26.10.11

Sobre la fràgil autenticitat de l'arquitectura turística







La propaganda periodística està promocionant un llibre recent basat en una tesi doctoral sobre la impostura del Barri Gòtic. És habitual que ens venguin com a novetats descobriments o misteris ocults que algú ha desvetllat, sovint coses que son prou conegudes per la gent amb uns mínims coneixements culturals, al menys per la gent interessada en art, història o fins i tot en això que en diem l'invent de la tradició. No dubto gens de l'interès i profunditat del llibre però em temo que propiciarà tot un gènere que, de fet, ja existeix, dedicat a descobrir allò que suposadament no estava descobert i també les secretes intencions que han contribuït a la impostura.

Que el barri gòtic no és gòtic era, doncs, cosa ben sabuda. Els qui tenim uns quants anys hi hem vist construir fins i tot edificis gòtics. El temps passa i tot ho va harmonitzant. Si s'aprofundeix en qualsevol tema relacionat amb la història ens trobem amb moltes sorpreses. De vegades no s'hi vol aprofundir de forma conscient, no fos cas que molts mites acabessin per esmicolar-se, mites lligats a sentiments identitaris, per exemple.

Avui es fomenta un tipus de turisme molt frívol però que dóna grans beneficis, cosa important. Fa anys es va magnificar a Catalunya l'art romànic, en un intent de glorificar un passat català que convenia a la ideologia de la Renaixença. El gòtic nostrat tenia poca volada, el barroc era una bírria, el neoclàssic, una vulgaritat. Els edificis renaixentistes, lligats a una època més hispànica eren ignorats olímpicament. Quan, de fet, qualsevol passeig per pobles i poblets mostra, per l'època de les construccions, la bonança entusiasta que es va desenvolupar durant part del segle XVII i la primera meitat del XVIII.

Amb el turisme actual i sucós cada poble i vila ha volgut promocionar el que tenia i d'aquesta manera s'han revaloritzat, afortunadament, coses que no són romàniques. L'atracció turística es mou segons toca, a tots ens fan ballar una mica al so de les modes culturals, ens agradi o no. Fa uns dies ens vam ensopegar per Montjuïc dues turistes alemanyes que ens van preguntar per un carrer. Érem a prop del MNAC i els vam preguntar si l'anaven a visitar. Van respondre, molt sincerament, que ja estaven una mica tipes de museus, que havien vist coses de Miró, Gaudí, Dalí, Picasso i que ara els abellia més anar una mica de gresca.

Miró-Gaudí-Picasso-Dalí són les nostres marques actuals. Tot i que el romànic encara té algun pes. En la meva darrera visita al MNAC em vaig passejar gairebé en solitari per les sales d'art modern, on s'aplega la magnífica col·lecció que havia estat al Parc de la Ciutadella. Quan es va promocionar aquella exposició sobre Fortuny no hi cabia una agulla, a l'exposició temporal, però els Fortunys habituals són molt poc contemplats, el mateix que els Picassos, que també n'hi ha algun en aquell sector del museu. Hem hagut de basar una exposició sobre el realisme en Courbet per recordar que els pintors d'aquest gènere van tenir a Catalunya i Espanya una representació magnífica i que van ser objecte de la devoció culta i popular durant molt de temps.

Hi ha hagut, darrerament, una proliferació de llibres sobre misteris i secrets de la ciutat. La majoria expliquen quatre bajanades, històries molt conegudes, conjunts de refregits, vaja. Però sembla que es venen bé. També les rutes urbanes sobre temes esotèrics tenen èxit. Un altre tema que ven, avui, és la guerra civil, com ho mostra l'afició als refugis, uns espais durant tants anys oblidats de forma conscient per la població que els va haver d'utilitzar. La crónica negra recupera i mitifica les seves històries, els episodis viuen alts i baixos en la devoció popular i s'acostumen a reinventar per part de periodistes i escriptors. Fa poc hem patit un excés de textos literaris i periodístics sobre la vampira del carrer Ponent, una història molt explicada des que va passar i que, per cert, mai no es va acabar d'aclarir. L'excés d'informació no ha portat a noves descobertes sobre el cas.

