ANEU CAP A CASA QUE HEM DE PARLAR DE FUTBOLISTES...

 

TV3, com en d'altres temps el Diari Avui, sovint s'ha beneficiat de la manca de competència en català. El segon canal fa el que pot quan el deixen, pel  matí molta gent s'ha passat a 'La Nierga', per exemple. És cert que TV3 va ser, al principi, innovadora, també hi van invertir molts calerons, tot s'ha de dir. Però el passat s'idealitza sovint i de vegades veig imatges de programes antics que, la veritat, tampoc no eren res de l'altre mon. Es va fer bé això que ara es busca, 'ampliar la base', sobretot amb el club Súper 3, i es van silenciar intents molt reeixits, fets amb pocs mitjans, que s'havien emès al canal català hispànics, teatre, sobretot, i meravelles com Terra d'Escudelles. 

La tele i els seus programes han tingut alts i baixos i avui les coses han canviat molt, amb les plataformes aquestes i les possibilitats del present. Per això no estranya que es perdi pistonada a tots nivells. Sovint els grans canvis consisteixen en posar allà el que estava aquí i coses així. Però com que TV3 es beneficia, cosa altament comprensible, de la nostra incondicionalitat lingüística, va fent, de vegades fins i tot amb l'èxit de coses que, per al meu gust, son fluixetes o ben poc originals. De tota manera, tot son gustos, i si parlen català, Déu els do audiència, ja que l'audiència és el que preval i allò de 'a les minories, sempre', que deia el poeta, està molt bé però és poc pràctic.

Arnau Tordera, el director d'aquesta òpera popular que han muntat al Raval, havia estat convocat a una entrevista en un programa dels d'ara, que ha sofert una d'aquestes barates de presentadors/es. L'artista viu a Tona, fora de Barcelona, i ja li van dir que de taxi per anar a la tele, res de res. Sortir a la tele de gran audiència, ni que sigui una estoneta breu, té el seu ressò. Quan van arribar als estudis, ell i dues senyores implicades en el projecte operístic, els van dir que tornessin cap a casa, que això del Piqué era l'actualitat del moment i tenia més interès per a la majoria. Fa un parell de dies que mengem Piqué, però he de dir que jo soc molt poc futbolera i tinc prejudicis viscerals en contra de l'excés de presència del futbol, sobretot del Barça, ep. La resta, el futbol de base, dels pobles, llogarrets i la resta, amb poques excepcions puntuals, poca cosa. 

Tordera s'ha queixat, amb tota la raó, i ha penjat la seva protesta a les xarxes. No és el primer cas d'aquest tipus, el que passa és que en molts casos encara no hi havia xarxes o bé el tema no va tenir tant de ressò. Quan va morir Montserrat Carulla en van parlar molt poquet, i això que era una actriu emblemàtica de 'la casa', crec que algun familiar seu es va queixar. El motiu va ser que es va morir Maradona i vam estar fent-li el funeral mediàtic televisiu un munt de dies. 

Podria posar molts exemples, moltes coses les recordem la gent gran, els joves d'avui ni hi eren ni estaven en projecte. La Transició, a la qual no li trec virtuts, ara que tant se la critica, va acabar amb moltes coses, entre les quals, amb la Nova Cançó. Les festes majors, Barcelona inclosa, es limitaven a contractar Raimon, Maria del Mar Bonet i Llach, 'dos patums i una patumeta' va escriur algú poc respectuós que estava de broma en aquells temps remots. Molts cantants del gènere van haver de plegar o dedicar-se a d'altres coses i es van promocionar estils menys compromesos, com ara les Havaneres. Ovidi Montllor, cantant i actor, un dels 'oblidats' d'aleshores encara que avui sembli mentida, va anar fent carrera al cinema, en papers importants i en d'altres que no ho eren tant. 

En una ocasió va explicar com, estant filmant una pel·lícula, crec que a València, en la qual sortia Sidney Rome, que aleshores era una mena de mite eròtic i avui està molt canviada, tot i que s'ha de dir que va patir un accident de cotxe, el 2009, que en va perjudicar l'aparença, un equip de TV3 es va presentar allà per fer un reportatge, van entrevistar l'actriu i algun altre actor hispànic conegut i mediàtic. A ell i a Montserrat Salvador, que també feia algun paperet a la cinta, no els van donar ni el bondia, encara més, ni tan sols no els van reconèixer.

Més endavant, a causa de la seva malaltia, a Montllor li van fer homenatges diversos. Montserrat Salvador va passar a ser més coneguda, redescoberta, gràcies als culebrots de sobretaula. Rome va estar un temps per aquí, va anar al programa del Casas, en el qual es devien gastar una pasta per portar tanta gent de fama internacional, i després va marxar, es va casar, viu a Roma, i encara, de tant en tant, en parlen una mica. 

Durant un temps la veritat era la premsa, 'ho diu al diari', es comentava. Despres la cosa va ser 'ho han dit per la tele'. Avui tot s'ha diversificat i, malgrat les crítiques actuals a les xarxes socials el cert és que son tan o tan poc fiables com els mitjans oficials i han donat veu a la massa anònima i, entre la quantitat, també es pot triar i espigolar. Això del menyspreu a Tordera, en d'altres temps, ni ho hauríem sabut. Si algú pensa que la premsa, en general, o la televisió i la ràdio del passat, eren més fiables que les xarxes actuals doncs... no hi estic gaire d'acord. I la tele té el seu pes, altrament TV3 i d'altres cadenes privades no ens piconarien amb publicitat ximpleta i a dojo. Ja ho deia una peixatera del meu barri, 'el que no es veu, no es ven'. Unes de les publicitats més xarones i pesadetes son les que les teles fan d'ells mateixos i dels seus programes, i deixo apart les campanyes oficials destinades a 'educar el poble'.

Un refrany antic diu 'qui no vulgui pols que no vagi a l'era', però si, per una casualitat altament improbable, em cridessin de TV3 per a parlar dos segons dels meus llibres, admeto que hi segurament hi aniria, encara que m'hagués de pagar el taxi, ep. Som humans i, subliminalment o no, vanitosos. Pel que fa al futbol, encara recordo com el Guardiola jovenet va dir un dia, a la tele, és clar, que estava llegint Els ponts de Madison, un llibre mediocre que va millorar moltíssim al cinema, i la novel·leta es va vendre l'endemà a dojo i a cabassos.

BERENARS AMB REREFONS: PRESENTACIÓ DE 'LA MERIENDA', AL POBLE-SEC

La fama és vapor;

la popularitat, un accident;

l'única certesa terrenal és l'oblit.

Mark Twain

Avui, nova presentació del meu darrer llibre, a la Biblioteca del Poble-sec, gràcies a la col·laboració de Sònia Garcia, periodista, gestora cultural, poeta i moltes coses més, una de les ànimes de la Bibliomusicineteca. 

Aquests actes serveixen per retrobar-te amb molta gent, fins i tot amb persones que fa temps que no veus i que, elles també, tenen així un motiu per quedar. 

Ha estat una sort poder comptar amb la confiança de l'editorial Stonberg, la gent que no tenim relacions ni contactes mediàtics sabem que cada dia és més difícil publicar llibres en paper i, encara més complicat, que les publicacions tinguin difusió.

La novel·la incideix en el tema de la televisió i la popularitat efímera, lligada a la frase del gran Mark Twain que encapçala el llibre. Un canal de televisió emet, per la tarda, en directe, un talk show centrat en una situació dramàtica o conflictiva, amb quatre participants cada dia, persones que han estat protagonistes o testimonis de situacions relacionades amb el tema triat. 

Per a una de les sessions s'ha optat per la trista situació de la prostitució humil o miserable, durant la postguerra, allò que de forma grollera i ofensiva es va qualificar durant anys de putes barates. Quatre dones grans han estat seleccionades per explicar la seva vida i la seva experiència. El programa el presenta i dirigeix Mariví Cantavieja, una periodista atractiva, ambiciosa, emprenedora i de bona casa, amant d'una vella glòria de la ràdio i de la televisió del passat, persona culta i polifacètica, Juanjo Badia, molt més gran que no pas ella però encara amb carisma i contactes a tot arreu.

En una Barcelona en transformació constant, en la qual alternen la pobresa i l'ambició, la fatxenderia i el disseny, a l'inici de l'era Obama, en la qual es pateixen ja els efectes de la crisi econòmica, amb dificultats per trobar feina, fins i tot per part dels joves amb titolació universitària i una bona preparació, un conjunt de persones, de generacions i orígens diferents, entrecreuaran les seves vides a l'entorn d'aquest programa de gran audiència, situat en el límit subtil entre la televisió escombraries i les produccions amb aspiracions vagament culturals.

En clau irònica, més enllà dels tòpics i del llenguatge políticament correcte, la pintoresca i diversa societat urbana mostrarà les seves grandeses i les seves misèries, la seva fragilitat i la seva hipocresia. I es constatarà la gran dificultat per a la permeabilitat social quan no es tenen diners ni es pertany a les elits de sempre.

