16.9.11

Catalanismes diversos

En algunes ocasions escolto un programa informal i distret, de matinada, al qual truca la gent per dir el que li sembla. Una constant de molts programes de ràdio i televisió del present és aquesta participació indiscriminada de tothom, cosa que està bé en algunes ocasions, com en aquesta, ja que es tracta d'un programa més aviat de tertúlia casolana. En d'altres casos, després d'un debat suposadament seriós, escoltar el que diu la Pepita de Vilacebes o en Joanet del Poblenou, opinions recollides sovint sense cap mena de filtre o per atiar la provocació, fa una mica d'angúnia. És clar que també els convidats experts diuen sovint bestieses, no tots són iguals.

Pel que fa al català, de tant en tant sorgeix algú també, en aquests programes, que corregeix els locutors o algú que hi participa, respecte a la llengua. Per exemple, hi va haver  en el programa al qual em refereixo una mica de soroll a causa de la utilització del mot empanada en el sentit vulgar i no gastronòmic d'empanada mental. Les correccions lingüístiques espontànies sempre acostumen a incidir en el vocabulari, poques vegades en el gran nombre de girs calcats d'altres llengües, de refranys i dites reconvertits de forma barroera o en l'ús incorrecte dels mots, pel que fa al sentit. Amb gran ironia, un espontani va  intervenir a la xarxa, dient que també hauriem de dir carallibre al facebook, si érem conseqüents.

Fa uns dies Teresa Costa-Gramunt explicava com en un article li havien corregit taula camilla per taula llitera. És aquest un bon exemple de com van les coses. A mi, en una ocasió, em van canviar esborrador per esborrany, que devia semblar més català, quan el fet és que jo em referia a l'objecte per a esborrar pissarres antigues. Tan aviat et fan aquesta mena de rectificacions aquests savis de Vilatrista, com et critiquen que facis servir formes de l'antigor les quals, per ignorància, no saben que encara són molt vives a un gran nombre d'indrets nostrats. L'ase dels cops és, sovint, el barcelonisme resident. A mi m'han dit, per exemple: tens molt vocabulari, no pot ser que siguis de Barcelona.

Això passa, crec jo, perquè han sorgit noves generacions de filòlegs formats per persones excessivament dogmàtiques i normatives, amb algunes excepcions, que sempre n'hi ha, que han après moltes regles però han llegit molt poc i escoltat molt poc els grans. L'altre dia repassava la versió original de Terra Baixa, que es pot trobar a la xarxa, i em vaig adonar del fet que aquells textos d'aleshores reflecteixen una llengua molt viva en el seu moment, i que la normalització posterior dels clàssics ens ha fet perdre moltes referències. La llengua és quelcom viu i no mort, voler-la recollir de forma restringida és ben bé com agafar aigua amb un cistell, sempre se'ns escaparà alguna cosa, i fins i tot els passa als més savis, com li va passar a Coromines amb allò de la xiruca. Sempre em fa molta gràcia escoltar allò que li diuen al Manelic quan es foten d'ell, lechuguino, currutaco, coses que deia el meu avi de forma habitual.

Recordo encara allò, pel meu gust una bajanada, de voler fer-nos titllar d'apunts les entrades al blog, i també el tema del blog i el bloc, encara no resolt. En això hi ha molta gent que suposa que s'hi ho diu el termcat ja no hi ha res a comentar i que s'han d'acceptar aquestes decisions amb un acte de cega fe en els entesos. Jo, que cada dia crec menys en els entesos, he perdut la fe, la veritat, i penso que tot és discutible i que fins i tot raonadament i amb un cert criteri es pot ser antinormatiu si cal, fins que no ens demostrin el contrari amb una explicació aprofundida i fonamentada en raons serioses. En tot cas, de vegades només cal esperar una mica per comprovar com es torna correcte allò que era incorrecte o a l'inrevés, com en el cas de bòvila, bobila i bòvila, que és el primer que em ve al cap ara.

Els castellanismes són pecat però els anglicismes ens envaeixen sense aturador i fan lechuguino. Per altra banda estic d'acord en què caldria demanar als estudis universitaris relacionats amb la parla i l'escriptura, com el periodisme, una major exigència. Darrerament s'estan celebrant amb gran alegria i com una novetat innovadora algunes novel·les que han gosat escriure una mica com es parla, quan fa uns anys no haguessin passat cap sedàs. Tot està inventat, com la sopa d'all, i sempre depèn de la gràcia i relacions de qui ho fa, que sigui més o menys valorat.

Pel que fa a l'ensenyament formal de la llengua, trobo molt interessant per a aprofundir-hi un article de Francesc de Carreras a La Vanguardia sobre el tema de la immersió i les seves hipocresies, com ara que en centres privats catalans de prestigi la immersió es fa -o no es fa- com sembla i convé. En el fons, com en tot, les normes al capdavall sempre es veuen obligats a complir-les els pobres o els mitjanets. Els altres tenen recursos per a fer el que vulguin i quan vulguin. El pitjor és que molts dels qui prediquen la revolució en la seva vida privada són d'allò més incoherents i conservadors. I la resta, el poble, bevent a galet i barallant-nos, ves.