Ens agrada pensar en conspiracions diverses, cosa que fa possible titolars com ara aquest que diu la impostura del barri Gòtic queda al descobert gràcies a... Sembla que la promoció turística obvia aquesta impostura quan passeja els ramats de gent pels carrerons vells del centre de Barcelona, carregats d'història i d'encant, malgrat el suposat engany. En tot cas, s'hauria d'analitzar l'explicació que els guies multiculturals fan als seus grups de viatgers per saber si els enreden o no. 

El fet és que qualsevol ciutat turística del món ven mentides i llegendes, parcs temàtics diversos, itineraris de dubtós gruix seriós. De fet això no és nou. Les relíquies que empenyien molts pelegrins a fer camins i desplaçaments eren falses en la gran majoria de casos i també hi havia qui ho sabia o s'ho imaginava. Un cas d'escenari turístic absolutament teatral és la bonica ciutat de Carcassona, per exemple.  La visió del romànic que tenim avui, esglésies de pedra vista, silencioses i amb un aspecte sobri i misteriós resulta absolutament falsa, ja que precisament tot el conjunt, exterior i interior, estava acolorit de forma cridanera. Però les lectures actuals no ens han volgut oferir ni tan sols una mostra aproximada d'aquells colors perduts. Sobre l'afició actual a la pedra vista i la mania als encalats antics hi hauria molta cosa a debatre. Els paisatges rurals també han patit aquest afany falsejador, per mostrar poblets de postal i pessebre que mai van existir.

Però és que tot plegat no té cap mena d'importància. L'aparença compta, molt més que la malmesa realitat, i també el fet de compartir amb la gent escenaris i paisatges. Per això no acabo d'entendre aquest afany actual a fer arranjaments urbanístics amb pegots diversos per tal que quedi ben palès que aquell trosset de paret no és autèntic. Autèntic del tot no hi ha res, car qualsevol edifici precisa ben aviat de conservacions constants que el van transformant. Per això em fa una mica de gràcia quan diuen que deixaran una ermita, una església, un palau com era. Com era, quan? El dia després de la inauguració en el cas, improbable, que es comencés a fer servir acabat del tot?

La història es va fent amb els segles i els afegitons diversos, per maldestres que siguin, volen dir alguna cosa i expliquen també la vida i els problemes dels homes, els seus canvis de mentalitat, els seus problemes, dèries i misèries. Per això les reconstruccions sempre seran traïdores. I per això el barri gòtic continuarà sent el barri gòtic encara que no sigui gòtic. Perquè els anys i la gent han anat convertint-lo en un conjunt molt especial, potser a causa, precisament, d'aquesta barrija-barreja que el temps i les humitats acaben conformant i fent coherent. D'entrada, les esglésies ja van perdre autenticitat, en certa manera, quan es va prescindir dels ciris i espelmes per utilitzar asèptiques lamparetes que no perjudiquessin l'antigor. O quan van prioritzar el seu aspecte artístic i històric per damunt del religiós. 

Tot és mentida o, en tot cas, tot és la veritat que ens hem anat construint al nostre gust, fins i tot la pròpia biografia en l'imaginari més íntim s'adapta al nostre desig. La història, l'art, sempre són contemporanis. Trobo molt bé que s'expliquin l'origen i els canvis soferts pels edificis venerables, que tot plegat se'ns presenti com una descoberta original lligada a conspiracions diverses amb base econòmica o política ja fa riure una mica. Els qui hem viscut sempre a Barcelona i hem rebut la tradició oral dels vells temps de la ciutat per part dels familiars no ens sorprenem de res de tot això, ho sabem i ho hem vist. Però el qui arriba de nou potser sí, ja que aquests dies m'ha vingut al cap com un professor de la Normal d'origen castellà, avui molt catalanitzat, que fa més de quaranta anys, quan jo era molt joveneta, ja ens va comentar amb certa ironia això del barri gòtic, que de gòtic-gòtic en tenia ben poca cosa. 