La Merienda, un d'aquests berenars televisius devotament seguits per molta gent, dones la gran majoria, acabarà de forma sobtada, amb un escàndol imprevisible. Però tot passa, les persones afectades superaran els problemes i la vida seguirà, com sempre, malgrat tot, ja que la fama i l'èxit estan destinats, més aviat o més tard, a l'oblit. Amb els seus defectes i les seves virtuts, cadascú a la seva manera, els protagonistes d'aquesta història coral acabaran per desvetllar-nos, en el seu conjunt, una nostàlgica tendresa existencial. 

Per parlar del llibre, de literatura, dels mitjans de comunicació o de les relacions humanes, en general, i passar una bona estona de tertúlia informal, us espero avui, de dos quarts de set del vespre fins a les vuit, a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec.

MISÈRIES DE L'ESPÈCIE

Trobo bé que es donin a conèixer misèries del passat, si serveix d'alguna cosa. No em sembla bé la insistència exagerada en el morbo. Ahir mateix, cada vegada que engegava la tele, en un canal o un altre, em sortia aquest senyor d'un poble de Tarragona explicant el mateix, que el mossèn els grapejava. Tenies la percepció de què, en lloc d'un mossèn o dos es parlava d'un exèrcit de mossèns constantinians. L'home, que deia que allò no l'havia afectat personalment, no parlava dels anys cinquanta, ni dels seixanta, sino de principis dels setanta, del tardo franquisme. El més inquietant era que ho va dir a casa seva i li van donar una mena d'explicació bonista i tolerant. Encara més, tothom ho sabia. Tampoc no era, aleshores, un nen de sis o set anys, ja en tenia dotze.

Som, i sembla que així ha de ser, comprensius amb la nostra gent propera, pares, mares, avis: era l'època, l'església tenia un poder, als pobles tothom es coneix i tot això.  Però a mi em resulta tan condemnable l'actitud del mossèn com la de la massa silenciosa. Mots fets s'han denunciat quan els culpables ja son morts o molt vells, que no es denunciessin en el seu moment pot semblar -a mi no m'ho sembla-, comprensible. Però som al dos mil divuit i fa trenta, quaranta anys, que això es podia haver esventat sense riscos, la veritat.

La història dels grapeigs del mossèn, una més entre tantes com hem entomat gairebé tots i totes de petits i jovenets, en algun moment de les nostres vides, no s'havia esdevingut en els cinquanta ni en els quaranta, sinó en els setanta, quan les coses estaven canviant i a l'església, des d'allò del Concili Vaticà II, bufaven vents nous, tot i que ja entenc que no era el mateix la gran ciutat que la Catalunya profunda. Però no totes les famílies feien el sord. 

Sé de casos en els quals els pares, sense entrar en denúncies que potser, això sí, en aquell moment haguessin estat -no ho sé- inútils o complexes, evitaven que els seus fills -això passava més als nens, a les escoles i la resta- tornessin a tenir cap mena de contacte amb el tocador. També hi havia famílies que feien el mateix quan el problema era que a escola, pública o privada, la criatura havia topat amb un sàdic, d'aquells que pegaven a dojo, encara en quedaven molts i algun en vaig arribar a conèixer. O sigui, canviar d'escola.

També se d'algun cas en el qual fins i tot es va aconseguir, de forma discreta, que un rector abandonés l'indret i fos substituït per un altre. Una dita catalana antiga fa pecat amagat és mig perdonat. Cosa que no vol dir que no es faci alguna cosa, també amagada, per tal de neutralitzar les actituds condemnables, és clar. No sóc avui ni creient ni religiosa, el tema l'he arxivat a l'indret de les tradicions i la cultura indefugible. Però he de dir que vaig conèixer capellans i monges de tota mena, alguns d'admirables i comprensius, fins i tot, encara que sembli mentida. En un dels seus llibres, Rafael Nadal es veu obligat a dir que a l'internat gironí on va estudiar no el van tocar, en cap sentit. Ço és, ni li van pegar ni el van grapejar ni violar. Al meu pare, en una època molt diferent, en la mateixa escola, on va ser un temps alumne extern, no el van tocar, però el van estovar, a ell i a molts altres. Però Nadal ja parla d'uns altres temps i s'anava més amb compte. 

En general, per la meva experiència i la de gent que conec, de la meva generació, força anterior a la del senyor que s'ha decidit, l'any 2018, a explicar el tema i ha aconseguit que en sortissin uns quants més, músic popular inclòs, a casa, encara que no t'expliquessin ben bé d'on venien els nens sí que t'avisaven sobre el fet de què hi havia homes estranys que grapejaven i fins i tot dones que et  podien adduir i fer-te'n alguna de grossa. També hi havia un munt d'exhibicionistes, aquells de la gavardina, els quals, normalment, no passaven més enllà de l'exhibició però eren molt mal vistos. Quan vaig començar a treballar, en una empresa gran, tenia quinze anys, era a principis dels seixanta. El primer que em va dir un senyor que era el meu cap, a la secció de l'Arxiu, era que si algú es passava de rosca li digués de seguida. Això vol dir que el risc era real, vaja.  No vaig tenir problemes, tot s'ha de dir.

Es grapejava a les aglomeracions, als transports, al cinema i a les processons de Corpus. A les dones en general i a les criatures, en particular. Eren, però, els cinquanta, els seixanta. Jo  creia que a partir dels setanta la gent havia estat més valenta i el país menys contemporitzador amb les misèries del sexe no consentit.  Passar per davant d'una obra en construcció era horrible, et deien, ja de ben joveneta, tota mena de disbarats i també més d'un mirava de tocar el que podia. Però, és clar, això no vol dir que s'hagi de condemnar avui tot el gremi dels paletes. De tota manera penso que si els paletes humils del present, la gran majoria forasters extra-comunitaris, fessin allò d'aleshores, amb el racisme subliminal que rumbegem, els linxarien.  En aquella època molts manobres no eren catalans. Ni que resulti avui políticament incorrecte recordar-ho, cal dir que aleshores molts d'ells eren andalusos. 

Però en el temps de l'adolescència de la meva mare eren més catalans i feien si fa no fa. El meu avi, català del tot, de jove, per les festes en les quals la gent sortia al carrer, amb els amics, es dedicaven a anar a tocar culs al Passeig de Gràcia i la Rambla. He conegut catalans aparentment seriosos i cultes que tenien aquesta mena d'aficions, no ens enganyem. Una amiga meva va descobrir que un senyor del barri i de la parròquia, d'aquells amb certa cultureta i família admirable, que ens recitava poemes durant les festivitats, anava al tramvia i a l'autobús fent de les seves. Algunes nenes duien agulles de cap amagades, per punxar els agosarats, jo no n'hauria estat capaç però feien molt ben fet. Als centres d'ensenyament, instituts, universitats, sempre hi ha hagut algun professor ovella negra, en general, tots ho saben. I podríem entrar a fons en mons com ara el de la faràndula.

Malgrat tot, el vuitanta per cent dels abusos, de les violacions, parlem clar, no tant dels tocaments i grapeigs, a infants i adolescents, es donen a l'interior dels cercles familiars i d'amics. De vegades també se sap i es fa l'orni. Són abusos laics i no tenen el morbo de pertànyer a col·lectius religiosos. L'anticlericalisme té un pes,  des de sempre, i sovint és transversal. En aquestes horribles filmacions que va encarregar Alfons XIII, porno barat i de mal gust, un tema recurrent en explicar els rerefons de la monarquia, surten, és clar, capellans fastigosos, tot un símptoma de la manca de respecte vers el gremi, fins i tot per part del mateix monarca.

Que les societats tancades i jeràrquiques son indrets de risc se sap des  de sempre i això ha propiciat tot un gènere literari i cinematogràfic situat en internats, convents, casernes i acadèmies militars. Algú em diu que aquestes coses, si les fan capellans, son pitjors. Doncs jo crec que el pitjor es que es facin a les llars, en els ambients més íntims de la vida quotidiana. O que s'expliquin a les llars i el papa i la mama facin el desentès. He vist, en la meva vida professional, algun cas sospitós, mitja dotzena a tot estirar, una sola dona en el context. En algun cas, fins i tot, el professor inquietant era molt valorat per les famílies. També he entomat suposicions falses i injustes sobre pobres innocents. Ara tot ha canviat però, abans, que un mestre fos gran i solter ja el feia objecte de sospites. 

Algunes persones que saben que he escrit alguns llibres m'han narrat coses diverses, aparentment singulars, per si em manca la inspiració. Molts fets son d'aquest tipus. Una companya de feina que vaig tenir durant els setanta em va explicar, fa poc, com un oncle seu les tocava, a ella i la seva germana, i per això miraven de no quedar-se mai amb ell. Encara més, sospitaven que abusava de la filla, la seva cosina. Una meva parenta em va explicar que, amb la seva mare, van anar a veure un bon amic del poble, a l'hospital on l'havien operat. La mare  va sortir un moment de l'habitació i l'home la va grapejar. Era molt petita i no ho va explicar, no ho va entendre. Ah -em deia- si el meu pare se n'arriba assabentar, el mata! Era aquesta una reacció possible, en alguns casos. No tothom mirava cap a una altra banda, encara més quan no es depenia, ni professionalment ni econòmica, del grapejador.

