28.7.11

Elogi de la precarietat









Cada vegada em fa més mandra el canvi i el trasbals però hem fet fer a casa una pintadeta, que ja resultava gairebé inevitable, tot i que es pot viure sense pintar ni repintar res, evidentment.

El paisatge de la casa ha canviat i els interiors s'han convertit per pocs dies en una mena d'instal·lacions artístiques plenes de poesia improvisada, fetes amb materials com ara cartró i plàstic. L'olor de la casa també ha canviat. La terrassa és plena de pots de pintura i de materials i estris sobre les característiques dels quals sóc absolutament analfabeta.

La provisionalitat té el seu encant. Menjar en un racó del dormitori, no saber on hem posat les coses que feien nosa, moure'ns entre dues o tres persones que fan la seva feina habitual, una feina que a mi em sembla màgica. Em ve al cap aquests dies el poema de Salvat Papasseit, allò de que hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure... 


El cap dels pintors, que a mi em sembla molt jovenet, ja té dues nenes de set i tres anys de les quals parla embadalit. És català del Poble-sec, està casat amb una polonesa i ara aniran a Polònia de vacances.

Un altre dels joves pintors té un deix estranger que no identificàvem, avui hem sabut que és d'Uzbekistan, un indret que a mi em sona a novel·la d'aventures i a exotismes indefinits. Ja sé què hi ha molta gent per a la qual tanta varietat pot ser un problema però a mi m'agrada comprar samarretes al basar xinès, pa al forner del Marroc i cervesetes a un paki que no és paki sinó de Bangla Desh. No han pres el lloc a ningú, les botigues del barri eren tancades i abandonades quan van arribar ells i els van donar una nova vida. 

La pintura acabarà demà, són nets i ràpids. Tornarem a la vida quotidiana, a les coses al seu lloc, als esmorzars a la taula del menjador. Fins i tot em sabrà greu que marxin, retornar a l'ordre convencional, després d'aquesta precarietat divertida.

Deixaran escampada pels nostres racons la blancor de la pintura nova i aniran a pintar una altra casa.

La meva darrera novel·la la vaig acabar amb una frase que diu un dels protagonistes: No hi ha res més excitant que tenir projectes ni res més esperançador que saber que mai no aconseguirem realitzar-los del tot. Aquests dies també em ve al cap aquest final literari.

Els projectes poden ser de moltes classes, també és un projecte familiar habitual voler pintar, voler fer obres, voler canviar mobles. Hi ha fins i tot qui té una mena de síndrome del canvi i la gent que vol rumbejar sovint fa cuines i banys sense cap necessitat o substitueix mobles bonics i bons perquè han passat de moda. Això en època de vaques grasses, és clar.


Aquestes activitats distreuen, trenquen la monotonia, atabalen i, al mateix temps, les cobegem, com cobegem viatjar o d'altres activitats que no són imprescindibles per a la vida.

El meu marit em recorda aquests dies un refrany que repetia una seva àvia, murciana, i que va venir a Catalunya des d'un indret que aleshores era encara més llunyà que no pas avui Polònia o l'Uzbekistà: Casa puesta, muerte a la puerta. Potser per això és convenient no acabar les coses de forma perfecta i arrodonida, millor que la mort ens trobi encara amb la casa a mig vestir i amb els projectes a mig endegar.

En tot cas, aquest juliol una mica estrany ens ha ajudat a no patir una calor excessiva enmig de l'amuntegament i dels objectes i mobles coberts amb plàstics i draps.

Aquest matí he anat a la Pedrera a veure la magnífica exposició de fotografies de Català-Roca i fa uns dies vaig anar a veure la de Brangulí. Les fotografies antigues ens mostren el canvi, el món efímer en el qual vivim, el poder de l'instant, sempre fràgil, lleu i transitori. De vegades ens expliquen moltes més coses que qualsevol novel·la o qualsevol manual convencional d'història. Per això, en arribar a casa, he volgut retratar aquesta interessant i temporal precarietat casolana.


Sovin l'art i la poesia es troben on menys es pensa, el mateix que les persones interessants i sàvies, com els bons pintors de parets.

19 comentaris:

Ofelia ha dit...

M'has recordat una vegada, ja fa anys, que vaig pintar el pis i ho vaig entaforar tot en una habitació que no es tocava. Un cop acabada la feina vaig considerar que ja no calia tornar les coses a lloc i vaig viure uns quants mesos amb un sofà al mig del menjador i res mes.Des de llavors, a cada retoc em desprenc d'unes quantes coses que no reposo.

GLÒRIA ha dit...