En tot cas el nostre barri emblemàtic no és l'únic en rumbejar d'antigor, pel món hi ha milers d'exemples semblants de la mateixa manera que molts fets no són com ens diuen que van ser i, encara que en siguem conscients, sempre hi haurà algú que publicarà llibres o dictarà conferències amb tot allò de les grans mentides de la història oficial. Descobrir enganys i secrets té la seva gràcia. Saber que grans edificis emblemàtics no són autèntics hauria de servir, en tot cas, per fer-nos generar respecte i estimació per aquells altres que no han pretès mai ser-ho, que ja formen part dels nostres paisatges íntims i dels quals has d'escoltar sovint que no tenen cap interès. Com ara les grans esglésies neogòtiques del XIX que no són de cap arquitecte de marca. Com la del meu barri, pobreta, que precisa d'un bon rentat de cara integral després d'haver patit els grans desastres barcelonins del segle passat.


En tot cas, autèntic o reconvertit, el barri gòtic em continuarà inspirant la mateixa devoció incondicional i la mateixa emoció de sempre, malgrat el turisme de masses, la proliferació de comerços de souvenirs poca-soltes i la seva dubtosa, tràgica o frívola història. Els paisatges íntims i subjectius tenem poc a veure amb l'autenticitat. Per això la seva destrucció visible ens produeix un sentiment de pèrdua molt dolorós, encara que l'element perdut sigui, fins i tot, una barraqueta camperola o un bloc de pisos sense denominació d'origen.

8 comentaris:

en Girbén ha dit...

Pocs fils penjants deixes per atacar en aquesta repassada; diria que de reflexió paisatgista. Sense la contínua reconstrucció no hi ha obra o edifici que, amb el temps, no acabi esmicolat i formant part d'un nou estrat geològic.
El darrer espai històric intacte que he vist és una cova, penjada al mig d'una gran cinglera, que vam descobrir durant una nova escalada. Cap dubte sobre el seu ús com amagatall durant la guerra. No és que l'atrezzo fos l'original, és que semblava que d'un moment a l'altre havien de tornar els seus ocupants: el jaç a punt amb les mantes plegades, els plats, el càntir i les garrafes de vi, unes caixes de munició...
Amb el company vam decidir no tocar res i silenciar el lloc.

Galderich ha dit...

Fora de la cova d'en Girbén el pas del temps obliga a retocar-ho tot. Qui en estar en un pis més de 20 anys i no ha fet cap retoc (obres menors o majors i pintura)? Si nosaltres o fem de portes en dintre, però que no es pot fer de portes enfora?

Tots els barris antics han estat remodelats.

Júlia ha dit...

Girben, feu molt ben fet de no dir res a ningú, entre morts desenterrats i paisatges frivolitzats ja no es respecta res. Jo vaig veure el refugi del meu barri 'abans' i l'he vist un cop 'museïtzat' i també altres indrets que s'han anat posant de moda i, la veritat, fa una mica d'angúnia tot plegat.

Júlia ha dit...

Galderich, per això és impossible reconstruir una cosa 'tal com era' ja que no va ser mai de la mateixa manera.

pere ha dit...

Subscric absolutament el teu darrer paràgraf, i encara més la part final

Júlia ha dit...

Me n'alegro, Pere.

Lectora corrent ha dit...

A mi em va sorprendre conèixer la història de Carcassona, que és com una mena de Disneylàndia o parc temàtic; una reconstrucció, a mitjans del segle XIX, de l'antiga ciutat fortificada que estava en estat ruïnós.

Júlia ha dit...

Sí, Lectora, i no és només Carcassona, hi ha moltes 'teatralitzacions arquitectòniques' pels nostres paradisos turístics. Cosa que tampoc no els treu l'encant.