En els anys vuitanta, a la ciutat i als pobles, es va estendre la plaga de la droga dura. Potser algun dia podrem saber d'on venia, qui la repartia i quina gent de pes hi sucava pa. Precisament al poble d'un d'aquests mossèns grapejadors la cosa de la droga va ser seriosa i alarmant. Encara avui passa, això, tot i que d'una forma menys absoluta, segons la meva percepció. Una amiga, d'un poble andalús, em deia  fa poc com el problema afectava el seu poble, i també, que tothom sabia qui la repartia. Tothom sap sempre coses, con en el cas dels polítics i la seva descendència aprofitada. Però tothom calla fins que algú parla, quan tot ha passat i ja s'hi pot fer poca cosa, més enllà de constatar que l'espècie humana, ai, té misèries i servituds. O quan convé a algú que les misèries surin. El que em sobta, encara, és que els temes que tenen relació amb el sexe desvetllin avui més morbo i tafaneria, que d'altres, tant o més greus. En general, aquells tocaments -no pas violacions,  aclarim-ho- en ocasions desvetllaven, en la meva època, tan sols comentaris de rebuig i mofes pre-adolescents sobre el culpable, un cotxino, un guarro, en llenguatge xaró, popular i poc normatiu.

MEDITACIONS GAIREBÉ BÍBLIQUES

Altíssim: Mentre els jueus salmodien el sublim formulari, executen des de les poltrones llur revenja. A Susa degollen en quaranta-vuit hores cinc-cents barons. Tianet us brindarà una llista dels conspicus  (...) Els sicaris suprimeixen deu fills d'Aman, i Esther, femella baciva, ordena que pengin al pal els cadàvers: així ho llegiràs al text protocanònic. ¿Interpolació, costum llevantí, escarment macabre? Ai, com m'aboco damunt el buit! (...)

Salvador Espriu, Primera història d'Esther

El meu pare explicava que quan era petit i anava extern a l'escola del Collell, caminant des de Mieres, de vegades algun capellà es fotia de la gent d'altres religions, com ara dels qui tenen a les vaques per sagrades, mireu que són ximples, adoren les vaques. Amb els anys i l'experiència el pare es va adonar del que podia pensar un adorador de vaques que aterrés en una missa catòlica, sobre tot això del cos i la sang de Crist i d'altres rondalles inqüestionables per dogma de fe.

De petit t'ho creus tot si t'ho diuen els grans, fins i tot de jove encara ets molt crèdul quan la informació te l'amollen persones que admires, de vegades de forma injusta i condicionada a les idees vigents que estiguin en consonància amb la teva gent i la teva generació. Hi ha qui està molt segur d'allò que creu i pensa i, és clar, s'estranya que algú no pensi igual, quan existeixen tantes evidències irrefutables sobre el que sigui. 

Hi ha també qui no creu en res del que diu o explica però pensa que el poble hi ha de creure per tal que tot rutlli. El pitjor són els qui pensen que l'adoctrinament s'ha de fer a la força quan l'ase no vol beure ni veure. Un tema recurrent per tal de convèncer ideològicament és recórrer al passat, ahir mateix per la tele feien un programa d'història recreativa sobre la identitat catalana amb suposats fonaments històrics definitius. Ahir mateix, també, va sortir una llista d'aquestes a la contra de suposades personalitats que no estan d'acord amb l'independentisme. De fet, en aquestes llistes, d'un signe o de l'altre o de cap o de tots hi sol haver tres o quatre coneguts i després una tirallonga de persones a les quals a casa seva els fan sopes.

El que no hi ha avui és un debat seriós amb gent de pensament divers i raonable, amb ganes d'argumentar a fons i no amb amenaces o amb cofoismes diversos. Ni sobre aquest tema ni sobre cap. Pel que fa a la història, podríem trobar arguments per a defensar el que sigui, tan sols cal amagar el que no toca i donar rellevància al que toca. Com que la història de la humanitat, meravellosos catalans inclosos, és plena de disbarats i violència, sempre trobarem arguments que corroborin les teories, arguments que poden servir a qualsevol causa. Ahir mateix, com de passada, no es va poder deixar de mencionar en el programa que esmento allò del poble barceloní atacant la ciutadella per anar a linxar un centenar de pobres soldats carlistes, molts dels quals probablement reclutats a la força. 

El cas és que els poders ens tracten per totes bandes com a criatures petites, com a criatures petites d'abans car les d'ara estan molt espavilades, al menys en aparença, potser perquè des de ben menuts ja fan anar les tablets cosa que inquieta els grans perquè això de què un infant es defensi per internet millor que un adult no fa gens de gràcia de la mateixa manera que mestres i professors són reticents, en general, davant d'un alumne que els supera en coneixements i intel·ligència. Anys enrere la gent gran t'avisava, quant tenies un fill petit, no espavilis tant el nen. Això tan controvertit de la hiperactivitat segurament procedeix d'un excés d'espavilament, qui sap.

Espriu qui, que jo sàpiga, no era independentista, cosa que potser explica un cert oblit pòstum després de la seva sacralització poètica, és clar que aquells eren altres temps, deien els experts que havia escrit la magnífica Primera història d'Esther com homenatge a la tan maltractada llengua catalana. La història i la seva interpretació reblava el clau sobre el paral·lelisme que es va establir durant un temps entre el poble jueu i el català, paral·lelisme molt sui generis com tots els paral·lelismes oportunistes.Ser més aviat jueu volia dir que no eres gens moro, també, i en aquella època alguns progres amb possibles anaven i venien dels kibutzs amb un gran entusiasme viatger. 

Avui, com que rebrota l'antisemitisme, cosa preocupant, perquè els rebrots de tots els anti-el-que-sigui són perillosos, la cosa no sembla tan clara. Es deia que fins l'humor d'uns i altres tenia punts en comú i s'incidia en la fina ironia en comú mentre els castellans recorrien a l'humor negre, una grolleria. Però resulta que en català, poc o molt, també podem trobar humor negre. Un tret comú a jueus, catalans i escocesos, en els acudits del tebeo, era la gasiveria, però això no té res a veure amb Espriu sinó amb la cultura popular d'estar per casa.

El final de la bonica història d'Esther és esgarrifós car quan l'oncle de la noieta té poder estossina una pila d'enemics sense manies, com sol fer tothom a tot arreu quan es gira la truita del poder, de vegades de forma expeditiva i en temps civilitzats de forma subtil. En ocasions quan s'escriu sobre l'obra d'Espriu, en l'actualitat, es passa per alt aquest final, calcat de la Bíblia però passat per la interpretació de l'escriptor. 

Una deriva que sembla no política del tracte que se'ns dóna mediàticament, però que potser ho és més del que sembla, és el tema mèdic, les informacions sobre temes mèdics ocupen un gruix important en els informatius i programes diversos de teles i ràdios, tot i que no pas tant com el futbol. Cal fer-se revisions, vigilar el menjar, no fumar, fer esport, passar per l'ombra quan fa calor i beure aigua, molta aigua. Els metges són avui els nous sacerdots i sembla gairebé que serem immortals si fem el que toca i ens diuen, el que passa és que ni la gent de la professió es posa d'acord en això del que toca i a més a més l'evidència constata que també els sacerdots es poden condemnar.

Les teories pedagògiques són un altre perill, insistents, tirant a dogmàtiques i pesadetes. De vegades enyoro el temps en que creia en idees, déus, persones, medicines, polítiques i pedagogies. La llibertat real de pensament té aquestes servituds, no tens on agafar-te més enllà del relliscós sentit comú o seny català però, al capdavall potser paga la pena viure en aquesta inseguretat car també t'estalvia un munt de maldecaps i de litúrgies de tota mena.

Tan clar que es veu, que les vaques no són sagrades... Però, i si ho fossin?

DIVAGACIONS MATUTINES SOBRE TELES, RÀDIOS, SOCIETAT I DÈRIES DIVERSES

Em sobta el nombre de temps i esforços televisius dedicats a planys pel tema de la televisió valenciana, la veritat. Sembla que ningú no s'havia adonat de les seves moltes bondats i de les necessitats socials que cobria fins que no ha desaparegut. Recordo quan va finar la de L'Hospitalet, ara emeten alguna cosa en digital, m'imagino que amb molta menys despesa. Com sol passar, una empresa que acaba amb la feina de gairebé dues mil persones pot fer molt més soroll que cent empreses amb vint persones cadascuna, aquestes empresetes que desapareixen sense que se'n canti ni gall ni gallina i sense que els sindicats hi facin gran cosa car en això, com amb els programes de televisió, tot va per audiències i per estadístiques.

