17.12.10

Ahir...



El que m'agrada més de les presentacions de llibres -meus- és poder-me retrobar amb persones d'èpoques i indrets molt diferents de la meva vida. Això sol ja paga la pena i, a més, ni que sigui de forma fràgil i temporal, poc mediàtica i modesta, una esdevé protagonista momentània de l'instant, cosa que sempre resulta agradable.

Les persones som molt poca cosa. Vistes des d'una alçada moderada ens convertim en formiguetes adelerades. El secret de l'èxit de moltes celebracions i rituals ve del fet de poder ser el protagonista d'un moment vital, ni que sigui de forma breu: aniversaris, comunions, casaments...

Els excessos de protagonisme poden conduir a un excés de vanitat, -vanitat que en petites dosis és, també, recomanable per tal de conservar l'autoestima-, i fins i tot a un cansament de tot plegat, com ha passat a molts famosos, en les darreres etapes de la seva vida. Penso en els darrers anys del cantant Jacques Brel, per exemple, però en podria trobar molts més exemples.

Hi ha persones que saben entomar la fama amb una gran dignitat, i estic pensant en els dos germans Muñoz, els d'Estopa, que m'han causat sempre una gran admiració, i no parlo del tema musical, doncs no hi entenc un borrall, sinó de la seva actitud davant de la vida, al menys fins ara. Quan gaudeixo d'aquests casos, pocs, en els quals algú continua sent autèntic malgrat la popularitat i els diners, em vénen sempre al cap les paraules d'aquell poema de Kipling, en la versió catalana que cantaven els enyorats Esquirols: si amb un rei mantens conversa i ell és ell i tu ets qui ets... Un altre cas, al menys pel que en podem copsar a través dels mitjans de comunicació, de senzillesa coherent, seria el de Guardiola.

No sé si és casualitat, però molts dels exemples de coherència vital sense fatxenderia que em vénen al cap són de gent més jove que no pas jo. Anys enrere tot era molt més formal i pompós, potser perquè tot era també, com la mateixa universitat, absolutament elitista. Malauradament, m'he ensopegat pel món amb casos de mediocritat fatxenda molt evidents i ridículs. Una actitud habitual és d'aquell que està xerrant amb tu, fins que veu que al lloc de trobada ha arribat algú de més fama o categoria i t'abandona, literalment parlant, per anar a fer currículum. El servilisme d'un gran nombre de gent davant del poder, els diners o la fama d'un altre, sempre m'ha produït una gran angúnia.

De vegades també m'ha passat confondre la timidesa d'algú amb orgull o fatxenderia. Fins i tot els rics, famosos i poderosos són, en ocasions, tímids i reservats. Més endavant, en alguna ocasió, he conegut més a fons la persona i m'he adonat de la injustícia dels meus prejudicis. En tot cas, les persones no som sempre de la mateixa manera, tenim alts i baixos, moments d'humilitat i moments de vanitat. 

Aquests dies, per circumstàncies òbvies, he estat parlant molt de llibres amb persones que escriuen i amb persones que llegeixen, que acostumen a ser les mateixes. Un dels problemes del moment, pel que fa a aquest tema, ve del fet que, com dic sovint amb ironia escriu més gent que no pas llegeix. I també de l'evidència que tot es fa per al moment, per al guany immediat, com passa amb aquests aparelles electrodomèstics que cada dia són més de nyigui-nyogui per poder generar un consum que s'autoalimenta. De la mateixa manera que les restes d'aparells malmesos formen muntanyes de deixalles, també els pobres llibres acaben per fer nosa.

En aquest context, pensar que algun llibre que he escrit i publicat pot tenir una difusió acceptable, per bo que sigui, resulta utòpic, gairebé. Fa poc algú em comentava el que s'havien gastat en promoció d'un títol d'èxit, en posar-lo a la venda. No tot és la promoció però, vaja, em temo que hi fa molt i que, com deia la peixatera del meu barri, allò que no es veu, no es ven. En tot cas, sobta el silenci que els mitjans grossos fan planar sobre la majoria del que es publica a casa nostra, més enllà de la producció dels grans grups editorials o dels personatges relacionats amb els mateixos mitjans de comunicació. Crec que en ocasions no és ni tan sols mala fe, és, sobretot, mandra de llegir i d'estar al cas. Surt per televisió? Déu li do glòria... És clar que també cal sortir-hi de forma continuada, a la tele, altrament l'efecte és efímer i dubtós.

En tot cas, al menys he tingut la satisfacció de veure alguns dels meus llibres en paper i  amb els tres darrers he fet presentacions amables, que m'han ajudat a retrobar amics i amigues. Crec que els llibres que he escrit i publicat són bons i interessants, queda lleig que ho digui jo mateixa, però he d'admetre que quan me'ls he rellegit no m'han produït aquella mena de vergonya que fa en ocasions rellegir els nostres textos, quan ha passat el temps. De vegades m'admiro d'haver escrit segons què, coses que ni tan sols recordo amb detall.

Ara bé, cada vegada tinc més dubtes en opinar sobre res. El meu admirat Txekhov deia que les obres d'art es dividien en dues categories, aquelles que li agradaven i aquelles que no i que, de fet, no coneixia cap altra criteri de selecció. Només cal rellegir crítiques sobre llibres una mica antigues per tal de veure que els gustos canvien. Nosaltres també canvíem i el pes de les opinions alienes, suposadament expertes, volguem o no, té molta força. En una xerrada sobre el tema, de fa més de vint anys, vaig escoltar un crític literari comentant que els valors literaris eren una mica com la borsa, pujaven i baixaven.

