys que són els mateixos i viuen encara en el passat, utilitzant un llenguatge que ja ha quedat una mica arnat.  Avui, en moltes empreses, l'enllaç sindical és intocable, el darrer en anar al carrer, a l'inrevés del que passava en temps difícils.

Això és dolent per al sindicalisme i haurien de ser les persones de dins, responsables, que, com insisteixo, encara n'hi ha, aquelles que intentessin renovar i millorar el tema. No pot ser que aquesta gent que té mitges jornades i horetes per al tema sindical, alliberada o mig alliberada, faci servir aquestes estonetes per a aspectes personals i particulars, amb tot el morro. Els sindicats han de ser austers i fer el que han de fer i no dedicar-se a coses que no els toquen, com ara temes immobiliaris o cursets subvencionats.

A l'escola ja feia temps que la majoria de gent no creia en els sindicats, després de diferents enredades. Jo vaig patir una època de descens brutal de la natalitat, amb pèrdua de moltes places escolars i la seva actuació va resultar lamentable. De tota manera, encara quedava aquell sentiment de que eren els únics que feien alguna cosa. En l'ensenyament, com en molts sectors professionals, hi ha malestar des de fa temps i la veritat és que hem estat incapaços d'organitzar-nos de forma més innovadora i dinàmica, més enllà de seguir les consignes sindicals, cada vegada més -també- oportunistes.

Els sindicats han tingut els èxits i les mogudes importants a les grans empreses, públiques i privades. Les petites han hagut de patir sovint el seu oblit o indiferència, quan anaven mal dades. La vaga, que era un mitjà de lluita per perjudicar els amos i que comportava molts riscos, ara s'ha trasformat en un instrument utilitzat, sobretot, per aquells que tenen -tenim- feina i sou assegurat -avui, un privilegi- i sovint per motius ben frívols. Sembla que no s'entra a valorar la necessitat de perjudicar terceres persones que no tenen res a veure amb la problemàtica: mares i pares treballadors, gent que es mou amb transport públic amunt i avall... En el context actual, tan diferent del del passat, la vaga s'ha de reconsiderar. El que acaba passant és que s'estableix una línia perillosa entre uns treballadors privilegiats, molts dels quals, funcionaris, i la resta, molts dels quals amb contractes temporals i sense cap possibilitat de protestar de res ni de solidaritzar-se.

Ja veurem com anirà la vaga general, crec que no tindrà un gran èxit i que aquells que hi vagin, en empreses grans, serà perquè sovint es veuran condicionats per la resta, no és fàcil conviure en el món laboral amb persones molt mentalitzades sobre el tema i amb poder de convocatòria i al capdavall de vegades val més no discutir i perdre uns calerons que tenir problemes o  quedar com un fatxa. I no entraré en el tema dels piquets informatius. Però, vaja, la vida dóna moltes sorpreses.


No sé pas que pensarien els coratjosos i admirats herois obrers de Vasco Pratolini si contemplessin el context actual.

Preocupacions personals

Ja fa temps que intento bandejar al blog els temes espinosos o cantelluts, ço és, aquells que poden provocar malentesos i susceptibilitats, sobretot perquè escriure no és el mateix que parlar en directe, procediment que permet la puntualització immediata i, sobretot, perquè escric al blog, més que res, per divertir-me i distreure'm. De vegades m’he trobat, en algun comentari, i també quan participava als gloriosos fòrums de la UOC, que la gent entén, justament, el contrari del que vols dir, sigui perquè ha llegit en diagonal o perquè jo mateixa, escrivint de forma suposadament irònica, he provocat el malentès.

Sostinc que parlant la gent no s’entén, si no és que hi ha voluntat, no tant d’entendre’s com d’arribar a un consens. L’evolució ideològica i la comprensió envers els altres les donen, en general, els anys i les experiències, i jo mateixa em trobo amb el fet, inqüestionable, que penso sobre molts aspectes de la vida de forma ben diferent i molt més matisada que quan era jove. De tota manera, avui faré una excepció i que sigui el que l’atzar determini.

Així que, de forma una mica esglaonada, i sense sentar cap precedent, entro en matèria:

a) premis i memes
Aquest és un tema absolutament innocent, però el voldria comentar, perquè em trobo sovint amb el dilema. Des de fa temps, s’ha estès el costum, pels blogs, de proposar això que s’han dit memes, respostes a unes qüestions que algú, de forma enginyosa, planteja. El meme comporta una cadena, i s’han de nomenar tres, quatre o cinc blogaires més que el segueixin.

De la mateixa manera, s’ha establert un altre costum simpàtic, el de repartir premis a blogs visitats. Tot això, al principi, em motivava i em feia gràcia i il·lusió, per la novetat, però a la llarga, com que els meus passeigs blogaires són limitats, a causa del temps, i reiteratius, perquè una acaba fent costum de totes les seves activitats, m’he trobat amb què sempre acabava nomenant els qui m’havien nomenat, els quals, sovint, es trobaven en la mateixa situació. A més triar, moltes vegades, és trair, perquè sempre et deixes algú que t'has oblidat. Per això he decidit, i espero que ningú no se m’enfadi, no seguir aquestes cadenes, de moment.