Avui és gairebé impossible recordar el món social d'abans de la televisió. De fet, teníem el de la ràdio, que també va senyorejar el nostre lleure infantil. I el cinema de barri, és clar. Abans d'aquests invents hi havia teatre i narració oral i més endavant el Patufet i aquestes coses tenien els mateixos defectes i virtuts que els mitjans d'avui. Sobre la televisió, en general, s'han dit tota mena de penjaments però ha acabat sent un estri familiar i estimat. Tot i que avui ja ha minvat la seva influència amb el tema d'internet, encara té vida per estona. La televisió, per bé o per mal o per cap de les dues coses, ens va canviar el món personal i social. Internet també l'ha tornat a reconvertir.

El senyor manaia valencià responsable d'aquest tancament va dir una frase oportunista, allò de què s'estimava més tancar una tele que no pas una escola. Les frases depenen  de qui les diu, de qui les escolta i del motiu i context de la seva creació. No és una mala frase, malgrat la demagògia evident del personatge. Tothom acceptaria que és més necessari un mestre que no pas un futbolista però no sembla pas que es faci cap moguda important per demanar que els mestres de primera divisió cobrin tant com un futbolista de la mateixa categoria. Encara més, poca gent sabria dir-me quin mestre és de primera divisió, o mereixeria ser-ho.

La televisió ha estat un estri important en mans dels poders de tots colors, que se n'han servit sovint, de vegades de forma evident i destralera i d'altres de forma més subtil i subliminal. Una enquesta seriosa sobre quins canals i quins programes mira la gent de Catalunya ens donaria una visió molt aproximada sobre el tema de l'independentisme sociològic. Conec gent que només mira canals en castellà i d'altre que sempre posa per defecte TV3, llevat d'alguna escapada al programa de l'Évole i encara. Molta gent que conec defensa TV3 amb fervor patriòtic, no pots dir ni insinuar que, per exemple, els culebrots són dolentíssims, cada vegada pitjor, i que en castellà en fan alguns de més convincents, sempre considerant el gènere. TV3 va començar força bé però pel meu gust ha anat a menys. Les cadenes públiques i privades en castellà també han patit alts i baixos.

En el post anterior escrivia sobre es anys 70 barcelonins, en aquells anys i en alguns d'anteriors es feien programes molt interessants, per la ràdio i la tele, que van desaparèixer del mapa. Fa uns dies llegia a facebook, a l'espai del músic Jordi Roura, una queixa sobre l'oblit existent a l'entorn de tot el que es va fer a Ràdio 4 durant anys (així com als espais catalans de la segona cadena, afegeixo jo). Copio el comentari:

Acabo de llegir en un article d'una pàgina sencera del diari ARA del 8 d'octubre que "Patim patam patum" de Catalunya Cultura va ser el programa degà de la ràdio infantil catalana. Em sap greu però no és així. L'any 1977 vam fer un programa a Ràdio 4 que es deia "Mainada" que va obtenir el premi Ondas l'any 1979 i que va passejar-se per tot Catalunya fins el 1983. Es feia cara al públic, amb música en directe i amb col·laboradors com Dolors Laffitte o Xesco Boix. També aquests anys realitzàvem amb Eduard Delgado, Maria Gorgues i JM Adell "La Ràdio de Vidre", un altre programa infantil de ràdio catalana que fins i tot va publicar una col·lecció de discos. I també hi va haver "Amunt i crits!" que durant molts anys van conduir en Pere Ribera i l'enyorat Joan Grau a Ràdio 4 que feien curses de trens, viatges en vaixell a Palamós, pujades en globus aerostàtic, expedicions a Núria... Em sap greu que no es recordi tanta feina i tan bons moments. (Jordi Roura, facebook)

Molts comentaris a aquesta entrada van recordar programes i personatges magnífics, avui oblidats. TV3 i Catalunya Ràdio no van saber captar aquella experiència ni aquells professionals, en general i a més a més els van deixar de banda sense manies. A mi encara em meravella el que es pot fer amb pocs mitjans i pocs diners, a la ràdio, a la tele, a l'escola i a tot arreu. La televisió pública en català és necessària, no dirè que no, però es podrien reduir moltes despeses tot i que aquest tema de la tele genera de seguida protestes diverses, com quan es van publicar determinats sous de professionals de la cadena. Només he estat una vegada, per casualitat, a les actuals dependències de TV3 però tot allò em va semblar una absoluta exageració. De joveneta havia anat a un concurs als estudis de Miramar,  en el temps d'Herta Frankel, i aquella modèstia comparada amb la fatxenderia que vaig observar em va preocupar una mica, sobretot considerant els resultats que s'aconsegueixen i que s'aconseguien.

La tele és important, encara. Al meu bloc de pisos cap avaria genera tanta unanimitat i desvetlla les urgències d'arranjament immediat, sense problems pel que fa a la despesa econòmica, com les de la televisió. Hi ha hagut sempre un corrent progressista purità que ha bandejat la televisió de la seva vida, avui ja en queden pocs, d'aquells militants intel·lectuals antitele. Si vau poder veure el programa del senyor Om dedicat a l'Arcadi Oliveres comprovaríeu que ell és un d'aquests, encara. Jo crec que no voler tenir tele, avui (tot i que es pot no tenir tele i veure-la amb d'altres estris) és una postura absolutament ingènua ja que la televisió és un mirall necessari, a voltes estrafet, de totes les nostres dèries, ambicions, manies i desitjos. A mi no em treu temps de llegir ni res de tot això i reconec que una passejada de tant en tant pels diversos canals, àdhuc els més pintorescos i infumables, em mostra un món força real malgrat totes les limitacions del mitjà. Ara ja no hi ha tanta gent jove que en faci bandera, d'això de no tenir tele. La tele tampoc no és el que havia estat, és clar, i cada dia ho serà menys.

Un dels apartats més singulars de les television són els informatius. Els de TV3, pel meu gust, han empitjorat força. Quan dic això hi ha qui em protesta de seguida, la resta són pitjors. Això no em sembla just perquè al primer canal no estan del tot malament i han tingut bones èpoques. I perquè sovint es compara un programa digne de TV3 amb un de dolentíssim de no sé on. Aquesta fidelitat al catalanisme televisiu em commou i de vegades, segons amb qui, ja no discuteixo sobre temes profunds i punyents com ara els valors literaris i actorals de La Riera, per exemple. 

Allò de la TDT va ser una gran enganyifa, se'ns deia que ho veuríem gairebé tot, però res de res. La gent hauria d'haver reclamat sobre les despeses inútils que els van fer fer amb el tema dels adaptadors i la resta.

Una altra constant del nostre temps són les tertúlies, te'n trobes a totes hores, a la tele i a la ràdio, els jubilats i jubilades en som uns grans consumidors. Els tertulians acostumen a ser els mateixos a tot arreu, hi ha una colla de gent que viu d'això, pel que sembla, o que en treu un bon sobresou. Tothom opina sobre tot i en tot moment. De vegades surt alguna idea brillant, poquetes. Però els tertulians i els entrevistats són ara actors secundaris, les estrelles de veritat són els entrevistadors, creen escola i fomenten devocions. Quan algú va agafant fama en aquest tema ja ni tan sols dóna massa audiència als tertulians sinó que té una perillosa tendència a pontificar i a dir allò que ell pensa o a fer que es digui allò que ell -o ella- pensa. Molts aturats i jubilats faríem de bona gana de tertulians voluntaris per un entrepà o per poder gaudir dels nostres moments de glòria televisiva i es generaria un gran estalvi econòmic per poder dedicar més calerons a les diferents problemàtiques socials del nostre temps ja que la majoria de tertulians professionals crec que tenen d'altres feines fixes, la veritat.

Sobre les tertúlies futboleres val més no dir res. No hi entenc un borrall, en el tema, però em semblen molt lamentables. Un altre aspecte folklòric de la tele -i de la ràdio- és la publicitat, cada dia més ximple i més abusiva. TV3 al principi de la seva existència rumbejava de no dir ni un mot en espanyol però en canvi aviat es van acceptar anuncis en aquesta llengua. Els anuncis i el futbol són intocables, quan hi va haver aquell atemptat al tren de Madrid es va aturar tot en senyal de dol menys aquestes dues coses, la publicitat i la pilota de primera. Quan les cadenes públiques castellanes van eliminar la publicitat a TV3 van posar el crit al cel. Això d'eliminar la publicitat és relatiu ja que el que si fan es molta autopublicitat i també hi trobem publicitat encoberta o institucional. De tota manera és un goig no haver d'ensopegar-te amb anuncis pocasoltes una i altra vegada. 

En general, per molt que em queixi dels continguts televisius, estic segura que d'aqui vint anys enyoraré coses que actualment em semblen xarones i menyspreables, d'aquesta tele que crec que ens hauríem de prendre sempre amb una certa distància i amb humor, amb ironia, amb murrieria i sense agror. Aquesta mena de coses van lligades a la nostra vida, a la nostra experiència personal i a les nostres emocions i no ens en podem estar. Bé, l'Arcadi Oliveres sí però jo no. Un altre tema és que la televisió, ni la nostra ni cap altra, sigui imprescindible. O potser sí, qui sap.

