23.10.11

Puix parlà català...


Què hi tenen a veure els pobres autistes? 


Què devia pensar cadascú d'ells?


Li van regalar la cistelleta al conseller?

No em direu que no feia pooor... i basarda, que m'han dit que és una paraula que repeteixo massa en les meves creacions literàries. L'inconscient ens traeix.



La relativa polseguera que s'ha generat amb el tema d'un cantant nostrat, que a casa seva parla castellà amb la dona i als fills, m'ha recordat temps passats i situacions relacionades amb el tema d'ahir, la cançó catalana.

Alguns cantants de la Nova Cançó es van anar professionalitzant i com que els temps semblaven canviar van decidir fer alguna coseta en castellà. Una de les primeres va ser Núria Feliu, a qui una colla de brètols -segons la meva opinió- es va dedicar a anar a xiular de tant en tant durant una temporada.

Serrat va ser un cas estrany i contradictori. Així que va començar a sortir per la televisió i a cantar alguna cançó en castellà se'l va titllar de traïdor i coses pitjors, fins i tot cantants purs li feien morros, com es pot comprovar en aquella famosa fotografia en la qual surten Serrat, Feliu i Raimon. El tema de l'eurovisió, mai ben explicat, el va redimir i el va fer rebre bastonades dels altres, però va continuar cantant en castellà, gairebé més que no pas en català, ben mirat. Com que va triomfar se li va perdonar tot, ja que als triomfadors normalment se'ls acostuma a absoldre dels pecats d'impuresa. I de tots els altres.

Guillermina Motta també va cantar alguna cosa en castellà, per televisió, i alguns altres que fins i tot ja es van passar a l'indret fosc, potser esperant una sortida professional més reeixida que en ocasions tampoc no arribava, com va ser el cas del malaguanyat Joan Baptista Humet. El fet que la unitat primigènia entre aquells cantants es trenqués no va ser tan sols un tema lingüístic, sinó més aviat econòmic, he llegit en algun lloc que els contractes amb aquelles discogràfiques pioneres els exigien gairebé una mena de sacerdoci militant de servei a la pàtria.

L'èxit i els diners pesen per totes bandes. La Trinca ens va cantar allò de les dues pàtries, que algú encara entona de tant en tant, allò de la parenta i la querida, tan estimada. Aquell disc va tenir tant d'èxit que van acabar tornant amb la dona i fent diners i molts programes i cançons en castellà, com és ben sabut per qui tingui una engruna de memòria i alguns anyets.

La utilització del castellà al llarg de la història catalana ha estat molt tergiversat i mal explicat. Em èpoques en les quals l'estat hispànic tenia prestigi, el castellà va ser utilitzat per les classes benestants i cultes, que eren poca gent aleshores, tot s'ha de dir, de la mateixa manera que els bàrbars romanitzats utilitzaven el llatí o que molts progres redimits d'avui envien la fillada, si tenen dinerons, a estudiar als bescantats Estats Units. Tinc la teoria que si èpoques de prestigi hispànic com ara la de Carles III o la mateixa República no haguessin acabat de mala manera avui tot seria molt diferent pel que fa a la resistència i vigència del català. La nostra situació seria molt més comparable a la de l'estat francès, que sempre hem mirat amb badoqueria, obviant que va ser i és encara molt hàbil a l'hora d'esborrar la diferència.

Fa uns dies, a la televisió, un periodista català va posar un exemple molt gràfic, els responsos amb motiu de la mort de Pau Claris es van fer en castellà. No diré que el fessin callar, però gairebé, sovint es maquillen aquestes coses de forma dissimulada. Fa uns dies escoltava per la ràdio una conversa entre un catedràtic de llengua i literatura que treballa als Estats Units i la catedràtica de català de l'UNED. 


El professor comentava com en aquell país les Humanitats tenen molta demanda i com un gruix de població d'origen hispà, jove, de famílies que accedeixen per primera vegada a la universitat mostra molta curiositat i interès per l'hispanisme cultural. En la conversa va sortir el Renaixement, l'Humanisme, el professor explicava que en aquell país, lluny de les dèries polítiques i de les fronteres reals o ideològiques, el tema es pot estudiar de forma global, a nivell europeu, però també a nivell peninsular, car va ser aquell un fenomen cultural global.

El tema del cantant de rock, la seva esposa i els fills, pot haver estranyat una mica, però ficar-se de mala manera amb el que algú parla a casa seva, fins i tot en el cas que hi hagi deixat entrar la televisió, em sembla inquietant, com m'ho va semblar la idea que va sorgir fa algun temps i que no va prosperar sobre la intervenció educativa en els esbarjos de les escoles, per fomentar l'ús del català.

