4.2.13

L'ENCÍS ETERN DE LES FIRES

Fotografia: Ajuntament de Molins de Rei

Ahir, tradició familiar, vaig anar a dinar convidada a casa dels meus cunyats, a Molins de Rei, amb l'excusa de la famosa Fira de la Candelera. Ens hi vam arribar en tren, de vegades hem hagut d'anar a aparcar el cotxe a Sant Vicenç dels Horts o a Sant Feliu de Llobregat, per la Fira, i ara ja optem pel transport públic que també, tot s'ha de dir, va prou ple en dies com aquest.

Les fires i els mercats gaudeixen de molt bona salut. De fet avui es troba el mateix a tot arreu malgrat que aquests esdeveniments siguin més o menys especialitzats en algun producte, en aquest cas en plantes i planters. Hi ha poques fires que arribin als més de cent cinquanta anys que té aquesta però això, mirat en perspectiva i considerant l'edat suposada de l'espècie humana, és ben poca cosa. Les fires neixen, viuen i de vegades moren, però sempre n'hi ha de noves.

Les fires, en general, compten avui amb un nombre més o menys gran de paradetes que pots trobar a tot arreu. Si són històriques hi ha gent disfressada amb grapa dubtosa de l'època corresponent. A més de les paradetes s'hi celebren esdeveniments diversos però si hem de ser sincers l'assistència majoritària a les fires, per part del gran públic, consisteix en passejar comprimit per totes bandes entre les precàries instal·lacions comercials en les quals podem comprar bijuteria, formatges, botifarres, terrissa, roba peruana, cotó de sucre, talls de coco, pomes ensucrades, matons i pastissos, coques de Perafita i moltes coses més.

Les fires s'han modernitzat relativament. En el fons són intemporals. Les més modernes en lloc de tenir el nom d'algun sant o Mare de Déu, com aquesta, tenen denominacions d'origen més laiques: fira del Cargol, fira del Vi Blanc, fira de la Maduixeta, fira de la Sardina a la Brasa, fira de la Castanya. Fa anys vaig anar a Galícia i vaig llegir allà un article molt divertit que comentava aquest fet, l'evolució del nom de les fires modernes, en les quals s'oblidaven els sants i es passava a celebrar la vieira, el llamàntol, el pop o l'escopinya.

Hi ha gent que va a tantes fires com pot, l'ambient atreu malgrat que siguin incòmodes, amb tanta penya com hores d'ara segueix aquests rituals extraordinaris. Les fires acostumen a tenir secció infantil, paradetes amb joguines i atraccions eternes, com el Tren de la Bruixa, els Caballitos, i d'altres relativament més noves, com ara aquests muntatges de llits elàstics on els infants poden fer salts i més salts i que em sap greu no haver conegut de petita. Hi ha fires un dia sí i un altre també, la majoria s'han passat als caps de setmana. Les fires són la culminació d'aquests mercats setmanals ambulants, tan pintorescos, tan universals, tan concorreguts. 

Hi ha coses que et menges en una fira amb delectació pel  fet que l'ambient influeix molt en la percepció gastronòmica. Per exemple, el cotó de sucre o aquests entrepans de salsitxes o xorissets acabats de fer, que escampen una olor contundent i familiar. Els nens i nenes petits porten sovint globus a la mà. Els artesans també són tot un clàssic, forgen ferro, fan càntirs, ferren rucs, bufen vidre. Les fires són un cant a la nostàlgia i al retrobament amb un passat improbable. Els pares i mares joves, amb criatures petites a coll o al cotxet s'hi veuen feliços, cansats, de vegades una mica exasperats i tot. Els infants que els acompanyen guardaran de les fires un record melangiós i quan siguin vells creuran que allò era un món idíl·lic, perdut, el de les fires del segle XXI, que potser ja serà a les acaballes. 

Segurament que les fires d'aleshores seran, però, més o menys com les d'ara. D'una manera o d'una altra, amb crisi o sense, amb sants patrons o amb dedicacions gastronòmiques diverses, amb internet o amb senyals de fum, les fires i mercadillos van arribar al món per a romandre-hi de forma definitiva. Són l'estampa colorista d'una societat alegre i en pau i tant de bo tot el món pogués celebrar sempre fires multitudinàries, sense perills ni inseguretats, i amb quatre rals a la butxaca per a comprar ni que sigui un entrepà de qualsevol menja típica i falsament artesanal, de pagès. Diuen que mig món ven per tal que l'altre mig compri i que aquests són papers intercanviables i és que en això de comprar i vendre ens assemblem tots tant que qualsevol divisió interessada per motius polítics, socials, religiosos, ètnics o de barriada resulta absurda, contemplada en el context firaire universal i globalitzat.


Hi ha un element tradicional, però, que s'ha anat perdent i és una llàstima tot i que estic segura de què en algun moment es recuperarà l'ofici en plenitud, trobo a faltar els xarlatans, que animaven les fires i, durant la meva infantesa, espais una mica ensopits com ara els volts de les Drassanes. Suposo que algun en deu quedar, els més famosos, al menys durant la meva infantesa venien fulles d'afaitar.  Per cert, cercant informació sobre l'ofici m'he trobat amb un article molt interessant de 2010 en el qual es titlla els partits polítics tradicionals d'escola de xarlatans. Jo, si fos xarlatana professional, hauria protestat amb contundència de la comparació.


8 comentaris:

Allau ha dit...

Júlia, trobaràs els xarlatans en horari de matinada a alguns canals televisius de dubtosa reputació.

Ramon ha dit...

Casualment, jo també vaig estar ahir a la Fira de la Candelera de Molins de Rei i també vaig anar-fi en tren!. Espectacular la quantitat de gent per a tot arreu. Tres de entre moltes coses que em van cridar l'atenció: poques bosses a les mans dels que anavem en fila mirant i remirant, vull dir que em va semblar que els firaires no van tenir unes vendes massa bones; cotó de sucre de color blau! - la primera vegada que ho veia - i, referent als xarlatans, en vaig localiztar un que ben bé no sé el que venia perquè estava rodejat d'una gentada que va fer que desisitís en l'aproximació.
En qualsevol cas, les fires son, efectivament, un d'aquests fenómens intemporals que sempre fan de bon veure.

Júlia ha dit...

Allau, no és el mateix, ni de bon tros, jo tampoc no els diria 'xarlatans' a aquests, seria poc honorable per als professionals de la meva infantesa que venien fulles d'afaitar al Paral·lel, aleshores Paralelo.

Júlia ha dit...

Òndia, Ramon, potser ens vam creuar pels carrers. En aquesta mena d'esdeveniments hi ha molta gent badant i poca comprant, en general.

Francesc Puigcarbó ha dit...

en vaig paarlar molt de temps dels xarlatans, però dels professionals. Quan a les fires tu mateixa ho has dit: són intemporals i segueixen

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, ho recordo.

pons007 ha dit...

xarlants de professió està clar que ara no n'hi ha, com a molt aquell que crida "bueno bonito barato" però no es el mateix...

Júlia ha dit...

És així, Pons, s'haurà de crear una escola professional, he, he.