En tot plegat s'hi barreja sovint la sacralització d'allò que és públic, televisió, escola, medicina, empresa... Aquest tema també demana matisacions i entrar-hi a fons i sense complexos però serà un altre dia si Déu vol. En tot cas públic no vol dir excel·lent i el tema de com es controla el tema de la cosa pública és molt i molt espinós. Hi ha grans paradoxes, com ara els molts anuncis de medicina privada que es fan a alguns canals públics... Quin món aquest. O quins móns aquests, el de veritat i el de la tele.

ELS NOSTRES INFANTS I ELS DELS ALTRES

Un dels temes socials que desvetllen més sensibilitats, protestes i comentaris diversos és el dels infants. En aquest tema controvertit de l'alimentació no s'ha parlat en cap moment a fons de sectors socials mal alimentats sinó d'infants desnodrits, en particular. Les escoles són un tema recurrent amb èxit assegurat, fa molts anys que escolto com s'enlaira la bandera de la infantesa per protestar de qualsevol mancança en el sector, de vegades mancances molt inflades i exagerades. Un fet violent que té com a víctima una criatura desvetlla molta més inquietud i refús que no pas un fet violent protagonitzat i patit per vells, això ha fet que en ocasions d'assassins en sèrie es trigués en admetre que quan els estossinats eren avis es tractava de morts no naturals. 

És clar que aquests infants sempre són els nostres. Tot i que també quan sorgeix una guerra mediàtica, que en són poques, les imatges d'infants morts, malalts, afamats o ferits colpeixen l'opinió pública, ja va passar durant la nostra guerra i ha passat ara i passarà en el futur. Com en tantes coses, el que no es veu, no es ven. Sabem que a l'Àfrica hi ha molts infants realment desnodrits, maltractats, violats o obligats a matar o que a un gran nombre de països les nenes són obligades a casaments prematurs, a prostituir-se i a coses pitjors però fins que no surt a la llum dels diaris i, sobretot de les televisions, un cas individual, greu, l'opinió pública no es commociona. Determinades protestes en contra de guerres promogudes per alguns sectors socials tan sols s'activen quan pel mig hi ha els americans, amb això de Síria ja m'han arribat algunes proclames i recordo que a escola tan sols es van treballar els temes a fons en ocasió de la guerra del Golf i la de l'Irak. Bé, una mica amb el tema de l'antiga Iugoslàvia, però va ser de forma tardana i una mica vergonyant.

Entenc que la gent porti els fills a les manifestacions multitudinàries, ho entenc però no ho comparteixo a fons ni crec que sigui del tot adient. Hi ha grans protestes quan la gent de dretes s'endu les criatures a una moguda antiavortista o espanyolista però quan van a trobades mulltitudinàries les idees de les quals compartim a fons, de forma incondicional, ho trobem bonic, gairebé obligatori i educatiu. Aquesta Diada, i no és l'única vegada, la gent de la televisió ha preguntat sovint a nens i nenes assistents a l'acte, la seva opinió. He pogut veure diferents filmacions en les quals s'entrevistava criatures molt petites. Em fa molta angúnia veure un nen o nena de vuit, nou, deu o onze anys recitant com un llorito allò que sent a casa, cosa absolutament natural, per altra banda.

De vegades un empatx ideològic quan som petits ens produeix amb els anys un efecte contrari al desitjat, caldria tenir-ho en compte. En tot cas, crec que mai s'hauria de recórrer a aquestes opinions de forma televisiva i mediàtica. De petit no pots triar, penses i actues com et  demanen els adults, per a tot depens d'ells però no és estrany comprovar com de gran sovint vas matisant allò que havies après i viscut, fins i tot en el cas que els records et desvetllin tendresa, cosa molt natural. Aquest gran suposat respecte a la imatge dels infants que ha propiciat que a les escoles haguéssim d'anar amb una cura extraordinària a l'hora de retratar-los en actes col·lectius, a les aules, on fos, no existeix en el món de la televisió, de les sortides col·lectives a actes lúdics o reivindicatius, pel que sembla.

Els infants són molt manipulables, com és lògic. Avui són entre nosaltres un bé escàs i es prioritzen per davant dels adults, no sempre ha estat així, com podem comprovar en la literatura popular, amb dites com allò de quan siguis gran menjaràs ous o els nens no parlen fins que les gallines fan pipí. Però hi ha moltes esberles, en aquesta priorització i protecció del seu sector de població. Per exemple, durant molt de temps s'ha parlat de limitar o suprimir la publicitat dirigida a aquest sector de població però no ens n'hem sortit. Menges, joguines, llibres, tot s'hi val. I tornaran Nadal i Reis i tornarem a patir la difusió del consum dirigit a les criatures. 

Es demana un gran respecte per a ells però en la realitat són un sector consumista important, consumista d'idees, d'objectes, de música, de televisió. Els nostres infants no poden treballar fins que són grandets però sí que ho poden fer al cinema, en publicitat, en el món de determinada música. Als noiets que despunten en l'esport se'ls abdueix a un món de trumfos en el qual  només suren quatre i encara, precisament fa uns dies escoltava per la ràdio un programa sobre el tema i com els voltors a la recerca de figures del futur viatgen per tot arreu cercant aquesta estrella possible. En el món de la música de categoria ja sabem que un bon violinista ha de començar de ben petit i això no ens sembla gens estrany, encara. Com en el món de l'esport, després tan sols resulten visibles els qui han triomfat i el miratge continua. Encara més, les escoles on separen nois i noies estan mal vistes, excepció feta de les esportives.

En els infants projectem les nostres frustracions, les nostres esperances, les nostres dèries i els nostres desitjos. Per això encara es creu que una bona escola, terme també molt eteri i confús, els amollarà més recursos per a reeixir en un món ple d'ensopegades i traïdories. Un exemple és la mania persecutòria de molts pares i mares que refusen escoles amb un grau alt d'immigració, perquè fan baixar el nivell, quan hauria de ser ben bé a l'inrevés, un món escolar globalitzat és molt més educatiu que un món de catalanets de classe mitjana fins i tot en el cas hipotètic que es trigui una mica més en aprendre les taules de multiplicar. Moltes coses les anem veient amb els anys, jo mateixa de més joveneta no pensava ben bé així i, en tot cas, molts aspectes de la vida i el món que veiem d'una manera determinada, així que la realitat immediata toca als nostres fills els veiem d'una altra i fem tot allò que crèiem que no faríem mai i potser ha de ser d'aquesta manera. 

Tot això m'ha vingut al cap mirant fotografies i filmacions sobre la Via Catalana, en la qual potser ben bé una tercera part d'assistents eren infants i adolescents, alguns dels quals han aconseguit alguns segons d'immortalitat gràcies a les càmares de televisió i han pogut expressar la seva opinió infantil, ingènua i, no ens enganyem, lligada a allò que creuen i senten els seus pares, oncles, avis i la resta.  Si hi ha alguna cosa que sempre és susceptible de fracàs és l'educació, tant l'escolar i normativa com la sentimental. La vida passa, ens fem grans, sabem que els nostres pares eren humans i no pas perfectes i entomem la realitat segons el moment que ens toca viure, ben diferent del dels adults de la nostra època de menuts. 

Recordo una monja de l'escola que repetia sovint una frase que avui em sembla també una mica innocent, des de la mirada agnòstica i gairebé atea del meu present, però que és bonica i poètica: els infants mostren que Déu no ha perdut encara l'esperança en els homes (i les dones, afegeixo). També Sant Pau va escriure, crec que als Corintis allò de quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. És aquesta una carta molt bonica, sobre l'amor i tot això, però Sant Pau, quan ja no era un infant, també en va dir de molt gruixudes, per exemple, sobre les dones i el seu paper social a les comunitats. Però és cert que de grans no som com quan érem infants i fins i tot ens recordem erròniament de forma amable i idealitzada, això si hem gaudit d'una infantesa normaleta, és clar. Aquestes citacions em mostren el que dic, alguna empremta m'ha quedat d'aquella infantesa immergida en el catolicisme de l'època, però també m'he tornat molt descreguda i escèptica gràcies a aquell excés ideològic. Caldria pensar-hi. Pel que fa a les manifestacions multitudinàries farcides de tantes criatures i gent molt jove, m'agradaria que es reflectís el percentatge de persones que no votarien encara, i que es comptabilitzen en l'assistència. És clar que aquestes xifres són un altre camp de batalla mediàtic i ideològic. Ja he parlat en més d'una ocasió d'aquests temes numèrics, molta gent no vol dir res, de vegades els enemics del poble eren un de sol i resulta que tenien una bona part de raó. Una mica com les audiències de televisió, vaja. Molta gent mirant un programa no vol dir que sigui boníssim, al menys, no pas sempre.

Morts absurdes i consentides: LA TELEVISIÓ DE L'HOSPITALET

Una vegada recuperat el títol del blog i passat ja el temp de fer broma innocent retornen els temes seriosos i gens innocents, com ara el lamentable tancament de la televisió de L'Hospitalet, fet per part d'un govern suposadament progressista que ha beneït i donat suport als fets. Si la cosa hagués passat a Badalona -on també s'ha amenaçat amb la possibilitat- segurament s'hauria aixecat una polseguera molt més espessa, com sol passar, ja que tenim una greu tendència a jutjar les coses de forma molt esbiaixada segons qui les fa o desfà i no segons la seva realitat objectiva.