Deric i Rafael, grans i interessants blogaires, m’han atorgat un d’aquests premis, que agraeixo moltíssim. Deric em menciona com una gran escriptora en la concessió, cosa que m’honora i que ja m’agradaria. Rafael com la mestra que no vaig tenir, cosa que també m’honora, encara que en alguns instants professionals he estat una mestra amb tantes limitacions, mal geni i incoherències com moltes altres. Espero que no els molesti la meva renúncia a seguir la cadena, em sabria greu.

b) vaga i vagues
Avui és gairebé obligatori esmentar la vaga de mestres, per la part que em toca. Admeto que vaig votar que no, a l’escola, per diferents motius, entre els quals, el més important, perquè crec que no era el moment, davant d’un document que és tan sols una proposta. Va sortir, per majoria, vaga, i a la vaga em vaig sumar, sobretot, també, perquè sumar-me a la immensa majoria bandejava problemes organitzatius i, a més, no em representava tampoc un greu dilema ètic.


Els problemes de l’escola crec que no s’entomen de forma adient per cap de les parts implicades, la veritat, i que el debat social va marejant la perdiu sense entrar a fons en molts aspectes seriosos, no tant de l’escola com de la nostra societat, en general, de la qual l’escola és reflex i mirall. Comparar l’escola nostra amb la finlandesa sense comparar, primer, les dues societats i els seus valors, em sembla una bestiesa, com m’ho va semblar fa anys aplicar directament el model d’immersió quebequià a casa nostra. Tan tontos som que no podem inventar el que ens cal, segons els nostres propis tarannàs i problemes? És com si jo volgués posar-me un modelet de la Judith Mascó perquè a ella li està molt bé; el modelet no semblaria el mateix, sinó una desafortunada caricatura i a mi em ridiculitzaria, ben segur. Si la dèria finlandesa ha servit per a quelcom, ha estat per finançar viatgets d’experts i polítics d’altura als països objecte d’estudi. D’experts, és clar, perquè als mestres de base encara no ens han pagat una bona estada, ni al Canadà ni a Finlàndia, per veure de què va la cosa i començar a fer bullir l'olla. Les solucions són senzilles, mirem cap a casa nostra i cap al passat seriós de l'escola republicana avançada, però, és clar, molta teoria buida se n'aniria en orris, aleshores.


Sobre la vaga i les vagues, penso que hauríem de revisar, en el context de l’època en què vivim, aquests procediments, vàlids i arriscats durant el segle XIX, quan la vaga la feien els obrers sobreexplotats, perjudicant amb l’aturada els empresaris poc dialogants. Ara, tot ha canviat molt, i la vaga la fem –la fan- les persones acomiadades d’alguna empresa, generalment gran, que ja no tenen res a perdre, i els funcionaris amb feina segura, cosa que em sembla un greuge comparatiu. Patrícia Gabancho, poc sospitosa, em sembla, d’adscripció a foscos interessos dretans, ho va comentar, l’altre dia, a la 2, molt millor que jo. En aquestes vagues no es perjudica l’empresari, sinó a tercers, normalment persones humils i modestes, encara més ara, que tantes mares treballen i han de faltar a feines en les quals, sovint, no poden exercir aquest dret. Això per no parlar de l'atur, és clar, perquè una vaga d'aturats és impensable i inoperant. Em ve al cap aquests dies l'opinió de Givago, el doctor poeta de Pasternak, quan, en una conversa aprofundida sobre política, bandeja la possibilitat de vaga per als metges raonant-ne la inconveniència social.


Per tot plegat, penso que des dels sindicats –entitats que també haurien de revisar a fons els seus mètodes i objectius- i des de tots els sectors socials caldria replantejar aquestes protestes i cercar altres formes d’acció que no perjudiquessin, sobretot, qui menys culpa té. A l’escola he proposat en més d’una ocasió aturar, per exemple, com a mida de pressió, sortides, visites i colònies, i d’altres mides diferents, sense èxit, cal dir-ho. Les manifestacions, per exemple, es poden fer més enllà de fer o no vagues i no entenc la insistència en fer bandera d’unes accions que durant anys van ser progressistes però que ara, segons crec, s’han fet elitistes i conservadores, com tantes altres coses del nostre temps. Hi ha gent que, davant de la dels transports, ha comentat que una protesta efectiva seria deixar pujar la gent als vehicles sense pagar, en lloc d'aturar el servei, per exemple (cosa que molts ja fan, això de no pagar, sense vaga pel mig, pel que observo, i sense massa reaccions en contra per part de les empreses afectades, i que comporta un greuge comparatiu per als cívics ciutadans complidors de les normes establertes). Que qüestionar certes vagues –no pas el dret de fer-les- t’etiqueti com a fatxa em sembla un despropòsit, derivat del fet d'haver establert dogmes nous intocables. També m’ho sembla, un despropòsit, que el sindicalisme s’hagi burocratitzat tant que es dediqui fins i tot a fer pisos, que la gent deixi definitivament la feina per alliberar-se i coses així, que han convertit els sindicats –els grans- gairebé en empreses de serveis i assessoraments. Sovint es critica que els dirigents polítics s’eternitzin al poder, però un repàs als sindicats palesa que fa molts i molts anys que hi ha els mateixos.

El dret de vaga, en certa manera, s’ha tornat, com dic, elitista, ja ho és des de fa anys, no es troba des de fa molt de temps a l’abast del treballador més explotat, de tantes senyores estrangeres dedicades al servei domèstic, a la cura dels vells, de tants paletes subcontractats que han de sobreviure com poden, dels repartidors de butà foranis, per exemple. Ni tampoc a l’abast dels treballadors d’empreses petites. De la mateixa manera, trobo absolutament inacceptable els talls de carreteres per reclamar el que sigui, un altre tema que caldria repassar des d'un punt de vista ètic seriós i en el context del present.


Tenia un tercer tema al calaix, però el deixaré per a un altre dia.