Nosaltres també canvíem al llarg de la vida, doncs, i canvien els nostres gustos. Les relectures ens porten a considerar i meditar en perquè un llibre ens va agradar o no i pel que fa a aquells que mantenen, per a nosaltres, el seu valor, sovint gaudim d'aspectes que no vam tenir en compte la primera vegada. Tot això val per a la literatura però també per a gairebé tot: pintura, cinema, fins i tot moda en el vestit o el pentinat. Tot és subjectiu, relatiu i temporal. I algunes coses queden, però també romanen trasformades pel temps, potser fins i tot millorades, en contemplar-les des de perspectives que no havíem considerat.

Els anys són un pes feixuc però per a moltes persones suposen també més saviesa, i no em refereixo a saviesa acadèmica, sinó a saviesa vital. Per això, i tot que alguns joves m'han discutit la qüestió per raons ben comprensibles, crec, com diu la dita, que el dimoni sap més coses per vell que no pas per ser dimoni.

El ressò dels llibres i, encara més, dels llibres escrits en català, és, avui, gairebé inexistent llevat dels casos que ja he comentat. De vegades ni tan sols no es troben a les llibreries, i els problemes de la distribució s'han agreujat després de la fallida de l'Arc de Berà. Vaig entrar fa uns dies en algunes llibreries grans a veure si veia els meus, que, evidentment, no vaig veure enlloc, i em va espantar el gran nombre de novetats o suposades novetats orientades al consum nadalenc. Aquesta és la grandesa i la misèria del nostre present d'excés inabastable i massificació cultural. Un parell de gavines o de coloms volant pel cel resultan boniques i poètiques, un grup immens d'aquestes aus colonitzant terrats, finestrals i balcons, fa, fins i tot, angúnia.

10 comentaris:

vpamies ha dit...

El món editorial és difícil. Hi ha moltes novetats, menys lectors dels que es voldria, poc espai a les botigues i una dificultat absoluta de romandre a les prestatgeries.

Aquesta no visibilitat sovint s'ha de suplir amb imaginació i molts esforços. Tant de les editorials com dels mateixos autors que s'han d'implicar en la promoció i venda del seu propi llibre.

En va alegrar veure que ahir l'epai de Catalònia quedava petit per acollir la presentació de la teva darrera novel·la. Bon símptoma!

Em va alegrar conèixer-te, després de tant de temps de llegir-nos i comentar-nos als blogs.

Penso, tornant al món editorial, que Internet ha d'acabar de tenir el seu espai i tindrà un paper important en la futura distribució dels llibres. Jo, crec que ja compro més llibres a través d'Internet que directament remenant lleixes de llibreries.

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Víctor, em va alegrar molt veure't 'en persona'.

Certament, sort d'internet. Com he comentat hi ha aspectes negatius però també molts de positius i, en tot cas, hem de viure amb el que toca.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Les teves consideracions sobre llibres, promocions, visibilitat, criteris canviants, etc. són encertades, al meu parer. No hi ha temps material per digerir el que es publica, i tampoc ganes d'organitzar aquest temps, que, ja ho sabem, és or i, per tant, més de cara a la cosa comercial.
És la realitat, encara que això vagi en detriment de la Literatura, que escric amb majúscula, la veritable Dama a qui servim. Ànims, que els necessitem.

Clidice ha dit...

Me n'alegro que anés tan bé :) Els que escriviu, sobretot en la nostra llengua, necessiteu moltes injeccions d'optimisme. I sobre els medis que no en fan cabal no cal amoïnar-s'hi massa, tampoc se n'adonen que han perdut la preeminència en qualsevol àmbit de la informació. Serà la Xarxa la nostra taula de salvacio? :)

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Teresa, és així però no per això abandonarem una tasca tan enriquidora i vocacional.

Júlia ha dit...

Gràcies, Clídice!

Puigcarbó ha dit...

Em va saber greu no poder venir, però estaba de cangur. Celebro que anés tot bé. Ara! a vendre.

Júlia ha dit...

Ui, Francesc, això és el més difícil...

pere ha dit...

Ahir vaig fer tard, però avui, amb la Joana, hem comprovat que el teu llibre queda ben visible. El deixo per aquest Nadal :-)

Saps que m'ha fet adonar que la literatura catalana no va bé? Que a Internet es poden trobar milers de d'e-books en castellà i poquíssims en català. em refereixo als piratejats, és clar, que són els que d'alguna manera mostren l'interés dels lectors. I precisament avui confirmava aquesta percepció amb un venedor de la Catalònia.

Júlia ha dit...

Pere, doncs me n'alegro, ja que d'aquí uns dies profetitzó que tornarà a 'invisibilitzar-se'.

Tens tota la raó, sobre la literatura catalana, fa temps que me n'adono. La fallida de l'Arc de Berà amb Ona no va ser un símptoma sinó una conseqüència de la malaltia. A moltes llibreries m'he adonat que el taulell dels llibres en català es va diluint.

Pel que fa als autors autòctons, ara molts dels castellans mediàtics publiquen de forma simultània en els dos idiomes, cosa que està bé -o no- però que també minva el pes dels de casa,pocs i mal avinguts.

Ahir mateix van donar el Sant Jordi, compara el soroll que fan a la tele -la nostra- quan surt el Planeta, amb aquest, que anys enrere deien que era 'el nostre Planeta' -ja no entro en el tema dels premis, només en el glamour de l'esdeveniment-.

I, certament, poca cosa per internet per piratejar, tot un altre símptoma.

Sempre he dit que s'havia de posar més pes en el tema cultural que no pas en el polític, era en el cultural i qualitatiu on guanyàvem punts, tant en televisió com en literatura o cançó. Ara, mediocritat per mediocritat, tothom va a allò que és més fàcil, jo inclosa.

El tema dóna per a un llarg debat i no em vull enrotllar, que hi tinc tendència i me'n vaig a Montgrony, a cercar les essències i l'esperit del Comte Arnau.