Al comiat televisiu que penjo una de les treballadores explica que quan va arribar a la ciutat no la coneixia però que se'n va enamorar. L'Hospitalet sorprèn a molts forasters que creuen que és encara una mena de suburbí barceloní disbauxat i lamentable. És la segona ciutat de Catalunya en nombre d'habitants i ha esmerçat molts esforços en millorar en moltíssims aspectes perquè va passar de ser un poblet rural a ser el que és avui, gairebé en quatre dies i això és difícil de pair. A més, Esplugues i Barcelona van anar manllevant-li territori. 

En els darrers anys la ciutat ha fet molts salts endavant, durant l'època en la qual va ser alcalde el senyor Corbacho tot va millorar de forma exponencial i això s'ha de reconèixer, cosa que encara resultava més evident pel fet que anteriorment hi havia hagut algun alcalde absolutament lamentable. Tot i que pel camí de construcció del gran Hospitalet també es van perdre iniciatives singulars, excel·lents, com ara l'enyorat departament de Dinàmica Educativa. 

En els darrers anys, tot i que manen suposadament els mateixos l'estil ha canviat i no sempre per a millorar, ho vaig poder comprovar en un acte que ja ha esdevingut tradicional, la publicació d'un llibret que recull les publicacions anuals d'autors de la ciutat o que s'hi relacionen i que en l'última celebració em va semblar una mena de tràmit inevitable i apressat, de molt poca volada, en comparació amb d'altres anteriors. De tota manera, ara no hi treballo i em temo que he perdut la perspectiva. A més, els afers polítics se m'escapen com aigua en un cistell, només puc parlar del que veig i encara gràcies.

Jo també em vaig enamorar de L'Hospitalet, com la presentadora, i encara em dura l'enamorament, tot i que ja m'he jubilat i no hi vaig cada dia, com he fet durant més de trenta-cinc anys, els deu darrers precisament a una escola situada gairebé davant d'aquest edifici de la televisió. Admiro el que diu aquesta treballadora sobre el seu enamorament   tot i que també em sobta el fet que amb la gran quantitat de jovent que hi ha a la ciutat la televisió local es nodrís sovint de forasters, com que ignoro els temes administratius i laborals del mitjà això és ara el menys important. El fet és que poc personal del que va iniciar aquella experiència televisiva el 2000 havia continuat a la televisió, els canvis i la recerca de rostres joves, i de joves a qui es pot pagar poquet i fer contractes temporals sota mínims, sembla ser una constant en la feina dels nostres temps.

Recordo la primera ràdio de L'Hospitalet on, en temps de l'EGB, participàvem amb programes realitzats per les escoles, aleshores encara en castellà. Era una cambra petitona en un bloc de pisos altíssim, modest. La televisió local va sumar esforços a una ràdio que evolucionava molt positivament. Des de molts llocs de Barcelona es pot veure la televisió de L'Hospitalet, cosa que agraeixo a la tècnica, una televisió que, com la de Badalona, admirable, ha evolucionat de forma progressiva tot i que pel camí, com sol passar, s'hagin perdut alguns llençols amb la frescor dels coratjosos inicis i en aquesta recerca del gran Hospitalet fatxenda. Una mica com a Barcelona, què hi farem. Tot s'encomana menys l'hermosura, ja ho diuen

La televisió de L'Hospitalet donava veu a les associacions, a les escoles, als infants de la població, als mestres i als artistes i escriptors locals. És l'única en la qual he pogut presentar els meus llibres, tan sols dient que treballava a la ciutat. En una ocasió fins i tot va venir un xicot molt amable i professional a casa per tal de fer un breu reportatge sobre les meves publicacions. L'inici del capvespre va merèixer també una molt bona entrevista d'una noia molt intel·ligent, el nom de la qual em sap greu no recordar, que s'havia llegit la novel·la amb un gran interès i en profunditat, cosa poc habitual. Amb el meu darrer llibre, La cendra dels anys, ja no va passar el mateix i tan sols em van entrevistar a la ràdio, situada ja al mateix edifici que la televisió. No hi vaig trobar vells coneguts, per cert. Els rostres anaven canviant i també els programes. No som en una època propicia a estructurar fidelitats, a consolidar tradicions. Tot ha de canviar molt de pressa. Ara ja puc dir adéu als efímers assoliments mediàtics relacionats amb la meva obra literària.

No conec el mitjà a fons, però sempre hi veies, tant a la ràdio com a la televisió, jovent decidit i amb ganes de treballar, noves cares, nous projectes, molts estudiants hi feien pràctiques i després en guardaven al cor un record inoblidable. També vaig participar en alguna taula rodona sobre temes escolars. Semblava que tot anava a més i que el camí acabaria en una consolidació definitiva d'aquesta televisió a la qual no voldria titllar de local, era ja un canal més a l'abast, millorable, però professionalitzat i seriós. No es pot posar totes les televisions locals al mateix sac i he vist per aquests móns nostrats canals realment locals una mica atrotinats, tancables, que et fan pensar en quants esforços es malmeten en l'afany d'aconseguir que tothom ho tingui tot. 

Si mireu el petit vídeo que he penjat podreu escoltar l'evidència, cap polític de la ciutat no mirava aquest canal local que no han dubtat en suprimir a l'hora de les retallades. Ho ha fet un govern d'això que en diem d'esquerres, per cert. Si ho arriba a fer un govern dels altres estic segura que s'hauria aixecat molta més polseguera. Els polítics dels altres tampoc no miraven el canal local i em temo que l'oposició al tancament deu haver estat molt tèbia, inexistent a la pràctica. 

No estic en contra de segons quines retallades. Encara més, he contemplat una mica astorada com en els darrers anys s'estirava més el braç que la màniga, també a les escoles, i com es malmetien subvencions absurdes en projectes inútils i en despeses absolutament prescindibles. Fins i tot es podia haver optat per retornar a un mitjà més modest -tot i que ja ho era comparat amb nostrats monstres mediàtics com això en què s'ha convertit TV3-, cercant ni que fos joves voluntaris amb ganes de fer pràctiques -tot i que crec que ja n'hi havia uns quants, per allà-. Em pregunto si darrere d'aquest afany estossinador no existeix un cert temor dels mitjans grossos, també en procés de retallada, a una competència en alça.

Miro molt BTV i em sap molt de greu no poder-la mirar quan sóc lluny de Barcelona. Els bons canals locals haurien de tenir una difusió molt més gran i sembla que hi ha qui creu que BTV també és local. Gent que mai no la mira m'ha comentat en alguna ocasió que s'hauria de tancar. En general, com deia Machado sobre Espanya, menystenim allò que ignorem. A casa nostra tot és TV3, oracle indiscutible i intocable. Suposar que allò que s'esdevé al Poble-sec, Tortosa, Badalona o L'Hospitalet tan sols interessa als seus habitants fa que acabem per conèixer millor Nova York que la població o el barri que tenim a quatre parades de metro o de tren. Una mica més de turisme local resultaria molt saludable. 

Què en faran, a L'Hospitalet, d'aquest emblemàtic edifici, amb el conegut logo? Un logo que, per cert, es va copiar l'ajuntament fa anys del d'una revista educativa, avui també desapareguda, com tantes bones iniciatives, sense donar ni les gràcies. Quant més anem 'menos' valem, deien, a casa, quan en lloc de millorar empitjoràvem en alguna cosa. Si hi ha  quelcom que em tregui de polleguera -fet que, per altra banda, no serveix de res a la pràctica- és que es malmetin coses que funcionen bé. Com va passar, per exemple, amb l'EGB, tan criticada i que avui resulta que fornia millors resultats que tantes experiències post-reformistes. Només cal comparar llibres de text per rendir-se a l'evidència.

Ho sento molt, això de la televisió de L'Hospitalet, no sabeu quant. Quan treballava a la ciutat i vaig començar a sentir per aquest singular racó de món un amor que ha esdevingut fidel, amb altres mestres vam fer alguns treballs sobre història local. Avui molta gent jove que hi ha nascut i que se sent ja hospitalenca valora aquesta història local de forma apassionada i es poden trobar molts materials magnífics, sobre les diferents etapes de la ciutat. Els seus barris tenen cadascun d'ells vida pròpia, personalitat específica i de vegades tampoc no es coneixen prou els uns amb els altres, al menys no tant com caldria. Tot ha canviat molt i canviarà. Hi ha coses que cal renovar, evidentment. Però la pena de mort, ai, és irreversible i hauria d'estar definitivament bandejada del nostre horitzó proper, ni que sigui la pena de mort aplicada a una televisió suposadament local. 