El pitjor de tot plegat és que aquestes dèries i dogmes no porten enlloc. Només a crear més ressentiments. Val més convèncer que no pas vèncer i en el camp del català s'ha de seduir la gent a base d'una oferta cultural interessant i no pas amb imposicions amarades de mediocritat ideològica. 

Identificar llengua i catalanisme també porta a fer moltes relliscades. Jo he conegut mestres i llicenciats que a causa de la seva facilitat per a les llengües parlaven i escrivien de forma excel·lent el català però que per dins eren d'una ideologia absolutament espanyolista. Són persones que, a més, rumbegen de la seva excel·lència lingüística davant d'altres catalanistes convençuts que fan moltes faltes d'ortografia i d'expressió oral, vaja. Com volent dir: veus... jo en sé més que tu que tant presumeixes, ximplet.

I a l'inrevés, també n'he conegut. Persones incapaces d'expressar-se en català per molts motius, culturals, de temor al ridícul, de costum, però absolutament catalanes. Potser no poseu mai Radio Olé o Radio Taxi però existeix tot un repertori de cançó andalusa popular, feta al país i en castellà, on hi surt des de Sant Jordi a la Mare de Déu de Montserrat, encisadores per la ingenuïtat que traspuen i la devoció per Catalunya. Paco Candel en parlava sovint, d'aquest món que molts purs volen ignorar.

Machado, referint-se a Espanya, va dir allò tan conegut, que el país menystenia allò que ignorava. No només passa a Espanya, per desgràcia, la ignorància i el menyspreu acostumen a anar plegats molt sovint. Els més purs moltes vegades són els primers en passar-se a l'altre bàndol, va ser el cas d'Eugeni d'Ors qui, després de repartir carnets de noucentistes ja sabem on va anar a parar. 

El fet és que sovint es demana aquesta puresa a determinats professionals i no pas a d'altres. Els futbolistes no catalans que arriben al nostre equip nacional, amb poques excepcions, no mostren un nivell de català gaire reeixit, cosa que hauria de fer pensar en què la metodologia educativa emprada, tot i admetent que en aquella institució educativa la pilota és el primer, ha resultat molt deficitària.

Es critica que es canti en castellà però s'admet generosament i no es qüestiona que escriptors militants catalanistes declarats escriguin en castellà en els diaris que paguen bé. Tot depèn de la persona, ja que en això, com en tantes coses, val més caure en gràcia que ser graciós. A Pla sempre se li van perdonar pecats que no es van perdonar a Sagarra. Per exemple. 

Vas fent anys i veus moltes coses i moltes conversions i reconversions inesperades. Cada vegada desconfio més i més dels dogmàtics de tots colors, em fan molta por. Quan es va generalitzar la immersió a l'escola s'assegurava, als cursets per a mestres, que allò era la solució i que els infants immergits sortien cantant i jugant pel carrer en català. Allò, evidentment, era un miratge. El club Súper 3, la Bola de Drac i el J.R. doblat, van fer molt més pel català real, en aquells anys, que no pas l'escola. 

Als principis de la TV3 no senties per aquell canal res de res en castellà. Però, ai, la pela és la pela, i al cap d'un temps, per raons de mercat ja van començar a emetre anuncis en castellà, sense que recordi cap protesta massiva sobre el canvi. No m'hi he entretingut però em temo que si comptabilitzés la promoció cultural que s'ofereix resultaria que es dóna tanta o més audiència a la producció en castellà que no pas a la de casa. Això no és bo o dolent, és com és, i si en algun moment vam pensar que seria diferent i que per TV3 ens emetrien programes a l'estil de Radioscope, ens vam equivocar.


Aquest programa del senyor que se'n va a passar un cap de setmana a casa d'algú és avui el que genera més comentaris populars, cosa que sempre va bé per fer tertúlia i barrila. En d'altres èpoques generava aquests debats el Vostè jutja. Crec que és el que mirem més gent de casa, en general però em  sorprenen les lloes hiperbòliques, gairebé declaracions d'amor incondicional sense cap mena de sentit crític, que es fan al realitzador en el facebook, un molt bon professional per altra banda, del qual enyorem les antigues digníssimes tardes magazinals i capaç d'endegar un gran reportatge sobre un tema incòmode, l'atemptat d'ETA a la caserna de Vic. Recordo que en algun programa de Un tomb per la vida al senyor Puyal gairebé se li va declarar, una noieta. Problemes del mitjà i de la fama. Avui, no ens enganyem, l'important és l'entrevistador, no pas l'entrevistat, con en d'altres èpoques.


