Elogi de la precarietat

Cada vegada em fa més mandra el canvi i el trasbals però hem fet fer a casa una pintadeta, que ja resultava gairebé inevitable, tot i que es pot viure sense pintar ni repintar res, evidentment.

El paisatge de la casa ha canviat i els interiors s'han convertit per pocs dies en una mena d'instal·lacions artístiques plenes de poesia improvisada, fetes amb materials com ara cartró i plàstic. L'olor de la casa també ha canviat. La terrassa és plena de pots de pintura i de materials i estris sobre les característiques dels quals sóc absolutament analfabeta.

La provisionalitat té el seu encant. Menjar en un racó del dormitori, no saber on hem posat les coses que feien nosa, moure'ns entre dues o tres persones que fan la seva feina habitual, una feina que a mi em sembla màgica. Em ve al cap aquests dies el poema de Salvat Papasseit, allò de que hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure... 


El cap dels pintors, que a mi em sembla molt jovenet, ja té dues nenes de set i tres anys de les quals parla embadalit. És català del Poble-sec, està casat amb una polonesa i ara aniran a Polònia de vacances.

Un altre dels joves pintors té un deix estranger que no identificàvem, avui hem sabut que és d'Uzbekistan, un indret que a mi em sona a novel·la d'aventures i a exotismes indefinits. Ja sé què hi ha molta gent per a la qual tanta varietat pot ser un problema però a mi m'agrada comprar samarretes al basar xinès, pa al forner del Marroc i cervesetes a un paki que no és paki sinó de Bangla Desh. No han pres el lloc a ningú, les botigues del barri eren tancades i abandonades quan van arribar ells i els van donar una nova vida. 

La pintura acabarà demà, són nets i ràpids. Tornarem a la vida quotidiana, a les coses al seu lloc, als esmorzars a la taula del menjador. Fins i tot em sabrà greu que marxin, retornar a l'ordre convencional, després d'aquesta precarietat divertida.

Deixaran escampada pels nostres racons la blancor de la pintura nova i aniran a pintar una altra casa.

La meva darrera novel·la la vaig acabar amb una frase que diu un dels protagonistes: No hi ha res més excitant que tenir projectes ni res més esperançador que saber que mai no aconseguirem realitzar-los del tot. Aquests dies també em ve al cap aquest final literari.

Els projectes poden ser de moltes classes, també és un projecte familiar habitual voler pintar, voler fer obres, voler canviar mobles. Hi ha fins i tot qui té una mena de síndrome del canvi i la gent que vol rumbejar sovint fa cuines i banys sense cap necessitat o substitueix mobles bonics i bons perquè han passat de moda. Això en època de vaques grasses, és clar.


Aquestes activitats distreuen, trenquen la monotonia, atabalen i, al mateix temps, les cobegem, com cobegem viatjar o d'altres activitats que no són imprescindibles per a la vida.

El meu marit em recorda aquests dies un refrany que repetia una seva àvia, murciana, i que va venir a Catalunya des d'un indret que aleshores era encara més llunyà que no pas avui Polònia o l'Uzbekistà: Casa puesta, muerte a la puerta. Potser per això és convenient no acabar les coses de forma perfecta i arrodonida, millor que la mort ens trobi encara amb la casa a mig vestir i amb els projectes a mig endegar.

En tot cas, aquest juliol una mica estrany ens ha ajudat a no patir una calor excessiva enmig de l'amuntegament i dels objectes i mobles coberts amb plàstics i draps.

Aquest matí he anat a la Pedrera a veure la magnífica exposició de fotografies de Català-Roca i fa uns dies vaig anar a veure la de Brangulí. Les fotografies antigues ens mostren el canvi, el món efímer en el qual vivim, el poder de l'instant, sempre fràgil, lleu i transitori. De vegades ens expliquen moltes més coses que qualsevol novel·la o qualsevol manual convencional d'història. Per això, en arribar a casa, he volgut retratar aquesta interessant i temporal precarietat casolana.


Sovin l'art i la poesia es troben on menys es pensa, el mateix que les persones interessants i sàvies, com els bons pintors de parets.