Catalanismes diversos

En algunes ocasions escolto un programa informal i distret, de matinada, al qual truca la gent per dir el que li sembla. Una constant de molts programes de ràdio i televisió del present és aquesta participació indiscriminada de tothom, cosa que està bé en algunes ocasions, com en aquesta, ja que es tracta d'un programa més aviat de tertúlia casolana. En d'altres casos, després d'un debat suposadament seriós, escoltar el que diu la Pepita de Vilacebes o en Joanet del Poblenou, opinions recollides sovint sense cap mena de filtre o per atiar la provocació, fa una mica d'angúnia. És clar que també els convidats experts diuen sovint bestieses, no tots són iguals.

Pel que fa al català, de tant en tant sorgeix algú també, en aquests programes, que corregeix els locutors o algú que hi participa, respecte a la llengua. Per exemple, hi va haver  en el programa al qual em refereixo una mica de soroll a causa de la utilització del mot empanada en el sentit vulgar i no gastronòmic d'empanada mental. Les correccions lingüístiques espontànies sempre acostumen a incidir en el vocabulari, poques vegades en el gran nombre de girs calcats d'altres llengües, de refranys i dites reconvertits de forma barroera o en l'ús incorrecte dels mots, pel que fa al sentit. Amb gran ironia, un espontani va  intervenir a la xarxa, dient que també hauriem de dir carallibre al facebook, si érem conseqüents.

Fa uns dies Teresa Costa-Gramunt explicava com en un article li havien corregit taula camilla per taula llitera. És aquest un bon exemple de com van les coses. A mi, en una ocasió, em van canviar esborrador per esborrany, que devia semblar més català, quan el fet és que jo em referia a l'objecte per a esborrar pissarres antigues. Tan aviat et fan aquesta mena de rectificacions aquests savis de Vilatrista, com et critiquen que facis servir formes de l'antigor les quals, per ignorància, no saben que encara són molt vives a un gran nombre d'indrets nostrats. L'ase dels cops és, sovint, el barcelonisme resident. A mi m'han dit, per exemple: tens molt vocabulari, no pot ser que siguis de Barcelona.

Això passa, crec jo, perquè han sorgit noves generacions de filòlegs formats per persones excessivament dogmàtiques i normatives, amb algunes excepcions, que sempre n'hi ha, que han après moltes regles però han llegit molt poc i escoltat molt poc els grans. L'altre dia repassava la versió original de Terra Baixa, que es pot trobar a la xarxa, i em vaig adonar del fet que aquells textos d'aleshores reflecteixen una llengua molt viva en el seu moment, i que la normalització posterior dels clàssics ens ha fet perdre moltes referències. La llengua és quelcom viu i no mort, voler-la recollir de forma restringida és ben bé com agafar aigua amb un cistell, sempre se'ns escaparà alguna cosa, i fins i tot els passa als més savis, com li va passar a Coromines amb allò de la xiruca. Sempre em fa molta gràcia escoltar allò que li diuen al Manelic quan es foten d'ell, lechuguino, currutaco, coses que deia el meu avi de forma habitual.

Recordo encara allò, pel meu gust una bajanada, de voler fer-nos titllar d'apunts les entrades al blog, i també el tema del blog i el bloc, encara no resolt. En això hi ha molta gent que suposa que s'hi ho diu el termcat ja no hi ha res a comentar i que s'han d'acceptar aquestes decisions amb un acte de cega fe en els entesos. Jo, que cada dia crec menys en els entesos, he perdut la fe, la veritat, i penso que tot és discutible i que fins i tot raonadament i amb un cert criteri es pot ser antinormatiu si cal, fins que no ens demostrin el contrari amb una explicació aprofundida i fonamentada en raons serioses. En tot cas, de vegades només cal esperar una mica per comprovar com es torna correcte allò que era incorrecte o a l'inrevés, com en el cas de bòvila, bobila i bòvila, que és el primer que em ve al cap ara.

Els castellanismes són pecat però els anglicismes ens envaeixen sense aturador i fan lechuguino. Per altra banda estic d'acord en què caldria demanar als estudis universitaris relacionats amb la parla i l'escriptura, com el periodisme, una major exigència. Darrerament s'estan celebrant amb gran alegria i com una novetat innovadora algunes novel·les que han gosat escriure una mica com es parla, quan fa uns anys no haguessin passat cap sedàs. Tot està inventat, com la sopa d'all, i sempre depèn de la gràcia i relacions de qui ho fa, que sigui més o menys valorat.

Pel que fa a l'ensenyament formal de la llengua, trobo molt interessant per a aprofundir-hi un article de Francesc de Carreras a La Vanguardia sobre el tema de la immersió i les seves hipocresies, com ara que en centres privats catalans de prestigi la immersió es fa -o no es fa- com sembla i convé. En el fons, com en tot, les normes al capdavall sempre es veuen obligats a complir-les els pobres o els mitjanets. Els altres tenen recursos per a fer el que vulguin i quan vulguin. El pitjor és que molts dels qui prediquen la revolució en la seva vida privada són d'allò més incoherents i conservadors. I la resta, el poble, bevent a galet i barallant-nos, ves.

Una molt bona professora de català que vaig tenir fa molts anys explicava que potser no s'havia de parlar de correcte o d'incorrecte, sinó de d'adient o no al context. Cada context té les seves exigències i llicències. Però això, en llengua, com en tantes altres coses, ens inquieta, ja que en general exigim el blanc i negre, per tal que ens amollen una suposada seguretat. I la seguretat por resultat molt castrant i poc creativa.

A les majories, sense complexos

En el darrer post mencionava el cas de Jaume Piquet, un home de teatre mensytingut per les elits, un bon home poc recordat  pels mitjans culturals oficials, com tants d'altres. Però Piquet i molts com ells omplien els teatres i feien diners. Avui podríem dir que les audiències els eren favorables.

Fa dies que escolto lectures triomfalistes a TV3 sobre el tema de les audiències. Si Juan Ramón Jiménez, elitista, escrivia en alguns dels seus llibres, en la dedicatòria: a las minorías siempre, avui els nostres grans personatges que gestionen els mitjans poden dir, sense vergonya, que dirigeixen els programes en horaris punta a les grans majories i que quan més gent, millor.

Pel que fa a les ràdios, el mateix. Les estadístiques no són fiables o, en tot cas, són enganyoses, s'oblida per exemple incidir en el fet de la suma de ràdios i televisions comarcals o locals i la forma de comptabilitzar emissores com ara Ràdio 4, COM, BTV, en el seu context, em fa l'efecte que no és tan acurada com caldria.

Hi ha molt i de tot, certament. Si un cerca pot trobar coses interessants que, a més, es poden veure per internet. Però hi ha programes estrella, com el documental sobre nens perduts en adopcions inquietants, que van emetre ahir, després de fer una gran propaganda, que em semblen excessivament sensacionalistes. No m'agraden els documentals que barregen realitat i ficció teatralitzada, força manipulada. En el cas d'aquest documental, per exemple, el més interessant i colpidor eren els testimonis directes però hi mancaven xifres i dades, o referències més serioses a l'estat judicial de la qüestió. S'incidia en temes que avui tenen gran èxit: el franquisme pervers, les monges dolentíssimes, fins i tot alguns tons de pederàstia, és clar. 

Per sort, en algun moment, com de passada, es va comentar: malgrat això moltes de les adopcions eren legals i serioses tot i que les mares solteres es veiessin forçades per la societat... Les mares solteres, a Espanya i a les Antípodes, fins fa quatre dies ho tenien molt magre. El fons de la qüestió, al meu entendre, allò que resulta més inquietant en aquesta història no és la perversió del règim franquista, que ja sabem com era, sinó que a finals dels setanta i fins i tot ben entrats els vuitanta encara hi haguessin casos irregulars. I, sobretot, que els responsables no hagin estat, de moment, i després de tants anys de democràcia o el que sigui, -però, en tot cas, millor del que hi havia abans-, portats als tribunals o investigats. Per altra banda, en països que aleshores eren democràtics també es van donar fets semblants, el diner és un gran corruptor, per desgràcia nostra.

Conec molts casos de gent adoptada legalment i seriosa, casos en els quals els pares no van pagar res més que una almoina a l'entitat, també religiosa, que tramitava el cas. No cal oblidar que els convents i la religió són, en èpoques de pobresa i poques perspectives, sortides professionals i que de monges i capellans, com de laics, n'hi havia i n'hi ha de dolentíssims, de dolents, d'indiferents, de normals i també de bons i sacrificats, encara més en una època en la qual tenien el monopoli de la beneficència. En certa manera, aquests documentals que barregen ficció i realitat són una mena d'equivalent modern de La monja enterrada viva. Atien visceralitats en contra de col·lectius nombrosos i diversos.


Vaig tenir algun contacte per raons familiars amb una institució gironina, en aquell moment regentada per monges, que acollia vells i infants. Recordo que les monges estaven contentes de les adopcions que s'havien tramitat però es planyien de molts casos en els quals les famílies, famílies complicades, no volien donar els nens i nenes en adopció pel fet que esperaven que aquests tinguessin l'edat adient per treballar i poder-se'n aprofitar. Malauradament els pares-patrons o els oncles explotadors també existeixen i han existit. Puc donar fe que, al menys en aquella època, finals dels seixanta, principis dels setanta, la tasca de les religioses vers els vells i els infants era seriosa, transparent i humana. Vaja, que hi havia de tot.