Però no m'hauria d'estranyar gens aquesta situació, ben mirat. El programa desvetlla una tendència absolutament humana: la tafaneria. Els programes tafaners d'altres cadenes cauen sovint en el xaronisme destraler i aquest és discret i educat, un programa a la catalana, i podem explicar que el mirem sense que ens contemplin amb reticència encuriosida i despectiva. Els comentaris sobre el programa, a la xarxa i als diaris, mostren les nostres dèries i devocions, hi ha qui troba genial un personatge que jo puc trobar absolutament poca-solta o insípid. 

Per sort o per desgràcia la fama televisiva és efímera i el cas del cantant malcreient aviat quedarà oblidat i parlarem del que toqui, que diuen que dilluns serà un metge mediàtic. No sé si esbrinarem, en aquest cas, si parla o no en català a casa seva. De fet, als metges se'ls demana que curin i ningú no canvia de professional, en aquest camp, a causa de la llengua, com tampoc, en general, no compra un mal producte encara que estigui etiquetat en català normatiu. Sempre hi ha excepcions, que també en conec alguna, de tota manera.

17 comentaris:

Mercè Piqueras ha dit...

No hauríem de jutjar les situacions personals i familiars, que, com diu el refrany, cada casa és un món. Jo sóc filla de pare castellà --manxec-- i de mare catalana i vaig créixer bilingüe, parlant en català a la mare i en castellà al pare. Els meus germans, més petits que jo, passaven moltes hores amb la minyona perquè la meva mare treballava fora de casa i van créixer parlant més castellà fins al punt que la meva mare --tot i que no parlés bé el castellà-- va acabant parlant en castellà amb ells també. Els anys van passar i els meus tres germans van començar a festejar amb noies catalanes i ve't aquí que van recuperar el català i de nou el van parlar també a casa. El meu pare practicava el bilingüisme passiu, però parlava en català --més semblant al valencià--amb persones grans que no sabien gairebé parlar castellà, com la seva sogra --la meva àvia materna-- que, tot i ser del Prat, mai no va parlar castellà perquè no en sabia. (Us imagineu ara una persona del Prat que no sabés castellà?)

Ferran ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ferran ha dit...

Una reflexió imprescindible, Júlia, després del que hem viscut aquesta setmana post-programa Gerard Quintana. Tot plegat m'ha remogut ben remogut, potser perquè visc a un país on una institució de nom Stasi es dedicava, no fa tants, anys, a espiar i jutjar la intimitat de les llars dels seus ciutadans.

He trobat feixista alguns comentaris, insultants, i m'he espantant. Espero que dins les nostres files (bé, les meves, les independentistes) no s'estigui covant l'ou de l'odi irracional. En aquest sentit ha anat la meva última reflexió al blog. Gairebé he tingut por.

Anònim ha dit...

POTSER, SI "GENTETA" COM INTERECONOMIA,EL MUNDO,ABC.,"PATRIOTES" QUE VOLEN "MANAR"PER SOBRE DE TOT CRISTO,AMB CONFESADA DERIA DE DESTRUIR TOT LO CATALA,ELS MANESIN CALLAR....POTSER NOSALTRES SERIEM "MES TOLERANTS"...
AIXO DEL SENY,MOLT DE SENY,MENTRES TE LES FOTEN PER TOTES BANDES, I ET ROBAN LA CARTERA,ES MOLT EMPRENYADOR.I NO PORTAR EN LLOC....FA TEMPS "ALGU" VA DIR "ESPAÑOLES SIN COMPLEJOS",DONCS AIXO,"SIN COMPLEJOS",EL CATALA ES VA SALVAR GRACIES A LES FAMILIES,DEL BRESOL,A LA CUINA....I MENTRES DURI AQUESTA "SITUACIO"JO CREC QUE NO VALEN "TOLERANÇIES", ESCLAR QUE JO SOC MOLT DE LA SEBA.......
JUGANT.....

Júlia ha dit...

Mercè, és que la realitat no és blanca ni negra, hi ha motes variables, com les que tu mateixa expliques, i voler simplificar-ho tot porta a aquesta mena d'absurds comentaris.

Júlia ha dit...

Ferran, certs sectors de l'independentisme actual m'inquieten força. En el catalanisme militant també hi pot haver feixisme, encara que no ens agradi.

Per això demano als polítics independentistes que expliquin quina mena de projecte tenen abans d'exigir-me devocions incondicionals.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

El tema de la llengua es porta malament perquè és un tema no resolt, i com tots els temes no resolts surt de tant en tant, com el Guadiana.
És un tema no resolt perquè malgrat la immersió lingüística a l'escola, el català és minoritari al seu lloc d'origen, que és Catalunya. Fora de Catalunya no es parla català, és a Catalunya on hem de socialitzar en català, el castellà es parla a tot arreu, a Catalunya i fora de Catalunya. Pensa, estimada amiga, que viure en català a Catalunya és molt difícil, i d'aquí plora la criatura. El català, malgrat tot, està en inferioritat de condicions, encara. Problema no resolt i tot el que no es resol en qualsevol àmbit de l'existència emergeix de tant en tant, com he dit. La solució només és política, i ara per ara encara estem lluny.