Una molt bona professora de català que vaig tenir fa molts anys explicava que potser no s'havia de parlar de correcte o d'incorrecte, sinó de d'adient o no al context. Cada context té les seves exigències i llicències. Però això, en llengua, com en tantes altres coses, ens inquieta, ja que en general exigim el blanc i negre, per tal que ens amollen una suposada seguretat. I la seguretat por resultat molt castrant i poc creativa.

13 comentaris:

Galderich ha dit...

La llengua si és dinàmica millor que millor perquè permet matisos. Voler-la tancar té els seus problemes i voler-la obrir en té d'altres. El problema rau en un cert equilibri, com en tot.

Com que no sóc filòleg tinc la tendència a acceptar el que diuen "els experts", com és el cas del Termcat amb l'apunt i el bloc. Sempre penso amb els qui es van oposar a la reforma fabriana de manera visceral o amb el que fan alguns valencians en nom de l'autenticitat...

Ahir per la ràdio vaig escoltar a un responsable de l'època on es va gestar la immersió i comentava que actualment un dels principals problemes és que tertulians i tothom sense cap mena de criteri ni de lectura especialitzada som capaços de parlar d'economia, teatre, política, estadístiques...

Júlia ha dit...

Galderich, jo també ho respecto si em sembla raonable i raonat, per exemple, al meu barri hi ha molta gent que opina que escriure Poble-sec amb el guionet és una collonada -amb perdó- i jo ho he defensat sempre, tot i que entenc que hi ha qui no ho vol escriure d'aquesta manera.Però hi ha coses que em semblen molt poc coherents, com aquestes que comento.

Entre els experts també hi ha tendències i opinions, tot i que, evidentment, han d'existir uns mínims de consens. Les normes són per seguir però en ocasions també són per transgredir, fins i tot les 'lingüístiques'.

Sobre la immersió, com s'ha fet i com se'n parla hi hauria molt a dir, si cliques l'enllaç que he posat al diari tindràs més motius de meditació.

Pel que fa als tertulians i a tothom, en general hi ha una tendència a parlar de tot, és el que passa amb les tertúlies actuals, són això que en diuen 'els totòlegs', a més, la tele 'santifica'. També sol passar que quan algú és expert en alguna cosa molt concreta es creu que és expert en tot, o s'ho creu la gent encara que ell admeti que no és així. Recordo que en una ocasió Guardiola, aleshores jugador, va mencionar una novel·leta mediocre que li havia agradat molt i l'endemà es van disparar les vendes. El món és així, què hi farem.

Les tertúlies tenen aquestes servituds, com els 'articles diaris', no hi ha temps per reflexionar sobre tot, ni tan sols els experts poden fer-ho, és impossible, i sembla que és una feina distreta, còmoda i ben pagada.

Júlia ha dit...

No tota l'oposició a les normes fabrianes era 'visceral', però això ens portaria molt lluny en el temps, l'espai i la mentalitat.

Clidice ha dit...

Ni el català carasparla era cap meravella i tampoc el senyor Fabra era Déu baixat de les altures. És clar que la seva tasca fou ingent, però potser perquè m'he criat entre una munió de padrins i padrines de pagès -i que m'encanta parlar amb ells-, sempre acabo topant-m'hi de morros, amb la norma, vull dir. D'altres vegades no, que sempre algú em diu: "això que dius no existeix" i el bo del Termcat em dóna la raó. Ara, això si: bloGGGGG. ^^

Bon apunt, ai, post?, ai, no, apunt? i bon cap de setmana :)

Júlia ha dit...

Clídice, el pitjor són els dogmàtics, en tots els camps, i els seguidors dels dogmàtics. Els millors professors de català -i també de castellà- que he tingut eren, precisament, molt poc dogmàtics i molt poc normatius.

Amateur ha dit...

Això que comentes dels llibres escrits com es parla no és cap innovació, no: ja deia Juan Ramón Jiménez que "Quien escribe como se habla, irá más lejos y será más hablado que quien escribe como se escribe". Però la sopa d'all, al cap i a la fi, va força bé per a la circulació.
Per altra banda, Àngel Carmona deia que Pompeu Fabra és l'única persona que ha posat d'acord tots els catalans...

esparver ha dit...

Jo seria feliç si no sentís assassinar els pronoms febles cada dia a la ràdio.

(o potser era als pronoms febles?)

Júlia ha dit...

Amateur, tots, tots, no... el que passa és que el temps ha passat el ribot.

Júlia ha dit...

Esparver, jo sóc una mica antipronoms febles, així que callo. Ja fa temps que exigeixen una repassada i una renovació però no hi ha res a fer. Pel meu subjectiu gust hi ha assassinats molt més greus.

Puigcarbó ha dit...

Es pot parlar i escriure sense emprar els pronoms febles, de fet, sempre els he trobat una mica pretenciosos i fatxendes

M. Antònia ha dit...

Julia m'agrada la teva crítica. Sempre ben argumentada.

Júlia ha dit...

Francesc, n'hi ha alguns de necessaris però certes combinacions ni es fan servir ni s'han fet servir mai, del meu record, i els caldria una modernització, però els temes del llenguatge són conservadors i tocar quelcom és tocar les essències pàtries, a casa nostra. I a casa del veí, els castellans fan semblantment.

Júlia ha dit...

Gràcies, Maria Antònia!!!!