Fa uns dies es va fer molta propaganda d'un altre documental que prepara TV3 sobre l'arribada de la República. Un Macià i un Companys absolutament ridículs acollien un públic format per espontanis i espontànies que s'havien disfressat, de forma voluntària, amb vestits de l'època, per tal de sortir a la televisió. Tot plegat es veia tan fals que feia pena, la veritat. Encara em fa més pena tant d'interès per una República que només quatre gats han reivindicat des de la transició i, encara, de forma molt tèbia. Ara bé, els carnavals sempre tenen èxit. La majoria de la gent disfressada feia goig, no hi havia pobres apedaçats, cosa que els anys trenta devia ser prou significativa. A la primera cadena també emeten una sèrie en forma de novel·lon sobre el tema republicà, aviat farà vuitanta anys d'aquella efímera primavera i cal fer gresca i plànyer el que hauria pogut estar i no va ser mai. Quan més es parla d'aquells anys, de forma sovint mítica i novel·lesca, menys intenció hi ha de recuperar els valors republicans seriosos o de demanar un retorn a aquell règim legal. Tant parlar d'educació, per exemple, i molts elements d'aquelles escoles i de la formació dels mestres en l'època, han estat oblidats de forma barroera i amb una gran indiferència generalitzada.

Els telenotícies, amb alguna excepció, són una mostra lamentable de la frivolitat ambiental: les coses més serioses acaben amb futbol, informacions mèdiques, de cinema, de moda i, això sí, de futbol. Sobre el futbol, fa uns dies algú em criticava, crec que amb raó, l'existència d'escoles que separan els infants per sexes, naturalment es referia a l'Opus. Però ningú no es planteja cap dubte sobre l'esport: escoles esportives només per a nois, d'elit, competitives en aquest sector... El treball dels infants està mal vist, però no està mal vist que treballin en publicitat, en cinema. Llegia en una entrevista fa pocs dies unes declaracions de l'actor abans nostrat Quim Gutiérrez, estrella de Poble Nou, i es felicitava que els seus pares, seriosos, no l'haguessin convertit en una font d'ingressos ja que, literalment explicava que havia vist nens i nenes, artistes precoços, plorar pel fet que havien d'anar a treballar... Entrar a fons en certes qüestions només palesa les nostres grans contradiccions vitals i morals, inevitables, ja que els humans som, de fet, molt tragicòmics, ens agradi o no.

Sobre adopcions, em temo que d'aquí vint, trenta anys, molts d'aquests catalans d'adopció actuals, que han arribat de forma força massiva de països llunyans, també voldran saber la veritat. Potser pagaria la pena meditar sobre aquest tema en el present, m'han explicat casos una mica estranys i també s'hi barregen diners. Les mares exòtiques potser també s'han vist forçades a deixar els seus fills i algun dia potser els enyoraran. Com que tot això de l'adn es d'esperar que avanci, el mateix que el respecte als drets individuals, fins i tot pot resultar més fàcil cercar els orígens, inclús en cas d'inseminacions artificials. En tot cas, el tema de malalties genètiques, que en el documental que menciono sortia una mica de passada, pot fer necessàries aquestes investigacions. Està molt bé recordar els mals del passat però està molt malament passar de puntetes per les injustícies del present, no fos cas que en sortíssim escaldats.

Totes les societats tenen, tenim contradiccions, incoherències i misèries. Reduir-les, controlar-les i debatre de forma seriosa sobre tot plegat hauria de ser una necessitat però acaba esdevenint una frivolitat mediàtica. I els temes realment importants acaben esdevenint carn de culebrot.

HIstòries, bones i no tant, de la tele

En general es té la percepció que el que fan per la tele és molt dolent, però la veritat és que hi ha de tot, també coses que estan molt bé i per a tots els gustos.

Ja he comentat en d'altres ocasions que, segons la meva subjectiva opinió personal, fa anys i panys que tevetrès va a menys. Potser és que, com en tantes altres coses, teníem massa expectatives. També em passa el mateix amb Catalunya ràdio, des de no fa tant de temps, això sí.  En aquesta emissora han deixat perdre programes molt interessants per substituir-los per frivolitats diverses.

El dia de la vaga tevetrès va desaparèixer del mapa, el mateix que el canal de ràdio que menciono i ens vam haver de refiar d'emissores com RAC1 o dels canals castellans. Era un dia per fer serveis mínims, suposo, però aquests serveis mínims haurien d'haver anat dirigits a informar-nos dels fets del dia en directe.

En aquests dies o en d'altres de més tràgics, com ara el dol pels fets de Castelldefels, la tele nostrada ens ofereix documentals i entrevistes ja emeses. Naturalment, la publicitat segueix emetent-se peti qui peti i el futbol si en donen, també. Cosa que fa pensar força.

En aquestes ocasions que em recorden la ràdio de Setmana Santa d'èpoques pretèrites, temps en els quals els no iniciats descobríem que existia la música clàssica, més d'una persona m'ha comentat:

-Vaig estar mirant entrevistes i reportatges, ja que no donaven res mes, i n'hi ha de molt bons, eh?

Crec que sense que hi hagi cap fet especial ni cap tragèdia inesperada es podria dedicar una mena de dia de reflexió, de tant en tant, per  tal d'emetre una rastellera d'aquests bons programes que dormen com la lira de Bécquer als prestatges, tot i que molts són accessibles per la xarxa.

I és que els programes dignes ens els acostumen a amollar en hores noctàmbules. Vegis, per exemple, els dijous, dia que abans era el de festa de les noies de servei i avui resta relacionat amb la, pel que sembla, immortal sàtira política i social del Polònia que ja va perdent la gràcia i s'hauria de retirar abans de cremar-se del tot. Després d'aquest programa s'emet Sense ficció, una secció de dignes i interessants reportatges i no hi ha manera que s'inverteixi l'ordre. Es deu creure, en general, que la gent interessada per temes seriosos són noctàmbuls bohemis, la gran majoria.

El darrer Sense ficció va ser sobre el tema de la feina, els sindicats, l'atur, els treballs temporals i moltes coses més, en el qual gent seriosa opina sobre la qüestió. Encara que en aquests reportatges sospites que cada persona tindria moltes més coses a dir i que segurament les va dir i es van perdre en el muntatge, la veritat és que estan molt bé. És curiós, un signe dels temps -faig un apartat- comprovar com un sindicalista comunista acaba per ser un professor especialitzat d'ESADE, però això no toca.

En tot cas, el podeu veure clicant aquí. He de dir que jo l'he vist per recomanació familiar, altrament, com passa amb tantes coses, m'hauria passat per alt, possiblement.

Quan dius que la nostra tele no va bé t'acostumen a comentar que les altres ho fan pitjor. Les altres se sol referir als programes de la 5, a les tafaneries xarones i coses semblants. És clar, en aquesta comparació hi sortim guanyant i podem amarar-nos de cofoïsme, que després del seny i la rauxa és una cosa molt pròpia. Jo  crec que la primera va millorar molt després del darrer canvi de govern i els noticiaris estan prou bé, però hi ha qui creu que només fan corasson, corasson i coses així. I qui no la sintonitza mai per imperatiu patriòtic, que també.

La segona cadena hispànica té programes excel·lents, un ventall molt interessant, com el 33, però, pel meu gust, més diversificat, i un exemple és la magnífica sèrie Mujeres en la historia que ja he comentat en d'altres ocasions. La llàstima és que alguns solen ser també matutins o excessivament vespertins, d'això no ens en deslliurem. De les sèries interminables, en català i castellà i fins i tot en les variants lingüístiques d'ambdós idiomes, ara que agafo una emissora balear, val més no parlar-ne, suposo que s'eternitzen a causa de les inefables audiències.

Amb la tele, la ràdio, els llibres i el que sigui passa com en tot en el nostre temps -llevat de la premsa en paper, que no augmenta l'oferta, veurem si amb l'Ara fem un pas endavant-, hi ha un excés tan gran que ens perdem i no ens assabentem del que ens convé, ni tan sols de les pelis bones que, de tant en tant, passen, sobretot a canals com ara BTV, una cadena que manté també un nivell remarcable de qualitat. Sobre la premsa, la continua davallada de l'Avui, quan recordo aquell entusiasme en el moment de la seva sortida, i les col·laboracions que aplegava fa temps i com vam anar a votar la capçalera i comentàvem cada dia en Pedrolo, l'Espinàs, la Roig, en Pons... Coses de l'edat.

Tot plegat fa que, amb poques excepcions, programes com aquest Sense ficció, que podrien generar un debat de carrer i botiga, cosa que passava en èpoques d'escassedat, passin de puntetes i amb discreció. Com a curiositat simptomàtica remarcaré que un dels que va mirar més gent que conec, en directe, va ser... el que van dedicar al Molino. Així és el món.