Júlia ha dit...

Jugant, entenc la teva visió però entre els castellans també hi ha de tot, més enllà d'intereconomia i la resta, com entre els catalans, hi ha gent d'esquerra-espanyolista, gent de dreta-espanyolista, gent tolerant però de dreta-dreta. No és tan fàcil.

I a Catalunya el mateix, no som 'tolerants' per definició, hi ha de tot i parlar català no vol dir res més sinó que parles català, pots tenir com he explicat sentiments absolutament espanyolistes en el pitjor sentit del terme i tenir el títol de Mestra de Català, en conec alguns.

Tot plegat ens portaria a antics debats no resolts, que en aquell cas es plantejaven sobre la lluita de classes, som més a prop de l'obrer estranger o del burgès de casa?

Som més a prop de l'esquerra de fora que de la dreta de casa o 'puix parla català' som al seu costat de forma incondicional? Hi ha moltes variables i la gent s'ha de jutjar de forma individual i per les seves obres.

En els anys 30 també hi havia formacions catalanistes absolutament feixistes, també a Alemanya va conviure el naixement del nazisme amb un moviment obrer innovador i lluitador, amb Rosa Luxemburg i els seus, i tots parlaven alemany, fins i tot molts jueus que després van estossinar els nazis eren molt alemanys.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, és un problema sense resoldre i complex, i la varietat social del país encara l'ha complicat més. Però també vull saber quin tipus de solució política es va conformant, pot ser una solució de 'molts colors'. No veig projectes seriosos més enllà de proclames una mica arrauxades, la veritat, la divisió campa per aquests verals.

Davant de tot això crec que només ens quedar recórrer a això que en diuen 'la cultura', si perdem la resta ens ha de quedar un panorama cultural seriós però també corren mals temps per a la cultura d'una certa volada. Em sembla, vaja, no voldria pontificar que de vegades m'enrotllo excessivament.

Llengua i mitjans de comunicació 1 ha dit...

Bona exposició! Crec que està en la línia de rebutjar el pensament únic que fa tant de mal a la nostra societat i que hem de vigilar que no s'imposi a les noves generacions. Quan Jordi Pujol diu allò de que quan ataquen la nostra llengua estan atacant una part molt íntima de la nostra identitat té raó, però aquesta refelxió és vàlida per a qualsevol llengua amb la que cadascú visqui la seva intimitat, que en la majòria dels casos no respon a una decisió personal i unilateral, sinó circumstancial. Amb això dic també que hem d'acostumar-nos a no demanar explicacions ni excuses a ningú per viure i expressar-se en la "seva" llengua i menys encara si ho fa per mostrar-nos una part de la sevà ànima mitjançant una obra, com podria ser un poema o una cançó.

Toni Subirana ha dit...

Bona exposició! Crec que està en la línia de rebutjar el pensament únic que fa tant de mal a la nostra societat i que hem de vigilar que no s'imposi a les noves generacions. Quan Jordi Pujol diu allò de que quan ataquen la nostra llengua estan atacant una part molt íntima de la nostra identitat té raó, però aquesta refelxió és vàlida per a qualsevol llengua amb la que cadascú visqui la seva intimitat, que en la majòria dels casos no respon a una decisió personal i unilateral, sinó circumstancial. Amb això dic també que hem d'acostumar-nos a no demanar explicacions ni excuses a ningú per viure i expressar-se en la "seva" llengua i menys encara si ho fa per mostrar-nos una part de la sevà ànima mitjançant una obra, com podria ser un poema o una cançó.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ES QUE NO ENTENC EL SARAU QUE S'HA ORGANITZAT... que cadascú a casa seva parli com vulgui i amb la llengua que vulgui

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Toni.Jo crec que la llibertat individual és molt important i ningú no pot donar lliçons a un altre que parli com parli no perjudica a tercers. El que tu dius, ni explicacions ni excuses.

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, però aquest és i serà un tema complex i polèmic i sempre hi tornarem. Em temo.

Jordi ha dit...

Crec que els del pensament únic són una minoria. En gran part el problema surt de la incertesa del futur de la llengua. De la mateixa llibertat individual de voler parlar català però que no veiem segura si continuem així. Em pregunto si aconseguim la independència i es parlen les dues llengües però sense l'amenaça de l'espanyol (idioma, institucions, etc), si es generaran aquestes crítiques.

Júlia ha dit...

Jordi, el futur és imprevisible però en l'independentisme visceral actualment hi veig força intolerància, la veritat, cosa que m'inquieta.