És veritat, Júlia, la poesia viu en els llocs mès insospitats i sempre depèn de que els nostres sentits la sàpiguen copsar. Tot el què seria atabalament per una altra persona tu ho saps convertir en divertida anècdota. Gaudeix de la nova blancor. Jo també espero veure les exposicions de Català-Roca i Brangulí.
Salutacions!

Galderich ha dit...

Uf, només veure el trull que tens a casa em poso nerviós. Pensar amb la feinada que representa tot el trasbals ja m'agafa canguelis. Quan s'ha de fer, es fa, però aquests que ho fan cíclicament per anar canviant... En fi, veig que t'ho prens amb poesia escrita i fotogràfica, que sempre està bé.

Ànims a l'endreçar i si de tant en tant cau alguna cosa i es trenca...

Júlia ha dit...

Ofelia, cal llençar de tant en tant, les 'coses' acaben per fer-nos fora.

Júlia ha dit...

Glòria, t'encantaran, cada fotografia és tota una història possible. Em sembla que hi tornaré i tot.

Júlia ha dit...

Galderich, de fet no hi ha res d'això que 's'hagi de fer', tot i que de tant en tant va bé fer-ho. Sempre es trenca alguna cosa, afortunadament. Em costa molt llençar i això que crec que és molt convenient.

Isabel Barriel ha dit...

Júlia, ara que les vacances em permeten llegir-te reposadament, mira què m'ha sortit. La primera estrofa és teva del tot:

Deixaran escampada
pels nostres racons
la blancor de la pintura nova
i aniran a pintar una altra casa.

Són artistes de les parets:
formategen les taques,
la pols regal del passat
i fins i tot ens regalen
efluvis llunyans de Samarcanda...

lola ha dit...

El gran Antonio López s'instal.laria a ca teva a fer-ne algun quadre... durant anys!
Fa poc vaig gaudir d'una brigada romanesa i, noia, tot i que ja, d'instint, predomina sobretot el maternal, eren guapos! i simpàtics sense exagerar, discrets. També em va saber greu perdre'ls de vista francament.

Les coses (amb excepcions esclar) m'horroritzen; cada vegada més, em són alienes. Entenc la cosa zen.

Francesc Puigcarbó ha dit...

fa tres anys amb aquest que m'estic escapolint de l'escomesa de pintar la barana del balcó i el mateix balcó, peró avui ja m'han comensat (no hi ha cedilla al teclat) a insinuar que com a molt al setembre ho hauré de fer. Estic atrapat!

Anònim ha dit...

Una petita modificació: la iaia Carmen deia "Casa compuesta, muerte el puerta".
Poesia? Grr...!!! Ja n'estic fins al capdamunt de tot aquest "marremango".
No vull que em toquin més les coses lloc!
Puigcarbó, resisteix, no cedeixis!!

El teu home.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola Julia:
Si que fa mandra els traslads, i els pintors.
Pero jo també he patit quan estudiaba Bellas Arts a l´Universitat Politénica de Valencia.
Tota la casa plena d ´enredos i quan bullia la "cola de conejo", no diguem amb la pudor que feia.
M´interesa també aquest blog teu.
Una abraçada, Montserrat

Júlia ha dit...

Isabel, preciosa poesia, moltes gràcies i bones vacances, hem de muntar alguna cosa poètica el curs que ve!!!

Júlia ha dit...

Lola, em temo que passem mitja vida amuntegant coses i mitja més intentant desfer-nos de l'excés, potser perquè venim d'una època de precarietat.

Júlia ha dit...

Francesc, espero que compleixis com un espòs responsable i polit.

Júlia ha dit...

Meu home,
Perdó per la cita errònia tot i que les dites són de transmissió oral i admeten variants.

Sobre poesia, ho sento per tu, que no n'hi veus en el marremango, només a l'arremango.

Ai, els homes!!!!! Uf!!!

Júlia ha dit...

Montserrat, m'alegro que t'agradi el blog. Precisament ara vaig a cursos de dibuix i pintura, ja que abans no havia tingut temps d'aprendre'n i sempre m'ha agradat el tema i fa poc la professora evocava també els seus temps de Belles Arts i la ferum de la cua de conill aquesta, tan emblemàtica.

L'activitat artística té això, que si no tens un estudi propi, com és el cas de la majoria, fas un escampall de Ca l'Ample i, a més, vas produint quadres diversos, com és natural.

Júlia ha dit...

Meu home, has escrit 'muerte el puerta', he, he.

edelweis ha dit...

A mi em va tocar l'estiu passt i la veritat es que he guanyat amb el canvi, val la pena l'enronou.Jo vaig tirar moltes coses i em vaig sentir alliberada per fer-ho.Ho recomanu,

Júlia ha dit...

Edelweis, costa llençar però realment després et sens més lliure.